Després d’oferir una primera selecció de les pel·lícules que es podran gaudir al Festival de Sitges, amplio la llista amb un altre grapat de títols que ens posen les coses difícils als qui voldríem veure-ho tot. Com es pot comprovar, torna a haver-hi propostes per a qualsevol tipus d’espectador. A escassos cinc dies de l’inici del festival, ja esperem impacients la peregrinació cap a l’Auditori Melià, el Retiro i el Prado. Ens veiem allà!
Potser no és el que presenta les estrenes mundials més importants de l’any, ni tampoc el que fa desfilar les principals estrelles per la seva catifa vermella, però no hi ha dubte que el de Sitges és un festival inigualable. Ja sigui instal·lant-se temporalment al poble, o –com un servidor– recorrent una i altra vegada les costes del Garraf, la cita és obligada per a milers de cinèfils que volem viure d’una forma diferent el millor cinema de gènere. Aquest any, les dates són del 5 al 15 d’octubre, i la programació és tot un maldecap, ja que està a petar de títols atractius. Aquí deixo una primera selecció de què s’hi podrà veure:
Director: Matthew Vaughn
Intèrprets: Taron Egerton, Colin Firth, Julianne Moore, Mark Strong, Halle Berry, Pedro Pascal, Channing Tatum, Jeff Bridges, Elton John, Bruce Greenwood, Emily Watson.
Gènere: Acció, comèdia. Regne Unit, 2017. 140 min.
Ja consolidat com a agent Kingsman i ocupat en tirar endavant la seva relació amb la princesa sueca Tilde, el jove Eggsy veu com tot el seu entorn s’esfondra quan un antic aspirant a aquest cos secret britànic, que ara treballa per a un perillós càrtel de droga, aconsegueix infiltrar-se al sistema. Després de veure com la seu de Kingsman queda completament destruïda, una pista porta Eggsy i Merlín a un destil·leria de whisky a Kentucky, on buscaran la forma de reactivar els Kinsgsman i també respostes sobre aquest nou enemic.
Conscient de no comptar amb la frescor inicial i de tenir davant un públic ja familiaritzat amb el producte, Kingsman: El Círculo de Oro ha apostat per a reproduir de nou la seva fórmula guanyadora i afegir com a al·licients una vistosa ampliació del repartiment i un canvi d’escenari principal. I la veritat és que al director Matthew Vaughn l’estratègia no li ha sortit malament, tot i que no arribi a aconseguir el mateix efecte que Kingsman: Servicio Secreto. La pel·lícula busca afegir voltes de rosca dins del seu propi univers paròdic amb la generació d’escenes d’acció impossibles i la inclusió de constants elements còmics, i de nou aconsegueix un gran nivell de diversió. A la vegada, però, Kingsman: El Circulo de Oro accentua les llicències narratives que ja li havíem permès a la seva predecessora, i descuida per complet qualsevol mínima explicació sobre els personatges o qualsevol intent de sostenir mínimament la seva trama.
Directora: Kathryn Bigelow
Intèrprets: John Boyega, Algee Smith, Will Poulter, Jack Reynor, Ben O’Toole, Hannah Murray, Anthony Mackie, Jacob Latimore, Jason Mitchell, Kaitlyn Dever, John Krasinski.
Gènere: Drama. USA, 2017. 140 min.
En ple juliol de 1967, la ciutat de Detroit viu en tensió permanent degut a la insostenible precarietat laboral que afecta, sobretot, al col·lectiu afroamericà. Als barris de les afores de la ciutat, on ha estat relegada la gran majoria de la població d’aquesta raça, les repressions policials es multipliquen i la violència cada cop és més present als carrers, on es declara l’estat de setge. Una nit, el que comença com una simple broma en una habitació d’un motel acaba amb una forta batuda de la policia.
En un moment actual en què la convivència racial a Estats Units sembla estar vivint una preocupant regressió, no és cap casualitat que Kathryn Bigelow decideixi estrenar una producció com Detroit. Presentada en un format pràcticament de documental ficcionat, la pel·lícula es remunta 50 anys enrere i fa un impressionant treball de contextualització històrica per a acabar recuperant un dels fets més populars d’aquella època. Bigelow aposta per una narrativa particular a l’hora d’acostar-nos als diferents successos i personatges que intervenen a la història, i construeix un film tremendament versàtil, però sempre coherent i cohesionat. Detroit és un trajecte que combina el periodisme, el documental, el cinema històric i el més pur thriller policíac pel qual Kathryn Bigelow avança amb una solidesa admirable, tot i que era força complicat fer-ho.
La Xina ja és aquí, també a nivell cinematogràfic. Tot i que la tardor és una època febril quant a festivals i esdeveniments culturals de tota mena, el gegant asiàtic ha trobat el seu espai per a inaugurar el Lychee Film Festival, el primer certamen de cinema xinès a la ciutat de Barcelona. És un inici humil, però també ambiciós, en què es projectaran un total de 15 llargmetratges i 6 curtmetratges durant una setmana: del 15 al 22 de setembre. La majoria de projeccions tenen lloc als Cinemes Texas, però també hi participen espais com la sala Phenomena Experience, la Filmoteca de Catalunya i les Cotxeres de Sants. D’altra banda, altres punts de la ciutat albergaran trobades i xerrades per a acostar una mica més el cinema i la cultura xineses a la capital catalana. A més, aquest festival té un altre component especial, ja que un servidor formarà part del jurat de la crítica que atorgarà el premi a la millor pel·lícula.
