Durant la primera dècada d’aquest segle, Pixar i Dreamworks van protagonitzar la gran lluita per fer-se amb el lideratge del gènere d’animació en 3D. El guanyador no cal ni anomenar-lo, perquè és bastant evident, però tot i que Pixar sempre ha destacat per la gran originalitat dels seus productes, en aquest cas no se’ls pot atribuir aquesta virtut. Poca gent ho va notar en el seu dia, però el póster dissenyat per a Los Increíbles (2004), una de les seves millors pel·lícules, va resultar significativament semblant al de la pel·lícula insígnia de Dreamworks, Shrek (2001). A vegades, fixar-se tant en la competència porta a descuits com aquest.
Arxius
All posts for the month Juliol de 2010
Mr. Nobody
Director: Jaco Van Dormael
Intèrprets: Jared Leto, Diane Kruger, Sarah Polley, Linh Dan Pham, Rhys Ifans, Natasha Little, Toby Regbo, Juno Temple.
Gènere: Drama, ciència-ficció, fantàstic. Bèlgica, 2009. 130 min.
És l’any 2092 i Nemo Nobody és l’últim humà mortal que queda en un món ningú mor. Acaba de fer 118 anys, però els doctors que el cuiden segueixen sense saber res del seu passat ni de com era la vida terrenal a principis de segle. Nemo intenta recordar, però els seus records el situen en diferents vides cada vegada, algunes d’elles entrecreuades. Per ordenar-les i comprendre-les, haurà de tornar a la seva infància.La vida ens planteja situacions que requereixen la presa d’una decisió, i aquesta ens pot condicionar la vida molt més del que pensem. Ens fa triar un camí i deixar-ne enrere uns altres, convertint en una incògnita tot allò que hagués comportat una decisió diferent. Mai sabrem si els altres camins ens haurien conduït a una vida millor o pitjor, la resposta només la podem trobar a la nostra imaginació o als nostres somnis. Las Vidas Posibles de Mr. Nobody gira sobre aquest plantejament, i quan dic “gira”, ho dic literalment, perquè presenta una de les estructures més caòtiques que he vist els últims anys, amb continus salts en el temps, l’espai i, per sobre de tot, en la imaginació. En el fons, què és la nostra imaginació si no un gran caos il·limitat d’idees i desitjos, on la realitat es converteix en un concepte totalment indefinit. Si aquest paràgraf us ha semblat confús, però teniu ganes de llegir la resta, us esteu acostant a la sensació que produeix exactament aquest film.
No resulta fàcil simplificar i plasmar de forma escrita el contingut de Las Vidas Posibles de Mr. Nobody (per quina estúpida raó no podien mantenir el títol original de Mr. Nobody?), perquè la pel·lícula no es pot entendre sense la seva espectacular factura visual i sonora. Dormael sorprèn amb una immensa varietat d’estils i gèneres, i un ús molt ambiciós dels efectes especials. Com ja he dit l’estructura ja no és només no-lineal, sinó un autèntic mosaic sense regles que ens va arrossegant i que ens acaba atrapant de forma inevitable. Estem davant d’aquelles pel·lícules davant les quals ens hem de deixar portar, perquè, a banda de la seva estructura i rerefons, conté un munt d’imatges precioses i demostra que Jaco Van Dormael, al qual no tenia el plaer de conèixer, és un cineasta amb un do especial, ja que, a banda de la direcció, també és responsable del guió i la banda sonora.
La pel·lícula és una successió de fragments que van passant i es van entrellaçant, a vegades de forma coherent, a vegades de forma totalment brusca i a vegades sense saber ben bé on acaba un i comença l’altre. Tot i aparèixer, de tant en tant, la sensació que ens estem perdent coses o no podem seguir el ritme, de seguida ens adonem que no tot ha de tenir un sentit o una explicació, com passa amb bona part de tot allò que surt de la nostra imaginació. En tot cas, la pròpia pel·lícula ens ho indica en alguns fragments de caràcter més metafísic i fins i tot científic. Les dimensions espai-temps són molt relatives a Las Vidas Posibles de Mr. Nobody. Com passava a Big Fish, una de les tantes referències d’aquest film, al cap i a la fi la credibilitat d’una història pot dependre de quant se la cregui qui l’explica, i nosaltres no som ningú per negar-li, menys encara si té 118 anys.
