Bobby

Director: Emilio Estévez

Intèrprets: William H. Macy, Sharon Stone, Anthony Hopkins, Elijah Wood, Lindsay Lohan, Helen Hunt, Laurence Fishburne, etc…

Gènere: Drama. USA, 2007. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Interessant pel·lícula dedicada a explicar les últimes hores de vida de Bobby Kennedy des de diversos punts de vista excepte el seu. Un relat que sembla simple un cop l’acabes de veure, però que en realitat amaga molta complexitat darrere, sobretot pel q fa al laboriós muntatge que al final aconsegueix cohesionar les numeroses histories. S’ha d’avisar que no ens podem guiar gens pel títol de la peli, no és un biopic i el protagonista no és el q dóna títol a la peli, simplement és l’element comú que unia a tota la gent q era en aquell lloc i en aquell moment quan el senador va ser assassinat.

El tema de la peli no és altre que un retrat de la vida americana a finals dels anys 60, format per diferents trossets que mica en mica van formant un gran puzzle en el què hi caben aspectes de tota mena: la moda, el racisme, Vietnam, la Guerra Freda, la immigració, la política, la nostàlgia i molts més. Tot plegat es converteix en un compte enrere cap a un final realment xocant. El repartiment és de luxe i les històries molt ben trobades; no és una peli brillant, però tampoc mereixa passar tan desapercebuda com ho va fer.

Com tota peli d’aquest estil, l’inici pot impacientar a més d’un per això de que passem d’una història a una altra que aparentment no té res a veure, però no és més que una presentació (perfectament sintetitzada) de tots i cada un dels protagonistes de la peli. Cada història té el seu encant, de la més humorística a la més dramàtica, i no tens la sensació que cap d’elles sobri en la peli. No obstant, també hi ha coses a retreure, com per exemple la dubtosa habilitat amb què s’introdueixen imatges documentals del propi Bobby, especialment al final, quan es volen combinar imatges reals amb les de la peli. Un altre aspecte és q m’ha semblat una peli poc cinematogràfica.

Passaria perfectament com una superproducció televisiva, com aquelles minisèries de tres capítols q tan de moda estan a USA. En fi, com q jo l’he vist a la tele, ja és això.

Bad Santa

Director: Terry Zwigoff

Intèrprets: Billy Bob Thornton, Tony Cox, Brett Kelly, Bernie Mac, Lauren Graham, Lauren Tom.

Gènere: Comèdia. USA, 2003. 95 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Una comèdia simpàtica, diferent i molt sorprenent per lo q t’arriba a fer riure sense q casi ni te n’adonis. La història és dels germans Coen, q aporten el seu estil profundament irreverent, escatològic i sense cap tipus de complex, amb uns personatges totalment marginals i destinats a ser uns perdedors. La major sorpresa, i pilar principal de la peli, és Billy Bob Thornton. Per mi un gran actor completament desaprofitat, que no ha tingut gaire sort a l’hora d’escollir els seus papers, i que aquí ens demostra la seva gran versatilitat. Només per veure el repartori de cares de desgraciat, ja val la pena.

El llenguatge pot cansar una mica per allò de posar un “fucking” cada tres paraules, però realment connecta amb el tipus de personatges. No obstant, la peli encerta en no estancar-se en l’estil dels primers minuts i va evolucionant al mateix temps q ho fa el protagonista. La trama és simple, però molt enginyosa i carregada de molta mala llet i posant de manifest aquesta “doble moral” q una època com Nadal fa sorgir entre la població. En el seu cas, naturalment, potencia completament la part més obscura i deixa en evidència aquesta sensació de falsedat que a vegades pot desprendre una temporada com aquesta.

Es podria qualificar com la perfecta pel·lícula anti-nadalenca. La sàtira de les típiques pelis de Tim Allen q envaeixen les pantalles al desembre està claríssima. No obstant, té la virtut de no ser gens previsible. Té alguns diàlegs boníssims, sobretot entre Willie i el nen, i alguns gags realment divertits. Un humor negre portat a l’extrem, a vegades una mica salvatge, i caracteritzat a la perfecció per Billy Bob Thornton. Una molt bona forma de passar un bon rato, dura una hora i mitja pelada, i riure a gust. Als que els agradi l’estil dels Coen (El Gran Lebowski) q no se la perdin.

