Sitges 2011

THE YELLOW SEA

Posted by Martí on 11 de gener de 2012
Posted in: Cine - 2011, Sitges 2011. Tagged: , , , , , , , . 1 comentari

Hwanghae

Director: Na Hong-Jin

Intèrprets: Ha Jung-woo, Yun-seok Kim, Jo Seong-ha, Lee Cheol-min, Kwak Byeong-gyu, Lim Ye-won.

Gènere: Thriller, acció, drama. Corea del Sud, 2010. 150 min.


Un pare de família xinès desesperat decideix acceptar una perillosa missió per poder pagar els seus deutes i recuperar la seva dona, que l’ha abandonat i ha fugit a Corea del Sud. Després de contactar amb el cap d’una banda criminal, és enviat a Seül per matar un important empresari, i a canvi podrà esbrinar on és la seva dona. El que no espera és que allà es trobarà immers en un conflicte mafiós de grans proporcions.

No descobrirem ara que el cinema asiàtic s’ha convertit en un referent dins el gènere del thriller policíac i d’acció pels qui ens agrada explorar més enllà dels repetitius “blockbusters” de Hollywood. En aquests primers anys de segle, directors com Park Chan-Wook (Oldboy) o Johnnie To (Breaking News, Election) han marcat els passos perquè apareguessin diversos successors, particularment a Corea del Sud, com és el cas de Kim Ji-Woon (A Bittersweet Life) o Na Hong-Jin, que fa tres mesos va rebre el premi a millor director al Festival de Sitges gràcies a la pel·lícula que ens ocupa. No hi ha dubte, doncs, que la carta de presentació The Yellow Sea és atractiva, per això valia la pena començar l’any viatjant cap al Mar Groc. El resultat és un thriller intens, de direcció trepidant i persecucions tan espectaculars com impossibles, però també un pèl descompensat en el ritme i penalitzat per una durada excessiva i un argument que es complica una mica.

Continue Reading

ATTACK THE BLOCK

Posted by Martí on 13 de Desembre de 2011
Posted in: Cine - 2011, Sitges 2011. Tagged: , , , , , , , , . 4 comentaris

Attack the Block

Director: Joe Cornish

Intèrprets: John Boyega, Jodie Whittaker, Alex Esmail, Franz Drameh, Leeon Jones, Simon Howard, Nick Frost.

Gènere: Ciència-ficció, acció, comèdia. Gran Bretanya, 2011. 80 min.


En un barri de la perifèria de Londres, un grup de joves atraca una jove infermera que tornava a casa, però es veuen sorpresos per un estrany objecte que cau del cel just al seu costat. Després d’enfrontar-s’hi i matar-lo, descobreixen que és un extraterrestre i se l’emporten com si d’un trofeu es tractés. El problema arriba quan en comencen a caure desenes més, i aquests són més grans i sanguinaris, però ells no pensen fugir ni amagar-se, al contrari.

Una colla d’amics surt al carrer amb les seves bicicletes a la recerca d’extraterrestres. Les aparences apunten cap a una descarada còpia de Super 8, però res més lluny de la realitat. Aquests són adolescents, porten caputxes, gorres i mocadors a la cara, van armats amb bats de beisbol, katanes i ganivets, i entre les bicis hi ha també un parell de motos. Ho tenen molt clar: si els alienígenes havien d’aterrar a algun lloc, no han pogut escollir pitjor. Attack the Block pren un plantejament tan típic com el de la invasió extraterrestre i el reformula en forma de comèdia d’acció juvenil perifèrica, gamberra, irreverent i autèntica, fregant la sèrie B, però amb les idees molt clares. La gran sensació del Festival de Sitges 2011, on es va emportar quatre premis, entre els quals els de la crítica i el públic, es confirma com una de les grans revelacions de l’any i situa Joe Cornish com un dels nous directors britànics a tenir molt en compte.

Continue Reading

CONTAGIO

Posted by Martí on 10 de Novembre de 2011
Posted in: Cine - 2011, Sitges 2011. Tagged: , , , , , , , , , . Deixa un comentari

Contagion

Director: Steven Soderbergh

Intèrprets: Matt Damon, Kate Winslet, Laurence Fishburne, Marion Cotillard, Jude Law, Gwyneth Paltrow, Bryan Cranston, Jennifer Ehle.

Gènere:Thriller, drama. USA, 2011. 106 min.


Un estrany virus altament contagiós i fins ara desconegut comença a escampar-se, afectant tota la població mundial. A banda de la investigació científica per descobrir-ne l’origen i poder trobar una vacuna per curar els malalts, comença una cursa en què governs, farmacèutiques i mitjans de comunicació busquen reconduir la situació de la forma que més els interessa. No obstant, el desconcert i el caos comencen a apoderar-se de la gent.

Steven Soderbergh és un director ple d’idees, però no sempre aconsegueix plasmar-les com desitja. Capaç de combinar el cinema més comercial (Traffic, Erin Brockovich, saga Ocean’s) amb obres més elaborades i exigents (El Buen Alemán, Che) o títols desconeguts i quasi de culte (Solaris, Bubble), ara presenta un nou exemple que ballaria entre el primer i el segon grup. Contagio és una pel·lícula eminentment comercial, però ambiciosa i amb una clara voluntat de transmetre un missatge concret sobre els fets que explica. Tot i que, a priori, l’argument desprèn de tot menys originalitat, és veritat que la pel·lícula presenta punts de vista i conflictes clarament contextualitzats en la societat actual, els quals signifiquen el principal punt d’interès de la història. No obstant, això es converteix també en un dels principals problemes del film: vol abastar i entrellaçar tants temes, que acaba perdent impacte i entrant en una certa divagació.

