Com sempre passa, s’acaba l’any i ja es comença a parlar d’Oscars. Aquesta estúpida premissa que les estrenes destinades a competir han d’arribar l’últim trimestre, i que provoca que moltes d’elles no ens arribin fins gener o febrer de l’any següent, no canvia. Una de les que ha entrat amb més força és El Lado Bueno de las Cosas, originalment titulada com a Silver Linings Playbook (la traducció sembla completament patillera, però és força literal), una comèdia romàntica dramàtica que vindria a ocupar el lloc de Los Descendientes l’any passat. Està dirigida per David O. Russell (The Fighter) i explica la història d’un professor d’institut que intenta recuperar la seva vida després d’una profunda depressió, i que es trobarà entre l’objectiu de guanyar-se de nou l’afecte de la seva dona i l’aparició de la filla dels seus veïns, que li trastoca els plans.
Arxius
All posts for the month Novembre de 2012
Holy Motors
Director: Leos Carax
Intèrprets: Denis Lavant, Edith Scob, Kylie Minogue, Michel Piccoli, Eva Mendes.
Gènere: Drama. França, 2012. 110 min.
Oscar és un home amb una feina poc habitual. Durant tot el dia, es dedica a viatjar en limusina per París i va complint diversos encàrrecs, per a cada un dels quals canvia totalment la seva fisonomia i es posa a interpretar un paper que pot anar des d’un captaire o un trol mig deformat, fins a un pare de família o un vell moribund. Cada encàrrec el porta a viure situacions de tot tipus, des de les més excèntriques fins les més aparentment convencionals.Després d’arrasar al Festival de Sitges, on es va emportar els premis a Millor Pel·lícula, Millor Director i Millor Pel·lícula Europea, Holy Motors arriba a les cartelleres disposada a seguir la seva particular croada per a desconcertar tot el personal. La veritat és que intentar fer crítiques de pel·lícules com aquesta té un punt masoquista, ja que si hi ha alguna cosa que et deixa Holy Motors, aquesta no és precisament una idea clara del que acabes de veure. Alguns la trobaran prodigiosa, altres una presa de pèl, altres buscaran les substàncies que van portar el director a idear-la i altres simplement evitaran fer l’esforç de treure’n alguna conclusió, però el cas és que Leos Carax deixa anar tot el seu arsenal visual de forma veritablement grotesca i salvatge. El propòsit darrere de tot plegat, com sempre passa en aquests casos, acaba sent interpretat de forma subjectiva per cada espectador.
Sinister
Director: Scott Derrickson
Intèrprets: Ethan Hawke, Juliet Rylance, Clare Foley, Michael Hall D’Addario, Fred D. Thompson, James Ransone, Vincent d’Onofrio.
Gènere: Terror, intriga. USA, 2012. 110 min.
Ellison Oswalt és un popular periodista i escriptor que va viatjant amb la seva família per Estats Units per investigar assassinats sobre els quals després en fa una novel·la. Després d’instal·lar-se en una casa on va tenir lloc un d’aquests assassinats, descobreix a les golfes una caixa plena de cintes Super 8 que contenen vídeos domèstics d’altres famílies, però de seguida descobreix que amaguen altres imatges terribles, que al mateix temps el poden ajudar a trobar la resposta a l’assassinat que està investigant.Si hi ha alguna cosa que li demano al cinema de terror és que no tracti l’espectador d’estúpid o basi tota la seva estratègia en el constant recurs fàcil dels espants sobtats (lligats a la corresponent pujada de volum del so) i poca cosa més. Vull que el film em mantingui en una tensió constant, que em faci esgarrifar quan toca i que, sense necessitat que sigui el súmmum de l’originalitat, hi hagi una història mínimament digna darrere. Per això Sinister és una de les pel·lícules de terror que més he patit/gaudit des de feia molt temps. Scott Derrickson, que es va presentar en societat amb El Exorcismo de Emily Rose (2005), presenta una pel·lícula de caire comercial i no exempta de diversos tòpics del gènere, però molt efectiva, ben aconseguida i ben lligada, capaç de fer-nos aguantar la respiració durant una bona estona i recordar-nos aquella peculiar satisfacció d’anar a veure cinema de terror amb cara i ulls.
Per fi arriba el tràiler d’una d’aquelles pel·lícules que semblen maleïdes. Després de de començar el rodatge sense tenir ben definit el guió, dels diversos canvis que el director Marc Forster (Cometas en el Cielo, Quantum of Solace) hi va introduir, les cabrejades de Brad Pitt i altres contratemps en el camí, el projecte ha aconseguit estabilitzar-se i arribarà a les pantalles, encara que mig any més tard del previst. Guerra Mundial Z és l’adaptació de la novel·la homònima de Max Brooks, que explica la lluita de la humanitat contra una enorme invasió de morts vivents des del punt de vista d’un treballador de les Nacions Unides. Pel que diuen els seus lectors, el film poc tindrà a veure amb la novel·la, però tot apunta que serà un dels grans “blockbusters” del proper estiu.
Argo
Director: Ben Affleck
Intèrprets: Ben Affleck, Bryan Cranston, John Goodman, Alan Arkin, Victor Garber, Michael Cassidy, Clea DuVall, Rory Cochrane, Tate Donovan, Christopher Denham, Adrienne Barbeau.
Gènere: Drama, thriller. USA, 2012. 115 min.
El 1979, una protesta a Teheran acaba amb l’ambaixada americana a l’Iran envaïda de forma violenta per manifestants. Desenes de persones es van quedar com a hostatges, però sis diplomàtics van aconseguir fugir i refugiar-se a casa de l’ambaixador canadenc. Davant el perill que corren, la CIA i el govern canadenc busquen un pla per intentar treure’ls del país i acaben recorrent a una de les seves indústries puntals: Hollywood.Ben Affleck segueix entestat en passar-nos la mà per la cara a tots els qui hem criticat sistemàticament les seves limitades qualitats com a actor. Si bé es veritat que pel que fa a aquesta vessant res ha canviat, el seu treball com a director ha aconseguit sorprendre tothom i consolidar-se de forma admirable en tan sols tres pel·lícules. Primer va ser l’estremidora Adiós Pequeña, Adiós, una de les millors pel·lícules de 2007; després va saber gestionar ritmes més accelerats al thriller The Town, fa un parell d’anys; i ara arriba amb un drama de suspens que funciona com un rellotge i es postula com un dels títols més destacats d’aquest any. Argo combina de forma exemplar una rigor narratiu impecable, una gran capacitat per a generar tensió en les seves escenes clau i fins i tot un enfoc relativament humorístic i autoreferencial que alleugera la trama quan ho necessita. Un film de manual, tant en el bon sentit, com en el dolent.