M.A.Confidential

Nomadland

Directora: Chloé Zhao

Intèrprets: Frances McDormand, David Strathairn, Linda May, Charlene Swankie, Bob Wells, Gay DeForest, Patricia Grier.

Gènere: Drama, road movie.

País: USA, 2020. 105 min.

L’any 2011, les conseqüències de la crisi financera afecten de ple un poble de Nevada on gairebé totes les famílies depenien d’una fàbrica de guix que s’ha vist obligada a tancar. Una de les que hi vivia és Fern, que a més s’acaba de quedar viuda, i que decideix començar a viure a la seva furgoneta. Després de treballar en un centre logístic d’Amazon durant la campanya de Nadal, Fern s’instal·la a un campament on coneix diverses persones que també han optat per aquest estil de vida.

“No sóc una sense-llar, sóc una sense-casa”. Pocs minuts després de l’inici de Nomadland, la seva protagonista Fern fa aquesta puntualització davant d’una nena que, innocentment, pregunta a partir d’allò que li ha explicat la seva mare. Bona part de tot allò que ens vol explicar la pel·lícula queda resumit aquí: d’una banda, la consciència de qui viu en primera persona la distinció entre una llar i una casa, i de l’altra, la mirada aliena de qui no entén la vida si no és entre quatre parets i un sostre. A partir d’aquí, la directora Chloé Zhao emprèn un viatge tan geogràfic com vital a través del qual anem descobrint i entenent un estil de vida que, sigui vocacional o obligat per les circumstàncies, sempre acaba adoptant un sentit especial per a tothom qui decideix aventurar-s’hi. Un trajecte on persones i paisatges dialoguen constantment, i on allò més important no és la destinació, ja que, bàsicament, no n’hi ha. Tot plegat, acompanyat d’un ritme i una narrativa que, a priori, podrien allunyar Nomadland del magnetisme cap a l’espectador, però que finalment aconsegueixen una sorprenent connexió emocional.

La pel·lícula gira totalment al voltant del concepte de la llar, que no de l’habitatge. I és que la llar generalment entesa com les quatre parets i el sostre que signifiquen estabilitat, família i rumb vital sòlid aquí es capgira per a adoptar un significat molt més intangible i espiritual. Però Nomadland ho fa tocant de peus a terra (no, no és El Árbol de la Vida), i a través dels ulls d’un personatge humil i entranyable com és el de Fern. No és casualitat que el film arrenqui amb ella apujant la porta d’un magatzem on hi té totes les pertinences de la casa on vivia fins fa poc, ja que són aquests records els que l’acompanyen durant tot el seu camí, i els que conformen la seva veritable llar. Un personatge que podria dialogar perfectament amb el genet de rodeos de l’anterior títol de Zhao, la fantàstica The Rider, que en aquell cas afronta la pèrdua del seu somni, d’allò que més li agrada a la vida. De fet, Nomadland comparteix diverses imatges amb el film de 2019; aquelles en què, tot i la bellesa de la seva composició, la relació entre persona i paisatge escenifica aquesta sensació d’incomoditat, de no veure el destí clar, de falta de rumb.

Chloé Zhao planteja Nomadland com una road movie que pràcticament acaba sent un western crepuscular sobre asfalt, però la pel·lícula no es recrea en el dramatisme de la història de la seva protagonista. També hi ha moments per al somriure, per a l’alliberament, fins i tot per a l’esperança, però, en tot cas, sempre moments significatius (tot i que a vegades no ho semblen) que ens van explicant alguna cosa de Fern. Al capdavall l’objectiu de la pel·lícula no és alliçonar-nos sobre cap estil de vida, sinó fer-nos comprendre aquells i aquelles qui n’han escollit un de radicalment oposat al de la majoria de nosaltres. De fet, el seu propi títol inclou aquest missatge: “No mad land”, no és una terra de bojos. Tot plegat, s’eleva gràcies a una Frances MacDormand estel·lar, que realment sembla feta a mida per a encarnar a Fern i adoptar la seva mirada tan especial, sempre fent equilibris entre el pes de la melancolia i l’empenta per a tirar endavant. Ella personifica el viatge que ens proposa Nomadland i representa perfectament aquesta recerca de la llar (que no casa) perduda.

Però la pel·lícula no és només una mirada personal i existencialista, ja que Chloé Zhao també ens parla clarament de com l’evolució de la societat ha conduit a situacions com la de Fern. No és casualitat que Nomadland se situï en plena crisi financera de 2008, ni tampoc ho és la ironia que el personatge tregui la major part dels seus ingressos de treballar a Amazon, màxim exponent del comerç globalitzat. De fet, Fern no en pot estar més allunyada, ja que difícilment podria rebre un paquet d’Amazon, en no tenir direcció postal i fer nit en campaments o aparcaments al mig del no res. Fins a cert punt, la pel·lícula planteja si és ella qui viu de forma alienada, o si en realitat ho estem tota la resta. En tot cas, Nomadland no pretén sentenciar quina posició és millor, no vol situar tots aquests nòmades per sobre nostre, però sí que aconsegueix que comprenguem la seva visió de la vida. Fins i tot quan Fern pren decisions aparentment il·lògiques o oposades al que faria la majoria, som capaços d’entendre el perquè; és més, segurament no hauríem entès que hagués decidit el contrari.

L’estructura narrativa de Nomadland també adopta, en certa manera, la personalitat del personatge. Chloé Zhao funciona més a base d’escenes o diàlegs concrets, que no pas de dibuixar un recorregut lineal clar, sovint amb el·lipsis temporals no anunciades o canvis d’escenari sobtats. En tot cas, la protagonista avança, aprèn i evoluciona; i nosaltres amb ella. La brutal fotografia de tota la pel·lícula encara ho enriqueix més, malgrat que, contràriament, la banda sonora pugui resultar un pèl sentimentalista en alguna ocasió. Pocs obstacles són els que acaben impedint que Nomadland sigui una d’aquelles pel·lícules que van creixent i creixent a nivell emocional durant el seu visionat, i que ho segueixen fent quan aquest acaba. Si mereix o no la unanimitat amb la qual s’està emportant tots els premis de l’any (amb el més que probable Oscar) és un tema a part; del que no hi ha dubte és que quedarà gravada com una de les grans obres recents del cinema independent nord-americà.