Serà un director incòmode, capritxós i de narrativa no sempre fàcil d’apreciar, però cada cop que Paul Thomas Anderson anuncia la seva arribada a les cartelleres genera una expectació molt particular. Ja ho va fer fa un parell d’anys amb la difícilment descriptible The Master, amb què va provocar sensacions oposades, però al cap i a la fi una fascinació especial; ara, el rumb sembla haver variat força veient el primer avanç d’Inherent Vice, un relat policíac amb tocs de comèdia ambientat als anys 70. El film adapta la novel·la homònima de Thomas Pynchon i gira al voltant de la investigació d’un detectiu privat de Los Angeles sobre la desaparició de la nova parella de la seva ex-nòvia, un cas que el portarà a trobar-se amb personatges de tot tipus i ficar-se en diversos embolics.
Arxius
All posts for the month Setembre de 2014
La Isla Mínima
Director: Alberto Rodríguez
Intèrprets: Javier Gutiérrez, Raúl Arévalo, Nerea Barros, Antonio de la Torre, Jesús Castro, Jesús Carroza, Manolo Solo
Gènere: Thriller, policíac, drama. Espanya, 2014. 100 min.
A mitjans de setembre de 1980, dos policies de Madrid són enviats a Andalusia per investigar la desaparició de dues nenes durant les festes d’un petit poble situat prop dels maresmes del Guadalquivir. Un cop allà, comproven que la investigació no els serà gens fàcil, ja que la gent del poble no els acaba de donar tota la informació que necessiten, començant per la pròpia família de les nenes.Coneixent els clixés que històricament han envoltat -i amb raó- la indústria cinematogràfica espanyola, sempre ha resultat difícil no donar un mèrit extra a les pel·lícules que han aconseguit allunyar-se’n. Tot i que encara costa treure’s de sobre allò de “tenint en compte que és espanyola…” com a frase inicial a l’hora de valorar-la, poc a poc ens estan ajudant a fer-ho, ja que sortir satisfet d’una producció estatal ja no resulta tan excepcional. I és especialment satisfactori que això passi cada cop més en el cinema de gènere. En aquest sentit, La Isla Mínima serà possiblement el paradigma a seguir; la constatació que també a Espanya es poden rodar thrillers policíacs de gran nivell. La sisena pel·lícula del sevillà Alberto Rodríguez no només enganxa amb una trama policíaca molt ben trenada, sinó que demostra un gran sentit del suspens i sap submergir l’espectador en un entorn inhòspit que juga un paper molt important.
A pesar de la seva filmografia sorprenentment poc prolífica -no arriba a la desena de títols-, la qualitat de Michael Mann darrere la càmera ha estat suficient per crear un segell propi. I si n’haguéssim de destacar una propietat, aquesta seria sens dubte l’elegància. Tot i les darreres decepcions amb Enemigos Públicos (2009) i Corrupción en Miami (2006), n’hi ha prou amb citar Collateral (2004), El Dilema (1999) o Heat (1995) per a corroborar la seva entitat. És per això que anunciar una nova pel·lícula de Mann sempre és un esdeveniment, i aquest concretament tindrà lloc l’any que ve amb l’arribada de Blackhat, un thriller d’acció en què una conspiració cibernètica a nivell mundial obligarà els Estats Units a confiar en un veterà “hacker” que estava empresonat. Argument típic i tòpic, però que a les mans de Michael Mann adopta un atractiu especial.
Pocs directors tenen un estil tan visualment identificable com el de Tim Burton. Des de Beetlejuice (1988) fins a Sombras Tenebrosas (2012), el segell del director californià ha estat sempre fàcil de reconèixer -amb algun atenuant puntual- en totes les seves pel·lícules. Doncs bé, sembla que Burton ha decidit rebaixar de forma notable la seva marca personal i apostar per una caracterització de personatges i uns entorns molt més convencionals; si més no és el que es pot extreure de les primers imatges de Big Eyes. El seu nou film explica la història real de Margaret Keane, una pintora dels anys 50 que es va fer famosa pels seus retrats de nens amb ulls desproporcionadament grans, i del seu marit Walter, que es va aprofitar de la ingenuïtat de Margaret per intentar treure tot el profit personal d’aquest èxit i deixar-la sense les seves pintures.
Boyhood
Director: Richard Linklater
Intèrprets: Ellar Coltrane, Patricia Arquette, Ethan Hawke, Lorelei Linklater, Steven Chester Prince, Marco Perella, Zoe Graham
Gènere: Drama. USA, 2014. 165 min.
