Cine – 2008

SUNSHINE CLEANING

Posted by Martí on 15 d'Agost de 2010
Posted in: Cine - 2008. Tagged: , , , . Deixa un comentari

Sunshine Cleaning

Director: Christinne Jeffs

Intèrprets: Amy Adams, Emily Blunt, Alan Arkin, Jason Spevack, Steve Zahn, Clifton Collins Jr.

Gènere: Comèdia, drama. USA, 2008. 90 min.


Rose Lorkowski és una mare soltera que treballa netejant cases, una feina de la qual està més que farta. D’altra banda, a la seva germana Norah l’acaben d’acomiadar del local on treballava fent de cambrera. Les dues decideixen començar a treballar netejant escenes de crims, una feina no gaire agraïda però molt ben remunerada, que Rose va conèixer a través de Mac, el seu nòvio de la universitat, amb qui encara es veu d’amagat. Els principis són difícils, però poc a poc van convertint-se en expertes en la matèria.

Era una mica agosarat presentar-se amb l’etiqueta “Dels creadors de Little Miss Sunshine” i a sobre incloure la paraula “sunshine” al títol de la pel·lícula, ja que aquell film de 2006 va ser una de les grans sensacions dels últims anys. Així doncs, donar a entendre que ens trobaríem amb un producte semblant suposava posar el llistó força alt. Com era d’esperar, Sunshine Cleaning no aconsegueix acostar-se a aquest llistó. Estem davant d’una comèdia simpàtica, fresca i amb tocs de cert enginy, però bastant ingènua i sense consistència, i a vegades excessivament a prop dels tòpics i conflictes que pots veure a qualsevol telefilm un cap de setmana per la tarda. Globalment, es troba a faltar una mica més de mala llet i de risc, ja que el plantejament inicial podria donar força joc en aquest sentit.

La història de la mare soltera amb una feina no gaire complaent i un fill conflictiu ja l’hem vist un munt de vegades, però és cert que el film de seguida aconsegueix que simpatitzem amb ells, gràcies, sobretot, a les particularitats del nen. Els personatges estan ben definits, també els seus objectius, però la pel·lícula es queda a mig camí en pràcticament totes les trames i conflictes que obre i sempre acaba caient en el recurs de buscar la part agradable en tot. Per això els moments més dramàtics no acaben de quallar i, tot i que hi ha algun final agredolç, no té prou força per lliurar-se de la certa ensucrada general que acaba experimentant Sunshine Cleaning. Personalment, em quedo amb la peculiar i inquietant història que protagonitza Norah amb la filla d’una dona que acaba de morir i a qui acaben de netejar la casa, tot i que a vegades no encaixa molt amb la resta.

Un dels punts forts de Sunshine Cleaning són les actuacions, destacant clarament a Amy Adams, actriu que es va donar a conèixer pel seu gran paper secundari a La Duda, on va ser capaç de competir amb Meryl Streep i va rebre una nominació a l’Oscar. Adams, tot i tenir una d’aquelles cares angelicals que semblen reservades a papers de “nena bonica”, desenvolupa un personatge molt més humil i amb més força del que sembla (la mateixa fórmula que a La Duda, més o menys). A més a més, demostra bones maneres en clau més humorística. Al seu costat, Emily Blunt interpreta un personatge més obscur i rebel de forma correcta i poc més. Pel que fa a Alan Arkin, repeteix una mica el seu paper a Little Miss Sunshine, però amb menys protagonisme. Finalment, cal destacar el nen Jason Spevack, que es converteix en una de les grans atraccions de la peli i que, per mi, està desaprofitat i tot.

El principal problema d’aquesta pel·lícula és que els conflictes o contratemps que han d’afrontar les protagonistes no són suficientment importants, o, si més no, estan tractats com si no ho fossin, perquè la seva resolució sempre resulta relativament fàcil i sense conseqüències. El guió no s’arrisca gens, no s’atreveix a posar les coses realment difícils als personatges i tendeix a suavitzar-ho tot, i aquesta tònica es manté fins el final. Per això, Sunshine Cleaning es digereix sense cap mena de complicació i resulta tan amable a l’espectador, la qual cosa l’acaba convertint en un film massa poc emocional. S’acaba i has passat una bona estona, però mancada d’intensitat suficient per poder extreure res de la pel·lícula. Està molt bé fer comèdies d’aquest tipus, però no cal donar-li tot tallat i mastegat a l’espectador.

Així doncs, sembla que “els creadors de Little Miss Sunshine” s’han estovat una mica entre una pel·lícula i l’altra, ja que, si pretenien un producte semblant, han quedat força lluny d’assolir-ho. No és una mala comèdia, té tocs humorístics força ben pensats i amb alguna dosi de surrealisme, però acaba resultant simplement correcta. Una bona opció per aquells moments en què busquem un entreteniment simple i sense massa pretensions. La seva durada, amb prou feines hora i mitja, també ajuda en aquest sentit. En tot cas, esperava una mica més de qualitat a Sunshine Cleaning.

MAN ON WIRE

Posted by Martí on 23 de Març de 2010
Posted in: Cine - 2008, documental. Tagged: , , , . 6 comentaris

Man on Wire

Director: James Marsh

Intèrprets: Philippe Petit, Jean François Heckel, Annie Allix, Jean-Louis Blondeau, David Forman.

Gènere: Documental. Gran Bretanya, 2008. 90 min.


Als inicis de la dècada dels 70, el funambulista francès Philippe Petit va decidir portar la seva passió a nivells molt més elevats que els carrers de París. Després d’aconseguir caminar per sobre un cable entre les dues torres de la catedral de Notre Dame, a París, i entre dues torres d’un gran pont de Sydney, Petit va començar a ser popular per les seves proeses. Tot i ser detingut en cada ocasió, el francès tenia un clar objectiu final: caminar entre les dues torres del World Trade Center de Nova York.

