The Fighter

Director: David O. Russell

Intèrprets: Mark Wahlberg, Christian Bale, Amy Adams, Melissa Leo, Mickey O’Keefe, Jack McGee.

Gènere: Drama. USA, 2010. 115 min.

La boxa ha estat sempre un dels sub-gèneres cinematogràfics preferits de Hollywood. La figura del boxejador, habitualment humil, problemàtic i apel·lant a l’esperit de superació per superar les dificultats, representa fidelment el concepte “heroi americà” que tan els agrada. Aquest fet sol provocar que la majoria de pel·lícules d’aquesta temàtica siguin molt semblants i de desenllaç previsible (exceptuant clàssics com Toro Salvaje o la colpidora Million Dollar Baby), per tant depèn de l’habilitat narrativa del film per evitar els clixés o saber crear-se una personalitat pròpia. The Fighter no s’escapa de ser és una més de les típiques pel·lícules de boxa, però aconsegueix afrontar la història i els personatges de forma que els dóna un cert encant i empatia especial vers l’espectador, la qual cosa la converteix en un film més que digne. El bon ritme, els tocs d’humor, l’excel·lència de les interpretacions i la inevitable emoció dels combats, particularment al final, fa que no es lamenti en cap moment haver pagat l’entrada.

Basada en fets reals, la pel·lícula de seguida ens presenta les dues trames que capitalitzaran l’avanç de la història, centrades en els dos germans protagonistes. Dos intents de sortir del pou, cadascun a la seva manera, però que van de mà tota l’estona i que comparteixen importància. Més enllà de la boxa i les drogues, centre d’aquestes dues trames, The Fighter es podria considerar un autèntic drama familiar, que posa sobre la taula els pros i contres de deixar que la família monopolitzi tots els aspectes de la vida. Aquest dilema entre mirar per si mateix i evolucionar, o frenar pel compromís amb els seus és la principal problemàtica a què s’enfronta el personatge de Mickey, sumada al fet que algú de fora la família pugui influir. D’altra banda, el personatge de Dicky s’enfronta a una guerra amb si mateix, en què la bondat de les seves intencions i la irresponsabilitat dels seus fets xoquen de forma problemàtica un i altre cop.

El problema arriba quan és un dels dos personatges qui transmet tot el carisma mentre l’altre resulta fred i neutre. Dicky és l’ànima indiscutible de la pel·lícula, el qui aporta els moments més dramàtics i també els més divertits; es podria dir que desitgem més la seva victòria personal fora del ring que no pas la de Mickey boxejant. I quan em refereixo a Dicky, em refereixo a Christian Bale. L’actor gal·lès demostra un cop més que és un dels artistes més talentosos i sacrificats de l’actualitat i completa una actuació brillant. Capaç de fer-nos riure i plorar amb pocs minuts de diferència i amb un aspecte físic clarament demacrat (no arriba al de El Maquinista, però no es queda curt), Bale construeix un dels personatges més entranyables d’aquest any i camina directe cap a l’Oscar, amb el merescut Globus d’Or ja sota el braç. Un reconeixement que ja és pertinent per a un actor pel qual tinc especial devoció.

La brillantor de Christian Bale s’accentua en contrastar amb la insipidesa de Mark Wahlberg en el (teòric) paper protagonista. No hi ha dubte que sap boxejar (no va tenir cap doble al rodatge) i que funciona en la part més activa del seu paper, però en l’aspecte dramàtic segueix demostrant que no té registres suficients per resultar creïble. Fins i tot Amy Adams i Melissa Leo, ambdues nominades a l’Oscar, el deixen clarament en evidència. A destacar sobretot la feina de la segona, que encarna la inflexible mare de Mickey i Dicky, i és favorita al premi. Pel que fa a Amy Adams, es consolida com una de les actrius en alça aquest segle i acumula la seva tercera nominació en cinc anys. No hi ha dubte que la qualitat de les seves interpretacions, juntament amb la de Bale, formen un dels pilars que aguanten The Fighter. L’agilitat dels diàlegs i la sorprenent bona dosi d’humor són un altre factor important.

Tema típic, personatges típics i desenllaç relativament previsible… The Fighter no inventa res, però el que fa, ho fa de forma més que correcta, amb bona factura tècnica i amb tocs que li donen una gràcia especial. Fins i tot, els últims combats es viuen amb tensió i emoció, encara que siguin escenes que des del primer Rocky ja hem vist un munt de vegades. Set nominacions a l’Oscar són exagerades, ja que pel·lícula, direcció i guió no mereixen tant, però les interpretacions secundàries pràcticament les té a la butxaca. La pel·lícula és lleugera, digerible i sap jugar bé les seves cartes per fer-te sortir força satisfet del cinema. No aporta res de nou al gènere de la boxa, però les actuacions pràcticament ja són raó suficient per anar-la a veure.