Pel que fa a les interpretacions, s’ha de dir que el nivell global és força destacable, sobretot pel que fa a l’apartat femení del repartiment, amb menció especial a Sarah Polley i una Diane Kruger un pèl desaprofitada. Com a protagonista, Jared Leto es troba davant el seu primer gran paper des de Réquiem por un Sueño i respon de forma més que correcte, tot i que no pot evitar provocar-me la sensació que sempre posa la mateixa cara. Ja que he citat un film de Darren Aronofsky, s’ha de dir que el director és una de les grans inspiracions d’aquesta peli, juntament amb la superposició de diferents realitats tan pròpia de Charlie Kaufman (és difícil no pensar en Adaptation i Olvídate de Mí! en més d’una ocasió). També m’atreviria a citar El Club de la Lucha i alguna cosa em diu que l’esperada Inception també hi tindrà alguna cosa en comú.
Tot i que Las Vidas Posibles de Mr. Nobody destaqui per ser fascinant, quasi hipnòtica, a nivell visual, també és molt profunda i amb un potent missatge sobre l’existència humana que t’obliga a reflexionar sobre diverses coses i que t’evoca sensacions i situacions molt concretes. I és que tots podem ser el protagonista d’aquest film (per alguna cosa es diu “Mr. Nobody”), tots tenim aquell moment “i si…” que ens ha deixat una incògnita per sempre, aquella estranya i inquietant vibració que suposa pensar en qui seríem ara si en cert moment haguéssim pres una altra decisió o donat una resposta diferent. Imagineu aquestes vides possibles i per un moment penseu que podrien ser la real, si més no, alguns dels seus elements. Complicat, eh? Doncs benvinguts a Las Vidas Posibles de Mr. Nobody. Aneu a veure-la, potser és una decisió que us canvia la vida.
Paris Je t’aime
Directors: Olivier Assayas, Fred Auburtin, Gerard Depardieu, Gurinder Chadha, Sylvain Chomet, Joel i Ethan Coen, Isabel Coixet, Wes Craven, Alfonso Cuarón, Christopher Doyle, Richard LaGravenese, Vincenzo Natali, Alexander Payne, Bruno Podalydès, Walter Salles, Daniella Thomas, Oliver Schmitz, Nobuhiro Suwa, Tom Twyker, Gus Van Sant.
Intèrprets: Natalie Portman, Elijah Wood, Nick Nolte, Juliette Binoche, Willem Dafoe, Bob Hoskins, Steve Buscemi, Maggie Gyllenhaal, Leonor Watling, Gaspard Ulliel, Javier Cámara, Emily Mortimer…
Gènere: Romàntic, drama, comèdia. França, 2006. 115 min.
En ple barri de Montmartre de París, un noi recull una noia que s’ha fet mal i la puja darrere del seu cotxe. Allà, s’inicia una conversa d’aquelles en què es nota que l’atracció entre ells va creixen poc a poc. És la primera de les 18 històries d’amor que formen aquesta pel·lícula, cadascuna localitzada en una zona diferent de París i cadascuna amb un rerefons molt particular.Que “París és la ciutat de l’amor” és una premissa que probablement va sortir dels propis parisencs (coneixent-los…), però que s’ha escampat per tot el món i ha acabat arrelant arreu. Sembla, doncs, que ajuntar diverses històries d’amor com a pretext per a realitzar una pel·lícula com Paris, Je t’aime no és una decisió gratuïta i té la seva raó de ser. No qualsevol localitat seria vàlida per a fer-ho. I és que la ciutat és l’únic element que tenen en comú els 18 relats que en formen part, ja que el contingut de cadascun és totalment independent i inconnex amb la resta. El principal repte era aconseguir que cada fragment tingués prou substància i interès, en les quals la ciutat fos un personatge més, però de forma subtil. I crec que s’assoleix en gran mesura, per tant l’experiment resulta diferent i interessant.
No hi ha dubte que tot resulta més fàcil si aconsegueixes que s’uneixin al projecte alguns dels millors directors de l’escena actual perquè donin el seu toc personal a cada història. A més, la pel·lícula, molt intel·ligentment, anuncia el nom del director corresponent a l’inici de cada capítol, de forma que crea expectació per veure què haurà creat cadascun. I funciona. Tot i que el nivell és irregular (amb 18 curtmetratges, és normal) i que les dues primeres històries són una mica fluixetes, Paris, Je t’aime gestiona bastant bé el seu contingut i la cosa comença a redreçar-se quan arriba el torn dels Coen amb Steve Buscemi com a protagonista. A partir d’aquí, la pel·lícula no evita alts i baixos en el seu ritme, però deixa peces de qualitat notable i amb personalitat pròpia.
