Zone Blanche
Creador: Mathieu Missoffe
Intèrprets: Suliane Brahim, Hubert Delattre, Laurent Capelluto, Samuel Jouy, Camille Aguilar, Renaud Rutten, Tiphaine Daviot, Naidra Ayadi, Brigitte Sy.
Gènere: Thriller, policíac, drama. França, 2017. 8 capítols de 50-60 min.
Villefranche és un poble aïllat enmig d’una zona de boscos frondosos on pràcticament no hi passa ningú i on gairebé no hi ha cobertura telefònica. La seva taxa d’assassinats és sis vegades superior a la mitjana, cosa que manté més que ocupat el petit cos de policia local, liderada per Laurene Weiss. La recent descoberta d’una dona penjada al mig del bosc fa que un fiscal de la regió acudeixi al poble per a participar a la investigació.
El panorama de sèries europees mai ha tingut res a envejar a la monumental oferta nord-americana. Sobretot, per part d’aquells exemplars que precisament no pretenen assemblar-se a les sèries d’Estats Units. Un dels últims exemples és Zone Blanche, una producció francobelga que mescla el thriller policíac amb el drama rural, i que fins i tot s’arrisca amb alguns indicis sobrenaturals. Tot i contenir bastants elements convencionals del seu gènere, la sèrie forja la seva personalitat en una atmosfera molt particular i en uns personatges clarament condicionats pel simple fet d’habitar aquell indret en particular. Al llarg de 8 capítols, Zone Blanche explota amb efectivitat el misteri i la inquietud constant que genera Villefranche, amb un grapat de bones idees i la capacitat d’anar afegint nous elements narratius cada vegada. Això sí, no pot evitar quedar-se una mica a mitges en alguns d’ells.
El capítol inicial de Zone Blanche ja fa despertar amb força claredat un parell de referents. El primer és Twin Peaks, tant per l’entorn com per algunes coincidències en l’argument (fins i tot hi ha una fàbrica serradora implicada), tot i que aquí no hi trobem habitacions vermelles ni altres neures de David Lynch. El segon és un producte molt més proper, a la vegada que desconegut: la molt recomanable sèrie belga Ennemi Public, que té lloc a la zona dels boscos de les Ardenes. És aquesta última amb la qual Zone Blanche comparteix més elements: una protagonista femenina amb fortes ferides del passat, un alcalde que busca fer negoci, un representant de la llei arribat de fora, un munt de secrets ocults entre la població i, per sobre de tot, un bosc humit i ple de boira que ho impregna tot. En resum: la sensació que en aquell racó de món les coses funcionen d’una altra manera.
Zone Blanche té la virtut de submergir-te en la seva realitat particular durant el seu trajecte. Sense necessitat de comptar amb personatges de gran carisma –fins i tot la protagonista està més definida per seqüeles del passat que no per les heroïcitats que pugui dur a terme–, tots els capítols de la sèrie generen una tensió molt particular i transmeten la sòlida sospita que cadascú amaga alguna cosa. A més, cada incursió al bosc ens activa de seguida una especial expectació davant el que ens hi trobarem; bàsicament, perquè sabem que no serà res de bo. Zone Blanche aconsegueix que poc a poc tots els escenaris se’ns vagin fent més incòmodes, i que en certa manera ens posem a la pell de les persones que hi estan vivint. Aquí, l’ambient rural i el contacte amb la naturalesa no són sinònims de calma i benestar; més aviat semblen una trampa de la qual és molt difícil escapar.
La història se sustenta en la investigació policíaca, però integra trames de tota mena: des de diversos drames familiars, passant per la corrupció política i l’activisme ecològic, i arribant fins i tot a l’entorn sobrenatural. I és en el tractament i la repartició de tots aquests focus narratius on Zone Blanche no satisfà del tot. El seu gran problema és l’adopció d’una estructura procedimental; és a dir, obrint i tancant un cas policial nou en cada capítol, a banda de fer avançar la trama principal. La majoria dels casos estan prou bé, i serveixen per a donar mostres dels comportaments dràstics de la població de Villefranche, però la seva incidència en els veritables misteris de pes de Zone Blanche és escassa. I veient tots els importants caps per lligar que acaba deixant la temporada, és difícil no lamentar la quantitat de minuts dedicats a històries puntuals sense tanta rellevància.
Aquesta sensació un pèl agredolça es manifesta perfectament al capítol final, en què Zone Blanche sembla patir el que podríem denominar “efecte The Killing”: gir sobtat, alguna revelació atropellada i sense massa base, i dilatació dels misteris quan el que esperàvem eren respostes més substancials. És comprensible que la sèrie busqui el cliffhanger que enganxi l’espectador de cara a la 2a temporada, però la quantitat d’incògnites i situacions personals que queden a l’aire és una mica massa elevada. A pesar d’això, Zone Blanche suposa una experiència notable durant els seus vuit episodis, sobretot per la progressiva construcció d’una atmosfera hostil i malaltissa, i com aquesta es reflecteix d’una forma o altra en tots els personatges. Val la pena donar-li una oportunitat i endinsar-se als humits i boirosos paratges de Villefranche.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: BOCAS DE ARENA | M.A.Confidential