Per si algú es pensava que la HBO no pensava presentar cap nou projecte després dels èxits de Boardwalk Empire i Juego de Tronos, la venerada cadena nord-americana s’ha encarregat de desmentir-ho durant aquesta setmana amb les primeres imatges de Luck, la seva nova sèrie que estrenarà el gener de 2012. Un cop més, el projecte no escatima en ambició, començant pels seus dos protagonistes: Dustin Hoffman i Nick Nolte. Quasi res. Dues estrelles més de Hollywood que no han pogut resistir-se al prestigi televisiu de la HBO. Com a secundaris, destaca Gary L. Stevens, un dels genets de competició més llorejats i famosos d’Estats Units.
No és casualitat, ja que Luck centra la seva temàtica en les curses de cavalls i, naturalment, totes el món d’apostes que es genera al seu voltant. La història té com a protagonista un home de 60 anys (Dustin Hoffman) que acaba de sortir de la presó, però que no triga en ficar-se en nous problemes donada la seva addicció al joc. Globalment, la sèrie busca fer un retrat de tot el món que envolta les curses de cavalls i per ara té una pinta força prometedora. Més encara, si descobrim que el capítol pilot el dirigeix ni més ni menys que Michael Mann, qui també n’és un dels productors juntament amb el creador de Deadwood, David Milch.
Aquí teniu el primer tràiler de Luck i un primer mini-reportatge amb imatges del rodatge.
Intèrprets: James Franco, Freida Pinto, John Lithgow, Brian Cox, Tom Felton, David Oyelowo.
Gènere: Ciència-ficció, acció, drama. USA, 2011. 95 min.
Will Rodman treballa per una multinacional farmacèutica que sembla haver trobat la cura per l’Alzhèimer a través d’experiments amb ximpanzés. Després d’un accidentat experiment, Will es queda amb una cria, a qui anomena Cesar, i comença a cuidar-la en secret a casa seva, on, poc a poc, va descobrint que presenta una intel·ligència fora del normal. A partir d’aquí, Will intenta trobar una evolució del medicament per aplicar-ho als humans.
Feia certa mandra plantar-se davant d’una preqüela com aquesta, a priori innecessària i sense venir massa al cas (com la immensa majoria de les seqüeles i preqüeles, vaja), però s’ha de dir que el resultat final deixa un bon sabor de boca. El Origen del Planeta de los Simios planteja en un temps present els fets inicials que van conduir a la situació que Charlton Heston i companyia es troben l’any 3978 a la coneguda pel·lícula de Franklin J. Schaffner (El Planeta de los Simios, 1968), i ho fa de forma efectiva, amb un gran sentit del ritme i imatges força espectaculars. Tot i les seves carències, les imposicions pròpies d’un “blockbuster” i la lògica previsibilitat del desenllaç, el film sap mantenir l’atenció en tot moment i es converteix en un producte d’entreteniment que assoleix el seu objectiu i sorpren pel seu atractiu visual.
El Origen del Planeta de los Simios no és d’aquelles pel·lícules que puguin sorprendre a base de girs inesperats de guió o un final trencador, bàsicament perquè el propi títol i la seva condició de preqüela ja determinen el camí que seguirà. No obstant, la pel·lícula supleix aquest fet amb un gran dinamisme i capacitat de crear bones escenes d’acció, així com una evolució constant pel que fa a la humanització dels simis. Vist que diversos passatges de la trama tampoc destaquen per la seva extrema originalitat i que els personatges són pràcticament plans, destacant sobretot la pobresa del paper dels secundaris, de seguida són els simis els qui es converteixen en veritables protagonistes del film. Si més no, són els que més emocions aconsegueixen transmetre a l’espectador i amb els qui més empatia acabem agafant.