Des de l’intimisme de Walter Salles, Daniela Thomas o Alexander Payne, passant per l’humor de Sylvain Chomet, la fantasia de Vincenzo Natali i Nobihuro Suwa, i acabant en la més pura paranoia de Christopher Doyle i el món vampíric de Vincenzo Natali. Tampoc hi falta la inquietud de Gus Van Sant ni el pla seqüència marca de la casa d’Alfonso Cuarón. No obstant, personalment em quedo, a més de la citada dels Coen, amb les històries d’Oliver Schmitz, Isabel Coixet (sense que serveixi de precedent) i, sobretot, Tom Twyker. I no és perquè hi surti Natalie Portman, que també, sinó perquè és la història més rodona i amb el muntatge que més em va agradar. A banda d’això, s’ha de dir que les interpretacions sí que estan totes a un nivell realment brillant, tant per part dels noms ja consagrats com dels desconeguts.
El principal problema que li trobo a Paris, Je t’aime és que 18 històries diferents són masses i que el format acaba perjudicant a les més modestes, o a les menys vistoses. No és fàcil mantenir l’atenció de l’espectador amb un producte tan fragmentat i és normal que la reacció sigui diferent en veure Joel i Ethan Coen amb Steve Buscemi en pantalla o Gurinder Chadha (jo tampoc sé qui és) i un grup d’actors desconeguts. Això no significa que després la història menys “mediàtica” et pugui sorprendre, cosa que passa en alguns casos, però al costat de la resta perd molt de protagonisme. En resum, que alguns dels curtmetratges serien molt més apreciats si es veiessin de forma separada que no pas ficats en aquest conjunt, on l’interès pot decaure i fer estar més pendent de quin serà el pròxim director que d’escoltar el que té lloc en aquell moment.
Cal puntualitzar que l’entorn del visionat, un cinema a la fresca ple de sorolls de barri i amb un públic un tant… inquiet (per dir-ho de forma amable) potser no era el millor, però en tot cas era una pel·lícula que tenia pendent i que em va oferir més o menys el que esperava. A banda del contingut dels capítols, no hi ha dubte que les autoritats parisenques deurien contribuir generosament al pressupost del film, perquè aquest es converteix en un veritable recorregut guiat per tots els barris de la ciutat. No sé si a París li fa falta gaire promoció turística a aquestes alçades, però aquest és probablement el millor reclam que pot tenir. Realment, t’entren ganes d’anar-hi; o de tornar-hi.
Un dels principals motius de consol pels aficionats a les sèries que encara noten el buit de Lost serà el retorn de Dexter, la brillant sèrie de Showtime sobre l’assassí en sèrie més carismàtic i estimat de la televisió. Després del tràgic i traumàtic final de la 4a temporada, la nova tanda de capítols que encarem es presenta més expectant que mai, ja que tot apunta a un gir molt important a la vida del protagonista. La seva estrena serà d’aquí dos mesos clavats, el 26 de setembre de 2010.
En motiu d’aquest retorn, la cadena Showtime ha presentat dos tràilers. El primer és un vídeo musical titulat “It’s Already Over” i planteja la nova temporada a partir dels fets més importants del final de l’anterior. Literalment, posa la pell de gallina. El segon ja és un tràiler amb el format habitual, que desvetlla (sense destrossar) alguns dels trets bàsics del que pot ser l’argument de cara a la 5a temporada. En tot cas, per qui vulgui iniciar la temporada sense saber res, o el mínim possible, recomano mirar només el primer.
AVÍS IMPORTANT: NO mirar cap dels vídeos si no s’ha vist el final de la 4a temporada perquè els SPOILERS són totals i absoluts.
La Siciliana Ribelle
Director: Marco Amenta
Intèrprets: Veronica D’Agostino, Gérard Jugnot, Francesco Casisa, Mario Pupella, Mariana Faja.
Gènere: Drama, policíac, màfia. Itàlia, 2009. 110 min.
