Comença a notar-se que ens dirigim moooolt poc a poc cap a l’origen de tot plegat. Després d’uns dos primers capítols que van servir per sentar les bases de l’argument d’aquesta temporada, aquest ens deixa, per sobre de tot, tres moments, quasi detalls, que de ben segur seran claus per a l’explicació de tot plegat.
La setmana que ve, més!
No diré que és una mala notícia, perquè el cert és que molta gent estava demanant a crits la finalització d’una sèrie que ja portava ben bé dues temporades innecessàries. Per molt que ho vulguessin impedir, l’extrema dilatació de la història ja feia aigües per tot arreu i l’interès cada cop era menor, per no parlar dels nivells de credibilitat. Tot i que haig de reconèixer que la 4a temporada ha resultat força entretinguda, Prison Break ja no era ni Prison ni Break.
S’ha de dir que Prison Break ha estat una sèrie feta pràcticament sobre la marxa. Inicialment pensada per només 13 capítols, ja va ser allargada en la seva primera temporada gràcies al seu immens èxit. El mateix ha passat amb la segona, tercera i quarta temporada, que han estat creades i desenvolupades en funció de l’èxit d’audiència de Scofield i companyia.
Així doncs, els més fans de la sèrie no tenen motiu per queixar-se, ja que aquesta ha durat molt més del que estava previst originalment. La decisió de tancar-la definitivament em sembla molt encertada i també necessària, sobretot perquè és una forma seriosa d’acabar, evitant la més que probable cancel·lació més endavant i deixant tots els caps per lligar.
A partir del 17 d’abril, s’emetran els últims sis capítols de la quarta temporada, que posaran punt i final a una sèrie que, amb tots els seus defectes, ens ha fet passar molt bones estones d’acció i suspens.
Què tindrà aquesta sèrie que ens obsessiona tant…
En fi, com ja porto fent des de sempre al blog, obro un espai perquè tots els frikis de Lost puguin dir la seva opinió respecte l’evolució d’aquesta cinquena temporada. De moment, ja tenim dos capítols en què s’han presentat, més o menys, les que poden ser les línies conductores d’aquest any.
Globalment, potser esperava una miqueta més d’aquest inici (això és la llarga espera, ja se sap…), però s’haurà de veure cap on ens porten. Això sí, tocarà trencar-se el cap i fer molta memòria sobre tot allò que ha passat fins ara i que semblava no tenir explicació.
(Atenció: Si no has vist el capítol, no miris els comentaris)
Director: Gabriele Muccino
Intèrprets: Will Smith, Rosario Dawson, Woody Harrelson, Barry Pepper, Michael Ealy.
Gènere: Drama. USA, 2008. 110 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Ben Thomas té una vida aparentment benestant: una casa immensa a la costa, un espectacular cotxe esportiu i una bona feina. No obstant, el seu objectiu principal a la vida sembla ser ajudar a les persones que ho necessiten. Quan Ben comprova que es tracta d’algú bondadós, que realment ho mereix, fa tots els possibles per solucionar-li els seus problemes. No obstant, presenta també un costat més aviat ocult, que no permet que coneguem gaires coses de la seva pròpia vida.No m’agraden les pel·lícules que des del principi volen imposar-te la forma com has de reaccionar envers elles, i Siete Almas és una d’aquestes pel·lícules. Reconec que pot tractar-se d’una opinió massa subjectiva i que potser em deixo portar excessivament pel fet que als deu minuts ja he clissat perfectament les intencions del film i d’aquí no hi ha qui em mogui, però estic segur que més d’un la compartirà amb mi. M’agraden els drames ben fets, que et facin emocionar (per això està el cinema), però vull que siguis tu el que s’emociona i no que “t’emocionin” descaradament. Per mi, Siete Almas busca això últim, cosa que a mi em tira enrere i em posa a la defensiva, no puc fer-hi més.
La peli, a més, presenta una estructura narrativa que crec que tampoc l’ajuda gens. El recurs de deixar per al final el principal “per què” de tot és una mala elecció, ja que difícilment convencerà al qui ja no s’ha cregut res des d’un bon inici. I és que resulta molt difícil prendre’s aquest film de forma racional, ja que només es deixa portar pel sentimentalisme pur i dur. Potser si ja ens ho plantegessin com una història que s’aparta de la realitat, llavors l’afrontaríem d’una altra forma, però s’empenya en ser extremadament realista i això fa que sigui tan difícil de creure’s el que passa. A més, els personatges amb qui interactua el protagonista tenen un comportament tan teledirigit que la història té una manca total d’efecte sorpresa.