El treball de caracterització dels simis en té bona part de culpa. El disseny creat per ordinador amb la tècnica de captura en moviment (es va rodar amb actors reals movent-se com els simis) té com a resultat uns ximpanzés que es mouen i criden com a tals, però amb una expressivitat facial extraordinàriament humana, especialment en la mirada. No oblidem que El Origen del Planeta de los Simios està en el camp de la ciència-ficció, per tant s’ha de tenir en compte que el film no busca la versemblança, sinó aquest mig camí entre simi i humà, que es demostra que no és tan distant i que el film encerta a la perfecció. D’altra banda, la mescla entre els actors reals de la pel·lícula i els simis per ordinador està perfectament resolta, fent quasi imperceptible distingir la imatge real de la generada per ordinador.
Una altra qüestió és la interpretació dels actors, que no es caracteritza precisament per la seva qualitat. James Franco es confirma com un dels actors menys creïbles de l’actualitat degut al seu escàs repertori d’expressions i aquesta constant cara de no “empanar-se” de res, mentre que el paper de Freida Pinto (de qui tots ens vem enamorar a Slumdog Millionaire) és el paradigma de dona florer, sense cap pes a la trama i amb l’únic objectiu d’aportar una cara bonica a la pel·lícula. D’altra banda, pels fans de Dexter els resultarà un pèl estrany veure John Lithgow en el paper d’un home gran amb Alzhèimer quan tots recordem l’assassí Trinity de la quarta temporada de la sèrie, però el cert és que la seva actuació és força destacada. En tot cas, com ja he dit abans, la menció especial en aquest apartat se l’emportarien més aviat els simis que els humans.
La direcció de Rupert Wyatt és meritòria, capaç d’oferir plans espectaculars i amb força profunditat, i també sense caure en un excés de transcendència de tot plegat, típic en aquesta classe de pel·lícules. Tot i tenir un diàleg final decebedor, la última mitja hora del film és trepidant i magnètica, complint de forma molt cuidada i efectiva el seu paper de preqüela a El Planeta de los Simios. Donat que el cercle no es tanca (i bàsicament perquè va obtenir una gran recaptació), tot apunta que arribarà una nova pel·lícula que prendrà l’acció a partir del final de El Origen del Planeta de los Simios. Veurem si la decisió és encertada, però, en tot cas, el camí a seguir ha de ser el mateix, sense grans pretensions, sense ganes d’explicar més coses de les que pertoquen i amb un bon sentit del ritme i l’entreteniment. Sense ser una gran pel·lícula, sí que estem davant d’una agradable sorpresa dins del gènere més comercial.
A un ritme pràcticament “woddyallenià”, Clint Eastwood presenta J. Edgar, el que serà el seu cinquè film pel·en els últims quatre anys. Després de baixar el seu llistó amb dues bones, però un tant ingènues pel·lícules com Invictus i Más Allá de la Vida, el mestre (segueix sent-ho) tornar a posar-se seriós i s’endinsa a la vida d’un personatge que feia anys que tenia ganes de tractar. Es tracta de John Edgar Hoover, fundador de l’FBI i una de les figures més influents a Estats Units durant les cinc dècades que va durar el seu mandat, entre 1924 i 1972. En aquest temps, cap president va aconseguir derrocar-lo, tot i els múltiples intents per fer-ho.
L’escollit per a interpretar J. Edgar Hoover és Leonardo DiCaprio, qui sembla haver-se convertit en la nineta dels ulls de tots els grans directors de Hollywood i qui, a través de la seva primera col·laboració amb Eastwood, sembla ara sí apuntar clarament a un Oscar que se li resisteix. Naomi Watts, Judi Dench, Josh Lucas i Ed Westwick completen el repartiment principal de J. Edgar, que també aspira a ser una de les finalistes a la carrera pels Oscars de l’any que ve. S’intueix que la pel·lícula no serà lleugera, però serà interessant la visió d’Eastwood sobre un personatge de tanta riquesa i història com aquest.
J. Edgar arribarà a les nostres sales el 27 de gener de 2012.
En una família benestant nord-americana dels anys 50, la infantesa dels tres nens queda marcada per les estrictes creences religioses i la duresa d’un pare que no tolera cap desobediència. Més endavant, la família es veu sacsejada per la desgraciada mort d’un dels tres fills. En l’actualitat, el fill gran, qui encara no ha superat tots els traumes infantils, es segueix preguntant el per què de tot el que ha passat i quin és el camí que ha de seguir per poder sentir-se alliberat.
