A mida que avança l’any, el panorama cinematogràfic va animant-se cada cop més i augmenta la sensació que podem estar davant d’un 2012 d’allò més atractiu a nivell d’estrenes. L’últim en trucar a la porta és l’australià John Hillcoat (La Proposición, La Carretera), que arriba disposat a consolidar-se com un dels cineastes més importants del moment amb Lawless, una història de gàngsters i contrabandistes ambientada a l’època de la Gran Depressió i la Llei Seca a Estats Units. Una història més o menys contemporània a Boardwalk Empire, que fa un retrat basat en fets reals sobre la lluita pel control del mercat negre del whisky amb tres germans com a protagonistes.
Arxius
All posts for the month Abril de 2012
David Cronenberg torna a posar-se les piles. Després de l’etapa de sobrietat en què havia entrat amb els seves últimes tres pel·lícules (Una Historia de Violencia, Promesas del Este i Un Método Peligroso), el director canadenc recupera la seva vessant més visceral i emocional en la que promet ser una pel·lícula amb una forta personalitat i també controvèrsia. Adaptant la novel·la homònima de Don DeLillo, Cosmopolis explica la història d’un jove i brillant “broker” de Nova York que ha de creuar Manhattan per acudir a la barberia del seu pare a tallar-se els cabells. En aquest trajecte, la seva vida canvia per complet i es veu immers en una sèrie de fets en què la realitat i la paranoia semblen mesclar-se.
Incendies
Director: Denis Villeneuve
Intèrprets: Lubna Azabal, Mélissa Désormeaux-Poulin, Maxim Gaudette, Rémy Girard, Abdelghafour Elaaziz.
Gènere: Drama. Canadà, 2010. 125 min.
Jeanne i Simon Marwan són dos germans bessons que reben dues cartes de part de la seva mare just abans que aquesta mori. Una està dirigida al seu pare, a qui creien mort, i l’altre a un tercer germà del qual desconeixien totalment l’existència. Per a trobar-los, Jeanne marxa al Líban i comença a investigar el passat de la seva mare, cosa que la portarà a descobrir moltes coses que desconeixia d’ella i que li canviaran la vida per sempre.Hi ha pel·lícules que ets conscient que has de veure, però que se t’escapen durant el (poc) temps que estan en cartellera i acaben constantment arraconades per la prioritat d’altres estrenes més actuals. I quan arriba el dia en què decideixes saldar aquest compte pendent, acostumes a penedir-te de tot aquest temps que has deixat passar. Incendies és una d’aquestes pel·lícules. Nominada l’any passat a l’Oscar a millor film de parla no anglesa, aquesta producció canadenca adapta una obra de teatre homònima de Wajdi Mouawad i construeix un drama intens, emocional i colpidor, enriquit per un interessant component social i històric que acompanya una trama principal en forma de “road movie”. Un viatge als orígens que arrossega l’espectador, especialment en la seva segona meitat, i que aconsegueix transmetre a l’espectador la forta càrrega dramàtica que suporten els personatges. Qui deia que Canadà era un país insuls?
Tyrannosaur
Director: Paddy Considine
Intèrprets: Peter Mullan, Olivia Colman, Eddie Marsan, Ned Dennehy, Sally Carman.
Gènere: Drama. Gran Bretanya, 2011. 90 min.
Joseph és un home violent, alcohòlic i amargat amb la seva vida, especialment després de matar accidentalment el seu gos, l’únic que li feia companyia. Un dia, després d’un altercat en un pub, la seva vida es creua amb la de Hannah, propietària d’una botiga que recull donatius de caritat, en la qual veu una possible sortida als seus problemes. No obstant, poc a poc va descobrint que la vida de Hannah tampoc es caracteritza per la felicitat.El cinema britànic reafirma el seu immillorable estat de forma i completa el seu particular “hat-trick” al podi de les millors pel·lícules d’aquests primers mesos de l’any. I no ho fa precisament amb comèdies, sinó amb drames carregats de cruesa i pessimisme, i que posen a prova l’espectador explorant el costat més tenebrós de la condició humana. Així doncs, a Shame i Tenemos que Hablar de Kevin, s’hi afegeix ara Redención (Tyrannosaur), un intens i despiadat drama sobre l’odi, l’autodestrucció, la misèria i la culpa, conceptes que casualment també comparteixen els altres dos títols. Sota la implacable batuta de Paddy Considine, la pel·lícula presenta dos personatges atrapats en la desesperació de les seves respectives vides, quasi sense esperança de poder-ne escapar, però que busquen un suport recíproc que doni una mica de llum a la seva existència. Dues personalitats diferents, però molt més connectades del que sembla.
