Reprendre una saga mítica dels anys 80 que en principi havia quedat tancada és, d’entrada, una mala idea. Que ho preguntin a Indiana Jones o a Star Wars sense anar més lluny. Però davant l’escenari inevitable d’haver-ho de fer, tot el que sigui conservar l’essència dels films originals sempre resulta crucial, ja que el públic no vol veure una reinterpretació, sinó una continuació -encara que sigui actualitzada- dels elements que ho van fer gran. Això és el que semblen estar fent bé els responsables de Mad Max: Fury Road, la quarta entrega de la franquícia, que arribarà exactament 30 anys després de la tercera part i ho farà amb una estètica molt fidel a la d’aquella època i el mateix director, George Miller. Òbviament, la història seguirà a Max, un fugitiu que busca restablir un cert ordre en un món apocalíptic dominat pel caos i la lluita per la supervivència.
Arxius
All posts for the month Juliol de 2014
Dawn of the Planet of the Apes
Director: Matt Reeves
Intèrprets: Andy Serkis, Jason Clarke, Gary Oldman, Keri Russell, Toby Kebbell, Kodi Smit-McPhee
Gènere: Ciència-ficció, acció. USA, 2014. 130 min.
Després que l’anomenada “grip dels simis” s’hagi estès per tot el món, la població humana del planeta Terra queda pràcticament extingida i són precisament els simis els qui s’han convertit en la raça dominant. Gràcies a l’educació rebuda de petit, Cèsar contribueix a fer evolucionar de forma impressionant la seva comunitat, la qual només veu amenaçat el seu benestar per un grup d’humans supervivents, que es veuen obligats a endinsar-se al seu territori a la recerca de fonts d’energia.A vegades, Hollywood aconsegueix fer-nos creure que està aprenent la lliçó a l’hora de concebre les seves produccions més milionàries i grandiloqüents, i que està entenent que el públic vol quelcom més que dues hores de pirotècnia pensada per acumular zeros en xifres de recaptació. No es pot dir que sigui a nivell generalitzat, encara, però sí que en trobem cada vegada més exemples i més rellevants. Sense anar més lluny, Pacific Rim fa un any o X-Men: Días del Futuro Pasado fa un parell de mesos han estat dos entreteniments d’acció i ciència-ficció que, a banda de la seva espectacularitat visual, han sabut fer gal·la d’una intenció narrativa cuidada. Ara cal sumar-hi l’esperada El Amanecer del Planeta de los Simios, que tan sols necessita els seus deu primers minuts per a convèncer-nos que no tirarà pel dret i que la seva proposta buscarà una personalitat pròpia des del primer moment.
Costa molt, cada vegada més, trobar un tràiler concebut com una peça narrativa en sí, amb un estil i un sentit propi, i que enlloc de resumir la pel·lícula com fan gairebé tots sigui capaç de suggerir a través del seu muntatge. Per això, aparicions com la de Nightcrawler són especialment celebrades. Es tracta del debut com a director de Dan Gilroy, guionista d’El Legado de Bourne o The Fall, entre altres, que aposta per un thriller policíac de caràcter obscur i que desprèn un estil força personal. La història segueix a un periodista freelance que s’endinsa a la vida nocturna de Los Ángeles per dur a terme la seva feina amb mètodes no massa legals ni moralment acceptables, però aconseguint així materials atractius per als mitjans de comunicació. De moment, el plantejament ja enganxa.
Miele
Directora: Valeria Golino
Intèrprets: Jasmine Trinca, Carlo Cecchi, Libero De Rienzo, Vinicio Marchioni, Barbara Ronchi
Gènere: Drama. Itàlia, 2013. 95 min.
Irene és una jove italiana de mentalitat independent i un tant solitària que des de fa un temps es dedica a ajudar persones de tot tipus a acabar amb el seu patiment. Sota el nom de “Miel”, i gràcies a un producte que ella mateixa va a buscar expressament a Mèxic, actua de la forma suficientment distant i efectiva per assegurar-se que no queda afectada pel que fa. Un dia, però, un dels seus clients la posa en una situació que no havia viscut fins el moment.Recordeu la innocent protagonista femenina de Hot Shots! per qui un jove Charlie Sheen era capaç de fer, literalment parlant, qualsevol estupidesa? Doncs el seu nom resulta ser Valeria Golino, és italiana i als 47 anys acaba de presentar la seva primera pel·lícula com a directora. I si alguna cosa en podem dir d’entrada, és que el pas del temps l’ha fet madurar de forma considerable a nivell de gènere cinematogràfic, ja que aquella màxima expressió de l’humor absurd es troba completament a les antípodes de Miel, una història humil, carregada de sentiment i rodada des d’un estil marcadament personal. Un tipus de cinema que es presenta sense fer soroll, però que de seguida sorprèn per com exposa els seus plantejaments amb contundència i sense cap mena de por; i que, a més a més, són capaces de regirar més d’una consciència sense necessitat de provocar de forma descarada.
Sabotage
Director: David Ayer
Intèrprets: Arnold Schwarzenegger, Olivia Williams, Sam Worthington, Mireille Enos Terrence Howard, Joe Manganiello, Josh Holloway, Harold Perrineau
Gènere: Acció, policíac. USA, 2014. 105 min.
