California Dreamin’

Director: Christian Nemescu

Intèrprets: Armand Assante, Jamie Elman, Razvan Vasilescu, Maria Dinulescu, Alexandru Margineanu, Ion Sapdaru, Alexandru Dragoi.

Gènere: Comèdia, drama. Romania, 2007. 145 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Un títol com aquest podria remetre indubtablement a una producció hollywoodiana, ambientada a Los Angeles i amb grans estrelles encapçalant el seu repartiment. Doncs res més lluny de la realitat, perquè California Dreamin’ és una de les últimes joies del cinema europeu, concretament romanès, que ja és dir, i el que fa no és altra cosa que criticar de forma molt subtil, però insistent, tot allò que envolta la mentalitat nordamericana. I ho fa a partir d’una història que es podria definir com un Bienvenido Mr. Marshall a la romanesa, ja que l’aspecte formal és molt semblant, però amb un missatge capgirat totalment, ja que, per molt extravagants que siguin els amfitrions, qui queda en evidència són els americans.

La pel·lícula s’inicia de forma una mica confusa, ja que ens presenta diverses accions separades en el temps i l’espai que poc sembla que tinguin a veure, però cal donar-li uns quants minuts perquè es planteji el conflicte principal i comenci la interacció entre les diferents parts. California Dreamin’ és un film que subratlla contrastos, ja sigui a nivell cultural, polític o social, i que juga a veure quina de les dues parts és més intel·ligent. El capità de l’exèrcit i el cap d’estació personifiquen perfectament aquest duel, amb el qual el director aprofita per criticar tant la discutible lògica militar d’un com la prepotència i corruptabilitat de l’altre. En moltes ocasions, és difícil dir qui dels dos té raó, potser perquè en realitat són massa semblants entre ells encara que no s’ho pensin. Tota una il·lustració de com (no) funcionen les coses a nivell diplomàtic en molts llocs del planeta, quan tot podria solucionar-se més ràpid si es cedís una mica per les dues bandes.

Paral·lelament al duel entre capità i cap d’estació, California Dreamin’ presenta un altre “duel” entre els soldats i els habitants (millor dit, les habitants) del petit poble. Si amb l’anterior confrontació, la cosa no avança per excés d’orgull dels dos protagonistes, en aquest cas se’ns demostra que les diferències entre les dues parts no són més que circumstancials. En fi, que mentre uns es barallen, els altres s’ajunten en el sentit més ampli de la paraula. Així doncs, queda clar que les possibles diferències existents entre americans i romanesos no són l’obstacle, és algun altre factor més relacionat amb la pròpia condició humana que no pas amb la procedència. En aquest sentit, la forma d’actuar del capità Jones al llarg de la peli no és més que una representació de com actuen els Estats Units davant una situació de conflicte.

A banda de tot això, no podem oblidar que la peli és una comèdia i que bona part de culpa en tenen els romanesos. Tal com passa en la llegendària producció espanyola citada anteriorment, els seus afanys per donar bona imatge als americans els porten a situacions completament ridícules i esperpèntiques, com per exemple celebrar l’aniversari del poble per segon cop només perquè els soldats en puguin formar part. Sobressurt la figura de l’alcalde, que es pot identificar com el típic que es pren tantes molèsties perquè els seus convidats es trobin bé que acaba fent-se molt i molt pesat.

Tot i que l’acció és força dinàmica, la peli destina massa temps a aspectes que no ho requereixen, i això es nota en aquestes 2h i mitja de durada, de les quals se’n podria haver estalviat ben bé la mitja. Hi ha escenes i diàlegs que no s’entenen massa bé, i en algun moment tens la sensació que l’argument s’estanca una mica. No obstant, val la pena esperar al desenllaç perquè aquest és veritablement impactant i inesperat, i representa l’estocada final del missatge que ens vol transmetre el director. Si la veieu, estudieu detingudament la relació de fets de la última mitja hora i compareu-ho amb coses que estan passant ara mateix i a escala molt més gran. És aquí on California Dreamin’ demostra que, més que un curiosa comèdia, és un film molt intel·ligent, carregat de simbologia i amb un cinisme bestial.

Stardust

Director: Matthew Vaughn

Intèrprets: Claire Danes, Charlie Cox, Michelle Pfeiffer, Robert De Niro, Sienna Miller, Mark Strong, Ricky Gervais, Jason Flemyng.

