Passats els primers dies del Festival D’A 2016, aquesta és la primera crònica sobre algunes de les pel·lícules que s’hi han pogut veure. De moment, el nivell presenta una mica de tot, però les propostes demostren en tots els casos buscar una personalitat pròpia i, a la seva manera, sorprendre l’espectador. Aquestes en són les meves impressions.
Arxius
All posts for the month Abril de 2016
The Jungle Book
Director: Jon Favreau
Intèrprets: Neel Sethi, Bill Murray (veu), Ben Kingsley (veu), Idris Elba (veu), Christopher Walken (veu), Lupita Nyong’o (veu), Scarlett Johansson (veu), Giancarlo Esposito (veu)
Gènere: Aventures, fantàstic. USA, 2016. 105 min.
Mowgli és un nen que ha crescut en plena selva després que uns llops el trobessin abandonat i el criessin com un més de la bandada. Fins ara, la seva presència ha estat més aviat discreta vers la resta d’animals, però quan arriba una dura època de sequera i tots es troben al voltant de les poques reserves d’aigua que queden per a establir una treva fins que les condicions millorin, el tigre Shere Khan es mostra totalment contrari a la presència d’un humà entre ells i amenaça de matar-lo. Davant aquest fet, i veient que posa en perill la seguretat dels llops, la pantera Bagheera decideix acompanyar Mowgli al poblat més proper.L’actual dinàmica de Disney de traslladar els seus clàssics animats a una acció real revestida d’una bona capa d’efectes digitals és de dubtosa originalitat, però pot trobar una raó de ser si aquest trasllat comporta una reinterpretació de la història en qüestió amb nous focus d’interès. Sincerament, no tenia massa confiança en què El Libro de la Selva aconseguís aquesta fita, ja que tot feia esperar un simple desplegament d’armes visuals digitals, però a l’hora de la veritat el film ha apuntat força més amunt i s’ha convertit en un producte que funciona a diversos nivells. Capitanejada per Jon Favreau (Iron Man, Cowboys and Aliens), la pel·lícula adapta la novel·la de Rudyard Kipling amb un to força menys festiu que el precedent animat de 1967, accentuant la vessant més seriosa, salvatge i fins i tot transcendental de la història, i també traient molt més rèdit de les seves escenes d’acció. Una revisió que, en tot cas, es tradueix en un bon exemplar de cinema d’aventures apte per a tota la família.
Zootopia
Directors: Byron Howard, Rich Moore, Jared Bush
Veus originals: Ginnifer Goodwin, Jason Bateman, Idris Elba, J.K. Simmons, Octavia Spencer, Alan Tudyk, Shakira
Gènere: Animació, aventures. USA, 2016. 110 min.
Lluny dels consells dels seus pares conformistes, la conilleta Juddy té molt clar que la seva vocació és ser agent de policia per així poder contribuir a evitar injustícies i fer un món millor. Després d’un dur entrenament, Juddy aconsegueix entrar al cos policial de Zootrópolis, però els inicis no seran tan ideals com ella pensava, ja que tot i haver-hi obert un misteriós cas de desaparicions de depredadors, la seva primera responsabilitat és la de posar multes als cotxes mal aparcats. No obstant, durant la seva tasca descobreix detalls que podrien ajudar a resoldre aquesta investigació.Per al públic adult, ja fa uns anys que el d’animació s’ha convertit en un gènere a tenir en compte com qualsevol altre. Al mateix temps, però, aquest fet ha tendit a subratllar la diferència entre aquells títols animats on els adults hi troben un estímul especial -ja sigui per la profunditat del guió, la complexitat narrativa o l’ús de referències- i aquells on es queden en el rol d’acompanyant degut a l’enfocament més infantil del film en qüestió. En aquest context, la percepció inicial de Zootrópolis apuntava a una posició més aviat centrada i amb una lleugera decantació cap al segon grup, però si bé la pel·lícula sembla confirmar-ho en els seus primers compassos, acaba demostrant tot el contrari gràcies a una lectura socio-política que va guanyant en incidència i també en contundència a mesura que s’apropa a la seva resolució. El resultat acaba trobant un molt bon equilibri entre la diversió dels més petits, una valuosa lliçó a aprendre pels qui no ho són tant, i un missatge que convida a la reflexió als adults.
Un festival de cinema que destaca els noms del directors presents a la seva programació abans que els títols de les pel·lícules en qüestió és clarament un festival que aposta pels autors per sobre de tot. Una coherència absoluta, doncs, la que segueix el Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona, conegut ja com a D’A, que aquest any arriba a la seva sisena edició. Un cop més, bona part del que hi veurem possiblement no arribarà a les sales comercials, així que els cinèfils més empedernits tenen deu dies per explorar mirades cinematogràfiques força diferents i particulars. Del 21 d’abril a l’1 de maig, el D’A 2016 projectarà més de setanta pel·lícules als Cines Aribau, el CCCB, la Filmoteca de Catalunya i la seu de la SGAE Catalunya, i també a altres sis seus repartides per Catalunya.
Julieta
Director: Pedro Almodóvar
Intèrprets: Emma Suárez, Adriana Ugarte, Daniel Grao, Inma Cuesta, Darío Grandinetti, Rossy de Palma, Michelle Jenner, Pilar Castro, Susi Sánchez, Joaquín Notario, Nathalie Poza
Gènere: Drama. Espanya, 2015. 95 min.