Pel que fa a Will Smith, m’agrada aquest gir dramàtic que està portant a terme com a actor els últims anys, ja que deixa clara la voluntat de reivindicar-se com a actor i sortir de l’encasillament còmic, però a Siete Almas encarna un personatge que vol ser tan bona persona que fa ràbia. No pot ser que, a absolutament totes les escenes, la càmera es preocupi tant d’ensenyar-nos com li brillen els ulls. Potser el final de la peli posa explicació a tot el que fa, però anteriorment, un té la sensació que, de trobar-se amb un personatge com Ben Thomas, el primer que faria és desconfiar-ne completament, i amb raó. Dóna una aire tan transcendent a tot el que fa (a sobre amb la musiqueta facilona de fons), que es distancia massa de l’espectador i, per molt Will Smith que sigui, acaba sent massa, massa forçat.
Si per alguna cosa val la pena Siete Almas és per veure Rosario Dawson, que interpreta el que es podria dir l’únic personatge coherent de tota la peli. La veritat és que ha estat la millor actuació que li he vist (tot i que tampoc han estat moltes) i no és fins que no apareix ella que la peli ens fa sentir emocions de veritat. En realitat, la puntuació que puc donar a la peli és bàsicament per ella perquè, com ja s’ha notat sobradament, la resta no m’ha convençut gens ni mica. Sí, el final dóna certes explicacions, però és que també està explicat amb un dramatisme tan grandiloqüent que acaba carregant i desitjant que s’acabi ja d’una vegada.
No sé si serà una de les crítiques més impopulars que he fet, perquè en general he vist força acceptació de la peli, però realment no sé dir res mes d’ella. Siete Almas no és bonica i sensible, es creu bonica i sensible, i d’una forma il·limitada. Personalment, l’he trobat massa manipuladora, sentimentalista i pretenciosa. Com he dit a l’inici, sembla que la peli t’estigués obligant a emocionar-te; tot depèn de com ho encaixis, alguns es deixaran portar i altres, com jo, buscaran si realment hi ha raó per emocionar-se o no. A mi em costa trobar-la.
Doncs sí, qui ho diria… d’aquell escèptic “a veure què surt” de la nit del 18 de gener de 2006, a tenir un domini .com propi i quedar finalista d’uns premis. La veritat és que no està gens malament, modèstia a part. Com ja he dit en altres ocasions, això no pararà fins que jo no vulgui, i el cert és que les ganes de comentar cada peli que veig o notícia que llegeixo no han disminuït gens des que vaig començar el blog.
Saber que hi ha persones (encara que siguin dues o tres només) que esperen llegir el meu post d’una peli en particular per acabar de decidir si veure-la o no, o que n’hi ha d’altres que abans de llegir les cartelleres dels diaris entren aquí per guiar-se, és un fet que ajuda a seguir, no hi ha dubte. I que consti que dic això perquè ho sé de primera mà, si no no ho faria.
Des de l’obertura del nou maconfidential.com, el volum de visites ha anat pujant poc a poc, i ja està arribant a les 10.000, cosa que realment és d’agrair. Per tant, vull donar les gràcies a tots els qui participeu amb els vostres comentaris i animar els qui només entren a mirar, que també sé que són diversos, a deixar la seva opinió, sigui la que sigui, encara que sigui una frase.
En motiu d’aquest aniversari, he dedicat la capçalera del blog a la primera peli que vaig comentar al blog: Dolls de Takeshi Kitano. Això era a l’antiga versió de M.A.Confidential, naturalment (que cutre la veig ara, fins i tot ha desaparegut la imatge de la peli). No hi ha dubte que l’evolució ha estat considerable des de llavors fins ara, espero que seguim així!
Director: Tony Gilroy
Intèrprets: Sean Penn, Emile Hirsch, Josh Brolin, James Franco, Diego Luna, Alison Pill, Victor Garber.