Contagio es caracteritza per un inici decidit i trepidant, sense donar massa temps a l’espectador i amb força càrrega dramàtica. En deu minuts, tenim ja oberts pràcticament tots els fronts. Soderbergh fa gala d’un gran control narratiu i del muntatge, probablement l’aspecte més laboriós d’un argument tan ramificat com aquest, i va per feina, conscient que el panorama s’anirà complicant a mida que avança. El seguiment dels fets és fluid, en el sentit que no perds el fil de la història, però no sempre igual d’efectiu per culpa de la desigual transcendència o interès de les diferents sub-trames. Passen moltes coses a Contagio, però al final et preguntes quantes d’elles eren realment rellevants. Això sí, Soderbergh sap introduir molt bé elements tan presents a la globalitzada societat actual, com la cultura de la por, la influència de les noves tecnologies o el canvi de paradigma en els mitjans de comunicació, cosa que aporta molta modernitat a Contagio.

El problema arriba quan aquesta riquesa de continguts es torna una arma de doble fil per a la pel·lícula, no per mal gestionats, sinó perquè es prenen força els uns als altres. L’avanç en paral·lel de tantes sub-trames provoca que no arribis a implicar-te amb cap d’elles i, com a conseqüència, que el film es visqui amb certa fredor. Això afecta de retruc als personatges, amb qui no tenim temps d’empatitzar, ni tan sols amb els qui pateixen més o fins i tot els que moren. Soderbergh treballa amb personatges plans, que es caracteritzen per estar quasi tots al servei de la trama, i no al revés, i això els dóna molt poca personalitat i difícil connexió amb l’espectador. És més, a Contagio hi ha un parell de sub-trames que podrien eliminar-se i no passaria gran cosa, però suposo que la superpoblació d’estrelles de Hollywood requeria un mínim de presència en pantalla i s’havia de donar minuts a tothom.

En realitat, aquesta espectacular i inusual llista de noms de primer nivell (què tindrà Soderbergh que tots els grans actors volen treballar amb ell?) resulta ideal a l’hora de vendre la pel·lícula, però a la pràctica es torna perjudicial. Resulta estrany veure aquestes cares encarnant personatges tan poc substancials, especialment en el cas de Kate Winslet, Gwyneth Paltrow i Marion Cotillard. Això no treu que les dues primeres siguin les millors de la pel·lícula quant a treball interpretatiu. Pel que fa a Matt Damon, no descobrirem ara les seves limitacions en papers dramàtics, que aquí no registren cap variació, i sobre Laurence Fishburne tampoc hi ha gran cosa a dir, un cop més limitat pel seu personatge. Jude Law és qui probablement té el personatge amb més matisos, però és irònic que s’acabi convertint també en el més odiós. En tot cas, i encara que no ho sembli, les actuacions mantenen un bon nivell i aporten la sobrietat que demana la història.

Com he dit al principi, Contagio deixa entreveure les bones intencions de Soderbergh, però aquestes no s’acaben materialitzant per l’excés de continguts i interpretacions que el director s’empenya en incloure-hi. Això no treu que estigui dirigida amb la qualitat pròpia de Soderbergh i presenti escenes notables, i fins i tot una seqüència final entre tramposa i efectiva. Si bé no acaba sent el “remake” de Estallido que es podia ensumar veient el tràiler, tampoc resulta tan impactant i trencadora com de ben segur buscava el director. Tota l’ambició que presenta la pel·lícula contrasta amb la relativa fredor de les reaccions que provoca al final. No arribaré al punt de desaconsellar el seu visionat, però, un cop fet, estic segur que no trigarem gaire a oblidar-nos d’ella.

EXTRATERRESTRE

Posted by Martí on 31 d'Octubre de 2011
Posted in: Cine - 2011, Cine - No estrenada, Sitges 2011. Tagged: , , , , , , . 2 comentaris

Extraterrestre

Director: Nacho Vigalondo

Intèrprets: Julián Villagrán, Michelle Jenner, Carlos Areces, Raúl Cimas, Miguel Noguera.

Gènere: Comèdia, ciència-ficció. Espanya, 2011. 90 min.


Un diumenge al matí, Julio es desperta al llit de Julia, una noia a qui no coneix de res. La situació no passaria de ser el típic dia després d’una nit de festa i borratxera si no fos perquè, després d’adonar-se que el carrer està completament desert, descobreixen que la ciutat ha estat envaïda pels extraterrestres i que no poden sortir de casa. L’aparició d’Ángel, el peculiar veí de Julia, encara complica més les coses.

