Arxius

All posts for the month Juny de 2007

AFI 100 TOP MOVIES

Posted by Martí on 29 de Juny de 2007
Posted in: General. Deixa un comentari

Cada deu anys, l’AFI (American Film Institute) publica les considerades 100 millors películes de la història del cinema nordamericà. Aquest any, l’elecció ha estat molt especial, ja que coincideix també amb el centenari d’aquesta institució. Com veureu, és una mica complicat endevinar el criteri que segueixen, ja que engloba pelis amb més de 70 anys de difèrencia entre elles i a l’hora de determinar quina és millor, doncs tot és molt relatiu i també subjectiu.

Perquè veieu com m’ho curro, aquesta és la centenària llista al complet. Estic segur que alguns dels més cinèfils hi farien un bon nombre de canvis, per tant, espero reaccions. D’ells i de tothom, es clar. Esteu d’acord amb les primeres posicions? Trobeu a faltar alguna peli? En fi, coses així… Al cap i a la fí, s’ha de tenir en compte que només té un valor simbòlic i res més.

1- Ciudadano Kane (Orson Welles, 1941) 51- West side story (Robert Wise, 1961)
2- El Padrino (Francis F. Coppola, 1972) 52- Taxi driver (Martin Scorsese, 1976)
3- Casablanca (Michael Curtiz, 1942) 53- El cazador (Michael Cimino, 1978)
4- Toro Salvaje (Martin Scorsese, 1980) 54- M.A.S.H. (Robert Altman, 1970)
5- Cantando bajo la lluvia (Stanley Donen, 1952) 55- Con la muerte en los talones (Alfred Hitchcock, 1959)
6- Lo que el viento se llevó (Victor Fleming, 1939) 56– Tiburón (Steven Spielberg, 1975) 
7- Lawrence de Arabia (David Lean, 1962) 57- Rocky (John Avildsen, 1976) 
8- La lista de Schindler (Steven Spielberg, 1993) 58- La quimera del oro (Charles Chaplin, 1925) 
9- Vértigo (Alfred Hitchcock, 1958) 59- Nashville (Robert Altman, 1975) 
10- El mago de Oz (Victor Fleming, 1939) 60- Sopa de ganso (Leo McCarey, 1933)
11- Luces de la ciudad (Charles Chaplin, 1931) 61- Los viajes de Sullivan (Preston Sturges, 1941) 
12- Centauros del desierto (John Ford, 1956) 62- American graffitti (George Lucas, 1973)
13- Star Wars (George Lucas, 1977) 63- Cabaret (Bob Fosse, 1972) 
14- Psicosis (Alfred Hitchcock, 1960) 64- Network (Sidney Lumet, 1976) 
15- 2001: Una odisea en el espacio (Stanley Kubrick, 1968) 65- La reina de Africa (John Huston, 1951) 
16- El crepúsculo de los dioses (Billy Wilder, 1950) 66- En busca del arca perdida (Steven Spielberg, 1981)
17- El graduado (Miche Nichols, 1967) 67- ¿Quién teme a Virginia Wolf? (Mike Nichols, 1966)
18- El maquinista de la general (Buster Keaton, 1927) 68– Sin perdón (Clint Eastwood, 1981) 
19- La ley del silencio (Elia Kazan, 1954) 69- Tootsie (Sydney Pollack, 1992) 
20- ¡Qué bello es vivir! (Frank Capra, 1946) 70- La naranja mecánica (Stanley Kubrick, 1971) 
21- Chinatown (Roman Polanski, 1974)  71- Salvar al soldado Ryan (Steven Spielberg, 1998) 