Feia temps que em cridava l’atenció aquest documental, guanyador de l’Oscar d’aquesta categoria l’any passat, i finalment em vaig decidir a veure’l. La història de Philippe Petit és realment de pel·lícula, no només per ser un personatge molt singular i pels seus enormes collons (sí, no existeix cap altra forma de dir-ho) de desafiar alçades de centenars de metres sobre un simple cable, també per la seva capacitat de burlar qualsevol autoritat que s’interposés entre ell i els seus objectius, tot i que aquests no feien mal a ningú. Man on Wire reviu el camí de Petit, des que va veure per primer cop la notícia de la construcció de les dues torres bessones del WTC fins a aconseguir la proesa de suspendre’s a l’aire entre ambdues.

El documental presenta un muntatge amb dues línies temporals diferents. La primera narra amb detall i bones dosis d’intriga les hores prèvies al gran “cop” (així el van anomenar Petit i els seus ajudants) de Nova York, començant amb el seu pla per infiltrar-se a l’interior dels edificis. La segona és en forma de flashback, explicant la biografia del protagonista i tota la preparació fins arribar al moment en què precisament comença l’altra trama. El film utilitza de forma combinada imatges d’arxiu dels fets reals amb d’altres corresponents a recreacions rodades amb actors, aquestes últimes no sempre igual d’afortunades. Entremig, els diferents protagonistes de la història exposen el seu testimoni, sovint de forma molt emocional, com si realment ho estiguessin revivint. Ells són qui aporten el major grau de veracitat a Man on Wire.

El documental avança a bon ritme i, sobretot, sap generar un nivell d’emoció que va de menys a més de forma contínua. La preparació del cop al World Trade Center és quasi equiparable al robatori d’un banc (un dels testimonis ho descriu així) i cap al final, fins i tot provoca veritables escenes de suspens més pròpies d’una pel·lícula de gènere. Quan arriba el punt àlgid (i mai millor dit), totes les sensacions dels protagonistes semblen transmetre’s a l’espectador, fins i tot l’adrenalina de la primera passa sobre el cable. Aquí, totes les imatges ja són reals, i la impressió que fan, tot i veure-les assegut al sofà de casa, és realment increïble. Un es trasllada a la situació de Philippe Petit i gairebé li tremolen les cames mentre pensa com de sonat estava aquest home.

Man on Wire és un documental molt arriscat, no per la història del seu protagonista, sinó per l’aparició d’aquest immens personatge secundari en forma de dues torres. Recordem que el film és de 2008, set anys després de l’11-S, i que mostrar de nou aquest edifici evoca un munt de records i posa a prova més d’una sensibilitat. De totes formes, el producte acaba sent una espècie d’homenatge a les torres bessones, que serien per Philippe Petit el mateix que l’Everest per un alpinista. Això sí, és inevitable una sensació final que, sense ànim de frivolitzar o faltar el respecte, impressiona i molt: la fragilitat de la figura del funambulista caminant entre dos gegants de l’arquitectura contrasta amb el fet que ell és viu i ens ho està explicant; en canvi, són les torres les que ja no hi són.

M’imagino la cara de Philippe Petit veient com s’ensorraven les dues torres pel cim de les quals s’havia passejat 25 anys enrere. És un tema que, naturalment, no es toca a Man on Wire, perquè no li pertoca i perquè seria jugar amb foc, però és inevitable pensar-hi. En tot cas, és evident que la figura central del documental és el seu inigualable protagonista, qui, més que explicar-nos la seva experiència, quasi intenta inculcar-nos una filosofia de vida. La d’una persona que només es deixa portar per la seva passió i no para fins poder gaudir-ne al màxim, encara fos l’últim que fes. El més irònic és que després sempre tenia la policia esperant-lo. El seu crim, jugar-se la vida.

IN THE LOOP

Posted by Martí on 4 de Desembre de 2009
Posted in: Cine - 2008. Tagged: , , , , , , . 4 comentaris

In The Loop

Director: Armando Iannucci

Intèrprets: Peter Capaldi, Tom Hollander, James Gandolfini, Gina McKee, Chris Addison, Anna Chlumsky, Mimi Kennedy.

Gènere: Comèdia. Regne Unit, 2009. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Un descuit del Ministre de Desenvolupament Internacional britànic quan és preguntat sobre la guerra en una entrevista radiofònica provoca una reacció en cadena. D’una banda, li cau una bronca monumental des de dins del propi govern britànic, però de l’altra, desperta cert interès a Estats Units, que demanen comptar amb ell en un projecte que porta en secret. Així doncs, el Ministre és inclòs a la delegació britànica que acudirà a Washington per reunir-se amb els seus homòlegs americans.

Lamentablement, la poca repercussió mediàtica d’aquesta pel·lícula farà que passi sense pena ni glòria per les nostres sales i que poca gent la consideri una opció. Una llàstima, perquè deixaran passar una de les comèdies més irreverents i intel·ligents de l’any. In The Loop és un exponent exemplar del més pur humor anglès aplicat a la política, una mescla entre la mítica sèrie Sí, Ministre i la genial Teléfono Rojo, Volamos Hacia Moscú de Kubrick. Ningú s’escapa de la seva afilada sàtira, ni britànics, ni americans, ni tan sols la mateixa ONU. Tot plegat, per oferir una versió cínica i despiadada, però també absurda i plena de subtileses, de les relacions polítiques entre el Regne Unit i Estats Units, i en general de la diplomàcia a nivell internacional.

El film té un ritme endimoniat des del principi, tant per la ràpida successió dels fets com pels accelerats diàlegs i la presentació de tota la relació de personatges. Situar-se pot no resultar fàcil al principi, però de seguida es capta el plantejament inicial i les conseqüències que va desencadenant a nivell diplomàtic, estratègic, mediàtic i, fins i tot, militar. A partir d’aquí, tot un seguit de situacions paròdiques van deixant en evidència figures polítiques de molt alt nivell i mostren la cara més fosca i humiliant del poder. En joc, una declaració de guerra per unes suposades armes de destrucció massiva, us sona? A ningú se li escapa que Iannucci fa clares referències a certa controvertida operació comandada per aquestes dues grans potències mundials, i ho reflecteix amb un nivell d’estupidesa equivalent a la de l’operació real a la qual es refereix.