Tot i que últimament ha guanyat més popularitat, injustament, per les seves polèmiques a les xarxes socials degut al seu humor corrosiu no sempre comprès per tothom, Nacho Vigalondo és un dels cineastes espanyols amb més projecció de futur. Després de començar a fer-se un nom en el panorama cinematogràfic gràcies a la seva nominació a l’Oscar pel seu curt 7:35 de la mañana i mostrar bones maneres amb Los Cronocrímenes, el director càntabra presenta la seva segona pel·lícula. Extraterrestre és una comèdia romàntica simpàtica i diferent, capaç d’explotar diversos tipus d’humor sense tornar-se ridícula, i al mateix temps introduir la vessant sentimental sense caure en un excés de sucre. Tot i la relativa simplicitat de l’argument i la irregularitat que presenta en la seva segona meitat, el film diverteix gràcies a una bona feina dels actors i a la naturalitat amb què Vigalondo dóna una volta de rosca a aquesta mescla de gèneres.

Amb una premissa que recorda a la de la genial Zombies Party (Edgar Wright, 2004), Vigalondo presenta una història en què, tot i la condició sobrenatural i teòricament dramàtica de l’entorn com és una invasió extraterrestre, les prioritats i preocupacions dels personatges segueixen sent les més terrenals. No obstant, tot i que algú podria dir que la ciència-ficció té un paper que no passa de testimonial o anecdòtic, acaba tenint un pes important dins la pel·lícula, ja que es converteix en una arma de manipulació que cada un dels personatges intentar utilitzar al seu favor. Amb això, a Vigalondo li agrada jugar en tot moment a despistar, creant rumors que van evolucionant i canviant al llarg del film, i s’ajuda amb uns personatges que es caracteritzen per la seva ingenuïtat, però als quals tracta amb molta cura i certa tendresa. En definitiva, acaba sent un retrat de les relacions humanes entre ells, en què la por principal és perdre allò que estimen, i no pas ser exterminats per un grup d’alienígenes que controlen la seva ciutat.

Extraterrestre combina amb habilitat diferents registres humorístics. Des de fragments més propis de “sit-com” o programa d’esquetxos, generats pel peculiar quadrat amorós que formen els protagonistes, fins a fragments en què es frega l’humor més absurd, passant per alguns tocs de surrealisme. La pel·lícula aixeca rialles de forma regular. D’altra banda, Vigalondo demostra que no necessita grans elaboracions per resultar enginyós (en el bon sentit de la paraula), ja que tira els diàlegs molt espontanis i col·loquials, i basa la seva efectivitat en portar cap a l’absurd les diverses situacions al llarg del film. Que els personatges resultin propers, tot i les seves excentricitats, també ajuda a la implicació de l’espectador amb la història. Llàstima que al guió, simple, però sòlid, li fallin les forces en el tram final, amb un clímax un pèl fora de lloc i desconcertant respecte el que havia estat la pel·lícula. En tot cas, evita que surtis entusiasmat.

L’estructura de l’argument està suportada per les espatlles de només quatre personatges, un plantejament arriscat, però que pot funcionar si comptes amb actors de la talla de Carlos Areces i Raúl Cimas. El primer interpreta un personatge que li va a mida, amb el qual pot explotar a la perfecció la seva vessant de “friki” amargat, obsessiu i immadur, d’aquells que pràcticament et fan riure a cada frase que diuen; el segon es posa a la pell del més “heroïc” de tots, però a la vegada el més ingenu i inconscient, posant-hi més voluntat que destresa. El problema arriba quan aquests dos actors eclipsen els dos teòrics protagonistes, Julián Villagrán i Michelle Jenner, especialment ella, clarament la més fluixa de tot el repartiment. Finalment, destacar la sempre interessant presència d’aquest excèntric personatge anomenat Miguel Noguera, aportant la part més surrealista del film.

A Extraterrestre no se li pot negar la seva frescura i entreteniment com a comèdia, i fins i tot certa humilitat i capacitat de riure’s de si mateixa, però la sensació és que no quedarà com una obra transcendent del cinema espanyol. Probablement passarà amb una bona acceptació de forma generalitzada, però al conjunt li falta un “plus” per ser un producte memorable. En tot cas, no es pot negar la originalitat i habilitat de Vigalondo per construir una pel·lícula a partir d’una història a priori tan simple, i anar explotant els personatges i situacions de forma enginyosa, fugint de l’humor que desgraciadament caracteritza la comèdia espanyola. No és el mateix ser un extraterrestre que sentir-te com si en fossis un, o que et tractin com a tal, i Vigalondo ho sap per experiència, potser per això ha volgut simbolitzar-ho d’alguna forma en aquesta pel·lícula. Que en vinguin moltes més.

DRIVE

Posted by Martí on 25 d'Octubre de 2011
Posted in: Cine - 2011, Cine - No estrenada, Sitges 2011. Tagged: . 16 comentaris

Drive

Director: Nicolas Winding Refn

Intèrprets: Ryan Gosling, Carey Mulligan, Barney Cranston, Ron Perlman, Christina Hendricks, Albert Brooks, Oscar Isaac.

Gènere: Thriller, cine negre, drama. USA, 2011. 100 min.


Un expert i misteriós conductor de Los Angeles que combina les feines de mecànic en un taller, especialista en rodatges cinematogràfics i transportista a sou en robatoris, es veu involucrat en una traïció que posa la seva vida en perill, després que el seu mentor hagués tancat un tracte amb un productor de cinema. També s’hi veu implicada Irene, una jove cambrera amb qui ha començat una relació mentre el nòvio d’aquesta era a la presó, i a qui ha estat ajudant a cuidar el seu fill.

