Sembla que s’acosten mesos prometedors en el gènere de gàngsters. Fa un parell de mesos parlava de Black Mass, un thriller policíac sobre la vida del popular mafiós nord-americà Whitey Bulger durant els anys 70, amb un irreconeixible Johnny Depp al capdavant; ara, tirem encara més enrere i ens traslladem a Londres per a conèixer la història de Ronald i Reggie Kray, dos bessons que van arribar a compartir l’honor d’estar entre els criminals més buscats del Regne Unit cap als anys 60. El seu ascens dins aquest món fora de la llei és el fil conductor de Legend, pel·lícula escrita i dirigida per Brian Helgeland, un senyor que aparentment no us dirà res fins que sapigueu que ha escrit els guions de coses com Mystic River, Deuda de Sangre, El Fuego de la Venganza o ni més ni menys que L.A. Confidential (film inspirat en aquest blog, i no al revés),
Arxius
All posts for the month Juny de 2015
Jurassic World
Director: Colin Trevorrow
Intèrprets: Chris Pratt, Bryce Dallas Howard, Nick Robinson, Vincent D’Onofrio, Ty Simpkins, Irrfan Khan, Jake Johnson, Omar Sy
Gènere: Ciència-ficció, aventures, acció. USA, 2015. 120 min.
Zach i Gray es preparen per fer una visita molt especial a la seva tieta Claire, ja que aquesta és ni més ni menys que la directora de Jurassic World, un nou parc d’atraccions construit a Isla Nublar dues dècades després del fracàs de l’anterior projecte. El parc no només ha avançat tecnològicament, sinó també a nivell científic, ja que presenta dinosaures de tota mena i és a punt de presentar al públic la seva última gran atracció: una nova espècie evolucionada que han creat a partir d’un embrió de laboratori.“La gent ja no se sorprèn amb els dinosaures, ve aquí com qui va a un zoo”. Han passat pocs minuts des de l’inici de la pel·lícula i el personatge de Bryce Dallas Howard ja t’ha resumit amb una sola frase les intencions i a la vegada la problemàtica que hi ha darrere de Jurassic World. No ets assegut al cinema per veure dinosaures. Ja els tens avorrits, o això dedueixen ells. Vols alguna cosa més, “amb més dents, que faci més por, més gran, més… cool”; una segona frase, aquesta en boca del científic en cap del parc, que acaba de culminar el metamissatge de la pel·lícula. Sí? Era això el que volíem? Dos hores més tard queda absolutament clar que no, no era això. No volíem un entreteniment sense polir, ni un guió desastrós, ni uns personatges sense gota de carisma, ni un missatge difús sense cap fonament clar, ni una sensació freda al sortir de la sala de cinema. Volíem una obra digna del llegat que assumia.
Conducta
Director: Ernesto Daranas
Intèrprets: Armando Valdés Freyre, Alina Rodríguez, Silvia Águila, Yuliet Cruz, Amaly Junco, Armando Miguel Gómez
Gènere: Drama. Cuba, 2014. 105 min.
Amb només onze anys d’edat, Chala és un nen amb una vida plena de dificultats en un barri marginal de L’Habana. L’absència de pare i l’addicció a l’alcohol i les drogues de la seva mare l’obliguen a buscar ingressos d’on sigui, encara que procedeixin d’una pràctica il·legal com les baralles de gossos. A l’escola, Chala és un alumne conflictiu, però manté una relació molt propera amb la seva professora Carmela, que intenta vetllar per ell més enllà de les aules.Un dels records més especials que tothom conserva de la seva etapa escolar és el d’aquell professor o professora que va jugar un paper prominent en la nostra educació; aquella persona que no només inculcava el seu temari amb passió, sinó que tenia la capacitat de connectar amb els alumnes i detectar les necessitats individuals de cadascú. En un país com Cuba, i en una zona particularment conflictiva com els barris marginals de L’Habana, aquest paper del professor pren una dimensió i una rellevància encara més grans, però a la vegada corre el perill de difuminar els límits entre la relació acadèmica i l’afectiva. El director cubà Ernesto Daranas aborda aquesta problemàtica a Conducta, un drama que recentment li va comportar el Goya a millor pel·lícula iberoamericana gràcies al seu equilibri emotiu i al seu enfoc honest i proper.