Els actors tenen un mèrit increïble a In The Loop, no només per les seves excel·lents i divertides interpretacions, sinó per com treballen els personatges per treure’ls tot el suc. I és que és sabut que el director va donar via lliure als actors per improvisar i fer les seves aportacions a un guió que, originàriament, era força rígid. Entre ells, destaca Peter Capaldi, que encarna un Responsable de Comunicació del govern britànic tan genial com obsessiu i malparlat. Pocs personatges han dit tants insults en una peli i han generat tan magnetisme cada cop que sortien en pantalla. A les seves antípodes, Tom Hollander es posa a la pell d’un Ministre de Desenvolupament Internacional totalment inútil i inconscient, que, naturalment, rep per tot arreu. Cal citar també la inestimable aparició de Steve Coogan, en un paper secundari, però amb força pes. Al bàndol americà sobresurt James Gandolfini (el coneixereu si dic Tony Soprano) com a general de la marina americana.

L’argument no destaca tant pel seu recorregut, sinó per les embolicades situacions que van tenint lloc en tot el seu transcurs. A vegades semblen diferents gags que es van connectant, sempre basats en la interacció entre els diferents protagonistes i jugant amb les seves dobles cares i aparences. Entre els temes que explota In The Loop, no podien faltar les diferències entre britànics i americans, els odis i les enveges interns de cada departament, els petits secrets personals de cadascú i, per sobre de tot, una sàtira sense concessions del funcionament de la política en general. La sensació és que, tot i ser conscient de la caràcter humorístic i lliure del que veig, dubto que s’allunyi tant de la realitat en segons quines ocasions.

Els britànics són únics a l’hora de fabricar productes d’aquest tipus. Veig impossible un film com aquest a Hollywood, ja que, per defecte, acabaria caient en algun tipus de missatge per escudar-se de la resta i acabar sent políticament correcte. En canvi, els britànics s’ho carreguen tot. In The Loop no només és una comèdia brillant i treballada que ens desperta la rialla en innombrables ocasions, també un exercici de reflexió sobre la funció dels nostres representants en què podem arribar a preguntar-nos fins a quin punt hi ha similituds amb el que acabem de veure. No és un film fàcilment digerible, no accepta espectadors passius que només volen que els facin riure, s’ha de veure amb disposició a interpretar i a captar el que ens mostra. Crec no equivocar-me si afirmo que tanquem l’any amb una de les seves millors comèdies.

DEJAD DE QUERERME

Posted by Martí on 16 de Juliol de 2009
Posted in: Cine - 2008. Tagged: , , , . 4 comentaris

deux jours à tuer

Deux Jours à Touer

Director: Jean Becker

Intèrprets: Albert Dupontel, Marie-Josée Croze, Pierre Vaneck, Alessandra Martines.

Gènere: Drama. França, 2008. 75 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

La vida d’Antoine és exitosa, té una bona feina, un bon sou, una família que l’estima, una caseta a les afores, uns amics fantàstics… però un dia comença a comportar-se de forma estranya. La seva actitud es torna estúpida, ofensiva i maleducada, especialment amb la gent que més coneix. Encara que el to de la resta de gent sigui conciliador i es preocupi per ell, la cosa cada cop va a més. Antoine deixa la feina i posa en perill tant la seva vida familiar com les seves millors amistats, està cansat de tot.

Impactant pel·lícula francesa, que no necessita més d’hora i quart per deixar-nos atònits i commocionats. El director Jean Becker presenta una història simple, lineal i amb un sol protagonista com a centre de l’acció (diria que apareix quasi a tots els plans de la peli), però amb una intensitat que t’atrapa des del primer moment i ja no et deixa fins al final. El cert és que no és un film molt agraït de veure, ja que l’actitud del personatge principal incomoda fins al punt d’arribar a indignar-te amb ell, però aquesta voluntat de saber les raons et manté expectant constantment. A més a més, Dejad de Quererme és una pel·lícula amb un missatge controvertit, que genera reflexió al final, i això, agradi o no, ja és una virtut més.

El film comença a l’atac des del primer minut, sense donar cap mena de treva, amb un Albert Dupontel que fa un treball impressionant de principi a fi a la pell d’aquest home al qual se li ha girat completament el seny i es converteix en un personatge odiós. No obstant, és important fixar-se en el seu comportament en tot moment i amb cada persona, ja que tots els detalls tenen importància. En general, la direcció d’actors és molt bona, hi ha escenes durant la primera part de la peli que són quasi teatrals, sempre girant a l’entorn del personatge d’Antoine, això sí. En la segona part del film, el panorama canvia per complet, però aconsegueix no perdre gens d’aquest magnetisme que havia pres fins llavors. La interiorització del personatge és cada cop més forta i poc a poc anem comprenent tot el que ha passat anteriorment.

Que ho comprenem no vol dir que ho compartim, i aquest és un altre aspecte molt important de Dejad de Quererme. En primera instància, la intensitat dramàtica amb què la gran majoria d’espectadors hauran viscut el film farà que la reacció sigui una, però és el propi film qui ho acaba posant en dubte, cosa que l’honora. En tot cas, és difícil no quedar commocionat un cop acaba l’hora i quart de durada, un cop veus les coses amb amplitud, i notar que realment el que acabes de veure t’ha tocat la fibra, encara que sigui només per l’estona en què hauries volgut trencar la cara al protagonista. El film evoluciona constantment, i també ho fa l’espectador.