Gènere: Drama, biogràfic. USA, 2008. 115 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Als anys 70, en uns Estats Units en plena transformació social, Harvey Milk arriba a San Francisco i obre la botiga de fotografia Camera Castro. Al cap de poc, la zona es converteix en un punt de referència per a la població homosexual de la ciutat, durament marginada i perseguida per la policia. Harvey Milk es torna cada cop més influent i el seu carisma el converteix en el referent per la lluita pels drets dels homosexuals.No podia faltar. Cada any, per aquestes dates, ens trobem amb la mateixa estrena: un biopic històric d’algun personatge influent i carismàtic de la història d’Estats Units, amb un gran actor al capdavant i amb la mirada clarament dirigida cap a l’Acadèmia de Hollywood quan falta d’un mes pels Oscars. Aquest any, aquesta estrena es diu Milk, i el que es pot dir d’ella s’assembla molt al que es pot dir de les seves predecessores. És un film molt ben treballat, amb una gran agilitat narrativa, un protagonista que de seguida es guanya la simpatia de tothom i uns secundaris que l’acompanyen de forma brillant, però que no pot desprendre’s d’aquesta sensació de peli ja vista, de recursos convencionals i d’un final exageradament efectista.
D’acord que la trama són fets reals, i Milk s’encarrega de remarcar-ho amb la inclusió d’imatges d’arxiu, que li donen un caràcter quasi de documental, però tot es pot enfocar de moltes maneres sense acabar caient en el mateix. Tinc la sensació que hi ha molts personatges polítics del món, passats o presents, que podrien protagonitzar aquesta peli, adaptada a la seva causa particular. No dic que no s’hagin de portar al cinema les vides de personatges que s’ho mereixen, encara que sigui perquè tothom els conegui una mica millor, però sí que crec que fa falta una mica més d’originalitat i de voluntat de diferenciar-se de la resta, i Milk no aconsegueix fer-ho.
La veritat és que la valoració d’aquest film ve una mica condicionada per tot el que he dit abans, però això no treu que el consideri un bon film, que funciona molt bé en quan a ritme (cosa que no poden dir la majoria de biopics) i també en l’evolució dels diferents personatges. Naturalment, parlar de Milk és parlar de Sean Penn, tot i que tampoc considero que sigui d’aquelles actuacions que passaran a la història. Això sí, s’ha de valorar que Penn sàpiga fugir de l’exageració i de les seves típiques i dramàtiques ganyotes, un risc que el personatge comportava de forma evident. En canvi, la caracterització de la personalitat i els gestos de Harvey Milk és molt més mesurada i cuidada. No obstant, està clar que la peli està feta a mida pel seu lluiment i que la nominació a l’Oscar està assegurada.
Pel que fa a la resta d’actuacions, el cert és que cal treure’s el barret. Tant Emile Hirsch, com James Franco i Josh Brolin són un gran recolzament per Sean Penn i construeixen uns personatges molt sòlids i també difícils d’interpretar. La veritat és que el repartiment és un dels punts forts de Milk. En canvi, hi ha altres aspectes que no m’han convençut gaire, com per exemple la banda sonora, que vol combinar música original amb cançons de l’època, però sense gaire traça ni criteri. La direcció de Gus Van Sant tampoc és que sigui especialment destacada, diria que es limita a complir i poc més.
En resum, Milk és una bona peli, però estructuralment s’assembla massa a moltes altres i això la perjudica. A més, els minuts finals són massa forçats emocionalment i utilitzen alguns recursos narratius que ja cansen una mica en films d’aquest tipus. La recomano perquè està ben feta, és enriquidora a nivell històric i molt interessant des del punt de vista polític, a banda de que no es fa gens llarga, però aviso que no ens trobem amb res que no hàgim vist ja anteriorment.
Director: Jennifer Chambers Lynch
Intèrprets: Bill Pullman, Julia Ormond, Pell James, Ryan Simpkins, French Stewart, Kent Harper.
Gènere: Thriller, drama, suspens. USA, 2008. 90 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
La zona del desert de Santa Fe, a Estats Units, està patint una sèrie d’assassinats que tenen la població atemorida. Per aquest motiu, dos agents de l’FBI acudeixen a una comissaria de la policia local, on interrogaran tres possibles testimonis de l’últim crim. En un ambient més aviat enrarit, els agents demanen a cadascú que els expliqui la seva versió dels fets.Si heu estat atents a la fitxa tècnica (espero que algú sí), haureu detectat un cognom familiar dins de l’àmbit cinematogràfic. Efectivament, la jove directora d’aquest film és ni més ni menys que la filla de David Lynch, però amb això no ens hem d’esperar una forma de fer cinema tan controvertida com la del seu pare. No obstant, de moment li segueix l’estela a nivell d’èxit en festivals de cinema, ja que Surveillance va ser la guanyadora del Festival de Sitges 2008. També s’ha de dir que Jennifer Chamber Lynch presenta clares mostres de voler allunyar-se de la convencionalitat, no tant en el fons sinó en la forma. El que trobem a Surveillance no és nou, ni de bon tros, però presenta certes particularitats a nivell narratiu i estructural que la fan prou atractiva.