Sense fer excessiu soroll, Denis Villeneuve s’està consolidant com un dels directors més sòlids de l’actualitat. Les seves tres últimes pel·lícules, Incendies (2010), Prisioneros (2013) i Enemy (2013), no només són totes de notable, sinó que subratllen la versatilitat de virtuts del canadenc en diferents gèneres. I per si això no era suficient, resulta que Villeneuve ha estat escollit per a dirigir ni més ni menys que el proper projecte de Blade Runner. Abans, però, ens arribarà la seva última producció: Sicario, un ambiciós thriller policíac que s’endinsa a la frontera entre Estats Units i Mèxic per a seguir la història d’una jove agent de l’FBI que s’uneix a un equip especial per a fer front a l’imperi de la droga que domina Ciudad Juárez. El viatge resultarà força traumàtic quan vagi descobrint les parts més fosques de tot aquest negoci.
En duva satt på en gren och funderade på tillvaron
Director: Roy Andersson
Intèrprets: Holger Andersson, Nils Westblom, Charlotta Larsson, Viktor Gyllenberg, Lotti Törnros, Jonas Gerholm, Ola Stensson
Gènere: Comèdia, drama. Suècia, 2014. 100 min.
En un museu d’animals, un home mira de forma aparentment interessada totes les obres exposades, entre elles la d’un colom dissecat sobre una branca. En una habitació d’hotel una anciana a punt de morir abraça fort la seva cartera plena de joies davant els intents dels seus fills per a treure-li. En una classe de sevillanes, la professora intenta magrejar constantment un dels alumnes, tot i les negatives d’aquest. D’altra banda, dos comercials que venen articles de broma es troben a un bar i ensenyen les últimes novetats del sector.Els actes de reflexió sempre són moments importants; tant per les conclusions que se’n puguin treure, com per la rellevància que suposa la pròpia decisió de fer-los, sovint propiciats per alguna situació crítica. En el cas del director suec Roy Andersson, la reflexió plantejada a Una Paloma se Posó en una Rama a Reflexionar sobre la Existencia és doble: la que ell fa decideix fer sobre la vida a través de la seva càmera, i la que a nosaltres ens toca fer com a espectadors. I no, la conjunció d’ambdós exercicis no acaba sortint massa bé. Andersson és un director conegut pel seu estil marcadament personal, àcid i absurd en el seu humor i a la vegada cru i sense escrúpols en la vessant dramàtica, i aquí ho subratlla encara més amb una posada en escena totalment estàtica. No obstant, tot i que les mirades diferents i atrevides sempre són benvingudes, la pel·lícula s’acaba perdent en la reiteració i el capritx de les seves intencions.
Run All Night
Director: Jaume Collet-Serra
Intèrprets: Liam Neeson, Joel Kinnaman, Ed Harris, Vincent D’Onofrio, Genesis Rodriguez, Boyd Holbrook, Common
Gènere: Acció, thriller. USA, 2015. 110 min.
Jimmy Conlon és un veterà mercenari que està pagant les conseqüències de la seva vida dedicada a una banda criminal de Nova York. Un dia, la mala coincidència propicia que el seu fill Mike, amb qui no es parla, es vegi implicat en un conflicte que afecta també a la banda, dirigida encara pel millor amic de Jimmy, Shawn. Però l’amistat arriba fins a cert punt, i el conflicte que comença farà que Jimmy hagi de decidir si ho abandona tot per a protegir el seu fill.En una de les últimes visites de Liam Neeson al show de Jimmy Kimmel, l’entrevista es va veure interrompuda per la intervenció d’un suposat fan de l’actor. El seu desig no era un autògraf o una fotografia, sinó rebre una amenaça de mort per part de Neeson: “Could you threaten me?”. Ell va riure i va accedir sense cap mena de problema, sabent que, en aquest moment, és la imatge identificativa que tothom té associada a ell. Ja sigui per a buscar venjança, per a respondre una emboscada o per a protegir algun ser estimat, és el que esperem amb més ganes cada cop que el seu nom apareix a la cartellera.