Dejad de Quererme és d’aquells films singulars, que no es queden com a “un més” perquè no deixen indiferent a ningú. I això és gràcies al dramatisme que desprèn, massa i tot, i la capacitat que té per implicar-nos en el que passa. Tot i amagar “dosificar” la informació, no cau en l’engany a l’espectador. En realitat, la història està explicada de la única forma possible perquè el film tingui sentit. Molt recomanable, però no apta per a moments d’ànims crispats, negatius o decaiguts, perquè durant una estona podria tenir uns efectes no gaire profitosos al respecte.

GRAN TORINO

Posted by Martí on 16 de Març de 2009
Posted in: Cine - 2008. Tagged: , , , . 5 comentaris

Gran Torino

Gran Torino

Director: Clint Eastwood

Intèrprets: Clint Eastwood, Bee Vang, Ahney Har, Christopher Carley, Choua Kue, Brian Haley.

Gènere: Drama, thriller. USA, 2008. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Walt Kowalski és un home gran, antipàtic i amb molt mal geni. Acaba d’assistir al funeral de la seva dona i la seva relació amb la resta de la família no és gaire bona, amb la qual cosa pràcticament es queda sol, vivint només amb la seva gossa i cuidant meticulosament el seu preciat Ford Gran Torino del 72. A més a més, el seu barri s’ha transformat completament amb l’arribada de molts immigrants coreans, a qui Walt odia profundament. La convivència és tensa i poc més, però comença a convertir-se en conflictiva quan els disturbis per part d’una banda de carrer afecten directament a Walt.

No hi ha manera que Clint Eastwood baixi el llistó de les seves pel·lícules. Entre 2003 i 2008, el director de 79 anys ha dirigit sis films que no baixen del notable, i Gran Torino és un dels millors, sens dubte. I no ho és per explicar-nos una història totalment diferent, perquè no és així ni molt menys, si no per com ens l’explica. Eastwood exprimeix un guió que es podria considerar simple i convencional de forma que cada escena i cada diàleg tinguin un pes immens en el global de la peli, ja sigui pel que representen per la història o només per si sols. El mèrit de Gran Torino és com cadascuna d’aquestes escenes i diàlegs et van calant i et porten a viure amb més intensitat que mai una resolució que en qualsevol altra peli t’hagués semblat tòpica i previsible.

La presentació del protagonista, Walt Kowalski, és sensacional. Eastwood exagera el seu personatge, tant per la direcció com per la pròpia interpretació, i aconsegueix que ens fem una idea tan radical d’ell que després aprofita per sorprendre’ns en més d’una ocasió. Més d’un dirà que el fet que es rigui tant en una peli com Gran Torino és un error per part del director, però a mi em sembla un efecte completament intencionat, com ho és que el personatge sigui tan estereotipat. Amb tot, Eastwood aconsegueix que tinguem ganes d’acompanyar a Walt Kowalski en tot moment, que estiguem expectants del pròxim que farà o dirà, i fins i tot que l’arribem a comprendre, tot i els nombrosos retrets que es poden fer a la seva personalitat. Sense cap mena de dubte, Walt Kowalski és un dels personatges més memorables que he vist últimament al cinema.

Bona part de culpa en té la boca torçada més famosa del cinema. Eastwood demostra que segueix tenint una presència inigualable i que és capaç de protagonitzar un dels primers plans més terrorífics que he vist mai. D’altra banda, i estic segur que és un “guinyo” de l’actor a la seva carrera cinematogràfica, molts plans et remeten directament al jove Eastwood de l’spaguetti western. Diuen que serà el seu últim treball davant la càmera (esperem que no), i potser aquesta en seria també una raó. La veritat és que fa el que podríem definir com el seu paper de sempre, aquell amb què sempre serà recordat, i un cop més no ens deixa cap altra opció que aixecar-nos i aplaudir. Això sí, imprescindible escoltar-lo en versió original.

Al seu voltant, i després d’un excel·lent treball de càsting, el cineasta té a qui millor podia interpretar a la colònia coreana hmong, o sigui ells mateixos. Les actuacions dels més joves són especialment destacables, ja que aconsegueixen crear el contrapunt perfecte al personatge de Walt i no es veuen intimidats pel fet d’actuar al costat d’una figura com aquesta. En realitat, la base del film és la relació entre Walt i els hmong, que segueix una evolució molt clara i que provoca els grans moments d’humor que ens regala Gran Torino. No només això, també planteja clarament un missatge contra el racisme i exposa que els problemes de veritat no són causats per la diferència d’ètnia o raça, sinó que provenen d’un fet comú en qualsevol societat.

Gran Torino sap parlar de coses molt serioses sense necessitat de fer-ho seriosament, però també sap canviar de registre quan la història ho requereix. En aquest sentit, els minuts finals són especialment intensos, d’aquells en què ningú s’atreveix a tossir per molt refredat que estigui, i és molt probable que algú segueixi emocionat mentre passen els crèdits finals. Un cop més, Eastwood fa ús d’una banda sonora mínima però amb un significat immens, i ens deixa unes quantes imatges genials, en què els detalls diuen molt més del que sembla. Realment, és un tros de pel·lícula, imprescindible per a tothom, sense excepció.

Com a apunt final, i tot i que ja se sap que els Oscars són el que són i no cal donar-hi més importància, em sembla increïble que Gran Torino no tingués ni una nominació, quan per mi estem davant d’una de les millors pel·lícules, direccions i actuacions principals de 2008. En fi, a Espanya supera de llarg a Watchmen en recaptació, ja va bé que sigui el públic qui parli.

R.A.F. FACCIÓN DEL EJÉRCITO ROJO

Posted by Martí on 14 de Març de 2009
Posted in: Cine - 2008. Tagged: , , , , . 1 comentari

baader-meinhof2

Der Baader Meinhof Komplex

Director: Uli Edel

Intèrprets: Martina Gedeck, Moritz Bleibtreu, Bruno Ganz, Johanna Wokalek, Nadja Uhl.

