Els qui vam tenir la sort de fer coincidir la nostra infància i/o adolescència amb la dècada dels 90 sempre viurem amb una irremeiable nostàlgia de la tecnologia que ens envoltava en aquell moment. No és estrany, doncs, que contínuament apareguin productes actuals convertits a l’aspecte que haurien tingut vint anys enrere. I ens encanten. En aquest cas, la gent de College Humor han convertit algunes de les sèries més famoses dels últims anys en videojocs de rol de 16-bits, aquells que ens feien passar hores i hores davant el televisor (dels de tub, evidentment), mig hipnotitzats per aquells petits personatges movent-se bruscament i per una musiqueta electrònica que se’t ficava al cervell.
curiositats
All posts tagged curiositats
En plena era de la digitalització i el 3D, sempre és curiós fer un salt enrere (especialment pels que ho vàrem viure) i imaginar com serien algunes coses adaptades a l’entorn tecnològic de fa 25 anys. En aquest cas, el dissenyador Eric Palmer ha convertit uns quants pòsters de conegudes pel·lícules de la història del cine a una caracterització en 8-bits, la que es feia servir pels primers videojocs i que molts vam tenir la sort de gaudir. El resultat és força catxondo. Aquests en són alguns exemples (click a la imatge per ampliar):
Si hi ha alguna qualitat que no caracteritzi a Dexter és precisament la de fer riure, però amb una mica de treball de muntatge, les imatges apropiades, una mica de saxo melòdic com a banda sonora i uns títols de crèdit simpàtics, es pot donar la volta fàcilment a un dels personatges més obscurs de la televisió actual. Fins i tot un diàleg que originalment era tens i incòmode pot prendre un doble sentit totalment diferent, sempre ajudat, com no podria ser d’altra forma, per uns quants riures enllaunats. El resultat d’aquest “MashUp” és realment enginyós i no em negareu que aquest Dexter comediant també té un toc terrorífic, potser més cínic encara que l’original.
Com que el cap de setmana es presenta gèlid i poc favorable a activitats exteriors, proposo un petit repte cinèfil. Aquesta imatge, pel que diuen, conté referències a un total de 50 pel·lícules de tota la història del cine. N’hi ha de força clares i evidents, n’hi ha de més amagades o encriptades, amb la dificultat afegida que s’ha de tenir en compte que els títols són en anglès. Quantes en sabeu veure?
Als comentaris poso les que he trobat jo (32 de 50), tot i que en algunes tinc dubtes. Ajudeu-me a completar-les totes!
(click a la imatge per ampliar-la)
Font: Vamos al cine
Ara feia bastant que no recuperava cap “MashUp” en forma de tràiler, concretament des d’aquella bona mescla anomenada Upception, i he decidit afegir-ne un amb l’inici d’aquest nou any. Pel que veig aquest també fa bastant temps que existeix, però no l’he descobert fins avui, via Twitter. Es tracta d’un muntatge que pren les imatges del tràiler de la genial Matrix i el sincronitza amb el so del tràiler de Scott Pilgrim Contra el Mundo, pel·lícula que, per cert, torno a reivindicar com una de les més divertides que he vist en els últims anys. L’efecte de canviar el significat de les imatges, un cop més, està perfectament aconseguit; això sí, cal saber quin és l’argument de Scott Pilgrim… per poder apreciar-ho bé. Aquí us el deixo:
Si la fórmula funciona, repetim-la. És la pobra i desgastada màxima de Hollywood durant els últims anys i estan disposats a seguir-la mentre els surti rendible. En el cas de Resacón en Las Vegas, cal reconèixer que va ser una comèdia sorprenent per la seva frescor i capacitat d’evitar els recursos de sempre, però el seu exagerat èxit en taquilla va provocar la inevitable conseqüència de fer-ne una seqüela. Resacón 2 ¡Ahora en Tailandia! (sense comentaris) arriba el 24 de juny a les nostres sales amb la mateixa estructura que la seva antecessora, però localitzada al país asiàtic. A falta de veure la pel·lícula, que per ara ha rebut molt males crítiques després de la seva estrena a Estats Units, només cal veure els dos tràilers per plasmar les intencions mimètiques d’aquesta segona part.
