La Virgen de los Sicarios
Director: Barbet Schroeder
Intèrprets: Germán Jaramillo, Anderson Ballesteros, César Gaviria, Juan David Restrepo, Manuel Busquets, Ernesto Samper.
Gènere: Drama. Colòmbia, 1999. 95 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Despré de 30 anys voltant pel món, l’escriptor Fernando Vallejo torna a Medellín, la seva ciutat natal, amb l’objectiu de retirar-se i passar allà la resta de la seva vida. La ciutat que es troba no té res a veure amb la que va deixar, ja que la pobresa, la delinqüència i el tràfic de drogues s’han fet amb el poder; a més, ja no li queda família viva. Quan Fernando acudeix al burdell de nois d’un amic seu, coneix a Alexis, de 16 anys, amb qui decidirà compartir la vida i enfrontar-se a la nova realitat de Medellín.Si alguna cosa queda demostrada en aquest post, és que una de les bases del blog és que les recomanacions circulin en els dos sentits. Arran del comentari de Satanás, xfar em va parlar sobre aquesta altra producció colombiana, que valia la pena veure, doncs bé, un servidor ha decidit seguir el consell i aquí en presento la meva humil opinió. I tal com passava amb Satanás, estem davant d’una peli marcada per les seves impactants i provocatives imatges i per la cruesa de la realitat que ens mostra. Un testimoni més de les dures condicions de vida que presenta un país com Colòmbia i de la valentia dels cineastes per ensenyar-les sense complexos ni reserves.
La Virgen de los Sicarios ja comença forta, incomodant a l’espectador i en certa manera avisant-lo que el que veurà no el deixarà fred. La història es podria dividir entre la trama més íntima del protagonista i el seu acompanyant, i la trama que engloba la resta de la ciutat. La primera es basa en posar en relació dues formes força diferents de veure les coses, ja sigui per l’edat, la mentalitat o la realitat viscuda, i la influència que s’exerceixen mútuament. A vegades resulta certament difícil trobar sentit a aquesta peculiar relació, però és que en el fons se sustenta més per qüestions de necessitats, per ambdues bandes, que no pas sentimentals. Potser per això o simplement per la seva pròpia naturalesa, no gaire “ortodoxa”, per dir-ho d’alguna forma, costa acostar-se a la parella. Tampoc ajuda gaire la postura més aviat pedant i antipàtica del personatge de l’escriptor (i la capacitat que té per no canviar de cara en quasi tota la peli) i el fet que la seva activitat es limiti a sortir a caminar pel carrer o agafar taxis.
Entenc que la peli t’explica d’aquesta manera que tot el que passa a la ciutat no cal que es vagi a buscar, sinó que t’ho pots trobar en qualsevol moment i a qualsevol lloc, però una mica més de varietat de moviments no hagués anat malament. Precisament, és la realitat de la ciutat o del país la que més impacte aporta a La Virgen de los Sicarios, ja que, a banda que se’ns va mostrant d’aquesta forma que sembla fortuïta i no intencionada, està tractada amb una naturalitat que esgarrifa. És dur viure en un lloc on contínuament hi ha assassinats al carrer, però més dur encara és que els seus habitants reaccionin sense immutarse, ja que ho han assimilat com un fet més de la rutina de la ciutat. Aquí és on radica el missatge que ens vol transmetre Barbet Schroeder. Un home de 60 anys comparteix la seva vida amb un noi de 16, però ¿és realment això el més escandalós de la peli? O és tot el que passa al seu voltant? La veritat és que és per parar-s’hi a pensar.
De totes formes, així com el missatge acaba arribant de forma més o menys clara a l’espectador, crec que l’estructura del guió és una de les carències principals de la peli. Al fil argumental li falta donar un cert rumb als personatges, ja que aquests simplement es dediquen a moure’s perquè sí, sense destí i sense cap objectiu, i no pot ser que tot el que passa sigui fruit de la casualitat, de ser allà en aquell moment. Jo he trobat a faltar algun element desencadenant al principi de la peli. També el tractament dels personatges
acaba sent una mica confús, tens la sensació que acaba la peli i
continues sense conèixer la seva veritable forma de ser. Quant al personatge de l’escriptor, també costa assimilar la seva actitud i algunes de les seves reaccions o canvis de mentalitat.
En fi, que La Virgen de los Sicarios és un bon exercici de versemblança i credibilitat pel que fa a la realitat social de Colòmbia, o en concret de Medellín, però a vegades falla en l’excusa que posa per ensenyar-nos aquesta realitat. No obstant, això no treu que sigui un film molt interessant, al qual se suma aquesta circumstància de que segurament no l’hagués vist mai si no hagués rebut la recomanació (gràcies xfar) i que posa de manifest també el compromís del cinema llatinoamericà. He llegit que a Colòmbia va ser durament criticada i fins i tot censurada per l’administració, acusant-la de presentar una realitat fictícia del país. Si tant es van preocupar que la gent no la veiés, per alguna cosa seria…
Martí
M.A.Confidential 