Gènere: Drama, històric. Alemanya, 2008. 140 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Als anys 70, la República Federal Alemanya viu en una democràcia encara molt dèbil i excessivament controlada pels Estats Units. En aquest marc, els moviments revolucionaris en contra de l’imperialisme americà i les seves accions en zones com Vietnam o el Pròxim Orient van a l’alça, i un d’ells destaca per ser especialment sanguinari. L’anomenada Facció de l’Exèrcit Roig (RAF), fundada per la periodista Ulrike Meinhof i l’activista Andreas Baader, es converteix en la banda més temuda, i també aclamada, pels seus atemptats contra un sistema que ells consideren el nou nazisme.

Nominada a millor pel·lícula estrangera als BAFTA, Globus d’Or i Oscars, R.A.F. Facción del Ejército Rojo és una de les superproduccions més importants d’aquest segle del cinema alemany. En un impressionant exercici documentalista, el film ens explica la interessant història del naixement, creixement i consolidació d’un dels grups terroristes d’extrema esquerra més actius de l’Alemanya de postguerra, i probablement un dels menys coneguts de portes enfora. El film fa un retrat molt complet i transparent dels integrants del grup i les idees que els van portar a actuar d’aquesta forma. Tot i ser una trama amb un fort contingut ideològic i polític, la part més humana té un pes essencial i el seu discurs té una profunditat que impacta amb força a l’espectador.

Tot i acompanyar a la R.A.F. en tot moment i induir-nos a agafar certa simpatia cap a ells, jo no la consideraria una peli descaradament partidista, bàsicament perquè hi ha moltes vessants a valorar i perquè no tot és blanc o negre. Una cosa és la causa per la qual lluiten i l’altra els mitjans que utilitzen i les seves conseqüències, i crec que la transparència amb què s’explica permet a l’espectador sospesar si realment està d’acord amb el que fan o no. En aquest sentit, és clau el personatge del cap de la policia alemanya i les seves reflexions, en què intenta buscar un sentit a les accions de la R.A.F. i fins i tot fer un exercici d’autocrítica alhora d’explicar el per què de la situació que viu la societat alemanya i de l’existència de grups així. R.A.F. Facción del Ejército Rojo no presenta bons i dolents, o almenys no ho fa de forma absoluta ni són sempre els mateixos.

Un dels aspectes que determinen el film és la relació entre els membres principals de la R.A.F., que casi és més pròpia d’una banda de música que no d’una organització armada. En ocasions resulta difícil percebre’ls realment com a grup organitzat i sembla que l’únic que els uneix és l’enemic que tenen, potser per això a vegades costa congeniar amb ells. D’altra banda, la peli es perd una mica a l’hora d’incorporar o donar més protagonisme a nous personatges, amb la qual cosa més d’un no saps ben bé d’on ha sortit. A nivell narratiu, falla puntualment en aquest sentit, però, no obstant, crec també que aquesta estranya naturalesa del grup li dóna singularitat. En el fons, la R.A.F. és una banda que s’alimenta o directament còpia molts altres grups revolucionaris, sobretot d’Amèrica del Sud, per això les seves bases estan poc clares a vegades.

A nivell de ritme, s’ha de dir que R.A.F. Facción del Ejército Rojo és trepidant. A banda de les nombroses escenes d’acció o suspens, en què no s’escatima la violència, tots els personatges experimenten una clara evolució a nivell personal. A més, és una molt bona classe d’història alemanya, i d’un període que no s’acostuma a conèixer tant com altres. Quan acabes de veure el film, t’adones que t’ha explicat un munt de coses. Això sí, cap al final la peli no pot evitar estancar-se mínimament i també deixar una mica de sensació de voler seguir explicant masses coses fins als crèdits finals. Les 2h 20min potser són un pèl excessives, però tampoc fins al punt de tenir ganes de mirar l’hora. El film de seguida aconsegueix implicar-te de ple en els fets i és per això que ja saps que no l’abandonaràs fins al final.

R.A.F. Facción del Ejército Rojo és d’aquelles pel·lícules que, en parlar d’elles, portaran a més converses sobre política o història que no pas de cinema. I és que, tot i estar ambientada als anys 70, és un film amb molts aspectes que es mantenen actuals avui dia. Espero que no es caigui en l’error de valorar la peli tenint en compte si estem d’acord o no amb els protagonistes, si sóm d’esquerres o de dretes, perquè això vol dir que no veiem el que realment ens està ensenyant. Un film notable i que demostra que els propis alemanys saben ser honestos a l’hora de mostrar la seva història al cinema, cosa que sempre és delicada en aquell país.

EL LECTOR

Posted by Martí on 10 de Març de 2009
Posted in: Cine - 2008. Tagged: , , , , , . Deixa un comentari

The Reader

The Reader

Director: Stephen Daldry

Intèrprets: Kate Winslet, Ralph Fiennes, David Kross, Bruno Ganz, Lena Olin, Hannah Herszprung.

Gènere: Drama. USA, 2008. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Michael Berg, un estudiant alemany de 15 anys, torna a casa de l’escola en un dia d’intensa pluja. Poc abans d’arribar, comença a trobar-se malament i decideix refugiar-se a l’entrada d’una casa. Allà el troba Hannah Schmitz, una dona de 30 anys que treballa de revisora als tramvia, qui l’acollirà a casa seva. Poc a poc, neix una gran atracció entre els dos i comencen una intensa relació amorosa en secret. No obstant, les vides dels dos són massa diferents.

Per fi he pogut veure una d’aquelles pelis que, per una raó o altra, se’m resistien des de feia ja algunes setmanes. La veritat és que no tenia expectatives de cap tipus, però tenia la sensació que era de les que s’havien de veure. Al final, tot i no parlar d’un film excepcional, puc dir que realment val la pena. La originalitat i impacte de la història de partida de El Lector enganxen de seguida, i el film evita tornar-se excessivament pausat i contemplatiu, un risc que existia clarament, per anar bastant per feina. D’aquesta forma, l’evolució de l’argument no s’estanca en cap moment i es manté un nivell d’intensitat força bo al llarg de les dues hores de durada. Tot i fallar a nivell narratiu en certs moments, El Lector és un film que mai dóna motius perquè l’espectador perdi l’interès.