22- Con faldas y a lo loco (Billy Wilder, 1959) 72- Cadena perpétua (Frank Darabont, 1994) 
23- Las uvas de la ira (John Ford, 1940) 73- Dos hombres y un destino (George R. Hill, 1969)
24- E.T. (Steven Spielberg, 1982) 74- El silencio de los corderos (Jonathan Demme, 1991)
25- Matar a un ruiseñor (Robert Mulligan, 1962) 75- En el calor de la noche (Norman Jewison, 1967)
26- Caballero sin espada (Frank Capra, 1939) 76- Forrest Gump (Robert Zemeckis, 1994) 
27- Solo ante el peligro (Fred Zinnemann, 1952) 77- Todos los hombres del presidente (Alan J. Pakula, 1976)
28- Eva al desnudo (Joseph L. Mankiewicz, 1950) 78- Tiempos modernos (Charles Chaplin, 1936)
29- Perdición (Billy Wilder, 1944) 79- Grupo salvaje (Sam Peckinpah, 1969) 
30- Apocalypse now (Francis F. Coppola, 1979) 80- El apartamento (Billy Wilder, 1960) 
31– El halcón maltés (John Huston, 1941) 81- Espartaco (Stanley Kubrick, 1960)
32- El Padrino II (Francis F. Coppola, 1974) 82– Amanecer (F.W. Murnaw, 1927)
33- Alguien voló sobre el nido del cuco (Milos Forman, 1975) 83- Titanic (James Cameron, 1997)
34- Blancanieves y los siete enanitos (Walt Disney, 1937) 84- Easy rider (Dennis Hopper, 1969) 
35- Annie Hall (Woody Allen, 1977) 85- Una noche en la ópera (Sam Wood, 1935) 
36- El puente sobre el río Kwai (David Lean, 1957) 86- Platoon (Oliver Stone, 1986) 
37- Los mejores años de nuestra vida (William Wyler, 1970) 87- Doce hombres sin piedad (Sydney Lumet, 1957) 
38- El tesoro de Sierra Madre (John Huston, 1948) 88- La fiera de mi niña (Howard Hawks, 1938) 
39- Teléfono rojo, volamos hacia Moscú 
(Stanley Kubrick, 1964)		 89- El sexto sentido (M. Night Shyamalan, 1999) 
40- Sonrisas y lágrimas (Robert Wise, 1965) 90- En alas de danza (George Stevens, 1936) 
41- King Kong (Merian C. Cooper, 1933)  91- La decisión de Sophie (Alan J. Pakula, 1982) 
42- Bonnie & Clyde (Arthur Penn, 1967) 92- Uno de los nuestros (Martin Scorsese, 1990) 
43- Cowboy de medianoche (John Schlesinger, 1969) 93- The french connection (William Friedkin, 1971) 
44- Historias de Filadelfia (George Cukor, 1940) 94- Pulp fiction (Quentin Tarantino, 1994) 
45- Raíces profundas (George Stevens, 1953) 95- La última película (Peter Bogdanovic, 1971) 
46- Sucedió una noche (Frank Capra, 1934) 96- Haz lo que debas (Spike Lee, 1989) 
47- Un tranvía llamado deseo (Elia Kazan, 1951) 97– Blade Runner (Ridley Scott, 1982) 
48– La ventana indiscreta (Alfred Hitchcock, 1954) 98- Yanqui dandy (Michael Curtiz, 1942)
49- Intolerancia (David W. Griffith, 1916) 99- Toy Story (John Lasseter, 1999) 
50- La comunidad del anillo (Peter Jackson, 2001) 100- Ben-hur (William Wyler, 1959)

SHREK TERCERO

Posted by Martí on 23 de Juny de 2007
Posted in: Cine - 2007. Deixa un comentari

shrek3.jpg

Shrek The Third

Director: Chris Miller

Intèrprets: Mike Myers, Eddie Murphy, Antonio Banderas, Cameron Díaz, Rupert Everett, Justin Timberlake.