Nicolas Winding Refn és un nom molt poc comercial: massa llarg, difícil de pronunciar i de sonoritat poc atractiva. Doncs més val que ens hi anem acostumant, ja que aquest director danès és el responsable d’una de les millors pel·lícules de l’any, possiblement la millor, i qui sap si un futur clàssic del cinema. Després de prendre la sàvia decisió, quasi d’última hora, d’anar-la a veure el darrer dia del Festival de Sitges 2011, ara gairebé em sento un privilegiat per poder-ne parlar abans que la gran maj0ria de gent i, per què no dir-ho, posar les dents llargues al personal fins que no s’estreni a les sales comercials, a finals d’any. I és que surts de veure Drive, amb la tornada de “A Real Hero” de College (cançó que tanca el film) encara al cap, i ja ets plenament conscient que acabes de veure un tros de pel·lícula, una obra capaç de convertir un guió eminentment convencional en una petita obra d’art gràcies a un tractament quasi d’orfebreria.

Drive basa el seu èxit en una mescla cinematogràfica perfectament dosificada i harmonitzada, plena de classicisme i també de modernitat. Així doncs, Winding Refn comença prenent els cànons més purs del cinema negre dels anys 50 i dóna a la pel·lícula una expressivitat visual freda, obscura i quasi hipnòtica, que acompanya a cada personatge com un element més de la seva personalitat i el seu paper a la pel·lícula. A tot això, hi afegeix una banda sonora majoritàriament electrònica amb clares reminiscències “vuitanteres”, capaç de crear una atmosfera envoltant des dels mateixos crèdits inicials, i alguns símbols icònics tan propis dels 90. També hi trobem evidents símils amb el western i fins i tot alguns tocs d’ultraviolència tan recurrents actualment. I tot i això, tot i alimentar-se de tants referents, Drive aconsegueix forjar una forta personalitat pròpia i acaba sent un paradigma del cinema post-modern del segle XXI.

La direcció de Nicolas Winding Refn (millor director a Cannes) és senzillament impecable. Cada pla i enquadrament sembla pensat i col·locat a mida, no només pel seu significat o qualitat visual, també per la seva funció dins el ritme narratiu del film. Després d’un pròleg magistral, el film arrenca contemplatiu, silenciós, sostingut, no apte per a impacients, per després animar-se i passar a l’acció amb la mateixa efectivitat. Em costa recordar res que em sobrés de la pel·lícula, excepte que potser corregiria l’escàs protagonisme d’alguns secundaris i donaria un puntet més d’intensitat al clímax final. No obstant, Drive t’arrossega de principi a fi gràcies a un magnetisme molt especial, fent gala d’una gran elegància i control de la situació en tot moment. No té un guió revolucionari, no trenca cap esquema, simplement és cinema executat de forma brillant.

Menció a part mereix la figura del protagonista, el perfecte retrat post-modern de l’anti-heroi, del “cowboy” solitari entregat inexorablement al seu destí, que no busca recompenses ni interessos, simplement complir amb la seva feina. No és estrany, doncs, que no es citi el seu nom en cap moment del film i que es caracteritzi per símbols com la seva jaqueta o un simple escuradents a la boca. Tot un hereu del Clint Eastwood dels westerns dels anys 60. L’actuació de Ryan Gosling és idònia; mancat de tota expressivitat o emoció, però amb una increïble sensació de confiança i seguretat en si mateix, especialment quan es troba al seu hàbitat natural, el cotxe. El contrapunt el posa Carey Mulligan, amb el seu aspecte delicat i vulnerable, però amb una gran força interior, mentre que Ron Perlman, Barney Cranston i Albert Brooks són secundaris d’autèntic luxe, donant un toc quasi romàntic i recuperant el clàssic gènere mafiós.

Drive és una pel·lícula pessimista, marcada per la fatalitat com a aspecte comú en tots els seus personatges, però també coherent i fidel als seus principis, fins i tot en la seva resolució, la més sensata de les possibles. En tot moment, Nicolas Winding Refn mostra una inigualable cura per la forma, sembla que tingui estudiat cada “frame” de la pel·lícula, però treballa al servei de la història i els personatges. Si cal un pla estàtic de 10 segons, el posa; si cal un trepidant muntatge durant una persecució, també. El resultat es podria resumir com a cinema comercial cuidat com si fos cinema d’autor, a càrrec d’un director amb una capacitat narrativa i visual innata. Potser parlar de “futur clàssic del cinema”, com he dit al principi, pot resultar massa ambiciós a aquestes altures, però no hi ha dubte que estem davant d’un film imprescindible i d’un nou i obligat exemple en qualsevol curs magistral sobre com fer una fantàstica pel·lícula de cinema.

APOLLO 18

Posted by Martí on 16 d'Octubre de 2011
Posted in: Cine - 2011, Sitges 2011. Tagged: , , , , , , . Deixa un comentari

Apollo 18

Director: Gonzalo López-Gallego

Intèrprets: Warren Christie, Lloyd Owen, Ryan Robbins, Andrew Airlie.

Gènere: Fals documental, ciència-ficció, terror. USA, 2011. 85 min.


