M.A.Confidential

The Witch

Director: Robert Eggers

Intèrprets: Anya Taylor-Joy, Ralph Ineson, Kate Dickie, Harvey Scrimshaw, Lucas Dawson, Ellie Grainger, Julian Richings

Gènere: Drama, terror. USA, 2015. 90 min.

L’ús de la religió com a efecte atemoridor segueix sent un fet ben vigent en l’actualitat. Per als qui segueixen unes creences determinades i una conducta concreta en una comunitat, l’amenaça de l’acció demoníaca és un bon mètode per a aconseguir que la gent segueixi el camí establert, o fins i tot perquè acabi perdent la pròpia raó en els seus actes. Al segle XVII, en ple domini del protestantisme més extrem, patir els efectes de tot això era especialment més fotut; tant, que fins i tot s’acostava a una autèntica pel·lícula de terror. I és aquí on apareix La Bruja, que posa el seu focus en aquesta tortura, sobretot la psicològica, que es podia arribar a generar al voltant d’una persona considerada còmplice del diable en una societat com aquella. La pel·lícula, magistralment ambientada i dirigida amb un enorme talent pel debutant Robert Eggers, juga a traslladar-nos tot aquest fanatisme i fatalisme d’un mode tan incòmode com intens, i deixa l’espectador més desgastat del que es pensa en sortir de la sala.

La Bruja corre el risc de ser mal interpretada, i la principal responsable és la seva pròpia campanya de promoció. Catalogat com a film de terror, i amb un tràiler que així sembla corroborar-ho, no és precisament un títol que destaqui per la seva capacitat aterradora a nivell d’espants o elements sobrenaturals, sinó més aviat per un ascens progressiu de la tensió i la negativitat en el si de la família protagonista. El ritme no és en cap cas un aliat, ja que la part central tendeix a un cert estancament fruit de la insistència del director per a retratar i subratllar la importància de les profundes creences religioses dels personatges, sobretot del pare i la mare en qüestió. I és que és aquest el veritable terror que ens vol transmetre La Bruja: la terrible opressió que una sospita sense cap fonament tangible els pot fer exercir cap a la filla Thomasin, demostrant que els lligams de sang queden relegats a un segon pla. Una sospita que, al capdavall, se’ns acaba contagiant.

En realitat, tots els elements terrorífics de La Bruja són més aviat aquells que no veiem; de la mateixa forma que els personatges es guien per una interpretació de la realitat que no poden comprovar de forma pragmàtica. És meritòria la capacitat de Robert Eggers per a tenir-nos expectants cada cop que tombem una cantonada de la casa, obrim una porta o mirem darrere un arbre, i és aquesta sensació constant de perill, de que algun fet terrible és a punt de passar, la que dóna la veritable potència a la pel·lícula. De nou, l’espectador avesat al terror més directe corre el perill d’impacientar-se en excés, però és important entendre que La Bruja no es preocupa per oferir allò que el públic vol, sinó que basa bona part del seu objectiu en anar descobrint el veritable infern que vol retratar. Fins i tot el període de digestió de la pel·lícula, encara que ja faci hores del seu visionat, ens pot anar alimentant una millor opinió del film que no pas la que en podem tenir mentre el veiem.

Tot i les citades reiteracions del director a l’hora de mostrar el fonamentalisme religiós de la família protagonista, La Bruja es veu afavorida per la seva escassa hora i mitja i també pel mode com submergeix l’espectador en la seva atmosfera gris, pesada i hostil. Per molt que la processó vagi per dins en bona part del metratge, no hi falten inesperades imatges de gran impacte visual, sobretot aquelles que contemplen la presència d’animals. Aquest fet se suma al simbolisme que aquests presenten com a encarnacions del mal (el conill, el corb i, per sobre de tot, el mascle cabró negre anomenat Black Phillip), i com poden resultar premonitoris d’allò que ha d’arribar al cap de poc; creieu-me, poques vegades la mirada d’una cabra pot resultar tan pertorbadora. Tot plegat suposa una mostra més de com aquest diable invisible s’aprofita del temor humà a la seva presència (i l’error a l’hora d’identificar-la) per a dur a terme la seva acció.

La Bruja s’ajuda també d’un repartiment escàs, però a un nivell altíssim, on hi destaca la impressionant potència de veu de Ralph Ineson (veure’n la versió doblada seria carregar-se mitja pel·lícula), així com la bona feina de la jove Anya Tylor-Joy en el que és el seu primer paper protagonista al cinema. Tots ells contribueixen a la singularitat de l’obra de Robert Eggers. En l’enorme majoria de casos, La Bruja no resultarà ser el tipus de pel·lícula de terror que esperàvem o que se’ns havia fet creure, però aquest fet, lluny de decebre, ens ha de portar al descobriment d’una obra molt més personal i també arriscada. En realitat, aquesta disparitat entre les expectatives sobre el film i el que acaba sent no deixa de ser un paral·lelisme d’allò que s’hi mostra: la font del mal no acostuma a ser on mirem ni allò que creiem. És més, enlloc de ser una figura que generi una acció diabòlica allà on hi ha pau, la condició de bruixa pot acabar sent, en realitat, la millor via d’escapament d’un infern terrenal.