Després d’uns crèdits inicials realment impactants i uns primers minuts atípics, el film es posa en situació i comença l’acció en si. De seguida ens adonem que allò que al principi semblava tan seriós, i fins i tot terrorífic, va agafant cert to desenfadat i que ens podem prendre el que passa d’una altra forma. Al mateix temps, l’estructura a base de flashbacks i repeticions de situacions des de diferents punts de vista (relativament “tarantiniana”) deixa entreveure allò de que res és el que sembla fins que no es demostri el contrari, cosa que de seguida ens atrapa. Tot i el continu canvi de temps i de punt de vista, la senzillesa de la trama (única i amb pocs personatges) no posa cap tipus de dificultat per captar perfectament tot el que passa i anar avançant poc a poc cap a la resolució.
Jennifer Chambers Lynch ens presenta uns personatges incòmodes i inquietants, de qui no som capaços de confiar pràcticament en cap moment, cosa que aconsegueix mantenir la intriga fins el final. Els actors no és que siguin especialment brillants, però destaca Bill Pullman (a qui el pare de la directora ja va utilitzar a Carretera Perdida -per mi la seva millor peli-) en un paper que no li és nou però que sap portar molt bé. També cal mencionar els dos policies i la ràbia que aconsegueixen fer a tothom. D’altra banda, també és significatiu que la peli es limita a dues localitzacions: la comissaria de policia en el present i la carretera en els flashbacks. Tot i així, la història mai es fa monòtona.
El veritable punt de discòrdia de Surveillance pot ser perfectament el final. Cal tenir present el que he dit anteriorment sobre com prendre’s tot el que passa, ja que la directora n’és conscient i decideix, en certa forma, apuntar-se a la festa. Això pot agradar més o menys, depèn de com s’interpreti o de si es vol interpretar o no. Més d’un quedarà amb mala cara, segur. A banda d’això, la trama s’acaba resolent força bé, a tenor amb la resta de peli, i un es queda amb la sensació que no li han pres el pèl en aquest sentit, cosa que en altres casos sí que passaria. Això sí, no diré que no evitaria alguna que altra escena excessiva i innecessària.
Tot i tenir cert aspecte de peli de serie B, personatges relativament antipàtics i l’esmentat final un pèl anat de l’olla, Surveillance és un film interessant, adequat pels que ens agraden les històries que es mouen en el temps i fins i tot en el punt de vista, i que, a més a més, constata bones maneres com a cineasta de la filla Lynch. De totes formes, tant com per guanyar a Sitges… no ho sé, potser va pesar una mica el cognom.
Encara no té data d’estrena a les sales comercials.
És un tema que porta cua, de forma inevitable, des de l’apoteòsica estrena de El Caballero Oscuro. La magistral actuació de Heath Ledger a la pell de Joker i la circumstància que aquest fós trobat mort uns mesos abans de seguida van destapar l’opció que l’actor australià s’emportés l’estatueta en la propera celebració dels Oscars. Ja fós per criteris interpretatius o per criteris emocionals, moltíssima gent creia que aquest seria el millor homenatge i record a Ledger.
Doncs bé, el primer pas, i molt important, es va donar ahir a l’entrega dels Globus d’Or 2009. Heath Ledger es va emportar el guardó a millor actor secundari i es va emportar l’ovació més sentida de l’acte. Així doncs, res fa pensar que l’Academia de Cine el deixi fora de les nominacions i a més té tots els números per emportar-se també aquest premi pòstum. Bàsicament perquè dubto molt que deixin passar aquesta ocasió per quedar tan bé davant de tothom.
Naturalment, caldrà veure el treball dels actors que competeixin amb ell des d’una prespectiva d’igualtat, i llavors decidir si és realment el millor. De totes formes, no hi ha dubte que si 2008 ha tingut un personatge, aquest ha estat el Joker de Heath Ledger.
De moment, la seva “candidatura” als Oscars ja ha començat a rodar amb força a internet i ho ha fet, si més no, amb molta creativitat. I si no, mireu els dos posters que s’han creat per a la causa, jugant amb els motius de la peli, l’estatueta de l’Oscar i dues de les frases més recordades del personatge. Destaca sobretot la segona, a veure si reconeixeu la frase…
(clickeu a la imatge per veure-la en la mida original)
Director: Edward Zwick
Intèrprets: Daniel Craig, Liev Schreiber, Jamie Bell, George MacKay, Alexa Davalos, Allan Corduner, Mark Feuerstein.
