humor negre | M.A.Confidential

VENTAJAS DE VIAJAR EN TREN

Posted by Martí on 22 de Novembre de 2019

Posted in: Cine - 2019. Tagged: Aritz Moreno, Belén Cuesta, comèdia, Ernesto Alterio, humor negre, Javier Botet, Javier Godino, luis tosar, Macarena García, Pilar Castro, Quim Gutiérrez, surrealisme, Ventajas de Viajar en Tren. Deixa un comentari

Ventajas de Viajar en Tren

Director: Aritz Moreno

Intèrprets: Luis Tosar, Pilar Castro, Ernesto Alterio, Quim Gutiérrez, Belén Cuesta, Macarena García, Javier Godino, Javier Botet.

Gènere: Comèdia, thriller.

País: Espanya, 2019. 100 min.

Després de deixar el seu marit internat en un centre psiquiàtric, Helga agafa el tren per tornar a casa. Un cop iniciat el viatge, s’asseu davant d’ella un home anomenat Angel, que comença a donar-li conversa i li explica que tracta pacients que pateixen d’esquizofrènia i paranoia. Veient que la dona es mostra receptiva, Angel li comença a explicar la curiosa història d’un home anomenat Martín Urales de Úbeda.

Començar a escriure sobre Ventajas de Viajar en Tren és un d’aquells reptes que t’obliga a fer alguns malabarismes. En primer lloc, per a no minvar l’experiència d’aquell espectador que l’afronti per primera vegada, ja que el viatge és molt més gratificant si no es compta amb excessiva informació prèvia. En segon lloc, perquè no és gens fàcil mirar de donar explicacions sobre una obra que basa bona part de la seva gràcia en el fet de no tenir-ne cap de clara i concreta. És una pel·lícula per a deixar-se portar, per a anar trobant-se sobre la marxa les seves giragonses narratives i també per a poder esperar que passi qualsevol cosa en qualsevol moment. No és un mode precisament còmode o conservador per a debutar com a director –molts han definit la novel·la homònima original d’Antonio Orejudo com a “inadaptable”–, però el basc Aritz Moreno s’ha aventurat a fer-ho així. I la veritat és que bona part d’allò que ofereix a Ventajas de Viajar en Tren ens porta a aplaudir aquesta decisió.

PARÁSITOS

Posted by Martí on 3 de Novembre de 2019

Posted in: Cine - 2019, Cine - Estrena. Tagged: Bong Joon-ho, Cho Yeo-jeong, comèdia, Corea del Sud, drama, humor negre, Jang Hye-jin, Lee Seon-gyun, Parásitos, Song Kang-ho. 1 comentari

Gisaengchung

Director: Bong Joon-Ho

Intèrprets: Song Kang-ho, Lee Seon-gyun, Jang Hye-jin, Cho Yeo-jeong, Choi Woo-sik, Park So-dam.

Gènere: Comèdia, drama, intriga. Corea del Sud, 2019. 130 min.

Una família de classe baixa que viu en un semisoterrani d’una gran ciutat de Corea del Sud subsisteix com pot a base de petites feines i d’aprofitar tot allò que poden del seu entorn. Un dia, el fill gran Gi Woo rep la visita d’un amic que li proposa convertir-se en el tutor de la filla d’una família molt adinerada. Gi Woo de seguida ho veu com una gran oportunitat, i després de falsificar un certificat universitari es presenta a la majestuosa casa de la família per a convèncer-los perquè el contractin.

El prestigi de Bong Joon-ho com un dels grans directors coreans d’aquest segle semblava haver-se consolidat definitivament amb dues superproduccions plenes d’estrelles de Hollywood com van ser Snowpiercer o Okja. No obstant, ha estat en el seu retorn a Corea del Sud, amb actors locals i una història molt més senzilla sobre les classes socials del seu país, quan ha demostrat de veritat la seva excel·lència. Ho ha fet amb Parásitos, una pel·lícula que sobrepassa qualsevol aparença que pugui transmetre, i que, per tant, no ho posa fàcil a l’hora d’escriure sobre ella i evitar qualsevol rebaixa del factor sorpresa que ofereix a l’espectador. I no ho dic perquè sigui precisament un film que basi el seu potencial en grans girs o revelacions que ho posin tot de potes enlaire, sinó perquè el to i l’evolució que presenta converteixen Parásitos en una obra imprevisible. Una història capaç de mutar entre la sàtira, el drama, l’humor negre i el suspens aconseguint que tot es conjugui a la perfecció.