Gènere: Animació, aventures, comèdia. USA, 2007. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Ja casat amb Fiona i vivint al palau reial, Shrek es troba amb una gran responsabilitat que li ve a sobre quan el rei Harold es posa malalt i el designa com el seu successor. Horroritzat per la idea, Shrek decideix anar a buscar l’altre possible successor al tron, Arturo, el cosí de Fiona. Mentrestant, el príncep encantador recluta un exèrcit de villanos per ocupar per la força el reinat, però es trobarà amb una oposició inesperada.

L’esperada tercera entrega d’aquesta divertida saga dins del cine d’animació en 3D (probablement, la única que aconsegueix acostar-se al nivell de Pixar) ofereix exactament el que s’espera d’ella. Eliminada per complet tota condició de novetat, Shrek Tercero es dedica a reciclar tant com pot tots els recursos humorístics d’uns personatges i una ambientació que ja coneixem de sobres. El resultat: un argument cada cop menys original, un final previsible, però una bona sèrie de gags que t’arrenquen bastant més que un somriure. La peli s’aguanta gràcies a això, a aquesta sèrie de moments, alguns d’ells realment genials, que actuen com a pinces per anar sostenent un conjunt que no aporta gran cosa més.

Això sí, haig de dir que he percebut un tipus humor que cada cop s’allunya més del públic infantil, cosa que també s’agraeix. Els gags són més arriscats, inclús un pèl corrosius, i fins i tot hi ha una bona dosi d’humor negre que conforma, per mi, el millor moment de la peli. D’altra banda, també és important estar atent als segons plans, ja que acostuma a haver-hi detalls molt ben trobats. A Shrek Tercero, són les petites parts les que dónen força al tot.

Així com, a la segona peli, la inclusió de nous personatges i nous espais era un dels punts forts i identificatius, en aquesta no ho trobem en tanta mesura. La incorporació més destacada es redueix al mag Merlín, també protagonista d’alguns dels millors moments de la peli. I no només a nivell d’argument sembla un pèl estancada, també a nivell d’animació. Ja fa 6 anys de la primera i, en canvi, no s’observen grans avanços a nivell visual i les imatges no destaquen gaire per la seva espectacularitat, cosa que em va sorprendre una mica.

A pesar de tot, tenint en compte que es tracta d’una tercera part i el tradicional bajón que solen representar respecte les dues anteriors, Shrek Tercero supera l’examen i posa les coses difícils a la ja anunciada quarta entrega, per l’any 2010. Veient el que hi ha als cines ara mateix, dubto que trobeu algo millor per passar una bona estona.

SHOOTER

Posted by Martí on 17 de Juny de 2007
Posted in: Cine - 2007. Deixa un comentari

shooter.jpg

Shooter

Director: Antoine Fuqua

Intèrprets: Mark Wahlberg, Michael Peña, Danny Glover, Kate Mara, Elias Koteas, Rhona Mitra.

Gènere: Acció, thriller. USA, 2007. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Bob Lee Swagger és un ex-tirador professional de l’exèrcit dels Estats Units, que va decidir retirar-se quan una important missió no va sortir com ell esperava. Ara viu tranquil en plena muntanya, però un dia rep la visita de l’ex-coronel Isaac Johnson, que li proposa col·laborar en una important missió: evitar l’assassinat del president dels Estats Units, que podria produir-se al cap de dues setmanes.

Sens dubte, una bona peli d’acció. El director Antoine Fuqua ja va sorprendre positivament amb Training Day i ara segueix fent-ho amb Shooter. Tal com passava amb la primera, aconsegueix sobresortir de la resta de pelis del gènere gràcies a una direcció de força qualitat, una fotografia molt ben treballada i una gran capacitat per no excedir-se en tot allò en què la gran majoria sí que s’excedeixen. La trama no es cap meravella, però enganxa de seguida i acaba no sent tan convencional com al principi ens podríem pensar. Hi ha diversos tòpics dels quals fuig i això és digne de mèrit, però es va deteriorant a mida que s’acosta el final. Quan arriba el moment del desenllaç, sembla que la peli es compliqui una mica la vida i començi a avançar a trompicons quan fins ara ho havia fet de forma exemplar.