La indicació de “apta per a tots els públics” sota el cartell de la pel·lícula va cridar-me particularment l’atenció, suposo que de forma premonitòria, poc abans d’entrar a la sala. I en efecte, dues hores i mitja més tard, sortia amb una de les poques certeses que es poden tenir en aquell moment: El Árbol de la Vida no és apta per a tothom. Òbviament, no parlem d’una qüestió d’edat (que també), sinó més aviat de capacitat perceptiva, d’obertura de mires i, per què no dir-ho, de resistència. Mai és una prova fàcil per a l’espectador enfrontar-se al prisma cinematogràfic de Terrence Malick, però aquí el bon home s’ha superat a l’hora de traslladar a la pantalla la seva vessant més poètica, abstracta i transcendental. Enaltida com a obra mestra per bona part de la crítica, repudiada per la majoria d’espectadors, crec que El Árbol de la Vida no mereix ni una cosa ni l’altra, però en tot cas, no hi ha dubte que Malick ens ho ha posat molt difícil aquest cop.
De què tracta la pel·lícula? Bona pregunta. Si bé podem captar l’assaig que Malick vol fer sobre l’existència humana, la difícil comprensió del món on vivim, la influència de la família sobre la nostra personalitat, els dubtes que poden generar les nostres creences, la dicotomia entre ciència i religió, i altres aspectes d’aquesta índole, el film apel·la de forma massa exigent a la nostra capacitat interpretativa per captar el que el director vol expressar en cada moment. Deixant de banda la part central, la més terrenal per dir-ho d’alguna forma, Malick ens omple d’imatges carregades de poetisme que, a banda de provocar cert estupor, trenquen tota connexió que puguis tenir amb la pel·lícula. Desconec si l’objectiu era posar a prova l’espectador de forma un tant pretensiosa per part del director o és que simplement Malick no tenia altra forma de plasmar el que tenia en ment, però en tot cas acaba caient en un excés que perjudica clarament el conjunt.
Si ens centrem en la part més ortodoxa de l’argument, la que està centrada en l’evolució de la família protagonista, és aquí on Malick demostra de forma més accessible la seva immensa qualitat com a director i com a narrador. Amb els seus habituals moviments de càmera, el seu exclusiu ús de la llum natural i l’inigualable talent a l’hora d’enquadrar els seus plans, sovint de forma arcaica, no necessita de gaires diàlegs per explicar-nos amb una increïble veracitat i sensibilitat etapes com el naixement d’un nadó, els seus primers passos, el progressiu descobriment del seu entorn o com va forjant poc a poc la seva personalitat. D’altra banda, el film es remet repetidament a aquesta dicotomia entre naturalesa i creença que planteja al principi, però el seu posicionament acaba sent una mica confús, o millor dit, inexistent, cosa que tampoc ajuda a detectar les veritables intencions de Malick a El Árbol de la Vida.
Pel que fa al treball dels actors, jo destacaria per sobre de tot el mèrit del protagonista més jove, Hunter McCracken, capaç de mostrar una expressivitat brillant tan sols amb la seva mirada i de construir un personatge realment complex i profund. Quant a Brad Pitt (quanta gent haurà anat a veure el film només per ell), el seu paper és correcte, però topa amb algunes contradiccions del seu personatge i acaba per no ser tan temible com crec que ens ho volen pintar. Al seu costat, Jessica Chastain interpreta el pols oposat, la imatge de la bondat personificada, amb aquest punt ingenu que tan bé lliga amb l’aparença de l’actriu, un gran encert de càsting. Finalment, de Sean Penn poca cosa es pot dir, ja que es queda en un pla pràcticament testimonial i no canvia la cara d’atontat en cap de les seves aparicions, pràcticament la que ens queda a nosaltres després dels desconcertants minuts finals.