Oficialment, la NASA va aturar el seu programa de missions lunars després de l’Apolo 17, però unes gravacions trobades mostren que en realitat hi va haver un Apollo 18, i el seu contingut explica per què mai es va informar d’ella i per què mai més s’ha intentat arribar a la Lluna. Després d’arribar i complir la seva missió d’instal·lar uns nous transmissors i càmeres de vídeo, els dos tripulants de la nau comencen a notar coses estranyes, al mateix temps que es pregunten quin és realment el motiu pel qual els han enviat.

La utilització d’imatges procedents de càmeres domèstiques, de seguretat, ocultes o fins i tot de telèfon mòbil s’ha convertit en un recurs cada cop més explotat, especialment en el gènere de terror. Títols com El Proyecto de la Bruja de Blair, Monstruoso o les sagues de [REC] i Paranormal Activity han basat el seu èxit en treure el màxim suc a l’ús d’aquest tipus de gravacions i oferir un nou punt de vista d’aparença molt més realista. A Apollo 18, el director madrileny Gonzalo López-Gallego ha volgut traslladar aquesta fórmula a l’espai amb un fals documental que pretén precisament això, mostrar-nos una missió espacial des d’una visió diferent amb el pretext que les imatges es van gravar de veritat. El resultat és meritori i resol amb efectivitat el seu objectiu d’angoixar l’espectador pràcticament des del primer minut, però tampoc aporta grans coses al gènere i la seva pretensió de fals documental acaba trontollant una mica.

López-Gallego mostra una bona habilitat a l’hora d’incomodar-nos gràcies a la transmissió d’aquesta sensació que alguna cosa ha de passar, però no sabem ben bé quan. Apollo 18 destaca més per aquests moments d’incertesa que no pas per les imatges pròpiament de terror, que en definitiva són relativament escasses i fugaces. A tot això, hi afegeix un bon treball de fotografia, que juga constantment amb les llums i ombres, i també una edició de so que contribueix en gran mesura a generar la tensió necessària en tot moment. D’altra banda, la utilització del punt de vista en primera persona, posant-nos a la pell dels astronautes, ajuda a traslladar-nos a l’escenari dels fets i també envoltar-nos de la seva atmosfera (encara que allà no hi hagi atmosfera, estrictament). No obstant, el film no evita certa sensació de monotonia en alguna ocasió, de que ens hauria d’oferir alguna cosa més, presentar alguna variant que li afegeixi interès.

Una altra qüestió és tot l’embolcall de fals documental que contextualitza la pel·lícula. En aquest sentit, poso en dubte si era necessari recórrer a aquesta presentació, ja que quasi en tot moment la certesa que estem davant d’una història de ficció és força evident, per tant el film potser es podria haver evitat crear aquesta imatge de clandestinitat que el propi director s’encarrega de fomentar (diuen que fins i tot la NASA ha intentat dificultar la seva distribució per por que la gent es cregués el que passa). Un joc al qual pots entrar més o menys, però que crec que no s’ha de tenir en compte a l’hora de jutjar les imatges. Sigui com sigui, sí que és subratllable la recreació d’Apollo 18 de tot l’escenari lunar i també la qualitat dels efectes especials, que no tenen res a envejar als de les grans produccions sobre el tema.

Pel que fa a les actuacions, el treball de Warren Christie i Lloyd Owen és remarcable. El relatiu anonimat dels dos, que provenen de l’àmbit televisiu nord-americà, encaixa amb la filosofia de la pel·lícula, ja que dues cares mínimament conegudes haurien desentonat per complet. Tant un com l’altre ajuden a transmetre aquesta angoixa a l’espectador, així com el justificable patiment de trobar-se desemparats en plena Lluna. No és una situació nova cinematogràficament, però sí que està explicada de forma diferent i amb menys concessions que, per exemple, Apollo 13 amb la qual és difícil no pensar al llarg del film. D’altra banda, tot el contingut polític de l’argument, tot i que un pèl tòpic, tampoc resulta tan apartat del que hagués pogut passar si la situació hagués estat real. En quan a la vessant de ciència-ficció, es podria dir que apareix amb comptagotes, i que un pèl més de profunditat sobre l’origen de tot plegat potser no hauria estat de més.

Resumint, Apollo 18 és una pel·lícula que probablement no passarà a la història, tot i mesclar per primer cop la temàtica espacial amb la tècnica del fals documental a base d’imatges d’arxiu, però que es viu amb força intensitat i nerviosisme pràcticament al llarg de tota la seva hora i mitja de duració. Així doncs, tot i les seves limitacions i clixés, es pot considerar efectiva en la seva finalitat primària. Un cop vista, poca cosa perdurable queda d’ella. En tot cas, s’ha d’aplaudir l’atreviment d’un director espanyol com Gonzalo López-Gallego per tirar endavant un projecte com aquest. Els fans del gènere de terror no sortiran decebuts, i per la resta no deixa de ser una pel·lícula diferent i que es pot viure amb força intensitat si decideixes entrar en el seu joc.

MELANCOLÍA

Posted by Martí on 14 d'Octubre de 2011
Posted in: Cine - 2011, Sitges 2011. Tagged: , , , , , , , , . 2 comentaris

Melancholia

Director: Lars von Trier

Intèrprets: Kirsten Dunst, Charlotte Gainsbourg, Kiefer Sutherland, Alexander Skarsgard, John Hurt, Cameron Spurr, Charlotte Rampling.

Gènere: Ciència-ficció, drama. Dinamarca, 2011. 130 min.