El Lector és una peli molt rica en contingut, ja que sap tocar moltes temàtiques diferents de forma precisa i cuidada, però també profunda. Des de la sexualitat fins la literatura clàssica, passant pels horrors de l’holocaust nazi. No obstant, res queda fora de lloc i la mescla resultant és perfectament digerible. Per exemple, la incursió al delicat tema del nazisme ofereix una vessant humana molt intensa, però també mesurada i sense caure en els recursos de sempre. El fet d’estar protagonitzada per personatges alemanys hi té força a veure. En tot cas, El Lector és d’aquelles pelis que no et deixa passiu, que et fa reflexionar sobre l’actitud dels protagonistes i qüestionar-te les seves decisions. En un argument dominat pels secrets, el pes de la consciència i el sentiment de culpa, pocs poden quedar indiferents davant del que passa.

Parlar de El Lector sembla anar obligatòriament lligat a parlar de Kate Winslet, i més tenint en compte el recent Oscar aconseguit per aquest paper, però jo crec sincerament que tampoc n’hi ha per tant. En primer lloc, perquè tinc la sensació la Winslet tendeix a convertir-se en actriu d’una sola cara (el fet que agafi papers tan semblants entre si no ajuda); en segon lloc, perquè està molt millor a Revolutionary Road, per la qual no entenc que no l’hagin nominat ni tampoc que la considerin secundària quan és la gran protagonista del film. Aquí no es pot negar que fa un molt bon paper, però, per exemple, Meryl Streep a La Duda li dóna bastantes voltes. D’altra banda, crec també que el treball de maquillatge de la part final de la peli no està gaire ben aconseguit. En fi, que no és d’aquelles actuacions que deixen marca.

Un dels punts forts de El Lector és el bon treball de fotografia i l’ambientació als diferents períodes de temps en els quals transcorre la història, en canvi la banda sonora l’he trobat un pèl excessiva en alguns moments, massa interessada en realçar un dramatisme que no requereix ser alçat. El muntatge en forma de flashbacks no el descobrirem ara, però s’ha de dir que encaixa força bé en aquest cas, i la direcció de Stephen Daldry deixa detalls més que interessants, sobretot a la part final del film i també en els moments àlgids. Contràriament, la peli és una mica irregular a nivell narratiu, sobretot en el sentit que deixa alguns caps sense lligar i que en més d’una ocasió trobes a faltar alguna explicació més de certs fets. Se m’ocurreix que s’han pogut prendre algunes llicències amb l’adaptació del llibre original, perquè si no, no s’entén massa.

A pesar d’això, les sensacions que deixa El Lector en abandonar el cinema són majoritàriament bones. Tot i el dramatisme que domina el film, la història té una bona i continuada evolució, no cau en la monotonia i té un final força decent que sap tancar el cercle. No és un prodigi de pel·lícula, però destaca el suficient com per ser recordada i guardar algunes de les seves imatges a la memòria. Recomanable a qui tingui ganes de gaudir d’un bon drama.

EL LUCHADOR

Posted by Martí on 3 de Març de 2009
Posted in: Cine - 2008. Tagged: , , , , , . Deixa un comentari

wrestler

The Wrestler

Director: Darren Aronofsky

Intèrprets: Mickey Rourke, Marisa Tomei, Evan Rachel Wood, Judah Friedlander, Ajay Naidu.

Gènere: Drama. USA, 2008. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Randy Robinson, “The Ram”, és un veterà lluitador professional de wrestling que es resisteix a deixar el ring després de ser una de les grans estrelles d’aquest espectacle als anys 80. Actualment, Randy participa en combats de molt més baixa categoria, però segueix tenint un carisma especial. Un dia, un combat té conseqüències massa serioses per la seva salut i l’obliguen a replantejar-se la seva vida, que passa per viure en una caravana i visitar de tant en tant una stripper anomenada Cassidy.

Darren Aronofsky abandona un moment el seu controvertit univers particular (Pi, Réquiem por un Sueño, La Fuente de la Vida) i entra al nostre per dirigir la seva pel·lícula més comercial fins al moment. I ho fa demostrant que, per molt singulars, genials i polèmiques que fossin les seves anteriors obres, la seva sensibilitat com a director el permet desenvolupar-se igual de bé en aquest tipus de cinema que fins ara no havia freqüentat. A El Luchador, primer film del qual no s’encarrega també del guió, el director nord americà sap donar una visió commovedora i honesta a una història que tenia tots els números de caure en un convencionalisme que al final sap evitar. Les emocions amb què un es queda quan comença a sonar Bruce Springsteen al final de la peli així ho certifiquen.

Tots coneixem de sobra el plantejament que ens planteja El Luchador: la història de la vella glòria en alguna disciplina artística o esportiva que comença a entrar en decadència i s’aferra tant com pot a la única cosa que sap fer en aquesta vida per por de no caure en l’oblit i acabar sol. No obstant, tot i que la peli no pot fugir de tots els tòpics, estem davant d’un producte diferent, que aconsegueix aprofundir de forma molt més sensible en el seu protagonista i acaba sent molt menys previsible del que es podia esperar. L’evolució de Randy és coherent i està ben racionada, però fa patir bastant, sincerament; és d’aquelles històries en què sembla que la bona voluntat del protagonista mai sigui suficient per fer canviar el rumb d’una vida que sembla inevitablement abocada a seguir-ne un de ja establert.

