M.A.Confidential

Suicide Squad

Director: David Ayer

Intèrprets: Will Smith, Jared Leto, Margot Robbie, Jai Courtney, Joel Kinnaman, Viola Davis, Cara Delevingne, Adewale Akinnuoye-Agbaje, Adam Beach, Jay Hernandez, Karen Fukuhara, Scott Eastwood, Ben Affleck.

Gènere: Fantàstic, acció, còmic. USA, 2016. 120 min.

Davant una amenaça alienígena a la Terra, el govern dels Estats Units rep una proposta de la seva agència secreta ARGUS, capitanejada per Amanda Waller, per a reclutar un esquadró força controvertit. Es tracta de reunir alguns dels criminals més perillosos del món, alguns d’ells amb forces sobrenaturals, i obligar-los a actuar junts a favor dels interessos nacionals. Tot i les reticències inicials, l’estratègia de donar-los la culpa a ells si les coses surten malament fa que el programa tiri endavant. Comandats pel Capità Rick Flag, el grup format per Deadshot, Harley Quinn, Diablo, Boomerang o Killer Croc, entre altres, es preparen per a combatre una nova força que amenaça tot el planeta.

El primer tràiler d’Escuadrón Suicida va aparèixer fa més d’un any, a mitjans de juliol de 2015. Des de llavors, la incessant campanya de promoció no només ha aconseguit que no ens traguéssim les seves imatges del cap, sinó que, inevitablement, tots ens anéssim formant una imatge mental de la pel·lícula que ens acabaríem trobant el dia de la seva estrena. L’estratègia és bona per a arrossegar tothom als cinemes (després de totes les expectatives generades, qui serà capaç de no anar-la a veure?), però es pot convertir en un tret al propi peu del film si la promesa no es compleix. El problema d’Escuadrón Suicida no recau només en què no ofereix el gamberrisme, la rebel·lia o la bogeria de què presumia abans de la seva arribada, sinó que, a l’hora de la veritat, és incapaç de mostrar uns veritables trets diferencials pels quals la pel·lícula aposti de forma decidida, per molt que quedi clarament identificada dins l’obscuritat habitual de l’univers DC.

Deixem-ho clar d’entrada: Escuadrón Suicida no és un complet desastre. No obstant, la llista d’aspectes millorables és massa llarga per poder permetre’s ser indulgents amb ella. La sensació global és que no hi ha hagut ningú que hagi pres les regnes de la pel·lícula i l’hagi dirigit a un objectiu clar. El director, David Ayer, conegut per donar als seus films un aire salvatge i poc refinat (Harsh Times, Sin Tregua, Corazones de Acero), no arriba a deixar la seva empremta d’una forma clara. Tot i que la direcció té punts de lluïment, sobretot en la seva primera meitat, en el camí cap al seu clímax s’acaba tornant molt comú i funcional, incapaç d’oferir res que no haguem vist ja en tants altres films d’aquest gènere. El mateix passa amb l’estil visual, que dóna mostres del seu esperit durant el tram inicial, però que després es va moderant fins quedar del tot diluït. On és tota la psicodèlia punk esbojarrada que vèiem als tràilers i als mateixos pòsters i títols de crèdit del film?

Queda clar, doncs, que el millor que ofereix Escuadrón Suicida queda concentrat en la primera hora de pel·lícula, que és precisament la que conté menys acció i més presentació i caracterització de personatges. Tot i que la selecció musical dels primers minuts del film és tan espectacular com poc subtil en la seva integració (les cançons sonen una rere l’altra com si es tractés d’una llista de “greatest hits” de Spotify), es percep una certa anarquia global que encaixa amb el to proposat; el còctel de personatges totalment heterogenis i les ganes d’anar per feina que demostra el ritme de l’acció generen bones vibracions. El problema arriba quan la pel·lícula comença a mostrar-se més prudent que no pas temerària -que és el que li pertocaria-, de mode que tots els seus punts forts queden suavitzats i ja no queda ni rastre de la citada anarquia. La impressió és que Escuadrón Suicida havia de prendre un camí més proper al de Deadpool quant a irreverència i maldat, però que s’acaba decantant cap a una espècie de Vengadores més obscurs.

Sens dubte, la pel·lícula se sustenta en els seus personatges principals, i en aquest sentit són Will Smith com a Deadshot i Margot Robbie com a Harley Quinn els qui porten clarament el pes. Un ofereix la vessant més humana i relativament propera, i l’altra és qui gaudeix de la caracterització més cridanera, tot i que no deixa d’haver-hi certa sensació que no s’acaba d’explotar del tot. El mateix, i de forma encara més acusada, succeeix amb el Joker de Jared Leto, molt ben redefinit a nivell d’imatge, però desaprofitat a més no poder i sense un objectiu clarament definit dins de la història. Pel que fa a la resta de personatges, el tractament és massa superficial per a establir un mínim d’empatia amb ells. En realitat, Escuadrón Suicida només dedica una escena -la del bar- perquè puguem acostar-nos mínimament a tots ells i entendre la seva naturalesa; i són situacions com aquesta les que es troben a faltar durant la història, que es mostra, en canvi, molt més preocupada de fer soroll.

Un cop més, i encara que pugui semblar un aspecte secundari en aquest gènere (o que els responsables pensin que ho és), la fortalesa del guió és especialment determinant, i no sembla que Escuadrón Suicida hagi tingut massa temps d’aprendre dels errors de Batman v Superman. El tercer acte ratlla l’absurditat, sobretot penalitzat per un enemic a batre que fluixeja per totes bandes, i un cop s’observa tota la narració amb perspectiva, la sensació és que no està gaire ben equilibrada. És cert que el film deixa bones imatges, trams especialment divertits i també acció espectacular, però és difícil no pensar que, de tot plegat, n’hauria pogut sortir un resultat força millor. Per personatges, per tractament visual i per capacitat de trencar motlles, Escuadrón Suicida hauria pogut aspirar a molt més; per no citar la seva importància dins del castigat univers cinematogràfic de DC. La pel·lícula disposava d’un equip ple d’estrelles, però ha preferit jugar a no perdre.