Inception

Director: Christopher Nolan

Intèrprets: Leonardo DiCaprio, Joseph Gordon-Levitt, Ellen Page, Marion Cotillard, Ken Watanabe, Tom Hardy, Cillian Murphy, Michael Caine.

Gènere: Ciència-ficció, drama, thriller. USA, 2010. 150 min.

Quan un es troba amb avanços de Piratas del Caribe 4, Torrente 4, Scream 4 o Furia de Titanes 2 (tot en 3D, òbviament) en una mateixa setmana, hi ha indicis suficients per pensar que el món del cinema comercial sembla caminar cap a l’autodestrucció. Però llavors arriba el senyor Christopher Nolan i et retorna de cop tota la fe en l’espectacle del setè art. Un art que, entre molts altres, rep l’apel·latiu de “fàbrica de somnis” per la seva capacitat d’introduir-nos a través dels sentits en realitats que no existeixen, fins al punt de creure que en formem part. Origen és possiblement la pel·lícula que millor il·lustra aquest concepte. Nolan construeix un laberint hipnòtic i multi dimensional que t’atrapa i t’arrossega de principi a fi, amb una estructura complexa, però accessible amb un mínim d’atenció per part de l’espectador. Un film al qual alguns detalls priven d’arribar a la perfecció, però que ja forma part de les grans obres del cinema contemporani.

Era difícil anar a veure aquesta pel·lícula mantenint la prudència, les expectatives eren massa altes i les reaccions plasmades a tots els mitjans massa bones, però el resultat ha estat tan impressionant que, aquest cop sí, va valdre la pena estar insistint amb ella durant tots aquests mesos previs. Christopher Nolan demostra amb Origen que és una de les ments més privilegiades i úniques del cinema actual, ja que ell solet ha estat capaç d’escriure i dirigir una història increïble, magnètica i visualment fascinant. Sense exposar gaires contextos (en el fons, la majoria no els necessita ni vénen al cas), el film pren un ritme trepidant des del primer minut, un recorregut que Nolan controla a la perfecció en tot moment i que es va bifurcant a mode de nines russes (una realitat dins de l’altra) sense que l’espectador es trobi perdut en cap moment. En aquest sentit, el muntatge és magistral, especialment a la part final, on més complex és el procés i més s’aprecia la solidesa i convicció del guió de Nolan.

Com passa en tota la filmografia del director londinenc, Origen és una pel·lícula clarament subjectiva, que mai posa totes les cartes sobre la taula i reserva part de la interpretació a l’espectador. L’intercanvi d’impressions i opinions sobre diversos aspectes del film en sortir del cinema estan garantides, i això no deixa de formar part del propi film en si. I és que Origen no és una pel·lícula matemàtica, no tot segueix una norma establerta, i fins i tot algun detall es pot considerar un pèl rigorós, però en el fons és el mateix que passa al nostre subconscient. Els propis personatges s’encarreguen d’anar-ho explicant. I l’espectador s’identifica amb gran part del que diuen perquè tots hem experimentat els somnis i tots ens hem aixecat algun dia condicionats pel que acabem de somiar. Per això és fàcil comprendre tot el que exposa Origen i el film resulta molt més proper del que sembla.

El treball dels actors, sense ser extraordinari, és notable. Leonardo DiCaprio segueix consagrant-se com un actor molt sòlid i amb una capacitat de donar credibilitat als seus personatges que abans no tenia, tot i que segueixo pensant que els seus papers s’assemblen molt entre si (aquest i el que interpretava a Shutter Island, sense anar més lluny). Al seu costat, la nombrosa i prestigiosa llista de secundaris està encapçalada per un Joseph Gordon-Levitt que cada cop m’agrada més i una Ellen Page que va madurant i que aconsegueix desprendre’s de la seva imatge de Juno, que ja té prou mèrit. La resta compleix sense una brillantor especial, però, en tot cas, no estem davant d’una pel·lícula pensada pel lluïment dels actors. Nolan evidencia que la construcció dels personatges secundaris no és la prioritat d’Origen, perquè la gran majoria apareixen i marxen sense que sapiguem res d’ells. Però, com ja he dit abans, tampoc acaba sent una informació que després es trobi a faltar.

La direcció de Christopher Nolan, sense ser un prodigi (es nota que li costen una mica les escenes d’acció), regala plans realment espectaculars i sap mantenir la tensió, i de quina manera, en els moments clau. L’ús dels efectes especials és impressionant, però moderat, de forma que s’integren perfectament. De la banda sonora, només es pot dir que és una de les més contundents que he escoltat, i que juga un rol molt important a potenciar les diferents escenes. Pel final, Nolan ens reserva una escena genial, controvertida i un punt cabrona en què demostra aquesta voluntat de no donar res mastegat a l’espectador. No per enganyar-lo, ni subestimar-lo, sinó per fer-lo participar de la seva idea, per convertir-lo en el primer nivell d’aquest procés anomenat “origen”.

I és que, per sobre de tot, Christopher Nolan és el primer que executa aquest “origen” a l’espectador, com si, mentre mirem el film, estiguéssim connectats a la màquina utilitzada per Dom Cobb i la resta de personatges. Com si estiguéssim somiant, Nolan entra al nostre subconscient i va inculcant aquesta idea anomenada Origen. Dues hores i mitja que semblen molt menys (el mateix que passa al film entre els diferents nivells) i on la nostra ment no para de treballar per intentar trobar la sortida al laberint que ens plantegen (el mateix que fan els personatges del film). La única diferència podria ser que Nolan duu a terme aquest “origen” estant nosaltres conscients, però això no és del tot segur si recordem que estem al cinema, a la “fàbrica de somnis”. S’acaba la pel·lícula i ens despertem, però la idea està implantada a la nostra ment i ja no desapareixerà. Això és Origen.