D’altra banda, parlar dels aspectes tècnics amb Malick és quasi reiteratiu en cada pel·lícula que fa, ja que a la seva deliciosa direcció sempre hi suma un treball de fotografia exquisit i una bellesa visual difícil d’igualar, tot i que, com en aquest cas, pugui arribar a ser aclaparadora en el mal sentit de la paraula. Pel que fa a la banda sonora, també trobem pols oposats, des de precioses melodies que acompanyen perfectament certes escenes fins a grandiloqüents cors musicals que contribueixen als excessos lírics del film. Un exemple més que és realment complicat adquirir una opinió concreta de El Árbol de la Vida com a conjunt i que estem davant d’una pel·lícula que requereix una llarga digestió. Així com trobo una pedanteria parlar d’ella com a obra mestra, també trobo un error girar-li l’esquena des d’un bon principi, però això ja depèn de la voluntat de cada espectador. No m’atreveixo a recomanar-la de forma generalitzada, però com a experiència cinematogràfica diferent, val la pena.
El cinema espanyol segueix especialment actiu aquesta tardor. Després de l’estrena de La Piel que Habito i en ple compte enrere per a l’arribada d’atractius projectes com Eva o Mientras Duermes (dues de les atraccions de Sitges 2011), ara és Nacho Vigalondo (Los Cronocrímenes) qui ha llançat el primer avanç de la seva nova pel·lícula, Extraterrestre. Tot i haver-se projectat ja (i amb força èxit) al Festival de Toronto i formar part del cartell del Festival de San Sebastián, encara no es coneix amb exactitud quan arribarà a les sales, pot ser que no sigui fins a inicis de 2012.
Vigalondo presenta la història de dos desconeguts que es desperten al mateix llit amb una ressaca monumental i sense recordar res del que ha passat durant la nit anterior. La incomoditat de la situació es veu accentuada quan descobreixen que una nau al·lienígena acaba d’envaïr la ciutat i que no poden sortir al carrer. La pel·lícula, rodada amb un pressupost inferior al milió d’euros, està protagonitzada per Michelle Jenner i Julián Villagrán, amb Carlos Areces, Raúl Cimas i Miguel Noguera de secundaris.
El tràiler, pausat, però amb un final realment intrigant, deixa entreveure que Extraterrestre potser no serà el que pot indicar el seu títol. En tot cas, s’ha encarregat, i de forma efectiva, de fer créxier les expectatives al voltant del film.
La 9a edició del Festival Beefeater In-Edit, el Festival Internacional de Cine Documental Musical de Barcelona, ja està en marxa. A falta de mes i mig per la seva celebració, del 27 d’octubre al 6 de novembre, l’organització ja ha desvetllat alguns dels plats forts que formaran part del menú que enguany ha preparat un festival que no ha deixat de créixer, especialment els últims dos anys. A banda de les últimes novetats en obres dedicades a figures, grups o corrents musicals que han marcat l’escena musical internacional, aquesta edició destacarà pel pes que hi tindran els festivals, bàsicament gràcies al director homenatjat: Murray Lerner.
Un dels principals títols mediàtics d’aquesta edició serà George Harrison: Living in the Material World, un retrat de la peculiar personalitat del “beatle” dirigit ni més ni menys que per Martin Scorsese. També podrem conèixer de més a prop Michael Nyman, un dels compositors més destacats de l’actualitat i responsables de bandes sonores com El Piano o Gattaca, al documental Michael Nyman in Progress. Les dues seran a la secció Excedlents.
A la Secció Oficial, destaquen documentals com Talihina Sky: The Story of Kings of Leon, que treu a la llum les intimitats d’un dels grups més controvertits de l’actualitat i de rerefons especialment tortuós, juntament amb Color Me Obsessed, A Film About The Replacements, repàs sobre la història de l’influent grup de “punk” dels anys 80, i Passione. A Musical Adventure, un passeig per les particularitats de la música napolitana de la mà de l’actor John Turturro. A nivell nacional, cantants com Jaime Urrutia o Raimundo Amador seran protagonistes.