The Good Shepherd

Director: Robert de Niro

Intèrprets: Matt Damon, Angelina Jolie, Alec Baldwin, John Turturro, William Hurt, Michael Gambon, Timothy Hutton, Robert De Niro, Joe Pesci.

Gènere: Thriller, drama. USA, 2006. 160 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Robert De Niro mostra bones intencions com a director pero no encerta amb les mesures. El Buen Pastor és una peli plena d’excessos: excés de personatges, excés de diàlegs, excés de minuts (bastants) i, en definitiva, excés d’informació. He llegit que ha costat més de deu anys portar aquest guió a la pantalla, doncs crec q encara haurien d’haver retallat més. La peli comença bé, interessant, fluïda, però mica en mica es va espessint i espessint fins a saturar-se i saturar-te. Considerant que la seva durada passa de les dues hores i mitja, la peli es converteix en gairebé inacabable. Vol explicar tantes coses i les vol explicar de forma tan completa que és molt difícil d’assimilar-les totes, i això fa que l’interès de l’espectador vagi caient fins a esperar, simplement, a que acabi d’una vegada.

Això sí, s’ha de destacar que la peli té un estil propi molt treballat. Podríem dir que el continent supera al contingut, ja que aquest últim es passa de la ratlla. El repartiment d’actors i actrius és espectacular, però amb això no n’hi ha prou per enganxar. Personalment, em quedo amb John Turturro i William Hurt, pq a Matt Damon ja me’l començo a trobar fins i tot a la sopa.

Segurament la peli agradarà a part del públic, però a mi aquelles pelis que intenten explicar més del q poden (Syriana seria un altre exemple) em cansen bastant. La veritat és q vaig mirar el rellotge bastants cops. Com he dit, la història principal es presenta interessant, per la temàtica, pels grans actors que apareixen, i també per la forma com està explicada, amb anades i vingudes, però quan et trobes que van afegint i afegint i que tot té la pinta d’avançar tan a poc a poc, t’impacientes.

Res d’això vol dir que El Buen Pastor sigui una mala peli, té diversos moments força bons i el tema és atractiu, però jo la deixaria en un simple “interessant”, pel tot el q he dit abans. Si algú ho pot considerar com un avís, doncs això que es pot estalviar, però, com sempre, només es tracta de la meva humil opinió.

Hannibal Rising

Director: Peter Webber

Intèrprets: Gaspard Ulliel, Gong Li, Dominic West, Rhys Ifans, Helena Lia Tachovska.

Gènere: Thriller. USA, 2007. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

M’he trobat amb el que em temia: una peli de poca monta, sense cap tipus de personalitat i amb un aire a tv movie barata de principi a fi. He vist capítols de Rex alguna tarda de diumenge que m’han enganxat més que aquesta peli. La història té ben poca originalitat i està explicada amb presses i l’estructura és una de les més repetides a la història del cine, si no l’hem vist a cent pelis diferents, no l’hem vist a cap. Em nego a pensar que una icona del cine dels últims 20 anys com és el personatge d’Hannibal Lecter (sí, soc un fan) s’associi a un inici com aquest.

En cap moment reconeixes al protagonista en les expressions forçades d’aquest actor que produeix més ràbia que cap altra cosa. Tot plegat, resulta tan poc creïble que aquell canníbal melòman, tan pirat pero fascinant a la vegada, ens el posin a la pell d’aquest personatge tan pla i sense cap encant. Pel q fa a la resta de personatges, poca cosa de nou. Que algú m’expliqui el paper de la tieta d’Hannibal en tot això, i el de l’inspector de policia… fluixa, fluixa.

Un exemple més que demostra que no s’han de fer aquests experiments. Amb El Dragon Rojo, la trilogia es va tancar i de forma molt digna, mantenint en certa forma la naturalesa del personatge i, en general, una coherència amb la brillant i “noemcansarémaideveurela” El Silencio de los Corderos. Punt i final. Per què ara sortir amb aquesta peli cutre i pretendre ficar-la al mateix sac que les anteriors? Segurament pel mateix de sempre, per vendre.

Posar “Hannibal” al títol i amb lletres ben grosses al póster de la peli assegura un bon grapat d’espectadors, els quals deurien sortir de la sala amb la mateixa incredulitat i sensació de frau que jo. Quan desaparegui de les cartelleres, poca gent la recordarà.