NOCHE DE BODAS

Posted by Martí on 19 d'Octubre de 2019

Posted in: Cine - 2019. Tagged: Adam Brody, Andie MacDowell, comèdia, Henry Czerny, humor negre, Mark O'Brien, Matt Bettinelli-Olpin, Melanie Scrofano, Nicky Guadagni, Ready or Not, Samara Weaving, terror, Tyler Gillett. Deixa un comentari

Ready or Not

Directors: Tyler Gillett i Matt Bettinelli-Olpin

Intèrprets: Samara Weaving, Andie MacDowell, Mark O’Brien, Adam Brody, Henry Czerny, Nicky Guadagni, Melanie Scrofano, Kristian Bruun, Elyse Levesque, John Ralston.

Gènere: Thriller, terror, comèdia negra. USA, 2019. 95 min.

Grace afronta el dia de la seva boda amb Alex amb nervis. No només són els propis del dia, sinó que s’hi suma el fet de passar a formar part de la família d’ell, que acumula una gran fortuna gràcies al negoci de jocs i màgia iniciat per un antepassat. La boda transcorre amb certa normalitat, però quan arriba la nit, Alex informa Grace d’una tradició ineludible: a la mitjanit, haurà de participar en un joc amb tots els membres de la família. El joc, però, es regeix per unes regles que van força més enllà del que és habitual.

La subversió per a buscar costat pervers i/o humorístic d’aquells rituals que tradicionalment no ho han de ser és un recurs força utilitzat pel cinema de gènere. Sobretot, perquè parteixen d’una experiència que l’espectador ja ha viscut o, si més no, coneix perfectament. I en aquest sentit, és evident que els casaments són un bon filó. Noche de Bodas ho duu a la pràctica a partir d’un plantejament que potser no té massa secret -convertir la nit de noces en una cacera de la núvia-, però que dóna via lliure per a portar l’acció a racons tan esbojarrats i macabres com faci falta. No es pot dir que no sigui així en moltes fases de la història, que es converteix en un bon entreteniment per a gaudir al moment, però a la vegada deixa la sensació de no explotar la seva idea amb tota la gràcia que hagués pogut. Posats a perdre els papers, Noche de Bodas s’hauria pogut desenfrenar molt més.

LA FAVORITA

Posted by Martí on 13 de febrer de 2019

Posted in: Cine - 2018. Tagged: comèdia, Emma Stone, històric, humor negre, Mark Gatiss, Nicholas Hoult, Olivia Colman, rachel weisz, The Favourite, Yorgos Lanthimos. Deixa un comentari

The Favourite

Director: Yorgos Lanthimos

Intèrprets: Olivia Colman, Emma Stone, Rachel Weisz, Nicholas Hoult, Joe Alwyn, James Smith, Mark Gatiss.

Gènere: Comèdia negra, històric. 2018. 115 min.

A principis del segle XVIII, i en plena guerra contra França, la reina Anna d’Anglaterra viu marcada pel progressiu deteriorament de la seva salut, tan física com mental. Una de les que en treu més partit és la duquessa de Marlborough, millor amiga i mà dreta de la reina, que és qui en realitat acaba prenent les decisions. No obstant, l’arribada a la cort d’Abigail Masham, cosina de la duquessa, trastoca la relació amb la reina Anna, ja que aquesta de seguida li agafa afecte.

Si hi ha algun qualificatiu que no defineix precisament el cinema de Yorgos Lanthimos aquest és el d’accessible. Des del seu salt a la popularitat fa 10 anys amb Canino fins la malaltissa El Sacrificio de un Ciervo Sagrado estrenada tot just fa un any, el director grec ha aconseguit incomodar-nos amb tota mena de plantejaments rebuscats, sempre a mig camí entre el drama psicològic i la distòpia sobrenatural. Amb La Favorita, Lanthimos suavitza relativament aquesta dificultat per a processar el seu cinema i firma una història de tonalitat força diferent; no només per ser una pel·lícula d’època, sinó per apostar per un humor excèntric i una mala baba molt més directa. El resultat és una obra carregada de personalitat, però en general més dispersa i capritxosa a l’hora de transmetre un missatge o una idea concreta. És per això que La Favorita no es percep tan sòlida com les anteriors propostes del director.
Continue Reading