Com he dit abans, aquest any el festival fa un homenatge al documentalista Murray Lerner, qui és conegut sobretot per tot l’inestimable material audiovisual que va enregistrar durant el mític Isle of Wight Festival de 1970. A més de Message to Love: The Isle of Wight Festival, que recull el millor d’aquell històric esdeveniment, l’In-Edit projectarà com a obres separades les actuacions que hi van fer Miles Davis, Jimi Hendrix, Leonard Cohen i The Who, les tres últimes en forma de marató nocturna. Droga dura pels més melòmans.
Podeu consultar més informació sobre aquestes i la resta de pel·lícules programades fins ara a la pàgina oficial del Beefeater In-Edit 2011. Durant les properes setmanes, la organització anirà anunciant la resta de cartell d’aquesta 9a edició. D’altra banda, el festival ha renovat el seu acord amb el portal de cinema online Filmin per tal que algunes de les obres programades es puguin veure en streaming i en alta qualitat un cop acabat el certamen.
Intèrprets: Antonio Banderas, Elena Anaya, Jan Cornet, Marisa Paredes, Blanca Suárez, Roberto Álamo, Eduard Fernández.
Gènere: Thriller, drama. Espanya, 2011. 120 min.
En una finca a les afores de Toledo, el prestigiós cirurgià plàstic Roberto Ledgard viu turmentat des que va perdre la seva dona en un accident. A la planta inferior de la casa, hi té tancada una dona en unes circumstàncies sospitoses, però amb la complicitat de la seva mare, qui cuida d’ella en tot moment. També hi té el seu laboratori, on experimenta biològicament amb el que sembla una reproducció de la pell humana. No obstant, una inesperada visita ho trastoca tot i obliga a Roberto a canviar de plans.
Enfrontat amb part de la crítica espanyola després de la mala acollida que van tenir dues de les seves últimes pel·lícules, La Mala Educación (2004) i en particular Los Abrazos Rotos (2009), Pedro Almodóvar va anunciar que el seu nou projecte seria un desafiament cap als seus detractors i suposaria un important gir cap al terror psicològic. Tota una declaració d’intencions que a la pràctica potser no és tan contundent, però que, en efecte, suposa la incursió del director manxec en un gènere molt més obscur del que ens té acostumats. La Piel que Habito ens recorda un cop més que Almodóvar, agradi més o menys, és d’aquells cineastes estimulants per al món del cinema, que tenen una convicció absoluta amb el que fan i a qui agrada prendre riscos encara que aquests puguin acabar minvant el resultat final de les seves pel·lícules. Són precisament aquests riscos o capritxos del director els que eviten que La Piel que Habito sigui un film molt més rodó.
La pel·lícula està dividida en tres actes que es poden diferenciar clarament, no només a nivell temporal de la trama, també perquè marquen els pros i contres de la història. Així doncs, la força i intensitat que presenta el motiu principal de l’argument durant la part central del film, alimentat per un fantàstic gir d’aquells tan satisfactoris per a l’espectador quan descobreix com encaixa tot, es veuen perjudicades per un inici de pel·lícula totalment grotesc i desconcertant, fruit de ves a saber quin deliri d’Almodóvar. De tots és sabut ja que la firma del manxec inclou aquest tipus d’excentricitats a totes les seves pel·lícules, però crec que La Piel que Habito no era la indicada per a introduir-ne una que desentonés tant com aquesta. Les reaccions són gairebé unànimes en preguntar el per què d’aquest capítol tan ridícul enmig d’una trama tan obscura i profunda, a la qual no fa altra cosa que restar-li part de la seriositat que requereix.
A partir de l’impass entre aquest primer acte i el segon, La Piel que Habito pren força i es converteix en una experiència sensorial molt atractiva, quasi diria que addictiva. L’habilitat narrativa d’Almodóvar ens va desgranant poc a poc els motius que porten el protagonista a actuar d’aquesta manera, acostant-nos a la sempre tan suggeridora figura del “psycho-killer”. És aquí quan es percep la cura amb què Almodóvar tracta cada pla, cada enquadrament i cada element que porta el pes de la història. La fixació amb el cos humà i la seva expressivitat, i més en concret amb la pell, tant a nivell físic com simbòlic, es repeteix constantment amb imatges plenes de significat (en aquest sentit, trobo brillant el títol de la pel·lícula), en què la naturalesa dels personatges va quedant al descobert. Llàstima que, un cop més, el director s’empenyi en incloure diàlegs o situacions (involuntàriament?) còmiques puntuals que trenquen la tensió de forma incomprensible.