Rita Mancuso és la filla d’una família mafiosa que viu a un petit poble de Sicília. El seu pare, Don Michelle, controla tot el que passa al poble, juntament amb Don Salvio, que forma part del mateix clan. Tot i que és conscient de certs aspectes, Rita no sap exactament com funcionen les coses ni tot allò en què està involucrat el seu pare, el qual ho significa tot per ella. No obstant, uns tràgics fets canviaran la vida de Rita, que començarà a descobrir de veritat el món que l’envolta.L’anomenat “efecte Gomorra” va tenir un pes real a Itàlia, ja que l’estrena de la controvertida pel·lícula de Matteo Garrone, basada en el llibre de Roberto Saviano, va fer perdre relativament la por a la indústria italiana davant la temàtica mafiosa. Un dels resultats d’aquesta desinhibició és La Siciliana Rebelde, un pel·lícula també basada en fets reals, que es centra en la història d’una noia que va decidir rebel·lar-se (detall que ja es podia intuir pel títol) contra el món que l’havia vist néixer i créixer. Tot i ser una pel·lícula de factura clarament inferior, fregant el telefilm, presenta una història prou sòlida i un ritme animat i constant que t’acaba enganxant, especialment si no saps res de la història original en què es basa, com ha estat el meu cas. Tot i les seves imperfeccions, que en són diverses, el resultat és força efectiu i molt digerible.
La pel·lícula probablement no explica res nou, especialment si ja s’han vist altres títols sobre la màfia siciliana, però l’aproximació als personatges i la bona ambientació de principis dels anys 90, tot i perjudicar-la a nivell de refinament visual (que ràpid ha passat de moda aquella dècada), li donen cert aire de veracitat que en el fons acaba sent beneficiós. Destaca sobretot el poble sicilià, 100% autèntic. El fet que no sembli una pel·lícula de 2009, sinó realment de l’època que il·lustra li dóna aquest aire a telefilm o inclús sèrie B, però tampoc ho he trobat un aspecte que hagi de condicionar massa la seva percepció, encara que estiguem en plena era digital. No obstant, això no treu que la direcció sigui justeta, els diàlegs força irregulars i els actors, en major o menor mesura, millorables.
El poder de La Siciliana Rebelde es basa en l’inesperat poder que una figura aparentment inofensiva pot tenir si té el coratge per enfrontar-se a un cos tan perillós com la màfia siciliana. El film no gira tant a l’entorn de les accions de la màfia, sinó en el personatge de Rita, en la seva posició de prioritzar la seva voluntat de venjança als ideals sota els quals va ser educada i, fins i tot, a la seguretat de la seva pròpia integritat física. Això sí, personalment, em quedo amb l’actriu que interpreta la protagonista de nena, capaç de donar-li una mirada de ràbia que realment impressiona. Per la seva banda, Veronica D’Agostino no està igual d’afortunada al llarg de tota la peli, tot i que s’hi esforça. Potser perquè, precisament, a vegades es nota massa que s’hi està esforçant i no li surt de forma natural.
La capacitat que aquest cas va tenir a l’hora de fer canviar l’actitud de les autoritats davant la màfia, de deixar fer i mirar cap una altra banda, és culpa també del jutge que es carrega de coratge per tirar endavant una acusació que posa en risc la seva vida. Una col·laboració sense la qual Rita no hagués pogut fer res. Una situació que es correspon a 1991, però que no tinc cap dubte que segueix sent vigent avui en dia, amb la diferència que cap d’aquestes dues figures existeix i que, per tant, tot segueix funcionant igual a Sicília. En aquest sentit, La Siciliana Rebelde acaba quedant reduïda a un homenatge a la figura de Rita, però tampoc es percep com una obra de denúncia a la situació actual, ni resulta amenaçant per la màfia. Segurament per això no ha tingut tanta transcendència com Gomorra.
Com ja he dit, tot i no ser una pel·lícula d’alta qualitat, és un producte prou interessant i efectiu, sobretot pels més aficionats a temàtiques mafioses, tot i que es tracti d’un títol relativament “de segona”. La Siciliana Rebelde es va estrenar el 2009 a Itàlia, i arribarà a Estats Units d’aquí un parell de setmanes. A Espanya, la data d’estrena encara és una incògnita, tot i que és més carn de festivals independents, que no pas de sales comercials. No obstant, crec que agradaria a la majoria de públic.
El cinema es caracteritza per ser un art que va molt més enllà de les simples pel·lícules. Tot el que l’envolta i el que se’n desprèn agafa una dimensió que cap altre art pot igualar. En aquest cas, estem davant de 35mm, una petita obra d’art que aconsegueix il·lustrar de forma conceptual 35 pel·lícules en tan sols 2 minuts. Amb un estil visual molt semblant al que utilitzaven els pósters de Pulp Fiction que vaig publicar fa temps, les pel·lícules apareixen referenciades de forma molt diversa i amb diferents graus de subtilesa, de forma que algunes resulten ràpidament identificables i d’altres no tant. De la mateixa forma, no tots els films inclosos són igual de populars.