MAMÁ Y PAPÁ

Posted by Martí on 31 d'Agost de 2018

Posted in: Cine - 2017, Sitges 2017. Tagged: Anne Winters, Brian Taylor, comèdia, humor negre, Mom and Dad, nicolas cage, paranoia, Selma Blair, terror, Zackary Arthur. 1 comentari

Mom and Dad

Director: Brian Taylor

Intèrprets: Nicolas Cage, Selma Blair, Anne Winters, Zackary Arthur, Joseph D. Reitman, Olivia Crocicchia, Lance Henriksen.

Gènere: Comèdia, terror. USA, 2017. 80 min.

La família Ryan no passa per un moment fàcil. Els pares, Brent i Kendall, no accepten el nou nòvio de la filla adolescent Carly i han de parar constantment les baralles entre aquesta i el seu germà petit Josh. Un dia, una estranya epidèmia transmesa a través de la ràdio i la televisió desperta un instint assassí a tots els adults vers els seus fills, cosa que obliga Carly i Josh a fugir de l’institut i mirar de refugiar-se dels seus propis pares.

Durant els últims anys, veure Nicolas Cage perdent els papers s’ha convertit en un d’aquells plaers culpables que part dels cinèfils intentem no deixar escapar. Sovint, no ens enganyem, això comporta haver-se d’empassar pel·lícules tirant a nefastes, però en el cas de Mamá y Papá les raons són suficients per a gaudir de tot el conjunt. Dirigida per Brian Taylor, cocreador d’aquella adrenalítica Crank, la pel·lícula entén molt bé la seva condició des del primer moment i es desenvolupa amb l’enginy i el ritme suficients per a tancar un conjunt molt coherent amb si mateix. Partint de la seva premissa absurda, la història desplega 80 minuts de diversió sanguinària i passada de voltes, i sap treure tot el potencial histriònic d’un Nicolas Cage a la seva salsa. És així com Mamá y Papá acaba complint unes expectatives que, sense ser molt ambicioses, haurien pogut caure fàcilment en una burda estupidesa.

THE PARTY

Posted by Martí on 19 de febrer de 2018

Posted in: Cine - 2017. Tagged: Bruno Ganz, Cherry Jones, Cillian Murphy, comèdia, drama, Emily Mortimer, humor negre, Kristin Scott-Thomas, patricia clarkson, Sally Potter, The Party, Timothy Spall. Deixa un comentari

The Party

Directora: Sally Potter

Intèrprets: Patricia Clarkson, Bruno Ganz, Cherry Jones, Emily Mortimer, Cillian Murphy,Kristin Scott Thomas, Timothy Spall.

Gènere: Drama, comèdia. Regne Unit, 2017. 70 min.

Després de ser nomenada nova Ministra de Sanitat del govern britànic, Janet decideix convidar a casa seva una sèrie d’amics per a celebrar aquest important pas a la seva vida. Des de l’inici, però, ja s’intueix que la trobada no serà molt plàcida, començant per l’estrany comportament de Bill, marit de Janet, que sembla completament alienat respecte el que passa al seu voltant i tan sols es preocupa de la música que sona. Poc a poc, els convidats arriben, i sembla que la incorporació de cadascun d’ells va enrarint més i més l’atmosfera d’aquesta suposada festa.

En temps de xarxes socials, d’opinions i rèpliques vesades sense cap mena de reflexió ni matís, i de necessitat d’onejar alguna bandera ideològica o altra, Sally Potter només necessita 70 minuts per deixar-ho tot en evidència. La directora britànica construeix a The Party una mostra representativa de la classe alta del país (extrapolable a tants altres) i no fa distincions a l’hora de criticar i ridiculitzar perfils i situacions que de ben segur podem identificar. El punt de partida és un sopar que celebra Janet, a qui han nomenat ministra de sanitat, i que compta amb una sèrie de convidats força diferents entre ells: April i els seus cínics aires de superioritat, el seu marit guaridor i naturista Gottfried, la peculiar parella formada per Martha i Jinny, i el jove i espitat executiu Tom. Les desavinences són evidents des del primer minut, però tot comença a trontollar de veritat quan Bill, marit de Janet, fa una impactant revelació. A partir d’aquí The Party es desferma.