Tampoc és especialment intensa l’aportació dels protagonistes, en especial d’un Antonio Banderas que entén el personatge, però que crec que no està a l’altura que aquest requereix. A la seva inexpressivitat, tot i que és buscada i justificada, li falten matisos que ens facin entendre els canvis de motivacions que el personatge té al llarg de la pel·lícula, aquell moment en què canvia de parer, ja que queden una mica bruscos. Pel que fa a Elena Anaya, compleix amb nota la seva segona incursió com a “chica Almodóvar”, mentre que Blanca Suárez es veu perjudicada per un personatge, al meu entendre, poc treballat i aprofitat. Pel que fa a Marisa Paredes, està tan fluixa que fins i tot sembla una actriu amateur i contribueix al desencís de la primera part de pel·lícula, mentre que el català Jan Cornet fa un bon debut amb el director manxec en un paper gens fàcil. La Piel que Habito no serà una pel·lícula recordada per les actuacions.
Pel que sí que serà recordada, en canvi, és per tenir una de les millors bandes sonores que he escoltat últimament, a càrrec del gran Alberto Iglesias (un senyor amb nou Goya i dues nominacions a l’Oscar). La música acompanya l’acció de forma intensa, i aporta un ritme i valor afegit bestial a cada escena, en especial els violins que defineixen el personatge del cirurgià. Paral·lelament, la posada en escena és també fantàstica, res que no sapiguem ja d’Almodóvar, qui a nivell tècnic en general presenta una obra quasi perfecta. Llàstima que aquesta irregularitat a nivell argumental i ambigüitat en el tractament impedeixin parlar de la que podria haver estat una de les millors pel·lícules de la seva filmografia, perquè la història troncal té un potencial immens. En tot cas, el cinema necessita controvèrsies com les que aixeca La Piel que Habito i necessita l’atreviment d’Almodóvar. Els seus tocs de geni el poden trair, però en el fons són els que habiten en ell i no sempre és fàcil poder-los entendre.
Després de la seva exitosa etapa de [REC], en què va co-dirigir amb Paco Plaza les dues primeres pel·lícules de la saga (la tercera ja anirà a càrrec només de Plaza), el director català Jaume Balagueró torna amb una proposta més que atractiva. Sense sortir del seu gènere, el terror, però escapant-se de la vessant paranormal que ha caracteritzat la seva filmografia fins ara (Darkness, Frágiles), ara presenta Mientras Duermes, un thriller psicològic en què ens trasllada a la desequilibrada ment d’un porter d’escala que, darrere una aparença amable, amaga un joc macabra que anem descobrint poc a poc. Com un Dexter Morgan a l’espanyola, però amb unes intencions totalment diferents.
La pel·lícula està protagonitzada pel probablement millor actor espanyol del moment, Luis Tosar, ideal per un paper tan obscur com aquest i amb la nominació als pròxims Goya més que cantada. La seva víctima és Marta Etura (curiosament, la parella de Tosar a la vida real), en el paper d’una veïna que s’ha traslladat fa poc a l’escala. Alberto San Juan, Iris Almeida i Pep Tosar completen els actors secundaris. Igual que la seva exitosa saga de zombies, Balagueró ha rodat Mientras Duermes en un edifici de l’eixample de Barcelona, on el director sembla que troba l’atmosfera perfecta per les seves històries.
Mientras Duermes s’estrenarà al Festival de Sitges i, just la setmana següent, el 14 d’octubre, arribarà a les sales.