La gran qualitat del curt no només es basa en la magnífica animació i l’originalitat dels motius visuals escollits per simbolitzar cada títol, també en l’habilitat per anar-los connectant i passar d’una pel·lícula a l’altra. En alguns casos, però, requereix de màxima atenció per poder apreciar segons quin detall. La música també dóna força pistes. Després del primer visionat, jo n’he reconegut al voltant d’una vintena. Quantes en sou capaços de trobar?
Era bastant escèptic sobre aquest projecte, del qual ja vaig parlar fa uns mesos al blog, ja que, per molt que un “crack” com David Fincher hi estigués darrere, dubtava si podia sortir una història suficientment potent com per crear una pel·lícula realment atractiva. Doncs bé, després de veure el tràiler definitiu de The Social Network (aquí probablement es traduirà com La Red Social), el film sobre la creació de Facebook, les meves expectatives s’han disparat completament. Si es confirma el que s’intueix en aquest avanç, crec que podem estar davant d’una de les bombes d’aquest any.
En primer lloc, queda força clar que The Social Network no va sobre Facebook en si, sinó sobre tot el que hi ha darrere. Tota la merda, parlant clar. Interessos, traïcions, judicis i, sobretot, diners, molts diners. En fi, que sembla que estem davant d’un autèntic drama, o fins i tot thriller. Amb Jesse Eisenberg com a Mark Zuckerberg, creador de Facebook, el film explicarà des de la humil creació del projecte fins a la conversió d’aquest en la xarxa social més gran del món, amb més de 500 milions d’usuaris, tal com apunta el póster de la pel·lícula. A banda d’estar molt ben fet, el tràiler presenta una inquietant versió de “Creep” de Radiohead, cantada pel que sembla una coral infantil.
The Social Network s’estrena el proper 10 d’octubre.
El Buen Alemán (2006) es va presentar com un film que emulava de forma deliberada el cine clàssic dels anys 40. El seu director, Steven Soderbergh, va rodar amb les càmeres i equips de so que s’utilitzaven fa 70 anys perquè el resultat fos el màxim de fidel a les grans pel·lícules d’aquells temps. El que potser no calia era copiar tan descaradament el póster de la pel·lícula clàssica més popular (que no bona) que es va rodar en aquella dècada: Casablanca (1942).
Em sembla bé que es vulguin fer homenatges d’aquest tipus, però una mica d’originalitat no hagués estat malament. I si després resulta que El Buen Alemán és un gran “voler i no poder”, com així és, encara queda més en evidència aquest excés d’ambició en comparar-se amb grans títols clàssics.
Anvil! The Story of Anvil
Director: Sacha Gervasi
Intèrprets: Steve “Lips” Kudlow, Robb Reiner, Tiziana Arrigoni, Chris Tsangarides.
Gènere: Documental, biopic, música. USA, 2008. 80 min.
Anvil és una banda de heavy metal més popular de Canadà que va sorgir a principis dels anys 80, juntament amb els grans exponents d’aquesta escena musical, com Metallica o Scorpions. No obstant, així com aquestes van obtenir un aclaparador èxit a nivell mundial, Anvil va seguir un camí molt més dificultós degut a la falta d’un bon mànager i el poc recolzament de les discogràfiques, i va passar pràcticament desapercebuda. A mitjans de la passada dècada, Steve “Lips” Kudlow i Robb Reiner, líders de la banda, van decidir fer un últim esforç per remuntar el vol.És difícil no caure en el prejudici que diu que, un cop vist un documental sobre un grup de música, ja els has vist tots. No ens enganyem, sovint és així. La gran majoria segueixen una estructura molt similar i previsible, amb una història que ens explicarà els inicis humils de la banda, la seva projecció cap a la popularitat, el seu moment àlgid, les baralles entre els seus integrants, el camí cap a la decadència i, probablement, l’eventual ruptura o reestructuració del grup. Per aquest motiu, molts d’aquests documentals acaben reservats als veritables fans de la banda. No obstant, Anvil: El Sueño de una Banda de Rock demostra que és possible trencar amb aquesta dinàmica. I ho fa presentant una banda que quasi no coneix ningú, i aquest és precisament el secret del seu èxit i la seva connexió amb l’espectador.