El veterà John Wharton encapçala una unitat d’elit de la DEA, l’agència antidroga dels Estats Units, en una missió a la mansió d’un perillós narcotraficant. A banda d’acabar amb la fortuna que ha fet a través del seu càrtel de droga, l’equip té previst emportar-se una part del botí, però algú els saboteja el pla. Després d’un temps apartats, els retornen la llicència per tornar a actuar, però el que va passar aquell dia no s’esborrarà tan fàcilment.Per a qualsevol actor de 67 anys, seguir protagonitzant pel·lícules no sol ser cap mena de problema -sempre que hagi portat una vida mínimament decent-, però si el teu nom és Arnold Schwarzenegger i el principal al·licient durant la teva carrera cinematogràfica s’ha focalitzat en els teus bíceps, el mèrit ja és més considerable. Més encara si el tipus de pel·lícules que fas als 67 són relativament semblants a les que feies amb 30 anys menys a sobre. I en efecte, a Sabotage trobem a Schwarzenegger en la seva salsa de sempre, tot i que aquest cop rodejat d’una banda d’individus durs amb qui es reparteix la feina, encara que aquests tot just estiguessin aprenent a caminar quan el culturista austríac ja aixafava els seus oponents als cines de tot el món. D’un film com aquest no se’n pot esperar gran cosa més que testosterona, adrenalina i una immensa despesa en bales de tota mena; i així és, però en aquest cas la suma global m’ha semblat un pèl discreta.
The Young and Prodigious T.S. Spivet
Director: Jean-Pierre Jeunet
Intèrprets: Kyle Catlett, Helena Bonham Carter, Robert Maillet, Judy Davis, Callum Keith Rennie, Julian Richings
Gènere: Aventures, comèdia. França, 2013. 105 min.
T. S. Spivet es un nen prodigi de només deu anys que viu en un ranxo aïllat de Montana amb la seva peculiar família. Ell intenta aportar el seu gran talent en matemàtiques i física per ajudar en la vida diària, però sovint es troba incomprès, sobretot pel seu pare. Un dia, rep la trucada d’un prestigiós centre d’investigació de Washington per anunciar-li que un projecte seu ha guanyat el seu premi més important, cosa que el fa decidir a agafar la maleta i anar-hi ell sol.L’adjectiu “extraordinari” corre l’evident perill de caure en una utilització massa a la lleugera. Abans de proferir-lo a un fet, persona o objecte, caldria assegurar-se que aquest realment mereix un qualificatiu tan imponent. I si el subjecte resulta ser una pel·lícula, el risc que aquest ambiciós adjectiu s’hi torni en contra és especialment alt, cosa que no va pensar cap dels responsables de traduir el títol d’aquest film per la seva estrena a nivell espanyol. Com ja es pot deduir, El Extraordinario Viaje de T.S. Spivet resulta no tenir massa d’extraordinari, sinó que s’acosta a qualificatius força menys entusiastes, com per exemple carregós, irrellevant o superficial. Tampoc el títol original (The Young and Prodigious T.S. Spivet) fa justícia al que veiem, ja que no et quedes precisament amb aquestes qualitats -tot i tenir-les- del protagonista. És un film que només es salva per la fotografia i quatre detalls imaginatius, poca cosa més.
Com els agrada als ianquis mesclar les trames esportives de superació personal i assoliment d’èxits amb els suposats valors de la seva pàtria i una musica maca de fons. Tots sabeu ja de quin tipus de pel·lícula em refereixo. Doncs bé, sembla que amb Foxcatcher presenciarem un d’aquests títols tan americans, però que potser ens aporta realment quelcom més. Si més no, el premi a Millor Director al Festival de Cannes no es dóna a qualsevol. El responsable és Bennett Miller, qui ja es va ficar de ple a la temàtica esportiva a Moneyball, encara que fos a nivell de despatxos. La història, basada en fets reals, és la de Mark Schultz, un campió de lluita lliure que somia amb la medalla d’or als Jocs Olímpics de Seül 88 i per fer-ho es deixa ajudar pel milionari John du Pont. En el camí, ha de combinar el dur entrenament amb la tortuosa relació que té amb el seu germà.
Big Bad Wolves
Directors: Aharon Keshales i Navot Papushado
Intèrprets: Lior Ashkenazi, Tzachi Grad, Rotem Keinan, Dov Glickman, Menashe Noy, Dvir Benedek
Gènere: Thriller. Israel, 2013. 110 min.
Durant un joc a fet i amagar en una casa mig abandonada, una nena desapareix i és posteriorment trobada morta amb senyals d’agressió sexual i una gran brutalitat. És un més d’una sèrie d’assassinats que segueixen el mateix patró. La policia deté al presumpte autor dels crims, però es veu obligada a deixar-lo anar per falta de proves, cosa que enfurisma el pare de la última nena morta, qui no pararà fins que el culpable pagui pel que ha fet.Que Quentin Tarantino consideri la teva pel·lícula com la millor de tot l’any 2013 ha de ser tot un somni per a qualsevol cineasta. I si tens trenta i tants anys, ets israelià, desconegut i tot just acabes de presentar el teu segon film, l’emoció ha de ser encara més intensa. No obstant, voler lligar el nom de Tarantino al teu projecte i fins i tot destacar-ho en el póster de la mateixa es pot convertir en una arma de doble fil; en primer lloc, perquè és un referent contra el qual tens la derrota assegurada si es generen comparacions –que és el més normal–, i en segon, perquè generes unes expectatives inflades de forma innecessària. I és exactament això el que ha passat amb Big Bad Wolves, que havia de ser la gran cinta transgressora de l’any en l’escena independent, però s’acaba quedant en un capritx entretingut, gamberro i carregat d’humor negre. Apreciable, però amb un entusiasme moderat.