Carlos

Director: Olivier Assayas

Intèrprets: Edgar Ramírez, Alexander Scheer, Nora von Waldstatten, Christoph Bach, Juana Acosta, Julia Hummer.

Gènere: Drama, policíac, biopic. França, 2010. 3 capítols de 90-110 min.

El director francès Olivier Assayas, conegut pel seu estil personal i més aviat alternatiu, sorprèn amb un ambiciós i comercial projecte, de gran pressupost, sobre una de les figures clau del terrorisme revolucionari internacional dels anys 70 i 80. Tot i que la seva versió cinematogràfica (retallada a la meitat de la duració total) s’acaba d’estrenar a les nostres sales, Carlos és originàriament una extensa minisèrie televisiva de tres capítols, produïda per Canal+, que repassa una de les èpoques més convulses i complexes del continent europeu des de la mirada d’un dels homes que més va lluitar per canviar-ne el curs. La sèrie acompanya el protagonista en la seva escalada a nivell popular, al mateix temps que desgrana el context polític i diplomàtic que l’envoltava i condicionava la seva acció. Un exercici interessant, intens i de bona factura tècnica, però excessivament irregular i perjudicat per la seva extensa durada.

Carlos abraça uns 20 anys de la vida del personatge de Ilich Ramírez, de mitjans dels anys 70 fins a mitjans dels 90, i posa en context la difícil situació política i social que Europa va viure durant aquell temps. A nivell històric, la sèrie fa gala d’un gran treball de documentació, tot i que, com molt bé avisa a l’inici de cada episodi, les relacions entre els personatges poden ser considerades com a ficció. En tot cas, posa en evidència les múltiples aliances i interessos polítics que s’amagaven darrere aquests últims anys de Guerra Freda, que implicaven països dels cinc continents, així com la internacionalització dels moviments revolucionaris. Tot i aquest interès, el guió és dens i una mica irregular, així com el ritme de la narració, que s’estanca de forma alarmant a l’últim capítol. De les més de 5 hores que acumula la sèrie sencera, ben bé se’n podrien retallar uns tres quarts d’hora en què Assayas s’entesta en explicar detalls del personatge.

De seguida ens adonem que Carlos no està per tonteries. La història ens presenta un protagonista que destaca per la seva convicció i sang freda a l’hora d’actuar segons els seus ideals, els quals es converteixen en l’eix sobre el qual gira tota la seva vida. Tot i que els inicis no són fàcils, de seguida es guanya a pols que els principals líders polítics i revolucionaris se’l prenguin seriosament, fins a convertir-se en una autèntica figura mediàtica. No obstant, poc a poc ens adonem de la gran contradicció que suposa el personatge en si, ja que és allò contra el que lluita que l’està fent ric i popular. El revolucionari insubmís s’acaba convertint en un mercenari que es ven al millor postor de forma oportunista i aprofitant la conjuntura política de cada moment, una estratègia que es va tornant en contra seva. En aquest sentit, l’evolució del personatge resulta força significativa, però, a nivell televisiu, aquest té un gran inconvenient.

I és que “Carlos” no fa cap mèrit per generar empatia amb l’espectador. D’acord que la sèrie reflecteix el personatge tal com era, respectant la seva personalitat, i que manté un posicionament neutre respecte el que explica, però també hauria d’intentar donar un punt més proper a tot plegat, especialment si tenim en compte que el protagonista no seria l’home més simpàtic del món. Tot i fer un imponent i meritós treball interpretatiu, Edgar Ramírez (que té un aire a Javier Bardem) ofereix un posat i manera de fer les coses que acaben per fer ràbia i per cansar-nos una mica d’ell. Es pot respectar la seva causa i admirar les seves dots estratègiques, però en cap cas és un protagonista en qui emmirallar-nos, bàsicament perquè és un estúpid. Pel que fa als actors i actrius secundaris, el nivell global és bastant bo, sobretot en l’apartat femení per part de Nora von Waldstatten.

Un dels aspectes més arriscats i que més criden l’atenció de Carlos és la immensa varietat d’idiomes que s’hi parlen, cosa que dóna una gran versemblança, però també alguna que altra situació absurda. D’altra banda, cal destacar el bon treball d’ambientació i la altíssima quantitat de localitzacions que apareixen, així com una atractiva banda sonora de la qual s’extreu que Assayas és força fan de grups com Wire. Tot i ser un producte imperfecte i, segons la meva opinió, una mica massa dilatat, Carlos és una sèrie interessant, amb bons moments d’acció i un contingut polític de força riquesa. Amb un aire que recorda a Munich o R.A.F. Facción del Ejército Rojo, films amb arguments contemporanis, repassa una important figura de l’activisme revolucionari europeu, no tant pel que va aconseguir canviar, sinó per com va aconseguir posar contra les cordes més d’un estat o organització internacional. Recomanable, sobretot als amants d’aquest tipus de temàtiques.