Justine i Michael celebren la seva boda en una luxosa mansió al mig d’un bosc, al costat d’un camp de golf. La seva germana Claire porta dies preparant meticulosament la celebració, però a Justine no sembla importar-li gaire i de seguida comença a actuar d’una forma força estranya, cosa que fa que l’ambient es vagi enrarint. La celebració coincideix amb la notícia que un planeta anomenat Melancolia s’està acostant a la Terra i podria acabar-hi col·lisionant.

Que Lars von Trier agafi la càmera per oferir-nos el costat més fosc i incòmode de la vida ja no és cap notícia. Declaracions polèmiques a banda, el director danès sempre ha manifestat que les seves pel·lícules l’ajuden a pal·liar una vida marcada per la depressió i la desil·lusió, elements que inexorablement han estat protagonistes recurrents dels seus films. No obstant, l’impacte que va suposar Anticristo (una de les poques pel·lícules que van aportar qualitat a aquell 2009 tan pobre cinematogràficament) no troba continuïtat a l’esperada Melancolía, una obra més contemplativa i irregular que propicia amb força més facilitat el distanciament per part de l’espectador. Tot i comptar amb uns minuts inicials i finals que pràcticament valen l’entrada per si sols i un estil visual espectacular, von Trier s’entesta en dil·latar una història que no sempre té la substància necessària per fer-ho i acaba presentant un film que funciona a ratxes.

Melancolía es basa en el retrat de dues germanes completament oposades en dos contextos tan diferents com la celebració d’una boda i l’apropament de la fi del món, que precisament defineixen els dos actes diferenciats del film. Les dues parts afronten els conceptes de la bogeria i l’obsessió, però cadascuna centrada en una germana i manifestada de forma molt diferent, il·lustrant així dues maneres oposades d’entendre la vida i la mort en el seu significat més metafísic. Tot i l’interès d’aquest retrat i la força que transmeten diverses escenes i diàlegs, en ambdós casos el missatge acaba caient en la reiteració per culpa de fragments o subtrames que al final resulten prescindibles i no fan altra cosa que alentir massa el ritme del film. Von Trier cau massa en l’anècdota, costa trobar una intencionalitat clara en diversos dels fets que passen o, si més no, aquests no semblen tenir la contundència necessària que els doni raó de ser.

Es podria resumir dient que esperava un Lars von Trier amb més mala llet i amb més coses per explicar-me o transmetre’m en les més de dues hores que dura Melancolía, les quals acaben impacientant una mica l’espectador i aconsegueixen l’efecte contrari al desitjat: rebaixar una tensió que en teoria no hauria de decaure en cap moment. I és una llàstima, perquè la pel·lícula posseeix el segell i la incorrecció de von Trier i té imatges realment memorables gràcies a la magistral direcció del danès, amb una càmera que també combina bogeria i calma, segons el moment, i a una posada en escena impactant i molt atractiva gràcies a l’espectacular treball de fotografia. També la banda sonora, grandiloqüent i contundent, és d’aquelles que omple tota la sala i quasi sembla que se’t tiri a sobre, sobretot a mida que s’acosta a la resolució. En aquest sentit, és obligat veure-la en pantalla gran.

Un altre dels punts a destacar de Melancolía és el duel interpretatiu entre Kirsten Dunst i Charlotte Gainsbourg. Les dues entenen perfectament el que representen els seus personatges, la depressió i desesperació des de dos punts de vista diferents, i ho executen de forma brillant, jugant cada una amb les seves millors cartes. Dunst, que aquí recorda sobretot al seu paper a Maria Antonieta de Sofía Coppola, no dubta en entregar-se per complet al paper, mentre que Gainsbourg, a qui ja havíem vist patir de valent a Anticristo, agafa el relleu de forma igual d’efectiva. Pel que fa a Kiefer Sutherland (costa veure a Jack Bauer de 24 en papers com aquest) o Alexander Starsgard, quasi acaben resultant simples testimonis de la bogeria de les seves respectives dones. En aquest sentit, un cop més, von Trier reafirma el seu odi/veneració (només ell ho sap) cap a la figura femenina i tota la seva complexitat.

Realment, no és fàcil qualificar o puntuar Melancolía, sobretot tenint una de les imatges finals més potents que he vist mai i fent-te sortir de la sala amb els pèls encara de punta, però és de justícia apuntar les seves mancances i l’esforç que requereix per mantenir l’atenció en segons quina ocasió, encara que l’autor es tracti de Lars von Trier. En efecte, no entrarà dins els seus títols més destacats, ja que no aconsegueix la intensitat dramàtica i el nivell de tensió que ens ha ofert altres vegades, però el reafirma com un director necessari en l’actualitat per la seva capacitat de veure les coses d’una forma tan emocional i particular. El propi director va declarar que no estava segur si Melancolía “era en realitat una porqueria” (tot i que coneixent el seu ego, sembla més aviat una ironia), per tant, si més no, posa en evidència que les seves obres sorgeixen de forma instintiva i passional. En el fons, és així com, de tant en tant, acaben sortint obres mestres. Lars, no canviïs.

MIENTRAS DUERMES

Posted by Martí on 10 d'Octubre de 2011
Posted in: Cine - 2011, Sitges 2011. Tagged: , , , , , , , . 4 comentaris

Mientras Duermes

Director: Jaume Balagueró

Intèrprets: Luis Tosar, Marta Etura, Alberto San Juan, Iris Almeida, Petra Martínez.