Tot i que la història no s’escapa completament d’aquesta condició de “ja vista”, el fet que el documental suposi el primer cop que sentim parlar d’aquesta banda fa que l’interès augmenti i que tinguem ganes de conèixer el per què de l’èxit d’aquest documental, què té que el faci tan especial. De seguida t’adones que és la veracitat i humilitat que desprenen els membres de la banda el que converteix aquesta història en profundament humana, abans que musical. De la mà de “Lips”, el líder de la banda, descobrim uns amics de 50 anys que només tenen ganes de veure complert el seu somni de tota la vida i que seguiran lluitant fins que el cos els digui prou. L’objectiu no és tant el triomf de la banda, que també, sinó el seu triomf personal, la recompensa a tota una vida intentant-ho. Gràcies a això, Anvil: El Sueño de una Banda de Rock genera una gran implicació emocional a l’espectador. Almenys, amb un servidor ho ha aconseguit.
El gran pes de Anvil: El Sueño de una Banda de Rock recau en “Lips”, el cantant i líder del grup. Tot i la inevitable reminiscència inicial a Ozzy Osbourne, el nostre protagonista no triga gens en demostrar que no té res a veure amb el seu veterà col·lega de Black Sabbath. Començant per la seva sensatesa i intel·ligència a l’hora de parlar. “Lips” (que sembla Messi d’aquí 30 anys) s’obre completament a la càmera, sense postures ni teatralitats, i aquesta autenticitat és la que dóna un toc d’emotivitat especial al documental, el qual s’acaba convertint en una història d’amistat i superació personal molt més creïble que d’altres que pretenen fer el mateix. D’altra banda, ens ajuda també a descobrir que el model d’èxit dins del món musical no només depèn de fer bona música o posar-hi bona voluntat, sinó en rodejar-se de la gent adequada.
Tot i que el documental cau en fases una mica reiteratives i presenta fragments, sobretot els de caràcter més familiar dels protagonistes, que s’haurien pogut tractar més dinàmicament, Anvil: El Sueño de una Banda de Rock aconsegueix un objectiu que poc m’esperava: fer-me emocionar amb quatre tios de 50 anys que desconeixia per complet una hora i mitja abans. Transmetre’m la seva alegria, la seva frustració, la seva esperança, deixant de banda si m’agrada o no la música que toquen i demostrant que no cal ser un fan seu per connectar amb el que senten. Una cosa tinc clara, si Anvil hagués saltat a la fama mundial, probablement mai hauríem vist un documental tan proper i tan sincer de les seves vides.
No crec que sigui un film per a qualsevol públic, els melòmans són qui més identificats s’hi poden sentir, però cal recalcar que Anvil: El Sueño de una Banda de Rock no és un documental sobre un grup de heavy en clau musical, sinó en clau humana. És per això que crec que la història pot arribar a molta més gent del que es podria pensar. Si més no, tot i que ara potser veig un pèl sobredimensionada la reacció en quan a premis i elogis en el moment de la seva estrena, a mi m’ha sorprès gratament.
Com un rellotge de puntualitat infalible, Woody Allen torna un any més per presentar-nos la seva nova pel·lícula. Després de passar per Barcelona amb la controvertida Vicky Cristina Barcelona (a qui el temps l’ha posat on es mereixia) i retornar a Nova York amb la divertida Si la Cosa Funciona (sens dubte, de les millors estrenes de 2009), el director aterra de nou a Londres, seu de la seva última gran obra mestra, Match Point. En aquest cas, es rodeja d’actors d’autèntic luxe per oferir de nou una comèdia d’embolics amorosos amb tocs dramàtics i humor inconfusible: Conocerás al Hombre de Tus Sueños. En anglès, You Will Meet a Tall Dark Stranger; un cop més s’han passat la traducció per on els ha vingut de gust.
Naomi Watts serà la protagonista del film, i estarà acompanyada d’Anthony Hopkins, Josh Brolin, Antonio Banderas i Freida Pinto, quedant-se Woody Allen sense aparèixer com a actor, per quarta vegada consecutiva. Per ara, el tràiler no promet res de l’altre món i la crítica està força dividida després de la seva estrena a Cannes 2010, però per mi l’estrena d’Allen és una cita ineludible de cada any, tot i que ja sabem que el seu nivell fluctua bastant.
Increïblement, i si no canvien les coses, Espanya serà un dels primers països on s’estreni: el 27 d’agost.