Gènere: Drama, bèl·lic, històric. USA, 2008. 130 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
El 1941, l’exèrcit nazi envaeix el territori de Bielorússia. Milers de jueus són tancats en ghettos o directament exterminats, però d’altres aconsegueixen fugir cap als boscos. Tuvia, Zus y Asael Bielski, tres germans que han vist com tota la seva família ha estat massacrada, comencen a agrupar els supervivents i formen una unitat de resistència. Poc a poc, la comunitat va creixent i es torna més poderosa, però la vida al bosc no resulta gens fàcil.Pel·lícula construïda de forma impecable per funcionar com el que és: un producte d’entreteniment perfectament dissenyat, oferint entreteniment de principi a fi, però sense arriscar-se a aprofundir més del compte. Tal com va fer amb Diamante de Sangre, Edward Zwick aconsegueix fer-nos passar una molt bona estona, mesurant de forma molt efectiva el ritme de la peli i amb una trama que atrau des d’un bon principi i ja no ens deixa anar fins al final. En aquest cas, compta també amb un protagonista que rendeix molt bé en aquest tipus de papers, com és Daniel Craig, i uns secundaris que també compleixen amb la part que els toca aportar. La veritat és que Resistencia és d’aquelles pelis destinades a agradar a pràcticament tothom; és el que té no arriscar-se en excés.
Un dels aspectes meritoris de Resistencia és que, tot i la seva temàtica àmpliament utilitzada al cinema en general (2a Guerra Mundial), aconsegueix distanciar-se de les imatges més típiques i tòpiques i ofereix un enfoc relativament diferent al que havíem vist fins ara. Tot i que l’estructura de la trama no és nova i moltes de les situacions són d’esperar, no et vénen constantment altres pelis a la memòria mentre la veus, cosa que és força fàcil en films sobre aquest conflicte. Resistencia comença sense perdre el temps, posant-te en situació de seguida i entrant en acció de forma que quasi t’agafa per sorpresa. A partir d’aquí, presenta una evolució constant, tant en en la trama com en els protagonistes, i sap mantenir l’atenció i evitar la monotonia fins al final.
L’argument té els seus tres pilars bàsics en la part més bèl·lica, la vida de la comunitat al bosc i la relació entre els dos germans Tuvia i Zus. Com és d’esperar, a vegades no són els alemanys els que més maldecaps dónen als protagonistes, i a vegades el problema més gros apareix per sorpresa. Tot i que les situacions no són un prodigi de l’originalitat, estan ben trobades i ben situades en el temps perquè el film tingui substància en tot moment. El muntatge presenta obligats salts temporals, alguns d’ells amb la sensació que deixen caps per lligar, però també ajuden a fer avançar la peli de forma adequada. Amb tot, com ja he dit, la narració és fàcil i sense complicaci0ns, cosa que la fa molt efectiva per a tots els públics.
Segurament és per això que a Resistencia es troba a faltar una mica més d’atreviment en alguns aspectes que de ben segur deurien tenir més pes en la història real (cal recordar que està basada en fets verídics). Així doncs, qüestions com la controvertida posició dels soviètics o el mateix paper poc clar de Bielorússia a la guerra són tractats de forma molt superficial i evitant mullar-se massa. També falta un punt més d’èpica a la història, ja que els protagonistes volen portar l’etiqueta d’herois, i la veritat és que ho són, però el film no ho sap ressaltar de forma suficient. Al personatge de Daniel Craig li falta una mica de carisma, el mateix que al de Liev Schreiber (que quasi m’ha agradat més i tot). En canvi, cal destacar l’actuació de Jamie Bell (el nen de Billy Elliott), que sorprèn amb un personatge que va de menys a més.
Resistencia ofereix exactament el que esperava d’ella. És una bona peli, que sap aprofitar un relat de temàtica molt atractiva i que juga molt bé les seves cartes, tot i no ser totes les que podria. Supera les dues hores, però manté un ritme sense grans baixades i presenta escenes d’acció molt efectives i emocionants, cosa que no la fa, per res, llarga. Una bona opció pel que busca entreteniment, però ben treballat, i sense necessitat de recrear-se en la duresa del moment històric, cosa que ja han fet d’altres. Recomanable a absolutament tothom.
(Atenció: Spoilers als comentaris!)