Gènere: Suspens, thriller, drama. Espanya, 2011. 105 min.


César és un home d’aparença amable i bondadosa, però que amaga una obscura obsessió interna que el fa ser incapaç de ser feliç. A partir d’aquí, la seva única satisfacció és aconseguir que la gent que l’envolta tampoc pugui ser-ho, concretament els veïns de la comunitat on treballa de porter, els quals pot estudiar a la perfecció des de la seva posició. Però la principal fixació de César és Clara, una jove alegre i optimista amb la qual haurà d’esforçar-se especialment per amargar-li la vida.

Una de les particularitats que ha presentat el cinema al llarg de la seva història és la seva capacitat per despertar-nos certa fascinació envers el mal, fins al punt de convertir allò que moralment hauríem de rebutjar en quelcom suggeridor i fins i tot empàtic. Personatges com Hannibal Lecter, Freddy Kruger o més recentment Anton Chigurh de No Es País para Viejos i la parella de protagonistes de Funny Games en són només alguns exemples. Ara, de la mà de Jaume Balagueró, la llista s’amplia amb un altre personatge que, tot i la crueltat dels seus actes i intencions, posseeix magnetisme especial. Mientras Duermes suposa un relatiu parèntesi en la filmografia del director català, que abandona el terror més pur per submergir-se de ple en el thriller psicològic, on demostra un control magistral del suspens i la tensió dins el ritme narratiu de tot el film. Una pel·lícula sòlida i constant com poques.

Els primers minuts de Mientras Duermes són de manual. Balagueró ens presenta César de forma progressiva, sense pressa, però sense pausa, de forma que poc a poc ens anem endinsant a la seva inquietant i recargolada personalitat. Al mateix temps, introdueix el personatge de Clara com l’element totalment oposat, creant l’atmosfera idònia en cada moment gràcies sobretot a l’ús de la música i la fotografia. És admirable com, en el seu tram inicial, la pel·lícula no requereix cap escena o imatge especialment impactant per neguitejar l’espectador i anar elevant, progressivament, el nivell de tensió. Un efecte que ja no s’atura fins el final. La presència de la veu en off ens permet saber tot el que passa per la ment del protagonista, allò que controla i allò que no, cosa que contribueix a l’expectació davant cada acció i cada reacció. Quan la pel·lícula t’atrapa, ja no en pots escapar fins el final.

La sensació final és que Mientras Duermes no requereix de gaires floritures per posar-te l’angoixa al cos. Tota l’acció té lloc en un mateix edifici i es podria dir que només hi ha una sola trama, amb mínimes ramificacions, que gira al voltant del protagonista. Com a bon thriller psicològic, tampoc necessita ensurts ni imatges especialment violentes (amb una important excepció), sinó que sap fer-nos caminar sobre aquesta línia de tensió cada vegada més pronunciada sense que la pel·lícula ens mostri descaradament les seves intencions. Balagueró aconsegueix mesclar l’estil de Hitchcock en quan a tenir la paella pel mànec en tot moment, amb el joc psicològic de Polanski en la seva època més visceral. Un horror que no es sustenta en ensurts, ni criatures estranyes, ni imatges per no dormir, sinó en el progressiu descobriment de la pertorbadora ment del protagonista i fins on és capaç d’arribar per aconseguir el que vol.

I és que el personatge del porter César serà d’aquells que es recordaran dins el cinema espanyol. Gràcies a l’immens Luis Tosar, ens trobem amb un d’aquells personatges que esgarrifen per la fredor de la seva mirada, per la seva capacitat calculadora i una expressivitat tan limitada com inquietant. Tosar sap donar els matisos idonis per brodar una actuació fantàstica i donar al personatge aquest atractiu tan macabra. Pel que fa a Marta Etura, també està esplèndida en el sofert paper de víctima, sense necessitat d’exagerar o sobreactuar, en la que possiblement és la millor actuació que li he vist fins el moment. D’altra banda, cal destacar com a secundària a la petita Iris Almeida, qui aporta un toc diferencial i també relativament divertit a la història. L’únic problema que puc trobar als personatges és la seva excessiva ingenuïtat en segons quines escenes, en el que és una de les comptades llicències de guió del film.

En aquest sentit, s’ha de dir que l’argument sorprèn en com César resol alguns dels seus contratemps, però hi ha un parell de moments en què es frega una mica el límit de la credibilitat. Tot i així, estem davant una història molt sòlida i treballada, amb final impactant que et fa sortir del cinema comprenent aquest repte que Balagueró presenta a l’espectador: el de fer-lo decidir en quin bàndol està i preguntar-se per què. Segurament és aquí on Mientras Duermes amaga el seu terror més psicològic i immoral (tal com fa Michael Haneke a Funny Games), fent-nos sentir, d’alguna manera, culpables per com hem viscut la pel·lícula. Sigui com sigui, un abandona la sala amb una sensació de satisfacció, quasi “adrenalítica”, per haver vist cinema de qualitat i veritablement estimulant. Possiblement, estem davant de la pel·lícula espanyola de l’any; si més no, la que consagrarà Jaume Balagueró, més enllà d’un director de terror, com un gran cineasta.