Director: Andrés Muschetti
Intèrprets: Bill Skarsgård, Jaeden Lieberher, Sophia Lillis, Finn Wolfhard, Wyatt Oleff, Chosen Jacobs, Nicholas Hamilton.
Gènere: Terror, drama, aventures. USA, 2017. 135 min.
Tot i la seva aparença tranquil·la, Derry és una població nord-americana que amaga un fosc historial de nens desapareguts. La més recent és la del petit Georgie, que perseguia el seu vaixell de paper i va ser engolit per un misteriós pallasso que va sortir de la claveguera. Des de llavors, el seu germà Bill intenta recuperar-se, però el dolor de la pèrdua i el ‘bullying’ que pateix a l’escola juntament amb el seu grup d’amics no hi ajuda. En realitat, tots ells pateixen de tant en tant visions terrorífiques que no els deixen viure tranquils.
Recentment, lamentava l’oportunitat que havia perdut una pel·lícula com Verónica per a aconseguir un resultat molt més sòlid que el que obté. La manca d’aprofundiment en la seva protagonista i el fet de deixar massa preguntes sense resposta afectava a la implicació que generava i deixava la història massa buida. Ara, It s’encarrega de posar en pràctica el cas contrari. La nova adaptació del llibre de Stephen King –que ja va comptar amb la seva sèrie de televisió l’any 1990– es presenta com un títol de terror, com no podria ser d’altra manera, però destaca sobretot per captar la vessant més humana del relat de King. El director argentí Andrés Muschetti transgredeix el component nostàlgic que suposa fer un remake d’It avui dia, i construeix una història universal sobre el significat de la por en edat infantil. I ho fa, a més, cuidant els seus personatges i demostrant un admirable sentit de l’aventura i un gran ús del terror.
Creadors: David Lynch i Mark Frost
Intèrprets: Kyle MacLachlan, Sheryl Lee, Michael Horse, Chrysta Bell, Miguel Ferrer, David Lynch, Robert Forster, Naomi Watts, Al Strobel, Laura Dern, Don Murray, James Belushi, Robert Knepper, Tim Roth, Jennifer Jason Leigh.
Gènere: Drama, intriga. USA, 2017. 18 capítols de 55-60 min.
25 anys després de la investigació de la mort de Laura Palmer, el poble de Twin Peaks segueix amb la peculiar realitat dels seus personatges. Mentrestant, l’agent de l’FBI Dale Cooper, fins ara atrapat a la lògia negra, reapareix encarnat en dos personatges diferents: Dougie Jones, un agent d’assegurances de Las Vegas que no recorda res de la seva vida, i un “doppelgänger” del propi Cooper dominat per l’esperit malvat de Bob. Per la seva banda, la unitat de l’FBI liderada pel subdirector Gordon Cole s’activa quan és informada que l’agent Cooper ha tornat a aparèixer.
“Som com el somiador que somia i després viu dins del somni. Però, qui és el somiador?”.
L’escena onírica en què el personatge de Cole Gordon té una breu trobada amb Monica Bellucci pot semblar, com tants altres aspectes, més un capritx personal de David Lynch que cap altra cosa, però és probable que contingui una de les frases clau per a entendre les raons de ser d’aquest retorn de Twin Peaks. Qui és el somiador? L’agent Cooper? Laura Palmer? El propi Lynch? Els espectadors? La veritat és que es podrien trobar arguments per a recolzar totes les opcions, i precisament la gràcia és que cadascú es faci seva aquesta resposta. Al capdavall, enfrontar-nos a una sèrie com Twin Peaks és com participar d’un somni aliè i fer-nos-el nostre. David Lynch i Mark Frost han aconseguit que aquest somni (o malson, o una mica de cada) es reactivi i que, un cop acabats aquests 18 nous capítols, es mantingui ben latent. Tot plegat, regit per les desconcertants i sovint indesxifrables regles narratives del director de Montana.
Director: Paco Plaza
Intèrprets: Sandra Escacena, Bruna González, Claudia Placer, Iván Chavero, Ana Torrent.
Gènere: Terror. Espanya, 2017. 100 min.
Amb només 15 anys, la Verónica combina la seva vida d’adolescent amb la responsabilitat d’ocupar-se dels seus tres germans petits. El seu pare ja no hi és, i la seva mare, propietària d’un bar, es veu obligada a treballar hores i hores per a poder mantenir la família. Un dia, coincidint amb una eclipsi de lluna, la Verónica i dues amigues decideixen fer una ouija a un soterrani de l’escola per a intentar parlar amb el pare d’ella, però el joc acaba provocant una estranya reacció a la Verónica, que a partir d’aquí comença a canviar el seu comportament.
Més enllà de l’evident propòsit d’acollonir l’espectador durant una bona estona, tota pel·lícula de terror realment memorable es caracteritza per comptar amb una història sòlida darrere. No cal que sigui brillant o revolucionària, però almenys que doti de sentit a tot el conjunt i doni explicació a cadascuna de les situacions. Una de les primeres coses que es poden apreciar un cop vista Verónica és, precisament, la debilitat d’aquest pal de paller. Paco Plaza deixa detalls de qualitat i demostra bones idees i intencions, i fins i tot arriba a inquietar en escenes puntuals, però no pot evitar la sensació que el seu film estira més el braç que la màniga. Degut a això, i en un context en què el terror està revivint gràcies a directors emergents i la seva capacitat d’introduir nous llenguatges, Verónica queda com una obra massa mediocre que potser pot tenir un lloc dins del gènere a nivell espanyol, però que en realitat no aporta res de nou.
Martí
M.A.Confidential 