Quan això es combina amb el fet que l’espectador té tantes ganes que al protagonista li surten les coses bé, doncs el film es torna força dramàtic i angoixant. I gran part de culpa la té un Mickey Rourke que fa el paper de la seva vida (un paper d’Oscar, que no va rebre per ser qui és i tenir el passat que té) i que sap convertir un home que faria tirar enrere a molts en un personatge estimat gràcies a la seva bondat i ganes d’arreglar la seva vida. Rourke aconsegueix que un lluitador de wrestling amb la cara mig desfigurada ens faci emocionar, i ho fa sense necessitat d’exagerar o protagonitzar escenes de llagrimeta fàcil. Entre ell i Aronofsky, construeixen un personatge honest, que val molt més pel que amaga dins que per la imatge que dóna per fora, i que tens ganes de seguir fins al final.

Al seu costat, trobem una Marisa Tomei que, a banda de ser generosa per a la vista gràcies a un físic espectacular, tampoc va més enllà de correcta en la seva actuació (estranya nominació a l’Oscar). Pel que fa a la direcció, El Luchador presenta diversos plans i escenes carregats de sentit i plens de paral·lelismes que demostren la sensibilitat d’Aronofsky darrere la càmera. El cineasta no arriba als extrems dels seus anteriors treballs, però deixa ben evident la seva qualitat. Voldria destacar, per exemple, els últims tres o quatre plans del film, que ajuden a arrodonir un final que, personalment, m’ha semblat genial.

He començat el comentari posant un 7 com a nota, però m’he anat adonant que realment el film es mereixia més. Com ja he dit, la capacitat de distanciar-se de tots els tòpics i convencionalismes als quals podia caure, i de construir una història tan sincera, emocional i senzilla al voltant d’un personatge com aquest, mereix ser reconeguda. A més, la peli ens humanitza un món tant ostentós i superficial com el del wrestling, i ens ensenya que darrere hi pot haver persones que pel que realment lluiten és per sobreviure. Més enllà que agradi o no la temàtica, crec que val molt la pena no perdre’s El Luchador.

VALS CON BASHIR

Posted by Martí on 28 de febrer de 2009
Posted in: Cine - 2008. Tagged: , , , , , . 10 comentaris

bashir

Vals Im Bashir

Director: Ari Folman

Intèrprets: Ari Folman, Rony Dayag, Ron BenYishai, Yehezkel Lazarov, Dror Harazi.

Gènere: Animació, documental, bèl·lic. Israel, 2008. 80 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Una nit, Ari es troba amb un amic seu a un bar, que li explica un malson que se li repeteix des de fa temps. El motiu és un dels mals records que té d’una missió que van fer amb l’exèrcit israelià durant la primera guerra contra el Líban. És llavors quan Ari s’adona que no recorda pràcticament res d’aquest episodi de la seva vida, cosa que l’intriga molt i el fa anar a visitar a diversos antics amics i companys a l’exèrcit perquè li expliquin què va passar i quin va ser el seu paper en la missió.

Vistes les recomanacions en els últims comentaris del blog, no podia deixar passar gaire temps sense veure aquesta pel·lícula, i haig de dir que certament és per recomanar-la a tothom. Vals con Bashir no només és un prodigi de l’animació, que combina mètodes tradicionals amb 3D i Flash, sinó que suposa un dels films més compromesos i transgressors dels últims anys. La mescla de formats i gèneres que presenta Folman resulta xocant en un principi, però quan vas descobrint l’ús que fa de tots els recursos que això li permet i t’enganxes a la història, no pots fer altra cosa que gaudir de la qualitat i espectacularitat de les imatges, al mateix temps que conèixer de forma més profunda un dels conflictes bèl·lics més cruels de finals del segle XX.

La primera imatge de Vals con Bashir ja et deixa ben clar que estàs davant d’una experiència cinematogràfica completament singular. La doble dimensió que presenta el film, amb el director com a narrador i també protagonista dels fets, afegeix encara més interès i ajuda a donar el rigor que requereix la seva condició de documental. Les característiques pròpies d’aquest format, com les declaracions dels protagonistes a camera o les converses amb el director, poden xocar una mica al principi, però acaben integrant-se perfectament a l’animació. Estem davant d’un d’aquells casos en què, com també passa a Persépolis, ens adonem que l’animació és apta per a qualsevol missatge si se sap tractar com cal.

Ari Folman construeix una pel·lícula a partir de la seva memòria i que funciona realment com ella. Les imatges van apareixent a mida que les recorda l’autor o que li són explicades per la resta de personatges, per tant anem descobrint al mateix temps que ell tots els detalls i tots els fets que van passar. Narrativament, no és una peli gens lineal, ja que combina el present, amb el director parlant amb la resta de personatges, i el passat, amb les situacions que aquests li van descrivint, les quals no tampoc són continuades (una no comença on ha acabat l’anterior). No obstant, en cap moment és una peli difícil d’entendre. La intensitat no para de créixer i les imatges cada cop són més crues i impactants (i això que són “dibuixos”).

La qualitat de l’animació de Vals con Bashir és un punt i a part. Si amb Persépolis destacava i admirava la seva capacitat d’explicar tant amb tal senzillesa d’imatges i colors, aquí la història és completament diferent, ja que el nivell de detall és espectacular. La caracterització dels personatges és brillant, sobretot pels moviments i l’expressió facial de cadascun; i crec s’aprecia especialment a la part més documental, amb els personatges parlant directament amb el director. D’altra banda, el treball de color i il·luminació és també per treure’s el barret, ja que desprèn un munt de sensacions cap a l’espectador i regala diverses escenes realment precioses, cosa que també s’explica per la cuidadíssima direcció de Folman també hi té molt a veure. I és que Vals con Bashir té també aquest contingut oníric i poètic que en principi podria xocar amb la resta, però que acaba encaixant tan bé.

