M.A.Confidential

Wrath of Man

Director: Guy Ritchie

Intèrprets: Jason Statham, Holt McCallany, Josh Hartnett, Scott Eastwood, Jeffrey Donovan, Laz Alonso, Jason Wong, Post Malone.

Gènere: Thriller, acció.

País: USA, 2021. 115 min.

Patrick Hill és el nou membre de la plantilla de Fortico, una empresa de seguretat que transporta grans quantitats de diners en metàl·lic. Tot i entrar amb les qualificacions justes i causar certes reticències entre els seus companys, Hill de seguida es guanya el respecte de tothom després de resoldre un parell d’intents d’atracament als vehicles on viatjava. No obstant, també genera alguna sospita sobre qui és exactament i per quin motiu ha entrat a treballar en aquesta empresa.

En l’imaginari col·lectiu, el cinema genuí de Guy Ritchie va inevitablement associat al ritme frenètic, al gamberrisme, a l’adornada estètica de videoclip i, en general, a una mentalitat de divertiment que sovint cala ràpidament en l’espectador. Lock & Stock, Snatch, Rock’n’Rolla… són exemples que no necessiten gaires més aclariments. Vist això, afirmar que a Despierta la Furia queda ben poc rastre d’aquest segell propi podria conduir fàcilment a la decepció. Però res més lluny de la realitat. I és que Ritchie sorprèn tothom amb un thriller d’acció i venjança molt més sobri i madur, que sap ensenyar les dents a les escenes d’acció, però que en realitat va a buscar la seva senya d’identitat en una narrativa i un muntatge molt cuidats fins a acabar rubricant la seva història. No és que la pel·lícula inventi res de nou dins de la seva espècie, però sap utilitzar amb astúcia tots els recursos habituals d’aquest tipus de cinema. Tal com feia amb el gènere d’espies dels anys 60 a Operación U.N.C.L.E., el director anglès aborda a Despierta la Furia el subgènere dels atracaments amb una gran efectivitat i oferint a l’espectador tot allò que espera d’un film així.

No és que Guy Ritchie s’allunyi completament de tots aquells trets característics que l’han situat on és, sinó més aviat que els executa d’una forma força diferent a la qual ens tenia acostumats. Per exemple, no hi ha dubte que les cabrioles narratives a través del muntatge sempre han estat presents a les seves pel·lícules (la recent The Gentlemen, sense anar més lluny, es caracteritzava en bona mesura per això) però a Despierta la Furia aquest recurs pren un sentit totalment diferent. Ritchie adopta un estil clarament tarantinià: dividint la història en blocs narratius, cadascun amb un paper concret, que van fent encaixar totes les peces del conjunt. Hi ha flashbacks, hi ha salts endavant i també hi ha canvis de punt de vista; fins i tot algun de força brusc. D’aquesta manera, Despierta la Furia gestiona la informació de mode que sempre hi hagi alguna cosa pendent per a resoldre. I la veritat és que, tot i la presència d’algun forat de guió que no queda massa ben tapat, l’estratègia se sosté i funciona d’allò més bé.

Tampoc desapareix el Guy Ritchie més enèrgic, però d’una altra manera. Quan arriba el moment de l’acció, Despierta la Furia fa ple honor al seu títol; i òbviament, el fet de comptar amb Jason Statham al capdavant hi té alguna cosa a veure. L’actor, que precisament va debutar a les ordres de Ritchie a Lock & Stock i Snatch, torna a demostrar que s’ha convertit en un dels més solvents i imponents en aquest tipus d’escenes. Això sí, lluny de la bogeria d’aquelles dues fantàstiques obres, aquí el director londinenc fa gala d’una especial cura i planificació en la seva direcció, amb una càmera menys nerviosa i controlant a la perfecció els espais i els personatges en tot moment. Si ens fixem en aquests últims, els personatges, també és evident que Ritchie no agafa els seus camins habituals. I és que, en el cas de Despierta la Furia, els espècimens pintorescos o passats de voltes deixen pas a uns personatges -sobretot el protagonista- molt més sobris i dramàtics; en consonància amb el to de la pel·lícula. Tot plegat resulta una mica més fred, però el resultat segueix sent eficaç.

I és gràcies a la concatenació de tots aquests encerts que Despierta la Furia funciona, tot i que al capdavall no ens descobreixi res de nou. De fet, com en tants altres títols d’aquest tipus, si gratem el guió s’hi poden trobar detalls a qüestionar aquí i allà, així com situacions que potser no responen a una gran versemblança. Res suficient, però, per a espatllar el resultat final d’aquest thriller compacte i convincent, el qual empeny Guy Ritchie fora d’uns arquetips que fins ara semblaven una mica massa delimitats; com si el director hagués fet un pas endavant cap a una maduresa necessària. Sense que ara es tracti de deixar enrere el seu segell d’origen (The Gentlemen va demostrar que pot seguir inspirat), és important que quan s’anunciï “la nova pel·lícula de Guy Ritchie” també puguem esperar quelcom com Despierta la Furia. Sigui quin sigui el seu proper pas, la sensació és que el director obre noves expectatives, i això sempre és una molt bona notícia.