Julieta és a punt de marxar de Madrid per anar-se’n a viure a Portugal amb la seva parella Lorenzo, però un dia es troba pel carrer amb Bea, una amiga de la infància de la seva filla Antía, que li explica que fa poc es va trobar amb ella a Suïssa. La breu conversa transcorre amb normalitat, però Julieta, que en realitat fa dotze anys que no sap res de la seva filla, queda profundament afectada per la notícia. Degut a això, decideix cancelar el seu viatge i posar-se a escriure sobre Antía, començant pel moment en què va conèixer l’home que es convertiria en el seu pare.Tot i ser indubtablement un dels cineastes amb més talent de la indústria espanyola i a la vegada una de les figures que aixeca més rebombori -en tots els sentits- cada vegada que estrena una nova pel·lícula, tinc la “sort” d’encarar el cinema d’Almodóvar sense cap mena de devoció ni tampoc de recança. Dit això, crec que aquesta posició és especialment adequada davant una pel·lícula com Julieta, que té una estranya capacitat de combinar un fons fàcilment reconeixible com a “almodovarià” amb una forma no massa habitual en la trajectòria del director manxec. I la veritat és que la jugada no li acaba de sortir massa bé, ja que sovint aquests dos elements -forma i fons- entren en una contradicció que enrareix les sensacions que transmet el film. Es pot percebre allò que busca el director en la protagonista i les circumstàncies que la rodegen, però el que veiem a la pantalla no concorda i necessita sempre de complements per a explicitar-ho tot.
The Invitation
Directora: Karyn Kusama
Intèrprets: Logan Marshall-Green, Michiel Huisman, Tammy Blanchard, John Carroll Lynch, Mike Doyle, Emayatzy Corinealdi, Karl Yune
Gènere: Thriller, intriga. USA, 2015. 90 min.
Dos anys després de desaparèixer sobtadament quan mirava de superar la mort del fill que tenien en comú, Eden convida el seu exmarit Will a un sopar de retrobada amb d’altres amics. El sopar no resulta especialment còmode per a Will, no només perquè no sabia res d’Eden en tot aquest temps, sinó perquè, a més, té lloc a la mateixa casa on els dos vivien quan va passar la tragèdia. Quan arriben al sopar, tot sembla transcórrer amb certa cordialitat, però Will de seguida comença a fixar-se en alguns detalls que el fan sospitar que alguna cosa passa.La distància que hi ha entre la sospita i la certesa pot ser molt punyetera, i a vegades molt traïdora. També pot convertir-se en una arma molt efectiva a l’hora de construir un bon thriller cinematogràfic si se sap gestionar amb la dosificació correcta i també amb un punt de mala llet, i és exactament això el que ha fet la directora novaiorquesa Karyn Kusama a La Invitación, flamant i merescudíssima guanyadora del passat Festival de Sitges 2015. Amb una trama lineal relativament simple i una acció ambientada pràcticament en un sol espai durant la seva hora i mitja, la pel·lícula absorbeix l’espectador en una atmosfera que augmenta la seva incomoditat de forma continua des del primer minut, alimentant la seva suspicàcia a base de pistes i senyes que no sempre resulten tan clares o inconfusibles com semblen. Un joc d’intriga que ens obliga a mantenir els ulls ben oberts en tot moment, i que sap treure profit amb molt enginy a cada una de les situacions que presenta.
Kaguya-hime no Monogatari
Director: Isao Takahata
Veus originals: Aki Asakura, Takeo Chii, Kengo Kora, Atsuko Takahata, Shinosuke Tatekawa, Tamaki Kojo
Gènere: Animació, fantàstic. Japó, 2013. 135 min.
En una zona boscosa de Japó, un vell tallador de bambú s’emporta una sorpresa quan es troba una estranya planta d’on en surt una nena diminuta vestida de princesa. Conscient de seguida del que acaba de veure, decideix adoptar la criatura i criar-la juntament amb la seva dona a la casa que tenen en plena muntanya. Batejada com a Kaguya pels seus amics, la nena creix i madura a una velocitat fora del normal, però la seva felicitat es veu amenaçada quan els rumors de la seva existència arriben al Palau de la ciutat, on reclamen que aquella ha de ser la seva residència donada la seva condició de princesa.Enmig del que podríem considerar l’etapa d’or del cinema d’animació, promogut en gran part gràcies a l’evolució tecnològica i a l’escalada de qualitat narrativa, no deixa de ser curiós que sigui un títol totalment oposat a aquestes tendències el que mereixi una menció més especial quant a ambició i virtuosisme tècnic. L’Studio Ghibli sempre ha estat un estendard de l’animació més artesanal, però la veritat és que El Cuento de la Princesa Kaguya va encara més enllà i aposta per un estil de dibuix que se situa a les antípodes dels nivells de nitidesa i color que es solen buscar avui dia. Dirigida per Isao Takahata i amb un total de vuit anys de treball darrere, la pel·lícula ens acosta a un llegendari conte popular japonès procurant tota la cura i delicadesa que necessita la naturalesa de la seva protagonista, però també fent gala d’una enorme versatilitat que li permet revolucionar-se visualment quan la història així ho requereix. Un film únic dins de la seva espècie.