THE END OF THE F***ING WORLD

Posted by Martí on 12 de febrer de 2018

Posted in: Sèries TV. Tagged: Alex Lawther, Channel 4, drama, Gemma Whelan, humor negre, Jessica Barden, Jonathan Entwistle, Lucy Tcherniak, sèrie, The End of the Fucking World, Wunmi Mosaku. Deixa un comentari

The End of the F***ing World

Directors: Jonathan Entwistle, Lucy Tcherniak

Intèrprets: Alex Lawther, Jessica Barden, Gemma Whelan, Wunmi Mosaku, Steve Oram, Christine Bottomley, Navin Chowdhry.

Gènere: Drama, comèdia negra. Regne Unit, 2017. 8 capítols de 20 min.

James és un adolescent de 17 anys que està convençut que tard o d’hora es convertirà en un assassí en sèrie. Viu amb el seu pare, a qui no suporta, i passa el temps passejant amb el seu patinet i estudiant qui serà la primera víctima humana. Per la seva banda, Alyssa, també de 17 anys, viu sota el control continu de la seva mare i la nova parella d’aquesta, i fantasieja amb desaparèixer per a no haver d’aguantar més la vida que porta. Un dia, James i Alyssa es coneixen a l’institut i comencen una estranya amistat que els porta a fugir de les seves respectives cases.

L’univers de les sèries torna a comptar amb una petita mostra de l’inconfusible segell irreverent del Channel 4 britànic. Amb prou feines supera les dues hores i mitja de durada total (8 capítols de 20 minuts), però The End of the F***ing World en té suficient per a establir una mirada prou personal i atrevida sobre el costat més desencantat i rebel de l’adolescència. Si bé el tema no deixa de ser força recurrent, la sèrie de seguida troba un estil propi gràcies a la seva narrativa àgil i directa, però sobretot per una parella protagonista amb qui mantenim una continua relació d’amor-odi. A través dels seus ulls, The End of the F***ing World construeix un retrat social un tant descoratjador, que en certa manera ens explica els motius per a voler fugir-ne el més lluny possible. No obstant, la sèrie també hi sap integrar un humor negre molt particular, així com elements suficients per a dotar la trama d’un interès constant.

TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS

Posted by Martí on 13 de gener de 2018

Posted in: Cine - 2017. Tagged: Abbie Cornish, Caleb Landry Jones, comèdia, drama, Frances McDormand, humor negre, John Hawkes, Martin McDonagh, Peter Dinklage, sam rockwell, Three Billboards Outside Ebbing, thriller, woody harrelson. 2 comentaris

Three Billboards Outside Ebbing, Missouri

Director: Martin McDonagh

Intèrprets: Frances McDormand, Woody Harrelson, Sam Rockwell, Peter Dinklage, John Hawkes, Abbie Cornish, Caleb Landry Jones.

Gènere: Thriller, drama, comèdia negra. USA, 2017. 115 min.

Farta de veure que la investigació de l’assassinat de la seva filla porta temps en punt mort, Mildred Hayes decideix llogar tres tanques publicitàries a les afores d’Ebbing per a acusar el cap Willoughby de la policia local de no fer res al respecte. La reacció no es fa esperar, i Willoughby mira de convèncer Mildred perquè retiri les tanques, però la negativa d’aquesta comença a crear un estat de nerviosisme dins del cos de policia, que no té sospitosos a qui investigar, i també a incomodar tota la població d’Ebbing en general.

El cognom McDonagh comença a demanar a crits una posició preferent en l’escena cinematogràfica actual. El germà gran, John Michael, ha focalitzat el seu cinema a la seva Irlanda natal i ens ha ofert drames tan notables i contundents com El Irlandés o Calvary. Però ha estat el petit, Martin McDonagh, qui ha apuntat més amunt quant a ambició i voluntat de trobar un estil propi. I només ha necessitat tres títols per a consolidar-se. Després d’Escondidos en Brujas i Siete Psicópatas, el director rubrica amb Tres Anuncios en las Afueras la que possiblement és la seva pel·lícula més complexa i madura. De nou, ens trobem amb un còctel de gèneres, tonalitats i personatges tan imprevisible com, en ocasions, desconcertant, però McDonagh troba l’equilibri perquè tot acabi funcionant i encaixant. Això sí, Tres Anuncios en las Afueras és força més fosca i desoladora que les seves antecessores.

