M.A.Confidential

12 Years a Slave

Director: Steve McQueen

Intèrprets: Chiwetel Ejiofor, Michael Fassbender, Lupita Nyong’o, Benedict Cumberbatch, Paul Dano, Brad Pitt, Paul Giamatti, Sarah Paulson.

Gènere: Drama, biopic. USA, 2013. 130 min.

Steve McQueen és un home decidit a fer-nos patir. Si l’amargor que ens recorria el cos després de veure Shame -per mi, la millor pel·lícula de 2012- trigava uns quants dies a desaparèixer completament, les emocions generades per 12 Años de Esclavitud no es queden gens enrere. Ulls humits, algun que altre esbufec per alliberar tensions i un ventall d’imatges difícils d’oblidar al nostre cap són les conseqüències més probables per a tot espectador que surti de presenciar aquesta crua i dramàtica història d’esclavatge. I és que al director irlandès no li tremola el pols en cap moment. Són més de dues hores, però la percepció del temps queda quasi eclipsada per com el film et submergeix en el seu relat i la duració en cap cas es fa llarga. Una pel·lícula dura i inclús dolorosa en més d’una ocasió, però, al cap i a la fi, una joia cinematogràfica de principi a final, destinada a rebre de forma més que merescuda reconeixements de tot tipus.

Si bé és cert que la temàtica no resulta innovadora i que bona part de les situacions i imatges que presenciem ja les haurem vist en altres títols, Steve McQueen dóna una tonalitat especial a la història, tant a nivell personal del protagonista, com de l’enfoc global de l’esclavitud. Primerament, perquè 12 Años de Esclavitud es pot considerar, per sobre de tot, un film sobre la pèrdua. I no parlo només de la pèrdua de la llibertat, que també, sinó de la pèrdua de les persones estimades, del distanciament amb la família; quelcom que fa més mal i genera més por que qualsevol fuetejada a l’esquena. Les escenes més emocionants solen ser les relacionades amb aquest aspecte. D’altra banda, és interessant l’enfoc que McQueen fa sobre l’esclavitud, ja que en ocasions resulta més flexible del que estem acostumats. A banda de la ja previsible crueltat dels amos i negrers, el film també posa en evidència actituds significatives dels propis esclaus que porten a la reflexió.

El director no fa la pel·lícula amb la única fixació d’explicar-nos la injustícia dels fets, sinó que enalteix la capacitat de resistència del protagonista i introdueix matisos per deixar clar que vol aprofundir en la part més visceral i mental de cada part implicada. I ho fa a través d’una direcció veritablement exquisida i també valenta, recuperant i fins i tot superant les sensacions que ens havia deixat amb Shame. Steve McQueen torna a moure la càmera amb delicadesa, però sense arrugar-se quan la situació ho requereix, encara que són precisament els moments en què la deixa immòbil durant una bona estona quan ens transmet més coses. En aquest sentit, té un parell o tres de plans i seqüències magistrals. El director torna a demostrar també el control que té del cos humà i com parla a través dels enquadraments i angles que fa en cada moment; 12 Años de Esclavitud és una pel·lícula molt física, i aquesta és una altra clau de la seva intensitat.

Evidentment, per poder ser tan físic, el film necessita uns actors que estiguin a l’altura dels requisits; i vaja si ho estan. El repartiment és de 10, ja que m’atreviria a dir que cap actor rebaixa el nivell del conjunt. Chiwetel Ejiofor, etern secundari a un bon grapat de pel·lícules, ofereix la millor actuació de la seva carrera amb un personatge que només amb la seva mirada ja transmet un munt de sensacions. El britànic sap combinar subtilesa i contundència, i en els minuts finals aconsegueix que se’t parteixi l’ànima. L’altre gran nom és el de Michael Fassbender, un fora de sèrie que ara mateix no té rival i que aquí treu la seva cara més cruel per construir un personatge tan odiós com patètic. La tercera és Lupita Nyong’o, la gran revelació de la pel·lícula i capaç d’oferir un realisme esfereïdor. I si la resta són noms tan fiables com Benedict Cumberbatch, Paul Dano, Brad Pitt, Paul Giamatti o Sarah Paulson, doncs el conjunt ja desborda qualitat.

És veritat que Steve McQueen no escatima violència explícita al llarg de la pel·lícula, però en cap cas s’hi delecta, per la qual cosa no hi ha cap imatge que resulti innecessària. Això sí, el dramatisme és realment acusat i posa a prova l’espectador. Hi ajuda també un element rellevant com la brillant banda sonora de Hans Zimmer, que sorprèn amb una composició molt menys grandiloqüent al que ens té acostumats (El Caballero Oscuro, El Hombre de Acero), però que influeix i molt en l’apartat més sensorial. Els minuts finals són probablement els més commovedors de tot l’any, i contenir l’emoció no és tasca fàcil d’aconseguir. Tot plegat fa que 12 Años de Esclavitud sigui d’aquelles pel·lícules que, més que visionar-les, sembla t’hagin passat per sobre. Les seqüeles anímiques són notables, però la qualitat de la pel·lícula és tan alta que amb la fosa a negre final vénen ganes d’aplaudir. El problema és que les mans, probablement, les tindrem fregant-nos els ulls.