Gènere: Fantàstic, aventures. USA, 2007. 125 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Observant el currículum de Matthew Vaughn, una pel·lícula com Stardust és l’últim que ens podríem esperar. Després de produïr Snatch i Lock & Stock i dirigir Layer Cake, la nova obra del director britànic es situa a les antípodes d’aquests tres magnífics thrillers d’acció. Escrita també pel mateix Vaughn, Stardust respon perfectament al que definiriem com un conte de fades, en què la imaginació vola a uns nivells altíssims i la màgia i els poders sobrehumans tenen un important grau de protagonisme. Tot plegat fa tirar enrere més d’un (jo l’he acabat mirant per simple curiositat, donats els bons comentaris que havia llegit) i el cert és que, tot i que es deixa veure, es salva bàsicament per la certa dosi d’humor britànic present i per algunes actuacions dels secundaris.

Davant d’una pel·lícula així, no hi ha dubte que compta més que mai l’afinitat de cadascú a aquest tipus d’històries, i la d’un servidor no seria la més positiva. Per tant, tot i que no nego que la idea és original i que l’argument està ben construït, hi ha moments en què em vaig tornar mig diabètic per culpa de la seva alta dosi d’edulcorant. Reconec que vaig ser a prop de deixar-la cap a la mitja hora d’haver començat, però és a partir de llavors quan tot es posa una mica més digerible, sobretot gràcies a les aparicions dels diferents secundaris i la inclusió d’aquests detalls humorístics dels que parlava abans. Per mi, no hi ha dubte que és la part central de Stardust la que més es pot disfrutar a nivell general.

La història comença de forma massa gastada, un jove més aviat pobre enamorat d’una noia que està a punt de casar-se amb un altre perquè és més ric i més galant, i que decideix emprendre una aventura per demostrar-li el que és capaç de fer perquè es casi amb ell. Això i els minuts de trobada amb l’estrella són els que quasi em fan apagar, però un cop comença el viatge de tornada, la cosa va sent més distreta. Els efectes especials comencen a donar senyals de qualitat i l’entrada en escena de Robert de Niro ja és el punt àlgid de la peli. Sincerament, no sé com va poder acceptar un paper així, però no tinc cap dubte que es deuria divertir com mai interpretant-lo, i la teva reacció no pot ser altra que riure (ja sigui perquè fa gràcia, o perquè en el fons fa el ridícul).

De Niro a part, tampoc es pot deixar de banda el bon paper de Michelle Pfeiffer, qui no deixa de fer una autoparòdia a la qüestió de l’edat, tenint en compte que ja està veteraneta. Ells i el genial grup de prínceps fantasmes són els qui, afortunadament, aconsegueixen compensar una mica l’aura extraordinàriament nyonya que envolta els dos protagonistes. Cap al final, la peli torna a baixar d’interès i la resolució doncs no deixa de ser previsible, tenint en compte com acaben la gran majoria de contes així. En fi, que no fa res que s’acabi.

Com ja he dit, Stardust és d’aquelles que depenen molt dels gustos de cadascú i diria que els meus han quedat força clars. No dubto en reconèixer els seus punts forts i que globalment es deixa veure, però segueixo creient que sovint li sobren algunes cullerades de sucre. Sincerament, em sorprèn mitjanament aquesta bona acceptació general, potser és pel fet que feia cert temps que no es feia una peli així, que això també es veritat. Sigui com sigui, tinc clar que totes han de tenir cabuda al blog, per això no he dubtat en incloure-la.

Battle for Haditha

Director: Nick Broomfield

Intèrprets: Elliot Ruiz, Andrew McLaren, Oliver Bytrus, Duraid A. Ghaieb, Matthew Knoll, Yasmine Hanani, Thomas Hennessy.

Gènere: Bèl·lic, drama. Gran Bretanya, 2007. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Fa pocs mesos, el britànic Nick Broomfield va aixecar la Concha de Plata del Festival de San Sebastià com a millor director gràcies a aquesta pel·lícula. I realment la direcció és probablement l’aspecte més destacable d’aquest nou producte amb la guerra d’Iraq com a fil conductor, que narra els fets amb una valentia i una veracitat admirables. Té un estil que recorda força al de Redacted de Brian de Palma, (si l’has vist, és impossible que no et vingui a la ment més d’una vegada), però en aquest cas fuig del format de fals documental i es decanta únicament cap a la ficció, això sí, amb tals nivells de realisme que quasi arriben a la visió de documental.