Crematorio
Director: Jorge Sánchez-Cabezudo
Intèrprets: José Sancho, Alicia Borrachero, Juana Acosta, Pau Durà, Manuel Morón, Vicente Romero, Vlad Ivanov, Montserrat Carulla.
Gènere: Drama, policíac. Espanya, 2011. 8 capítols de 50-55 min.
Rubén Bertomeu és un constructor que s’ha fet d’or gràcies a l’explotació agrícola i immobiliària a la localitat valenciana de Misent. Gràcies a les seves influències amb la classe política i els seus tractes amb organitzacions il·legals, Bertomeu pot fer i desfer al seu gust, i és a punt d’engegar el seu projecte més ambiciós, el complex turístic Costa Azul. No obstant, l’intent de traïció d’un dels seus homes i altres contratemps familiars comencen a complicar-li la vida.Sovint he estat acusat (i probablement amb raó) de defugir sistemàticament qualsevol sèrie espanyola, però no ens enganyem, no és gens habitual trobar una producció televisiva de qualitat parida en aquest país. I no és un tema de prejudicis, per molt que alguns vulguin veure-ho així, sinó que és una fama guanyada a pols. Només cal veure, per exemple, el nivell que està adquirint la BBC per adonar-se que estem a anys lluny. És per això que fa una il·lusió especial poder parlar d’una sèrie com Crematorio, la qual demostra que no tot està perdut, i que quan es prenen els referents adequats i es treballa seriosament, el resultat no té res a envejar a cap producció estrangera. Vuit capítols carregats d’intensitat, talent narratiu i elegància que enganxen l’espectador gràcies a l’atractiu dels personatges i la credibilitat de les històries. No sé si ho firmaria la HBO, però les diferències es veuen notablement reduïdes.
Sembla que Oliver Stone s’ha deixat de tonteries i està disposat a fer-nos gaudir de nou. Després d’una dècada vagant pel panorama cinematogràfic amb despropòsits com World Trade Center o Alejandro Magno i controvertits documentals com Comandante i South of the Border, el director recupera el seu esperit dels 90 i adapta Savages, un dels “best sellers” de més èxit de Don Winslow, per presentar-nos un thriller ambientat en el món del tràfic de drogues a la frontera entre Estats Units i Mèxic. La història, carregada de trames i personatges, arrenca amb el segrest de la nòvia d’uns cultivadors de marihuana, que s’enfronten a un perillós càrtel mexicà per recuperar-la. Colors pujats, estètica “videoclipera” i que corri la sang!
Fidel a la seva cita anual, Woody Allen presenta la seva nova comèdia i estrena capital europea. Aquest cop, Roma és la protagonista de la col·lecció de postals que inclouen totes les pel·lícules del director novaiorquès en la seva particular gira europea i, com no podia ser d’altra forma, també el nom de la ciutat forma part del títol: To Rome With Love. Després de la petita joia de Midnight in Paris, Allen recupera el seu típic format de comèdia coral en què presenta quatre històries paral·leles que probablement s’acabaran trobant, molt a l’estil de Conocerás al Hombre de Tus Sueños. Per ara, el tràiler no promet massa, però sí que hi ha una gran novetat a celebrar, i és que el director torna a posar-se davant la càmera, sis anys després.
[REC] 3: Génesis
Director: Paco Plaza
Intèrprets: Leticia Dolera, Diego Martín, Emilio Mencheta, Javier Botet, Mireia Ros, Àlex Monner.
Gènere: Terror, comèdia. Espanya, 2012. 80 min.
El Koldo i la Clara celebren el seu casament somiat. Després de la cerimònia religiosa, tots els convidats es traslladen a una antiga sala de festes per celebrar el convit, però, quan tot sembla anar com una seda, el tiet del nuvi cau del primer pis i mossega una de les invitades. A partir d’aquí, el caos s’apodera del lloc, el número d’infectats creix cada vegada més i sobreviure es converteix en una missió quasi impossible.La saga de terror per excel·lència del cinema espanyol demostra que té corda per estona. Tot i els dubtes que va generar la fluixa [REC] 2 (2009), que va posar en dubte la necessitat d’allargar l’impacte que havia tingut la sorprenent [REC] (2007), els creadors de la saga Jaume Balagueró i Paco Plaza han sabut reinventar-ne l’enfocament i oferir una tercera entrega (en aquest cas, dirigida només per Plaza) que sap mantenir-se fidel al concepte inicial, però amb una personalitat diferent i uns objectius renovats. [REC] 3: Génesis no abandona el gènere terrorífic, però s’acosta de forma molt més clara a la comèdia que no pas al suspens i tensió constant que buscaven les seves dues antecessores. També l’apartat visual és diferent, ja que l’efecte de la càmera en mà es reserva tan sols pels primers minuts del film i queda definitivament abandonat just després de l’aparició del títol de la pel·lícula. Tota una declaració d’intencions.