Com cada any, el dur retorn a la rutina laboral després de l’estiu ve acompanyat de diversos al·licients que ens fan més suportables aquests mesos. No estic parlant de la Lliga i la Champions, que també, sinó de la represa del principal gruix de sèries de televisió que la gran majoria de “frikis” televisius seguim cada setmana, així com l’estrena de noves produccions. Aquesta és una guia personal de les més destacades, per respondre en un sol post allò de “quan torna…?”.
SÈRIES QUE CONTINUEN
– CÓMO CONOCÍ A VUESTRA MADRE (7a Temporada) – 19 de setembre
Ted Mosby segueix explicant als seus fills com va conèixer la seva mare, o millor dit, tot el que va passar abans de conèixer-la definitivament. La comèdia considerada successora de “Friends” encara ja el seu setè any a la graella, un mèrit espectacular avui en dia, i ho fa amb un públic molt fidel i uns personatges que ja formen part de la història televisiva.
– MODERN FAMILY (3a Temporada) – 21 de setembre
La sit-com familiar a tres bandes més fresca dels últims anys vol prolongar el seu èxit després d’una segona temporada que la va consolidar en l’exigent graella d’Estats Units. Pel que sembla, els nous episodis arriben amb novetats importants, com la possible incorporació d’un nou membre a la família de Mitch i Cameron. Una comèdia més que recomanable.
– THE BIG BANG THEORY (5a Temporada) – 22 de setembre
Tot i ser acusada de caure en la reiteració, difícilment ens cansarem de Sheldon, Leonard i companyia, i menys amb l’expectació que el final de la 4a temporada va deixar en diversos fronts. Els físics (i enginyer) més divertits de la televisió tornen amb nous conflictes, manies i deliris de tota mena, amb una Penny cada cop més integrada i contagiada del “frikisme” general.
– FRINGE (4a Temporada) – 23 de setembre
Després de fregar la cancel·lació a finals de la segona temporada per una important davallada d’audiència, la FOX va decidir donar-li una oportunitat i ara ja arriba a la seva 4a temporada, convertida quasi en una sèrie de culte pels amants de la ciència-ficció. No obstant, aquesta podria ser, segons com funcioni, la seva temporada final.
– BOARDWALK EMPIRE (2a Temporada) – 25 de setembre
Després de l’èxit i les bones maneres de la 1a temporada, i postulant el personatge de Nucky Thompson com a un nou Tony Soprano, la HBO sembla confirmar que estem davant d’un projecte a llarg termini. La 2a temporada promet més acció i més sang a Atlantic City, segurament el que més es trobava a faltar durant la primera. En tot cas, una de les imperdibles.
– DEXTER (6a Temporada) – 2 d’octubre
Probablement, la millor sèrie que s’emet actualment. I també la que ha aconseguit mantenir un nivell més alt al llarg de totes les temporades emeses, per tant no es pot esperar menys d’una sisena que es presenta com un retorn a la naturalesa més obscura del personatge i que pot fer les delícies entre els fans de l’assassí en sèrie més carismàtic de la televisió. El tràiler és fantàstic.
– JUEGO DE TRONOS (2a Temporada) – Primavera 2012
La brillant adaptació de la saga “Canción de Hielo y Fuego” s’endinsarà en el segon volum, “Choque de Reyes”, per explicar la primera gran batalla entre els principals aspirants al Tron de Ferro i les seves conseqüències. Nous personatges, noves traïcions, nous aliats, nous enemics i encara més intensitat en el relat. Des de ja, la més esperada de 2012.
– MAD MEN (5a Temporada) – Primavera 2012
Després d’un any d’impass per conflictes entre la cadena AMC i els responsables de la sèrie, està confirmat que Don Draper i companyia tornaran l’any que ve amb més històries en què el que mostren els personatges és tan important com el que amaguen. Una de les sèries de més qualitat dels últims anys, ambientada en el món de la publicitat a Estats Units durant els anys 60.
– THE KILLING (2a Temporada) – Primavera 2012
Després del polèmic final de la 1a Temporada, l’agent Linden té encara molts caps per lligar i s’enfrontarà a un nou cas en què cap personatge està lliure de cap culpa. La sèrie policíaca més magnètica d’aquesta primavera té la difícil missió de mantenir un llistó força alt i demostrar que la decisió d’allargar-la ha estat ben presa.