A diferència de la peli de De Palma, La Batalla de Hadiza es caracteritza per la seva perspectiva múltiple dels fets. D’una banda, acompanyem els soldats americans, de l’altra, els insurgents iraquians, i de l’altra, els ciutadans de la localitat de Hadiza. Així doncs, la peli aconsegueix fugir del punt de vista únic que acostumem a trobar en aquests casos i ens posa en la situació de totes les parts que tindran protagonisme a la història. A nivell narratiu, això suposa molta més riquesa i també més capacitat de l’espectador per jutjar per si mateix a cada part i treure les seves conclusions. En aquest mateix sentit, cal destacar que a nivell polític i/o ideològic, es tracta d’un film molt menys impositiu del que es podria esperar i això s’agraeix.

No hi ha dubte que el director no és precisament un amic de Bush i que el missatge que transmet la peli és el de la absurditat i la inutilitat d’aquesta guerra, però aconsegueix no transmetre’l de forma alliçonadora sinó que deixa que tu mateix te’n vagis donant compte. L’immens realisme de les escenes dramàtiques i una constant camera a l’espatlla que et fa sentir al mig de tot el que passa són dues eines que et posen al lloc dels diferents protagonistes i quasi et fan sentir a la pròpia pell les tragèdies per les que passen. És ficció, però al acabar de veure la peli, un té pocs dubtes de que, lamentablement, les coses realment funcionen així en aquesta guerra.

A La Batalla de Hadiza no et defineixen el bàndol dels bons ni el bàndol dels dolents, i realment és difícil definir-lo un cop vist el que hem vist, però sí que evidencia que les veritables víctimes només en són unes, precisament les que no tenen res a veure amb tot plegat, les que simplement volen viure les seves vides de la forma més tranquila possible. Amb tot, és inevitable que ressorgeixi un cop més l’eterna polèmica que envolta aquesta guerra des del seu inici i que encara continua: tots maten i tots són matats, per tant de qui és la culpa? Doncs del qui va començar tot això, i a aquestes altures suposo que tothom ja tindrà la seva opinió més que formada.

Deixant la política apart, La Batalla de Hadiza està dotada d’escenes realment molt dures, quasi diria que esgarrifoses donat l’altíssima versemblança que desprenen. Com a espectador, és d’aquelles pelis que es miren sense ganes de dir ni una paraula i de contemplar amb certa impotència els horrors que es deriven d’una guerra com aquesta. Les grans actuacions dels actors, la posada en escena, que en ocasions quasi és més pròpia d’un reporter de guerra que d’una peli de ficció, i la tensió constant fan que l’escassa hora i mitja de durada passi quasi sense adonar-se’n.

No negaré que és una peli que a aquestes altures podríem titllar de “ja vista”, però aquesta triple visió dels fets que ens ofereix li dóna personalitat pròpia i la fa molt recomanable pels interessats en aquesta temàtica. No és cap panfleto, simplement posa en evidència una realitat que existeix més enllà d’una pantalla de cine.

[REC]

Directors: Jaume Balagueró i Paco Plaza

Intèrprets: Manuela Velasco, Ferran Terraza, Jorge Serrano, Pablo Rosso, David Vert, Vicente Gil, Martha Carbonell.

Gènere: Terror. Espanya, 2007. 75 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Efectivament, per estrany que sembli, un servidor encara no havia vist aquesta pel·lícula fins ara, tot i la immensa repercussió que va suposar la seva estrena al nostre país. La veritat és que no tinc una especial predilecció per les pelis de terror (no per por, sinó perquè totes acaben sent iguals), però quan en veig una que crec que pot oferir alguna cosa diferent, intento veure-la i en aquest cas em picava la curiositat de comprovar si tant de soroll tenia motiu. I ara que ja l’he vist, no puc dir altra cosa que probablement no n’hi havia per tant.

[REC] és una peli que parteix d’una idea molt original i a més molt propera, ja que passa en ple centre de Barcelona (concretament a pocs carrers de casa meva) i aconsegueix enganxar de seguida a l’espectador, que es troba amb un format de peli gens habitual. No obstant, a mida que avança, el film es va refugiant cada cop més en la forma i es va oblidant mica en mica del fons. Això es tradueix en una direcció força arriscada i efectiva, amb bon número de plans molt espectaculars i singulars, però també en un argument que es debilita a marxes forçades mentre avança la peli. Naturalment que el pretext d’una peli de terror és el d’aterroritzar, com la pròpia paraula indica, però a més a més ens ha de presentar una història que ens puguem creure i que tingui una certa solidesa, i no crec que la de [REC] presenti aquestes qualitats.