THE SQUARE

Posted by Martí on 3 de Desembre de 2017

Posted in: Cine - 2017. Tagged: Claes Bang, comèdia, Dominic West, Elisabeth Moss, humor negre, Ruben Östlund, suècia, Terry Notary, The Square. 2 comentaris

The Square

Director: Ruben Östlund

Intèrprets: Claes Bang, Elisabeth Moss, Dominic West, Terry Notary, Christopher Læssø, Marina Schiptjenko, Elijandro Edouard, Daniel Hallberg.

Gènere: Comèdia, drama. Suècia, 2017. 140 min.

Christian és el director artístic d’un important museu d’art contemporani que està preparant la inauguració d’una exposició anomenada The Square, la qual promet ser del tot revolucionària. Un dia, arribant a la feina, cau en un engany i li roben el mòbil i la cartera, cosa que el fa emprendre una espècie de missió especial per a recuperar-lo. Mentrestant, la campanya de promoció de la nova exposició comença a patir alguns imprevistos que encara complicaran més la vida de Christian.

A la primera escena de The Square, una periodista nord-americana pregunta a Christian el significat d’una rocambolesca i suposadament profunda frase publicada a la pàgina web del museu. Quan el veiem a ell, amb una cara desencaixada que delata la incapacitat de donar una resposta, observem darrere seu un cartell lluminós on es pot llegir “you have”. Al final de la seqüència, el director Ruben Östlund obre el pla per a descobrir la frase sencera: “you have nothing”. Dues hores i mitja després, hem pogut constatar que el personatge ja quedava del tot retratat mitjançant aquesta imatge inicial, i també que The Square és una obra força inclassificable. Farcit en tot moment d’una considerable mala llet, el film parteix de la ridiculització de tot el món de l’art contemporani per a anar repartint a tort i a dret contra les altes classes socials, la hipocresia en les relacions personals o la completa falta de solidaritat de la majoria de la població vers els més necessitats.

DOS BUENOS TIPOS

Posted by Martí on 15 de Juny de 2016

Posted in: Cine - 2016. Tagged: acció, anys 70, comèdia, humor negre, Kim Basinger, Matt Bomer, policíac, russell crowe, Ryan Gosling, Shane Black, The Nice Guys, Yvonne Zima. 2 comentaris

The Nice Guys

Director: Shane Black

Intèrprets: Ryan Gosling, Russell Crowe, Matt Bomer, Kim Basinger, Yvonne Zima, Keith David, Margaret Qualley

Gènere: Comèdia, policíac, acció. USA, 2016. 115 min.

A finals dels anys 70, a Los Ángeles, la misteriosa mort d’una actriu estrella de la indústria del porno i la desaparició d’una altra noia fa que els camins del detectiu privat Holland March i el mercenari Jackson Healy es trobin per casualitat. Tot i les seves desavinences inicials, les circumstàncies d’aquest complicat cas fan que junts comencin la recerca de la noia desapareguda. Un camí on descobreixen implicacions i trames molt més grans de les que es pensaven.

Una tipologia psicodèlica per a la lletra, colors ataronjats, una bona melodia “funky”, camises de dubtós gust estètic, prominents ulleres de sol tipus aviador i un genuí Chevrolet per a moure’s per la ciutat. D’entrada, tots els elements que conformen qualsevol pel·lícula ambientada als anys 70 semblen posar-ho especialment fàcil per a cridar la nostra atenció, però és evident que l’èxit no queda garantit si la història, els personatges i el to no hi estan en consonància i fan la seva indispensable aportació. A Dos Buenos Tipos, el director Shane Black empaqueta tots aquests factors amb l’enginy i l’eficàcia necessaris per fer-los encaixar tots i així construir una “buddy movie” carregada de carisma, ironia i humor negre. Tot un encert que no només manté un admirable nivell de diversió de principi a fi, sinó que, com qui no vol la cosa, també amaga una qüestió de fons força susceptible de ser traslladada als nostres dies.