Director: Tarsem Singh
Intèrprets: Lee Pace, Catinca Untaru, Justine Waddel, Julian Bleach, Robin Smith, Daniel Caltagirone, Leo Bill, Sean Gilder.
Gènere: Fantàstic, aventures. Índia, 2006. 115 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Al Hollywood dels anys 20, Roy Walter, un especialista en seqüències d’acció, és ingressat a un hospital per culpa d’una caiguda que l’ha deixat sense poder caminar. Allà coneix Alexandria, una nena que duu un braç immobilitzat i amb qui de seguida fa amistat. Per tal de guanyar-se la seva companyia i de pas buscar la seva ajuda, Roy promet a Alexandria que li explicarà la història més meravellosa del món: el relat de la venjança del Bandit Blau i els seus cinc companys contra un malvat rei que els ha destrossat la vida.És curiós, si més no, que la pel·lícula guanyadora del Festival de Sitges 2007 fós una producció de 2006 i que no arribés a les nostres sales fins a finals de novembre de 2008. Sigui com sigui, tot i que el film només va ocupar les cartelleres de les sales menys comercials, la gran majoria de reaccions havien estat molt positives, fins i tot havia llegit que era una dels millors de l’any. I la veritat és que no ho acabo d’entendre del tot. Reconec la originalitat del seu plantejament, la seva gran capacitat narrativa i la impressionant fotografia, però tot això s’acaba veient superat per una sèrie d’excessos en la forma i carències en el fons que acaben fent vàlid el títol de la peli: The Fall.
El principi és espectacular gràcies a uns títols de crèdit admirables, que donen pas a una acció un pèl desconcertant pel brusc canvi que suposa entrar a un hospital on tot és força apagat i no gaire inspirador. No obstant, un cop comença l’acció, o millor dit, les dues accions, la cosa comença a fer força bona pinta i un té la sensació que el que veurà pot ser realment interessant. El paral·lelisme que es va desvetllant entre les dues històries i com una es va difuminant en l’altra de forma progressiva resulta força atractiu, ja que indica que el significat de tot plegat segurament va més enllà del que veiem. A més, els personatges de la història estan força ben buscats, a mig camí entre la pura fantasia i les referències històriques reals, i la trama de venjança que els uneix genera atenció i bones expectatives.
No obstant, a partir de cert moment, The Fall comença a enrarir-se i a perdre’s en tot allò que fins ara tant bé li havia funcionat. D’una banda, mentre la història fantàstica avança sense treva, la relació entre els dos protagonistes no acaba de donar tot el joc que s’esperava, ja que s’estanca i es queda en quelcom molt més superficial del que hauria de ser. A més, el personatge de Roy s’enfosqueix molt i la nena, que ja fa certa ràbia des d’un bon principi, acaba resultant força insuportable. A part d’això, la narració es torna confusa i les repercussions que una acció havia de tenir en l’altra no acaben d’arribar o no queden gens clares. Sense anar més lluny, el paper que jugua la nena a la trama fantàstica queda completament per definir. En resum, que la resolució no convenç gens ni mica i que totes les bones vibracions del principi acaben en decepció.
The Fall és una peli amb un aire marcadament poètic, tant pel contingut com per l’aspecte més visual. Els impressionants paisatges que ens regala el film i l’exotisme de les diferents localitzacions (he llegit que va ser rodada a 28 països diferents) són, de llarg, el seu punt fort. L’estil recorda una mica al de Zhang Yimou (Hero, La Casa de las Dagas Voladoras) i també se li poden trobar algunes semblances a Tim Burton en aspectes concrets. El contrast entre la grisor de l’acció principal i l’explosió de color de la història fantàstica també és de destacar. Tot això és molt maco, però sempre que no es sobrepassin uns límits que The Fall no pot evitar sobrepassar. El lirisme es converteix en una megalomania que et deixa una mica empatxat i tot plegat agafa com un aire “cursi” que et tira enrere. Aquest fet se suma a la davallada que la peli en el seu tram final.
Li he posat un 6 perquè el punt de partida de la peli és original i la proposta en si és arriscada, a banda que la factura visual és impecable i la banda sonora de gran qualitat. No obstant, crec que quedar-se amb aquesta nota és, en aquest cas, decepcionant, ja que a mitja peli li hagués donat ben bé dos punts més. A pesar de tot, estaria bé que la pugués veure molta més gent de la que ho ha fet (probablement no la coneix quasibé ningú). Indiferència segur que no despertaria.
Martí
M.A.Confidential 