D’altra banda, ¿realment fa tanta por aquesta pel·lícula? Jo només puc destacar com et manté en tensió constant en els primers instants en què entren als pisos, amb aquesta sensació de voler veure més del que el punt de vista del càmera et permet i on t’esperes que et surti qualsevol cosa pel lloc més inesperat en qualsevol moment, i alguns instants (no tots) de l’escena final. Però poc més. I és que, en realitat, tot s’acaba reduïnt al mateix i al final ja es fa una mica monòton. He trobat a faltar alternatives, fets inesperats, decisions impactants, alguna cosa que se sortís una mica de l’estructura constant de fugir i intentar no ser trobats. D’altra banda, l’explicació de les causes de tot plegat l’he trobat molt poc currada i a la part final et vol explicar massa coses en poc temps i tot acaba sent una mica caòtic.

Pel que fa als actors, aquí sí que no queda altra que subratllar el treball de Manuela Velasco, a qui fins ara només havíem vist presentant videoclips a 40TV. La veritat és que el paper no és gens fàcil i la noia ho viu completament i desprèn un realisme extraordinari. Pel que fa a la resta d’actors, els he trobat bastant fluixos i alguns d’ells directament molt dolents. A banda d’interpretar secundaris excessivament estereotipats i en general força irrellevants, la seva autenticitat és bastant limitada.

En resum, [REC] ofereix un format espectacular i novedós a l’espectador i en genral aconsegueix mantenir la tensió durant la seva hora i deu de llargada, però falla clarament en la qualitat de l’argument i això fa que tota la credibilitat de l’aspecte formal es vegi seriosament perjudicada. Realment, no n’hi havia per tant.

Per cert, ja està llest el remake de Hollywood, es diu Quarantine i aquest és el tràiler. Com veureu, els plans són absolutament calcats als de [REC] i et claven un mega spoiler del final de la peli amb una tranquilitat flipant…

Die Fälscher

Director: Stefan Ruzowitzky

Intèrprets: Karl Markovics, August Diehl, Devid Striesow, Martin Brambach, August Zirner, Veit Stubner, Andreas Schmidt.

Gènere: Drama, històric. Àustria, 2007. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

La recent guanyadora de l’Oscar a Millor Pel·lícula Estrangera és un film que sembla realment fet a mida perquè els americans li donin un premi. No només per la temàtica, respecte la qual sempre han mostrat una especial sensibilitat, sinó també pel seu estil més aviat poc europeu. Amb això no vull dir que sigui una mala pel·lícula, perquè el cert és que m’ha agradat força, simplement que m’esperava un enfoc una mica més profund de tot plegat. Això sí, tenint en compte que l’holocaust nazi és un tema més que prolífic en l’àmbit cinematogràfic i en el que es corre el risc de caure en la repetició, s’ha de dir que Los Falsificadores aconsegueix configurar un argument original i molt interessant, i que evita que et vinguin a la ment altres pelis del gènere mentre la veus.

La història, basada en el llibre que va escriure un dels testimonis de la situació real, t’enganxa de seguida, sobretot perquè et mostra una cara que fins ara no havíem vist gaire (tot i que coneixíem) dels camps de concentració. I és que els nazis no només exterminaven els jueus, sinó que també explotaven les aptituds dels més vàlids en benefici propi. Perdre la vida o mantenir-la, però perquè se n’aprofitin els que te l’acaben de destrossar, aquest és el dilema amb què vivien els presoners que ens mostra la peli. Naturalment, el trasbals a nivell psicològic era enorme i la presa de decisions depenia molt de les prioritats i la personalitat de cadascún. Tot això queda magníficament reflectit a Los Falsificadores.

Com ja he dit, el punt fort de la peli està en l’argument, però també en els personatges. El protagonista, Salomon Sorowitsch, és un home misteriós, força tancat i molt poc expressiu, a qui mai tenim la sensació de conèixer del tot o de saber què pensa en cada moment. A més, té una cara molt especial, d’aquelles que desperten desconfiança i distanciament. Tot això el converteix en un personatge molt interessant i gens previsible, sobretot tenint en compte les situacions en què es troba, on es posa a prova els seus valors morals i la seva veritable forma de pensar. Tot això fa que el concepte de “bo de la pel·lícula” quedi una mica a judici de l’espectador. D’altra banda, alguns dels secundaris també resulten interessants, però sabem més aviat poc d’ells i costa una mica identificar-s’hi. Aquest és un dels aspectes poc cuidats de la peli.