No és el cas més flagrant que he presentat en aquesta secció, sobretot degut a la diferència cromàtica d’una de les dues cares, però no hi ha dubte que l’estructura és clarament la mateixa, així com la intencionalitat alhora de representar cada personatge. Si el 2002 Pedro Almodóvar jugava amb vermell i blau per presentar i distingir les dues protagonistes del seu film Hable Con Ella, el 2006 Richard Eyre escollia el mateix recurs i disposició pel póster de Diario de un Escándalo, en aquest cas optant pel groc. En tot cas, si l’enquadrament fos el mateix, pràcticament parlaríem de dos pósters simètrics.
Tot i passar desaparcebuts o rebre relativament poca atenció per part de molts espectadors, els títols de crèdit poden ser una part molt important d’una pel·lícula, ja sigui pel seu contingut simbòlic, pel seu sentit de l’humor o perquè ens estan mostrant informació sobre la trama sense que ho sapiguem. En altres ocasions, directament són petites obres d’art audiovisual. En els més de 115 anys d’història del cinema, els títols de crèdit han experimentat una evolució paral·lela, lligada als avanços tecnològics i també a la mentalitat a l’hora de fer pel·lícules. En tot cas, actualment ja hi ha molts cineastes que els inclouen i els treballen com una part més de la història que explicaran, i també les sèries de televisió han començat a destacar amb crèdits d’una gran qualitat.
La pàgina The Art of the Title, dedicada a analitzar els títols de crèdit de desenes de pel·lícules, ha editat un vídeo que fa un breu repás a la història del disseny visual en aquest camp. Des del clàssic cartell de Intolerància (D.W. Griffith) dissenyat el 1916, fins les recents La Red Social, Buried o Scott Pilgrim Contra el Mundo, totes de 2010. Entremig, clàssics com Tiempos Modernos (1936) o Ciudadano Kane (1941), revolucionaris com Anatomia de un Asesinato (1959) o Con la Muerte en los Talones (1959), els inconfusibles James Bond amb Dr. No (1962) o Goldfinger (1964), el valor icònic de Fiebre del Sábado Noche o Star Wars (1977), els detalls amagats a Seven (1994) i l’animació més moderna de Atrápame si Puedes (2002) , Juno (2006) i Sherlock Holmes (2009). Sense oblidar les aportacions televisives de A Dos Metros Bajo Tierra (2001), Dexter (2006) o Mad Men (2007). Un viatge per la història del cinema en escassos dos minuts i mig.
No descobrirem ara que, si hi ha un director que s’inspira en mil i un referents cinematogràfics en les seves pel·lícules, aquest és Quentin Tarantino. El cineasta mai ha amagat que els seus anys de treballador en un videoclub van forjar el seu gran amor pel cinema, i que els seus films són un premeditat homenatge a tots aquests títols de sèrie B que el van fer arribar on és ara. Tarantino no dubta en prendre elements originals d’aquestes pel·lícules i incloure’ls a les seves històries, en el que ell no considera en cap cas un plagi, sinó una declaració d’amor i devoció cap al cinema que ha marcat la seva vida i un gest amb la intenció de compartir-lo amb tots els seus espectadors, conscient que, en el fons, ell pràcticament no ha inventat res en això del setè art.
Robert Grigsby Wilson, un editor de Los Angeles, ha buscat tots els referents en què s’inspira Tarantino, concretament a Kill Bill, i ha confeccionat aquest muntatge anomenat Everything is a Remix: Kill Bill. L’objectiu no és desprestigiar el genial director, ja que aquest ho fa conscientment i sense pretendre apropiar-se de cap idea, sinó mostrar tots aquests films (la gran majoria desconeguts) que van alimentar aquesta brillant pel·lícula. Al final, també mostra alguns dels famosos trets característics que Tarantino utilitza a totes les seves pel·lícules. A banda del gran treball de documentació, el muntatge del vídeo és excel·lent, així que val la pena.
Font: /Film
Sovint, el gènere d’acció no es caracteritza per l’elevada originalitat de molts dels seus exponents. Persecucions al límit, explosions de proporcions exagerades, tirotejos inacabables i un protagonista que s’acaba erigint com el gran heroi després de salvar els innocents del gran desastre que s’acostava. És coherent, doncs, que el cartell de la pel·lícula vulgui destacar alguns d’aquests elements, els més atractius pel públic, però als responsables de Speed (1994) se’ls hauria pogut ocórrer una estructura una mica diferent a la de la imatge de La Jungla 2 (1990). A destacar també l’excés de bronzejat de Keanu Reeves i la prova irrefutable que ens recorda que Bruce Willis va lluir una bona mata de cabell en el seu dia.