El suposat missatge de denúncia que es vol plasmar al final de la peli queda encobert per un protagonista que vol ser-ho fins al final, i no m’estranyaria que fós de forma deliberada. Qui sap si el director volia guardar-se les espatlles de cara a possibles crítiques. Personalment, em quedo amb la electritzant primera hora de peli, màxim exponent del cinema d’entreteniment pur i dur. Llàstima que les espectatives no es compleixin del tot al final.

Mark Wahlberg interpreta al clàssic prototip d’anti-heroi, un protagonista al qual tot se li gira en contra i es converteix en perseguit i perseguidor al mateix temps. Les pelis així acostumen sempre a intentar generar de seguida una clara empatia per part de l’espectador cap a aquest protagonista, però crec que Shooter no acaba d’aconseguitr-ho del tot. Sí, estàs de la seva part, naturalment, però en diversos moments et qüestiones certes coses que fa i veus que el paper de “bo de la peli” no s’escau massa amb ell. No obstant, haig de dir que no m’ha desagradat Mark Wahlberg en aquest paper. La resta de repartiment també és força bo, però, tenint en compte l’historial del director, torna a ser massa evident la quasi imposició de tenir un blanc, un negre i un latino com a protagonistes. No ho critico, ni molt menys, però tampoc cal que sigui com una norma pel senyor Fuqua.

En fi, ens trobem davant d’una peli d’acció que aconsegueix sortir del “montón” i que ens presenta dues hores d’entreteniment pur i dur, que passen del tirón i que, tot i anar de més a menys, no van gens malament ni fan cap mal a ningú de tant en tant.

CAMINO A GUANTÁNAMO

Posted by Martí on 10 de Juny de 2007
Posted in: Cine - 2006. Deixa un comentari

guantanamo.jpg

The Road to Guantanamo

Director: Michael Winterbottom

Intèrprets: Rizwan Ahmed, Farhad Harun, Wagar Siddigui, Arfan Usman.

Gènere: Drama, documental. Gran Bretanya, 2006. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Quatre amics britànics d’origen àrab viatgen a Pakistán per celebrar-hi la boda d’un d’ells i estar uns dies de vacances amb la seva família. Un dia, decideixen viatjar cap a Afganistan, simplement per conèixer el país, però es troben en ple conflicte amb els Estats Units i són capturats per l’Aliança del Nord, que els pren per talibans. Després d’estar tancats i maltractats en una base a Kandahar, tres d’ells són enviats a la base de Guantánamo, on són mantinguts en condicions infrahumanes i sotmesos a humiliacions i tortures.

Peli força angoixant la que ens presenta el director britànic Michael Winterbottom. Amb una estructura i aparença molt semblants a una altra obra seva com In This World, el director torna a plantejar-nos un documental amb un estil molt peculiar. La mescla entre imatges de ficció que reprodueixen fets reals, imatges reals en si i declaracions dels propis protagonistes fan de Camino a Guantánamo un document força inusual i q pot despertar diverses reaccions. Una d’elles és creure que tot el q veus concorda amb el q va passar de veritat (opció que, a priori, es surt amb la seva) i l’altra posar en dubte la autèntica veracitat de les escenes de ficció i la presumpta intervenció del director per posar-hi de la seva part i augmentar-ne el dramatisme.

Sincerament, jo em quedo més amb la primera. Les imatges que tots hem vist per televisió de la base d’Estats Units a Guantánamo on hi ha tancats centenars de sospitosos -sense que es tinguin proves contra ells ni se’ls pugui acusar de res- coincideixen lamentablement amb el que ens presenta la peli. La capacitat de transmetre el sofriment i la impotència dels presos a l’espectador fa que aquest es posicioni de seguida. Un pèl pretensiosa o fins i tot manipuladora? Potser sí, però com ja he dit abans, dubto que els casos reals en difereixin gaire.