Concordant amb la grisor del protagonista, la fotografia presenta en tot moment aquests tons com a difuminats i quasi sense saturació, cosa que ajuda a realçar l’ambient enrarit que envolta tota la peli. No obstant, tal com he dit al principi, en ocasions crec que l’enfoc d’alguns dels aspectes més importants de la història queda una mica superficial i crec que la peli ho acusa en tant que aquesta temàtica no mereix ser tractada superficialment. Es nota que s’intenta crear moments emotius, posar en boca dels personatges frases solemnes i fer pujar el nivell dramàtic d’algunes escenes, però no sempre els surt bé i crec que la peli transmet només de forma intermitent la intensitat requerida. Qui sap, potser en aquest cas no haguessin fet mal 15 o 20 minutets més, enlloc de quedar-se amb l’hora i mitja pelada.

De totes formes, crec que la peli, tot i no estar a l’altura dels grans films sobre l’holocaust nazi, mereix ser vista, sobretot pel seu interès en recordar un cop més aquesta tràgica etapa de la Història en una vessant que fins ara no havíem vist excessivament en pantalla.

The Darjeeling Limited

Director: Wes Anderson

Intèrprets: Adrien Brody, Owen Wilson, Jason Schwartzman, Anjelica Houston, Amara Karan, Irfan Khan, Bill Murray.

Gènere: Comèdia, aventures, drama. USA, 2007. 85 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

En primer lloc, i per enèssima vegada, voldria criticar la traducció del títol al castellà, ja que no només és inexacta, sinó que es passa pel forro tot el sentit que tenia l’altre. Naturalment, The Darjeeling Limited és el nom del tren en el qual viatgen, que pràcticament es converteix en un personatge més de la peli. En canvi, Viaje a Darjeeling no respecta aquest significat i es converteix en un títol totalment erroni, pq el fet important és el viatge i no la destinació. En fi, una més.

Pel que fa a la pel·lícula en si, en primer lloc s’ha de recordar que un director com Wes Anderson (Life Aquatic, Los Tenenbaums) no és un director ni guionista de grans masses, ni molt menys. Així doncs, vagi per davant que sóc conscient que la peli pot no agradar a tothom. Personalment, m’ha semblat una bona pel·lícula, molt divertida i a estones fins i tot entranyable. Un cop més, el punt fort del guió d’Anderson són els diàlegs, que fan gala d’un humor molt particular, i també la gran capacitat per crear situacions totalment absurdes, però perfectament creíbles. Gran part de culpa també la té la creació de tres protagonistes molt diferents l’un de l’altre, però cadascún amb les seves extravagàncies i manies. La posada en comú dels tres és un espectacle.

Precisament, el treball dels tres actors protagonistes és realment extraordinari. Adrien Brody, Owen Wilson i Jason Schwartzman formen una tripleta que acaba sent inseparable i de la qual resulta difícil destacar-ne a un per sobre dels altres. Jo potser sí que subratllaria el treball de Brody, però només pel fet pq, dels tres, és a qui no estem tan acostumats a veure en papers així. La compenetració i complicitat entre els tres és perfecta, i quasi te’ls acabes estimant quan t’adones que en realitat no són més que tres germans que es barallen com si tinguessin 8 anys. D’altra banda, s’ha de dir que Wilson i Schwartzman ja coneixen sobradament a Wes Anderson, ja que el primer ha participat en totes les seves pelis i el segon en un parell, per tant ja no els costa gens saber què vol el director; raó de més per elogiar a Brody en el seu debut amb el peculiar cineasta americà.

Un dels aspectes que pot impacientar a algú és el ritme. S’ha de reconèixer que no és precisament una peli trepidant ni tampoc espectacular, però jo crec que mai havia de ser així una història com aquesta. El context és molt simple, per tant la base principal de l’argument és anar coneixent els personatges i anar profunditzant en la seva relació, per tal de comprovar la seva evolució després d’un any sense veure’s. De totes maneres, quan acabes de veure la peli t’adones que en realitat han passat un munt de coses i que l’argument té molta més substància del que un pot percebre mentre veu la peli. He llegit a algun lloc que es tracta d’una peli sosa; ho respecto, sobretot per la gent que veu la peli esperant-se algo que entri dins dels cànons normals, però des del meu punt de vista, no veig els motius per dir-ho.

Sí, Viaje a Darjeeling és possiblement una peli una mica rara, com totes les que he vist de Wes Anderson, però només es tracta de prendre-li el pols i acompanyar el trio de protagonistes en la seva aventura espiritual, gaudint de les seves anades d’olla i pràcticament sense esborrar el somriure de principi a fi. Un nou cas de film d’un gran interès i també qualitat cinematogràfica, però d’una fluixa repercussió entre la població. Pels que busquin algo diferent i amb personalitat, val la pena.