ESTRENES
– TERRA NOVA – 26 de setembre
Steven Spielberg ha produït aquesta espècie de mescla entre Jurassic Park i Avatar, qui sap si amb algun toc de Lost, un ambiciós projecte de ciència-ficció que es postula com la gran aposta de la FOX per aquesta nova temporada de tardor. A primera vista, fa una mica de mandra, però caldrà estar atents a la seva evolució.
– PERSON OF INTEREST – 22 de setembre
J.J. Abrams a la producció i Jonah Nolan (germà de Cristopher) al guió presenten un thriller policíac en què un multimilionari contracta un agent de la CIA per intentar preveure i evitar crims abans que es produeixin. Jim Caveizel i Michael Emerson (que difícil serà extreure’l de Ben Linus) són els protagonistes de la gran aposta de la CBS.
– ALCATRAZ – Hivern/Primavera 2012
L’altre gran projecte de J.J. Abrams per a la propera temporada. Es basa en el misteriós retorn de tot de presos que 50 anys enrere van estar tancats a Alcatraz i van desaparèixer de forma misteriosa.Amb Jorge García i Sam Neill com a principals cares conegudes, espera convertir-se en l’estrella de la temporada de finals d’hivern i primavera.
– AWAKE – Hivern/Primavera 2012
Una aposta d’aquelles que pot ser una passada o fracassar al tercer capítol si l’argument no s’aguanta. Jason Isaacs protagonitza un thriller de ciència-ficció d’un home que té un accident i des de llavors viu una doble vida, una en la qual el seu fill ha mort i l’altra en la qual ho ha fet la seva dona, sense saber quina és la real. Inquietant i atractiu.
Naturalment, aquí he agrupat les més destacades segons el meu gust i criteri, però és probable que, com cada any, sorgeixi alguna que altra sorpresa. Tampoc he inclòs les clàssiques, estil House, Anatomía de Grey, CSIs, El Mentalista, Los Simpson, Padre de Familia… Totes elles tornen també durant les dues últimes setmanes de setembre i la primera d’octubre. Qualsevol consulta serà benvinguda. A gaudir-les, “serièfils”!
L’actual edició de la Mostra de Venècia, inaugurada aquest dimecres, ha tingut un arrancament molt celebrat entre la crítica. Si la pel·lícula que va obrir el certamen, The Ides of March de George Clooney (el tràiler de la qual havia publicat abans de l’estiu), ja va tenir una entusiasmada i quasi unànime acceptació, avui el senyor Roman Polanski no ha volgut ser menys. Després de ser notícia per raons extra-cinematogràfiques que ja quasi tothom coneix, el director polonès ha tornat a centrar el protagonisme per la seva faceta més preuada. El seu nou film, Un Dios Salvaje (Carnage com a títol original), ha omplert la sala d’aplaudiments i ja és una de les favorites del festival, segons expliquen totes les cròniques. Així doncs, sembla que tornem a tenir Roman Polanski en forma i amb ganes de reivindicar-se.
Un Dios Salvaje és l’adaptació de l’obra de teatre “Carnage” de l’aclamada dramaturga Yasmina Reza, coneguda per les seves històries de presentació austera (un sol espai, pocs personatges), però discurs ple de profunditat. En aquest cas, ens presenta la trobada entre dues parelles que decideixen aclarir i solucionar de forma raonable i civilitzada una baralla entre els seus respectius fills al parc; tot i les bones intencions, l’acció comença a descontrolar-se per moments i s’acaba convertint en una voraç comèdia negra. Queda clar, doncs, que tot el pes recau en el text i en la interpretació dels actors, i quins actors: Jodie Foster, Christoph Waltz, Kate Winslet i John C. Reilly. Molts ja han vaticinat més d’un Oscar per a aquest repartiment. En tot cas, l’expectació al voltant de Un Dios Salvaje ja s’ha multiplicat.