La veritat és q la peli no és apta per a estómacs dèbils, no pq mostri escenes especialment dures, si no per la cruesa amb què se’ns mostra l’existència d’aquests presos. Winterbottom encerta no abusant en cap moment del morbo visual i ens mostra una evolució de la situació dels protagonistes, sobretot mental, perfectament estudiada. Com es pot constatar, Camino a Guantánamo té un fortíssim component de denúncia cap als Estats Units i la política de prevenció del terrorisme de Bush, i realment toca la fibra i aconsegueix que un es posi al costat d’aquestes persones que han vist com, per un malentès, la seva vida quedava en no res només pel seu aspecte i religió. Els testimonis dels protagonistes reals de la història donen encara més força al missatge.

Tot i això, la sensació de ràbia que queda en acabar de veure-la no ha de ser definitiva, pq després hi ha força més coses q plantejar-se, encara q el director no vulgui q es faci aquest pas més enllà. Recomanada a tothom, aguanteu-la pq val la pena.

LA FUENTE DE LA VIDA

Posted by Martí on 4 de Juny de 2007
Posted in: Cine - 2006. Deixa un comentari

lafuente.jpg

The Fountain

Director: Darren Aronofsky

Intèrprets: Hugh Jackman, Rachel Weisz, Ellen Burstyn, Sean Gullette, Sean Patrick Thomas.

Gènere: Ciència-ficció, fantàstic, drama. USA, 2006. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Un científic del present lluita per salvar la vida de la seva esposa, malalta de càncer, i ens porta a realitzar dos viatjes molt diferents: un, a l’Espanya del segle XVI i l’altre a l’espai exterior del segle XXVI. En tots dos, el protagonista té l’objectiu de trobar l’arbre de la vida, que té la propietat d’otorgar la vida eterna. Tres històries molt diferents i molt semblants a la vegada.

Nova i important paranoia del senyor Darren Aronofsky. Tot i ser completament diferent a les referències de Réquiem por un Sueño i Pi, aquesta nova peli presenta alguns aspectes en comú, com per exemple, que és molt difícil opinar d’ella quan l’acabes de veure per primer cop. A la pregunta de si m’ha agradat o no, realment, em quedo en blanc. És cert q l’he trobat pretenciosa, a estones espessa, a altres estones simplement inexplicable i fins i tot a vegades creus que el director s’ha fotut una pastilla tan gran com el cap pelat de Hugh Jackman i s’està quedant amb tú, però també tens la sensació q la peli amaga el seu encant i q pot ser que no hagis pogut captar-ho fruit de l’estupor amb què l’estaves descobrint.

Un altre punt en comú amb les dues antecessores és q la peli arriba a abrumar-te, una part del cos et demana que marxis però l’altre es manté immòbil per saber com acaba tot plegat. No sé com està quedant el comentari (m’està costant un ou expressar-me), però és q realment s’ha de veure, i segurament més d’un cop. Això sí, és d’aquelles q a la mitja hora ja han fet fugir a molta gent.

La peli va realitzant diferents salts en el temps, tan endavant com enrere, alguns d’ells molt sobtats, però les trames es poden seguir amb facilitat. Ara bé, el contingut ja és una altra cosa. Per mi, en la part futurista el director s’excedeix una mica en l’aspecte visual, fins al punt que gairebé t’entra el riure en algunes escenes i penses “però aquest tio què collons m’està explicant?”. El final és impactant, però una mica massa grandiloqüent pel q havia estat la peli fins llavors. D’altra banda, s’ha de reconèixer els mèrits de dos actors com Hugh Jackman i Rachel Weisz, acostumats al cine més comercial, que es van atrevir a rodar una peli tan difícil d’interpretar com aquesta.

En fi, que encara segueixo desconcertat de tot plegat i que, si l’haig de tornar a veure per entendre’la bé, em sembla q deixaré un temps prudencial pq això costa d’empassar i digerir.