Als 6 anys, Mason ha d’afrontar la seva infància amb més d’una dificultat. D’una banda, els seus pares porten un bon temps separats, cosa que ha limitat la relació d’ell i la seva germana Samantha amb el seu pare; de l’altra, les circumstàncies obliguen la família a traslladar-se a Houston, deixant enrere escola i amics i buscant nous camins per tirar endavant. A partir d’aquí, i fins arribar a la majoria d’edat, Mason va aprenent a afrontar el que la vida li depara a mida que va creixent, a la vegada que va forjant la seva personalitat.En alguna classe de la facultat, recordo haver escoltat i interioritzat una lliçó que, a grans trets, deia que “al cinema hi hem de trobar coses que es diferenciïn i vagin més enllà del que experimentem cada dia en la nostra vida quotidiana; en cas contrari, ja en tenim prou amb la nostra vida com per haver-ho de veure també en una pel·lícula”. Ara ha arribat Boyhood i ha fet trontollar bona part d’aquesta teoria. I un dels fets que ho demostra arriba quan intentes buscar en el seu contingut un reclam per a recomanar-la a algú que no l’hagi vist, i li has d’acabar dient que en realitat no hi passa res d’excepcional, però que és precisament aquesta característica la que li dóna tot el seu valor. I si a més a més has d’avisar que et passaràs gairebé tres hores al cinema davant d’aquesta successió de fets poc excepcionals, la tasca ja és quasi impossible. Un cop vista, però, resulta molt més fàcil entendre la veritable essència del film, la que ens farà recordar-lo durant molt de temps.
Deliver us from Evil
Director: Scott Derrickson
Intèrprets: Eric Bana, Édgar Ramírez, Sean Harris, Olivia Munn, Chris Coy, Lulu Wilson
Gènere: Terror, intriga, policíac. USA, 2014. 100 min.
Ralph Sarchie és un sergent de policía de Nova York en torn de nit que té una especial intuició per a detectar els crims. Després de trobar-se amb una sèrie d’estranys casos en què els implicats presenten comportaments paranormals, comença a descobrir que tots ells estan connectats i tenen en comú un estrany personatge tapat amb una caputxa. Ralph s’endinsa a la recerca d’aquest home, a la vegada que comença a experimentar coses rares també a nivell personal.Després d’iniciar de forma relativament discreta la seva carrera com a cineasta, Scott Derrickson va fer un sòlid pas endavant fa un parell d’anys gràcies a Sinister, una de les cintes de terror més efectives i equilibrades –i també aterradores, perquè no dir-ho– que he vist en els últims temps. En aquest cas, més que el component terrorífic o sanguinari de les imatges, era la capacitat de generar tensió continuada el que permetia Derrickson tenir-nos agafats als reposabraços de forma casi permanent, sense necessitat de recórrer a ensurts programats i previsibles. Tot plegat ens feia estar especialment atents davant la següent proposta del director nord-americà, i aquesta ha resultat ser Líbranos del Mal, una pel·lícula de caire força diferent a Sinister on la trama policíaca inicial va girant poc a poc cap a un terror focalitzat en les possessions demoníaques i els efectes paranormals. El balanç entre pros i contres surt positiu, però el producte no ofereix res de nou.
The Congress
Director: Ari Folman
Intèrprets: Robin Wright, Harvey Keitel, Paul Giamatti, Danny Huston, Kodi Smit-McPhee, Sami Gayle
Gènere: Ciència-ficció, drama, animació. Israel, 2013. 120 min.
Castigada per les males decisions al llarg de la seva carrera com a actriu i centrada en cuidar els seus dos fills, el més petit d’ells amb seriosos problemes auditius, Robin Wright es troba amb una última oferta per part d’una gran superproductora com a única opció per poder seguir protagonitzant films en el futur: capturar digitalment la seva imatge completa i fer-la servir per aparèixer en pantalla enlloc d’ella. Anys després, és convidada a un congrés futurista on descobreix els veritables efectes dels avanços de la tecnologia i la societat.Quan la dècada dels 20 començava a treure el cap, naixia el que popularment es coneix com “star-system”, una normativa de funcionament a Hollywood que va marcar l’inici d’un enfoc eminentment comercial del cinema. En aquest context, els grans actors esdevenien un producte, ja que eren la clau que determinava o no l’èxit d’una pel·lícula, i per tant el seu benefici econòmic. De forma més o menys semblant, Hollywood ha seguit funcionant així fins a l’actualitat, i segurament no en som prou conscients. És per això que el director israelià Ari Folman ha decidit il·lustrar-nos-ho amb un estil profundament personal a El Congreso, un prodigi visual i narratiu en què la crítica ferotge i irònica als alts estaments de Hollywood es mescla amb un tractament visual carregat d’imaginació i psicodèlia, tot plegat amagant un futur que no és precisament esperançador.