Una de les preguntes que ens podríem fer sobre Vals con Bashir és ¿per què en animació? Doncs jo crec que la pròpia peli ho explica en una de les escenes, concretament en la que Ari fa per intentar descobrir les causes del seu problema de memòria. Els records i la realitat no sempre van de la mà, ja que aquests són manipulables i fins i tot els podem reconfigurar sense ser-ne conscients. Sent aquesta una pel·lícula sobre la memòria, sobre records recuperats, ¿per què no fer-la en animació, que probablement concordarà molt més amb la imatge mental que el director se’n pot fer? Així ho he entès jo. Amb tot, estem davant d’un dels films més compromesos i de missatge més clar dels últims anys.

EL DESAFÍO: FROST CONTRA NIXON

Posted by Martí on 22 de febrer de 2009
Posted in: Cine - 2008. Tagged: , , , , , . 2 comentaris

frost_nixon

Frost/Nixon

Director: Ron Howard

Intèrprets: Frank Langella, Michael Sheen, Sam Rockwell, Kevin Bacon, Rebeca Hall, Oliver Platt.

Gènere: Drama, documental. USA, 2008. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Després d’abandonar la Casa Blanca a causa del cas Watergate, Richard Nixon va estar tres anys en silenci absolut i allunyat de la primera línia mediatica i política. No obstant, el 1977, l’expresident va acceptar per sorpresa de molts l’oferta del periodista anglès David Frost per a realitzar-li una extensa entrevista en què parlaria per primer cop del seu mandat i l’escàndol que el va fer renunciar al càrrec. Frost era conegut pels seus programes i magazines d’humor de gran èxit, per la qual cosa ningú creia que estigués a l’altura de Nixon, però des que va començar el rodatge, l’entrevista es convertiria en tot un cara a cara.

Típica peli que va com anell al dit a l’Acadèmia de Hollywood per quedar bé. S’ha de dir que està molt ben narrada i treballada, i que compta amb unes magnífiques actuacions, especialment la de Frank Langella, però d’aquí a ser una de les nominades a millor pel·lícula i millor director, ho trobo realment exagerat. I més tenint en compte que films clarament superiors, com per exemple Revolutionary Road, El Intercambio o la mateixa Wall·E, no figuren entre aquestes cinc. Però la imatge està per sobre de tot això, i no es podia deixar passar la oportunitat de deixar ben clar que el cinema americà també sap tractar amb rigor i valentia temes que posen en entredit la figura del president dels Estats Units i tot el seu sistema judicial. El Desafío: Frost contra Nixon encaixa perfectament en aquest perfil, i per això aquesta nit apareixerà entre les cinc aspirants a emportar-se l’estatueta més preciada.

Deixant de banda aquesta conveniència per a l’Acadèmia, cal valorar El Desafío: Frost contra Nixon com un film molt ben construit, que va de menys a més de forma incessant i que aconsegueix narrar amb força habilitat (tenint en compte la gran complexitat de la qüestió) un dels episodis més negres de la història dels Estats Units. Basat en fets reals, l’argument explica el que podríem resumir com “la història d’una entrevista”, des de la primera idea per part de l’entrevistador fins a la consecució d’aquesta i tot el que se’n va derivar després. En realitat, el muntatge inclou fragments de fals documental, amb declaracions dels diferents protagonistes donant el seu punt de vista sobre com evolucionaven els fets. En realitat, globalment, tota la peli té aquest sentit de documental, tot i que, com sempre, tampoc ens hauríem de creure al peu de la lletra que tot va passar com se’ns explica.

Un dels mèrits de El Desafío: Frost contra Nixon és la intensitat que sap donar a una acció que de per si podia resultar massa sobria i fins i tot monòtona. No obstant, el film s’acaba convertint en un autèntic duel entre les dues parts participants: el periodista David Frost amb el seu equip i Richard Nixon amb els seus assessors. La peli planteja molt bé els objectius de cada part abans de l’entrevista, l’estratègia a seguir per a debilitar l’adversari, les frases o paraules a utilitzar, etc. Resulta xocant que, tot i que les dues parts saben perfectament el que va passar al cas Watergate, el camí per arribar a aquesta veritat sigui tan llarg i requereixi de tantes voltes. L’entrevista entre Frost i Nixon, que va comportar un rodatge de diversos dies, és un veritable combat a assalts en què totes dues parts mostren els seus punts dèbils i intenten aprofitar, amb més o menys èxit, els de l’oponent. A banda de l’entrevista en si, també és molt interessant, i fins i tot determinant, la relació entre Frost i Nixon a nivell més personal. En tot moment, el joc psicològic entre els dos dóna molt de joc.

No ho reduirïa a dir que un sol actor aguanta tot el film, però l’actuació de Frank Langella a la pell de l’expresident dels Estats Units és excepcional. A banda de la impressionant semblança física i d’expressions amb Nixon, Langella té el seu punt fort en la forma de parlar i també en la mirada. Aquesta aparença obscura, freda i pausada queda en perfecta contraposició amb Michael Sheen, d’aspecte completament mediàtic, d’aquells que encisa la camara. Sheen també està brillant, però la veritat és que Frank Langella és l’estrella, sens dubte. Pel que fa a Ron Howard, doncs probablement estem davant de la seva pel·lícula més seriosa i ben definida (tampoc és difícil tenint en compte la seva filmografia), ja que sap jugar molt bé amb la doble dimensió de la peli (rodar el rodatge d’una entrevista) i aconsegueix plans força meritosos.

M’ha agradat una de les últimes frases de El desafío: Frost contra Nixon, que ve a dir alguna cosa com que una entrevista pot durar 90 minuts, però si un primer pla té la força suficient, la gent no es recordarà dels 89 minuts restants. I és que el film no només és un gran document històric i una visió força transparent del greu cas de corrupció que va suposar el Watergate, amb Nixon al capdavant, també és un clar missatge del poder dels mitjans de comunicació. En resum, ens trobem davant d’un bon film, ben resolt tenint en compte la temàtica que tracta, però totalment sobrevalorat per l’Acadèmia en haver-lo nominat.