M.A.Confidential

Segona entrega del que ens ha ofert l’Atlántida Film Fest 2017 en el seu recorregut pel cinema europeu. En aquest cas, l’esperit més aventurer d’un director tan consagrat com Michel Gondry es combina amb el més pur dramatisme arribat des d’Europa de l’Est, i es completa amb un interessant peça documental que pràcticament converteix Nàpols en la Baltimore italiana. Globalment, un nivell notable que demostra el nivell de la selecció del festival. Aquestes en són les ressenyes.

Microbe et Gasoil (Michel Gondry, 2016)

Després d’un inici de dècada en què va tocar el cel amb Olvídate de Mí (2004) i va caure estrepitosament amb The Green Hornet (2011), Michel Gondry ha decidit tornar a l’escena més independent, amb projectes de caire més humil i personal. L’últim d’ells és Microbe et Gasoil, una simpàtica road movie adolescent on el director francès combina l’aventura a la carretera amb un retrat social de la joventut francesa actual. I ho fa des del punt de vista de dos protagonistes que “paguen” la seva superioritat creativa i intel·lectual amb un tracte de bullying a l’institut i una falta de comprensió en el seu entorn familiar. Amb tot, Microbe et Gasoil es converteix en una espècie de versió moderna de Cuenta Conmigo, però amb algunes de les excentricitats pròpies de Gondry.

Tot i tenir un clar esperit de comèdia, la pel·lícula està carregada de conflictes de cert dramatisme, ja que Gondry mostra -qui sap si de forma relativament autobiogràfica- la dificultat que tenen aquests joves “diferents” per a expressar-se tal com són. No obstant, el director no sempre regula del tot bé el to que vol acabar donant a la història. La construcció de la curiosa casa rodant, els entrebancs del viatge per carretera, la ingenuïtat i les ocurrències dels dos protagonistes, la comicitat d’algunes situacions… tot encaixa fins que Microbe et Gasoil simplifica els objectius dels dos adolescents i cau en un efectisme dramàtic final que no li escau gens. Just quan esperem aquella volta de rosca de més tan pròpia de Gondry, el film deixa d’arriscar. No obstant, Microbe et Gasoil té carisma propi i també el punt de nostàlgia d’aquell cinema juvenil dels 80 que la converteixen en una obra prou entranyable.

Robinù (Michele Santoro, 2016)

Nàpols mai ha estat la ciutat més apreciada com a destí turístic dins d’Itàlia. La seva imatge caòtica, anàrquica i insegura no convida a perdre’s pels seus carrers en un passeig qualsevol. Després de veure Robinù, aquestes percepcions seran encara més complicades de revertir. El documental dirigit pel periodista Michele Santoro s’endinsa als barris més conflictius de la ciutat i recull testimonis directes de diverses famílies implicades en l’atmosfera criminal que s’hi respira. Des de joves que afronten 25 anys de presó fins a mares en arrest domiciliari que es veuen empeses al tràfic de drogues per poder subsistir, el documental resulta força descoratjador.

Robinù sorprèn per la seva enorme proximitat, ja que tots els protagonistes parlen amb franquesa i sense amagar ni un detall del que fan. A la vegada, però, espanta per la sensació generalitzada que aquesta dinàmica de crims, morts i centres de detenció de joves plens és inherent a aquesta part de Nàpols. A més, pràcticament no hi ha autocrítica o consciència que aquest no és el camí correcte. Fins i tot els més petits ja creixen amb l’aspiració de fer-se un nom, tenir una moto el més aviat possible i arribar a dominar alguna zona. Tot i que passa per algun petit estancament a la part central, Robinù és un valuós document sobre una ciutat que realment sembla un món apart.

Godless (Ralitza Petrova, 2016)

És millor no enganxar Godless un mal dia. I si és un bon dia, cal conscienciar-se perquè no ens l’espatlli. La directora debutant Ralitza Petrova fa un pessimista retrat social d’una Bulgària que, sota una aparent modernització, segueix atrapada en una precarietat alarmant. La història acompanya Gana, una dona que treballa de cuidadora de gent gran en un barri suburbial de la ciutat Vratsa, i que en realitat ho utilitza per a proporcionar els DNI dels seus pacients a una organització mafiosa que trafica amb ells. I la veritat és que el desenvolupament que segueix Godless tampoc hi afegeix massa brillantor, ja que el panorama que anem descobrint té poc on aferrar-se.

Ralitza Petrova s’esforça per a dibuixar un entorn gris, deshumanitzat, que només desperta el desig de fugir-ne. En consonància, la seva protagonista presenta una fredor extrema, una falta d’empatia que la porta a fer el que fa, però que en realitat amaga una mínima voluntat de redempció. Godless, però, fa honor al seu títol i sembla castigar els seus personatges sense salvació possible, ni espiritual ni física; i de rebot evita fer cap concessió de cara a l’espectador. A Petrova no li fan falta imatges d’excessiva duresa, ni tampoc un gran desplegament de recursos per a evidenciar que, en ple segle XXI, la realitat búlgara segueix sent força preocupant.

The Fixer (Adrian Sitaru, 2016)

En una època on el periodisme està patint una preocupant crisi d’identitat, on el soroll i la polèmica han trepitjat per complet el rigor i l’ètica de la professió, una pel·lícula com The Fixer mereix ser subratllada de forma especial. El director Adrian Sitaru ens acosta al drama de les menors romaneses segrestades i obligades a exercir la prostitució, i ho fa acompanyant un aspirant a reporter que actua com a nexe entre uns periodistes francesos i l’entorn d’una de les noies perquè aquests les puguin entrevistar. En el transcurs d’aquesta mediació, que suposa un viatge fins el poble natal de la menor, The Fixer no només exposa els nombrosos pals a les rodes amb què es van trobant els periodistes, sinó que va introduint altres elements rellevants relacionats amb la problemàtica que tracta el film. Des del tracte que els propis romanesos profereixen a les dones, fins a altres danys col·laterals del tot inesperats que conviden a la reflexió.

Personalitzant aquest replantejament de les coses en la figura d’aquest mediador que posa en contacte les diferents parts, The Fixer busca recordar als periodistes que, tot i la vàlua de la seva feina, hi pot haver qüestions morals que estiguin per sobre de l’exerció del periodisme. Sense necessitat de buscar la morbositat o l’impacte fàcil, Adrian Sitaru sap remoure la nostra consciència i oferir una perspectiva molt més àmplia de què suposa psicològicament per a una menor patir una experiència com aquesta. La connexió que el director estableix amb la vessant secundària de l’argument, centrada en la relació entre el protagonista i el fill petit de la seva parella, pot semblar una mica forçada, però en realitat acaba tenint bastant sentit. The Fixer es presenta, doncs, com una d’aquelles pel·lícules que amb discreció i delicadesa van enviant un missatge força més potent del que les aparences poden indicar.