El binomi format per Steven Spielberg i Tom Hanks porta inevitablement a recordar un dels grans títols bèl·lics de les últimes dècades, Salvar al Soldado Ryan (1998) però també a una trama criminal tan curiosa i ben elaborada com Atrápame Si Puedes (2002). 13 anys després, els dos es tornen a trobar a El Puente de los Espías, un thriller ambientat a la Guerra Freda en què un advocat es veu implicat de forma inesperada en la negociació de l’alliberament d’un pilot d’avió nord-americà abatut per la URSS. Amb aquesta pel·lícula, Spielberg s’endinsa a un gènere i una temàtica als quals fins ara no s’havia acostat massa (el film més relativament proper seria Munich), així que caldrà veure com es desenvolupa el director de Cincinnati, més acostumat a les grans superproduccions.
The Gunman
Director: Pierre Morel
Intèrprets: Sean Penn, Jasmine Trinca, Javier Bardem, Ray Winstone, Mark Rylance, Idris Elba, Peter Franzén
Gènere: Acció, thriller. Gran Bretanya, 2015. 115 min.
Vuit anys després d’executar una polèmica missió al Congo com a mercenari encobert, Jim Terrier torna al país africà per a cooperar amb una ONG que busca millorar la vida dels habitants del país. Un dia, un atac dirigit expressament a ell el porta a rastrejar els seus antics companys per a intentar descobrir si algú l’ha delatat com a autor d’aquells fets, però cap d’ells en traurà l’aigua clara i Jim es veurà obligat a investigar-ho pel seu compte.És probable que el nom de Pierre Morel deixi bona part del públic amb cara d’absoluta indiferència, i en certa manera és del tot lògic, ja que quatre pel·lícules dirigides des de 2004 formen una trajectòria escassa. No obstant, la percepció hauria de canviar en saber que un d’aquests títols és Taken (2008), un dels puntals del gènere d’acció de la passada dècada –i trampolí de la carrera de Liam Neeson com a venjador implacable–, i que la seva feina ha estat lligada a projectes com Transporter (2002) o Danny the Dog (2005), com a mà dreta de Luc Besson. Ara, el francès es posa al capdavant de Caza al Asesino per a repetir fórmula i oferir un producte d’acció a mode de ‘sol contra el perill’, a mig camí entre la pròpia Taken i la saga Bourne. El resultat mostra ofici com a producte d’entreteniment, però no supera una mediocritat global que el condemna a l’oblit ràpid.
It Follows
Director: David Robert Mitchell
Intèrprets: Maika Monroe, Keir Gilchrist, Daniel Zovatto, Jake Weary, Olivia Luccardi, Lili Sepe
Gènere: Terror, thriller. USA, 2014. 100 min.
Tot i detectar-li un comportament estrany en algun moment, la jove Jay està contenta amb la seva relació amb Hugh. El primer dia que mantenen relacions sexuals, però, aquest l’adorm i la lliga a una cadira de rodes per a després confessar-li que li acaba de transmetre una espècie de maledicció: a partir d’ara, veurà persones que la segueixen i es dirigeixen cap a ella amb la intenció de matar-la. Jay no triga massa a comprovar-ho i decideix explicar-ho als seus amics perquè la protegeixin, però no serà tan fàcil desfer-se d’aquest malson, ja que la solució és que ella també ho transmeti a algú altre.Un dels títols més esmentats al passat Festival de Sitges (i que servidor va haver de descartar per no tenir el do de l’omnipresència) va ser sens dubte It Follows, un film al qual més d’un atribuïa amb entusiasme la condició de regenerador del subgènere “slasher” nord-americà. La pel·lícula, com sol ser habitual, s’ha pres el seu temps per a ser estrenada a les nostres sales i donar-nos l’oportunitat de comprovar-ho, i un cop ha estat així, tot apunta que aquell entusiasme era un pèl exagerat. El jove director David Robert Mitchell s’esforça per a dotar els escenaris comuns de la seva història d’una personalitat pròpia, i en gran mesura ho aconsegueix, però acaba patint en excés el llast d’un guió que perd força de forma significativa en la seva segona meitat i rebaixa les bones sensacions que havia generat en els seus primers compassos. El regust agredolç final equival a un film que desaprofita una bona oportunitat per a sobresortir.