M.A.Confidential

Shame

Director: Steve McQueen

Intèrprets: Michael Fassbender, Carey Mulligan, James Badge Dale, Nicole Beharie, Jake Richard.

Gènere: Drama. Gran Bretanya, 2011. 95 min.

El cinema té la capacitat de plasmar històries, personatges o conceptes de forma inigualable per a qualsevol altra expressió cultural o artística. Una obvietat com una casa, sí, però quan el número de pel·lícules que aconsegueixen aquest objectiu és relativament escàs, un gairebé es sent obligat a recordar-ho cada vegada que se’n troba una. I Shame és una d’aquestes pel·lícules. El director anglès Steve McQueen, que també és responsable del guió, demostra que té una sensibilitat especial i una innata capacitat narrativa per a extreure del cinema tot allò que ens pot oferir, i presenta un film intens, magnètic i amb una forta personalitat pròpia. Sense necessitat d’efectismes ni morbositats, Shame aborda un tema considerablement complex amb un rigor i un humanisme sorprenents, amb un McQueen que fa gala d’un domini absolut de tots els components cinematogràfics de principi a fi. Una lliçó de cinema.

Els primers minuts de pel·lícula ja evidencien que estem davant d’una obra per a ser tractada amb distinció. La presentació del personatge és directa i subtil a la vegada, en el sentit que les imatges no amaguen res (literalment), però que l’aprofundiment en la seva personalitat és progressiu. McQueen de seguida mostra la seva estratègia narrativa: escenes concretes, força llargues, extremadament cuidades i plenes de detalls. Situacions aparentment simples i convencionals, però que posseeixen un rerefons molt potent, encara que a primera vista puguin semblar buides. A Shame, l’argument està al servei del concepte sobre el qual gira el film, per això a vegades s’acusa certa falta de cohesió entre escenes o canvis una mica bruscos de comportament en els personatges, però està clar que les seves preocupacions són unes altres. McQueen té molt clar el que vol transmetre, i ho aconsegueix de forma brillant, elegant i demostrant un talent immens.

I el que transmet Shame és realment devastador. Poques coses hi deu haver pitjors que viure odiant-se a un mateix, avergonyir-se de la vida pròpia i alhora ser conscient de la incapacitat per a poder-la canviar. McQueen retrata un home completament alienat, que té en el sexe i les seves diferents formes com a única motivació vital. La impossibilitat de trobar una vinculació afectiva en les seves relacions o els danys col·laterals que pot causar a la única persona amb qui realment té un lligam personal, en aquest cas la seva germana, no fan més que accentuar aquesta espècie de claustrofòbia que es genera al seu voltant, de la qual no pot escapar. El film sap tractar el protagonista amb respecte, no el jutja ni l’acusa, però és despiadat, particularment en el seu tram final, on el dramatisme assoleix el seu punt màxim. Un desenllaç que es podria titllar d’un pèl excessiu, potser sí, però en cap cas inadequat, i amb un pla final que et remou la consciència.

Parlar de Shame és parlar de Michael Fassbender, l’home que, en un món ideal, hauria recollit fa pocs dies una estatueta daurada per una actuació sensacional, sense atenuants. Fassbender sap comunicar de forma perfecta tota l’amargor que el personatge requereix i, sobretot, aquesta fredor tan inquietant en la seva mirada. La intensitat dramàtica va clarament en augment, i és allà on l’actor treu tot el seu talent, sempre fugint dels excessos o sobreactuacions. Al seu costat, Carey Mulligan també es mostra impecable; capaç d’enamorar-nos amb una versió acústica del “New York, New York”, però també de transmetre la desesperació d’un personatge, el de la germana, molt més turmentat interiorment del que sembla i també clau per entendre al protagonista. L’alt nivell dels secundaris, tot i ser força testimonials, evidencia el gran treball de direcció d’actors per part de Steve McQueen, pendent de cada gest o cada mirada en el moment oportú.

No només això, el cineasta britànic deixa ben clar que ha nascut per estar darrere la càmera. Amb un estil molt marcat, McQueen ofereix plans i enquadraments genials i plens de significat, sempre en consonància amb la nostra relació amb el protagonista. El mateix busca amb el binomi entre les imatges i la banda sonora, que aporta un component emocional clau a les escenes, jugant sobretot amb els contrastos i ficant-se a la ment del personatge. Potser és lleugerament redundant, potser es podria polir a nivell argumental, però Shame conté diverses seqüències que podrien anar directes a les escoles de cinema, tant per l’excel·lència tècnica com la narrativa, i això a mi ja em té guanyat. És una pel·lícula dura i psicològica, però decidida a quedar-se a la teva memòria cinematogràfica durant una bona temporada. Indubtablement, Shame ja s’ha convertit en un dels títols imprescindibles dels últims anys.