Zombieland

Director: Ruben Fleischer

Intèrprets: Jesse Eisenberg, Woody Harrelson, Emma Stone, Abigail Breslin, Amber Heard, Bill Murray.

Gènere: Comèdia, terror. USA, 2009. 80 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Tota la crítica coincideix en definir aquesta pel·lícula com el “plaer culpable” d’aquest Nadal i el cert és que no puc fer més que afegir-m’hi. Més que una comèdia, Bienvenidos a Zombieland es podria qualificar com una gamberrada, una irreverència sense malícia i creada sense cap mena de preocupació. El més important: que la pròpia peli és conscient d’això i no se n’amaga, per tant no mostra cap mena de pretensió per anar més enllà. No busqueu un guió coherent i elaborat, personatges profunds o un desenllaç impactant i trencador perquè de seguida és evident que no ho trobareu. Així doncs, només queda deixar-se portar per les successives situacions absurdes i passades de volta, i acompanyar els quatre protagonistes en aquesta espècie de road movie envoltada de zombis.

Tot i les inevitables comparacions amb Zombies Party, la qual no deixa de ser-ne un gran referent, hi ha força elements que les diferencien. El fet que aquesta sigui americana ja hi fa molt, sobretot pel tipus d’humor i, en línies generals, per un estil molt més esbojarrat i destructiu. En fi, més ianqui. L’argument no té cap propòsit definit, és una fugida constant dels protagonistes, amb diverses parades i una quasi inexistent evolució de les relacions entre ells. Jesse Eisenberg i Woody Harrelson formen la típica parella de jove pringat i poca cosa i adult sobrat i força anat de l’olla, però funcionen molt bé per aquest tipus de peli. Emma Stone i Abigail Breslin (la nena, ja crescudeta, de Little Miss Sunshine) hi posen el contrapunt femení i creen aquesta espècie de competició per veure qui és mes llest.

Bienvenidos a Zombieland és d’aquelles pelis en què els actors s’ho deurien passar de conya mentre la rodaven, i això es nota, sobretot per part d’un Woody Harrelson que es veu en la seva salsa en les escenes d’acció, especialment quan agafa el seu bat de beisbol. D’altra banda, Eisenberg, un dels nous actors de moda, té la cara d’empanat idònia pel seu paper i es desenvolupa força bé. Els papers femenins són més fluixets, tot i que impacte veure Abigail Breslin en un paper tan diferent del que la va fer popular. Amb tot, l’aparició estel·lar no és de cap dels protagonistes, sinó d’un dels més grans: Bill Murray. El genial actor s’interpreta a si mateix i no té cap problema en auto parodiar-se, en la mateixa línia de tot el film, i introduir referències a altres pelis seves. Tot un homenatge que comparteixo i aplaudeixo efusivament, i que encara afegeix més simpatia al film.

Bienvenidos a Zombieland propicia aquella situació en què saps que la qualitat del que estàs veient no és precisament alta, però a pesar d’això gaudeixes perquè saps que no és el que hi busques. Un altre factor que contribueix a explicar-ho és la durada, 80 minuts pelats, això sí, amb un ritme molt dinàmic i un avanç molt ràpid dels fets. D’altra banda, la introducció d’elements gràfics, com els cartells que enumeren les regles que el personatge de Columbus ha creat per sobreviure i que apareixen repetidament i de forma enginyosa al llarg del film, ajuda a aquest dinamisme i a crear una atmosfera desenfadada. I és que aquesta és l’actitud adequada per veure i interpretar Bienvenidos a Zombieland.

A vegades, hi ha pel·lícules que aconsegueixen un efecte positiu per oferir exactament el que pretenen, encara que cinematogràficament siguin de mala qualitat. Aquesta és una d’elles i s’ha de dir que, de tant en tant, no van gens malament per oblidar-te de tot durant una estona. No us la prengueu seriosament perquè no toca fer-ho, i no us faci vergonya reconèixer que us ho heu passat de conya veient-la. Com molt bé diu la crítica, és un plaer culpable.