EVA

Posted by Martí on 7 d'Octubre de 2011
Posted in: Cine - 2011, Sitges 2011. Tagged: , , , , , , . 2 comentaris

Eva

Director: Kike Maíllo

Intèrprets: Daniel Brühl, Clàudia Vega, Marta Etura, Lluís Homar, Alberto Ammann, Anne Canovas.

Gènere: Ciència-ficció, drama. Espanya, 2011. 90 min.


En un futur no gaire llunyà, els humans han aconseguit crear robots que pràcticament semblen éssers vius i hi conviuen com si res. Alex Garel, un dels millors dissenyadors de robots, torna a la seva ciutat amb l’encàrrec de dissenyar un nou model que evolucioni encara més el component humà dels robots. A banda de retrobar-se amb vells coneguts, Alex troba una nena anomenada Eva que resulta perfecta com a model en el qual inspirar-se pel disseny del nou robot.

A principis del segle XXI, la impressió després de veure pel·lícules com A.I. Inteligencia Artificial, Minority Report o Yo, Robot era que una factura visual i efectes especials com aquests només podien sortir de Hollywood. Una dècada més tard, diversos títols produïts a casa nostra s’han encarregat de deixar obsoleta aquesta percepció, demostrant que el nivell dels efectes especials parits al nostre país ja no té res a envejar als americans ni a ningú. Eva és probablement la pel·lícula que s’encarrega de consolidar-ho. Amb una immensa qualitat i sense necessitat de grans ostentacions, la pel·lícula de Kike Maíllo ens presenta una convivència entre humans i robots que resulta sorprenentment versemblant, i en què el component emocional preval sobre el científic. Tot i faltar-li un pèl de capacitat a l’hora d’impactar del tot l’espectador i deixar alguns dubtes en detalls del guió, Eva és una notable pel·lícula de ciència ficció.

Al contrari del que la primera escena de la pel·lícula sembla indicar (per cert, una decisió de muntatge que no comprenc i que trenca una mica la pel·lícula), Eva no és en cap cas una pel·lícula caracteritzada per l’acció ni per un ritme trepidant, sinó que es dedica a explorar poc a poc l’interior dels seus personatges. Això sí, aconsegueix mantenir una aura de cert misteri al llarg de tot el metratge que et manté atent a tot el que passa, gràcies sobretot a un gran treball d’ambientació i posada en escena, la qual juga amb molta intenció amb diversos elements. Per exemple, no és casualitat que l’acció passi en un escenari completament nevat; la contraposició entre fred i calor té una clara correspondència amb el significat de cada escena. El film també presenta diversos detalls (no sempre fàcils d’apreciar) que ofereixen pistes sobre aspectes clau de la història. Tot plegat, es rubrica amb una intel·ligent direcció per part de Kike Maíllo.

A pesar de tot això, haig de dir que vaig sortir de la sala amb la sensació que a Eva li havia faltat quelcom per enganxar-me del tot, per fer-me sortir entusiasmat enlloc de “només” satisfet. I crec que la clau està, d’una banda, en l’evolució final de la pel·lícula, en què tot comença a passar de forma un pèl massa precipitada i els girs són força previsibles (i aquí em remeto al mal que fa la primera escena del film). D’altra banda, queda força confús el paper de certs personatges secundaris i t’adones que s’acaba traient poc suc a la vessant més científica de la pel·lícula. En tot cas, no hi ha dubte que Eva és un film sobre les emocions, sobre aquesta convicció dels humans que el millor robot possible serà el que més s’assembli a ells, el que desprengui més calidesa tot i la fredor del seu interior i pugui resultar més útil per combatre allò més temut per molts: la soledat. Un temor que, en el fons, comparteixen tots els personatges de la pel·lícula.

El problema és que no tots els personatges tenen la força que haurien de tenir. A Daniel Brühl sembla que calgui donar-li una empenta cada vegada per acabar de treure el que cal, ja que la seva limitada expressivitat li resta empatia i també una mica de credibilitat. Per la seva banda, Marta Etura compleix molt bé en el paper amb més càrrega dramàtica de tots, però la veritable estrella del film no és altra que Clàudia Vega, juntament amb Lluís Homar. La joveníssima actriu catalana dóna a la pel·lícula la seva vessant més alegre i tendra, mentre que Homar es converteix en un dels robots més entranyables que he vist al cinema; a més, els dos són els responsables d’introduir pràcticament tots els tocs d’humor d’Eva, molt encertats i necessaris, per cert. Pel que fa a Alberto Ammann, millor no comentar res perquè en surt tan mal parat com la funció del seu personatge. Globalment, les actuacions no serien el més destacat de la pel·lícula.

Amb els seus pros i contres, Eva és una pel·lícula que funciona i que té darrere una ambició per innovar més que lloable i meritòria. Kike Maíllo i companyia han demostrat que el cinema de casa aspira a molt més del que ens pensem a nivell de possibilitats visuals, i que es pot endinsar en qualsevol gènere de forma més que digna. I quan una pel·lícula és capaç de representar això, encara que en el seu conjunt tingui aspectes per polir, no es pot fer altra cosa que aplaudir i animar la indústria a seguir en aquesta direcció. Per aquesta raó, per demostrar que no cal anar gaire lluny per trobar bona ciència-ficció, segurament Eva era la pel·lícula idònia per obrir el Festival de Sitges 2011.