Segona entrega del que ens ha ofert l’Atlántida Film Fest 2017 en el seu recorregut pel cinema europeu. En aquest cas, l’esperit més aventurer d’un director tan consagrat com Michel Gondry es combina amb el més pur dramatisme arribat des d’Europa de l’Est, i es completa amb un interessant peça documental que pràcticament converteix Nàpols en la Baltimore italiana. Globalment, un nivell notable que demostra el nivell de la selecció del festival. Aquestes en són les ressenyes.
Passat l’equador de l’Atlántida Film Fest 2017, aquesta és la primera crònica sobre els primers títols que he pogut veure fins ara. El primer que es pot dir és que aquest festival suposa un autèntic viatge per tots els racons del continent, i fins i tot fora d’ell: de Portugal a Kazakhstan o d’Israel a Sèrbia, passant per casa nostra. Per ara, destaquen un parell de films de factura notable, però també m’he trobat amb alguna lleugera decepció. Aquestes són les impressions.
Ja es pot afirmar sense cap mena de dubte que l’arribada de l’estiu ja equival a cinema online per un tub. O el que és el mateix: una nova edició de l’Atlàntida Film Fest. De nou, la gent de Filmin ha recollit i classificat una mostra del millor cinema independent que ens ajuda a entendre una mica més la complexitat i problemàtica del continent europeu. El festival inclou pel·lícules de tots els formats i procedències, pràcticament totes inèdites al nostre país, i amb la vocació d’atreure qualsevol tipus de públic; i torna a recordar que les plataformes VOD són capaces d’omplir buits que la distribució a les sales no pot abraçar. L’Atlàntida Film Fest 2017 comença el 27 de juny i acabarà just un més després, el 27 de juliol. 30 dies per a gaudir de bon cinema, i amb la comoditat de no haver de sortir de casa.
Última (i un pèl tardana) entrega de crítiques de l’Atlántida Film Fest 2016, que va tenir lloc el passat mes de juliol a Filmin. En aquest cas, propostes que no passen de correctes, però també una de les sorpreses positives del certamen en forma de títol independent espanyol. Aquí les comento.
Seguim amb les ressenyes de la collita que ens ha deixat l’Atlántida Film Fest 2016, que va acabar la setmana passada. I seguim amb una mica de tot quant a nivell, procedència i capacitat de sorprendre, però sempre dins d’uns mínims de qualitat que no baixen excessivament. Aquí en comento cinc títols més.
Passats els primers dies de l’Atlántida Film Fest 2016, aquesta és la primera crònica sobre algunes de les pel·lícules que he pogut veure fins ara. De moment, el nivell presenta una mica de tot, però generalment les propostes saben oferir una lectura concreta i força polièdrica dels diferents conflictes que viu, o ha viscut, el continent europeu. Aquestes en són les meves impressions.
Ja fa temps que l’Atlántida Film Fest es pot considerar una cita obligada més dins del calendari anual de festivals cinematogràfics. No només la seva oferta és cada vegada més sòlida, completa i coherent, sinó que el seu format online ha demostrat tenir un potencial enorme i és un clar reflex de les noves plataformes de consum cinematogràfic. Aquest any, en la seva sisena edició, el festival creat per Filmin destaca per la definició més clara que mai d’un concepte paraigua, i també per la rabiosa actualitat d’aquest: l’Europa actual. Si el cinema ha de ser un mirall del seu temps, queda clar que l’Atlántida Film Fest s’ha convertit en una autèntica sala de miralls on poder mirar-nos des d’una multitud d’angles diferents. Així ho podrem comprovar del 27 de juny al 27 de juliol.
Martí
