Kynodontas

Director: Giorgos Lanthimos

Intèrprets: Christos Stergioglou, Michele Valley, Aggeliki Papoulia, Mary Tsoni, Hristos Passalis, Anna Kalaidzidou.

Gènere: Drama. Grècia, 2009. 90 min.

L’escola Haneke està fent mal. I no precisament en el sentit literal de l’expressió, ja que tots els productes que en surten mantenen viva aquesta altra cara del cinema tan necessària i enriquidora, per no dir superior. En el cas que ens atén, la referència de Michael Haneke no pot estar més present, ja que Canino posseeix un missatge, una realització i un estil cinematogràfic en general que podria firmar sense problemes el director austríac. No obstant, es tracta d’una producció grega del director Giorgos Lanthimos, qui l’any passat no va parar de recollir premis arreu del món. Sense anar més lluny, va recollir dos guardons a Sitges i el premi “Un certain regard”, dedicat als cineastes emergents, al Festival de Cannes. Canino és d’aquells films que s’oblida per complet de les concessions a l’espectador i que entra a matar des del primer minut. No obstant, l’impacte no només és visual, també, i per sobre de tot, psicològic.

El plantejament del film és tan extremista com magnètic. L’educació i la seva capacitat per modelar per complet la personalitat i la visió de les coses dels qui la reben és una temàtica recurrent en el cinema dels últims anys. El propi Haneke ens ho va presentar fa pocs mesos amb la pertorbadora La Cinta Blanca, però el film que més m’atreviria a equiparar a Canino, salvant les moltes distàncies, és El Bosque. Tal com passava en aquella comunitat creada per M. Night Shyamalan, als tres fills de Canino se’ls priva de qualsevol contacte amb l’exterior de la seva casa, fent-los creure que és allà on habiten tots els perills. De totes formes, Canino resulta molt més punyent a nivell psicològic per la duresa i l’impacte de les seves imatges, i també pel comportament dels seus protagonistes. Més encara, si et poses a pensar quin pot ser el motiu per part del pare de fer-los passar per tot això.

I és que tens la sensació d’estar presenciant un experiment totalment descerebrat i macabra, que no té altre propòsit que comprovar el nivell de manipulació que es pot aplicar a una persona si se l’educa de certa forma des que neix. Els tres fills de Canino es comporten de forma totalment submisa, anomenen “mar” a una cadira o “telèfon” a la sal amb tota la normalitat del món i creuen que els avions són de la mateixa mida amb què els veuen des del terra, i participen en una mena de competició entre ells, en què el millor rep el pertinent premi. Creieu-me, presenciar això no fa gaire gràcia, sobretot perquè és un cas que qualsevol ment inhumana (com la del pare) podria aconseguir. Tot i no explicar-nos cap mena de context, la pel·lícula està plena de matisos i enfocs, la majoria dels quals presentats de forma freda i sense explicació. Això ens fa pensar en què hi pot haver darrere, la qual cosa els dóna una pesada càrrega psicològica.

Les interpretacions de Canino també desconcerten per la naturalesa dels personatges. Especialment en el cas dels fills. A primera vista, semblen artificials, inexpressives i limitades a dir les línies de diàleg apreses de memòria, però després entens que realment pertanyen a les personalitats dels protagonistes. És per això que el treball dels actors no havia de ser gens fàcil. D’altra banda, hi ha un munt d’escenes molt incòmodes, particularment les de caràcter més sexual, davant les quals els personatges tenen una actitud ingènua molt difícil de transmetre tenint en compte que se suposa que tenen entre 20 i 30 anys. La realització per part de Giorgos Lanthimos, molt “hanekiana”, presenta plans estàtics i llargs, que no rectifiquen l’enquadrament si els personatges es mouen, amb la qual cosa veiem, per exemple, moltes cares tallades. D’altra banda, tampoc escatima imatges força explícites a nivell violent i sexual.

Canino no és un film fàcil de veure ni de digerir, però presenta uns fets que es converteixen en esfereïdors a mida que ens anem adonant que no es tracta de ciència-ficció sinó que un cas com aquest podria donar-se si es complissin totes les condicions extremes del film. Un cop més, els fets no s’acaben després dels títols de crèdit, sinó que es queden en ment perquè un li vagi donant voltes i buscant motius, causes i conseqüències al que acaba de veure. Com deia, psicològicament et deixa tocat, però referma la certesa que aquest tipus de cinema és el contrapunt necessari a tota l’oferta de caràcter comercial. La pel·lícula és clarament recomanable a tots els aficionats al cinema de Michael Haneke, tot i que és menys abstracta que La Cinta Blanca. En tot cas, estem davant d’un altre gran exponent del millor cine europeu.