M.A.Confidential

Passat l’equador de l’Atlántida Film Fest 2017, aquesta és la primera crònica sobre els primers títols que he pogut veure fins ara. El primer que es pot dir és que aquest festival suposa un autèntic viatge per tots els racons del continent, i fins i tot fora d’ell: de Portugal a Kazakhstan o d’Israel a Sèrbia, passant per casa nostra. Per ara, destaquen un parell de films de factura notable, però també m’he trobat amb alguna lleugera decepció. Aquestes són les impressions.

Test (Alexander Kott, 2014)

La regió de Semipalatinsk, en plena estepa de Kazakhstan, és probablement una de les zones més dures del planeta. Centenars i centenars de kilòmetres àrids, una climatologia extrema i una densitat de població de 5 habitants per km2 converteixen la vida allà en un autèntic repte cada dia. Aquest profund aïllament respecte la resta de la societat, però, no significa que aquestes vides siguin més irrellevants que cap altra. Aquesta és una de les lliçons que ens ensenya Test, una producció russa que ens acosta a aquest racó inhòspit del planeta per a presentar-nos alguns dels seus habitants i les seves problemàtiques en plena Guerra Freda entre la URSS i els Estats Units.

Sense necessitat d’usar ni un sol diàleg, la pel·lícula mostra la duresa de la rutina diària d’un pare i una filla en aquestes condicions tan dures, i fins i tot és capaç d’oferir-nos un triangle amorós carregat de tendresa, però també d’un especial dramatisme. El director Alexander Kott dota Test d’una increïble bellesa visual, amb imatges poètiques que ens ajuden a saber millor qui són els personatges i com tenen una especial comunió amb l’entorn que els envolta, com si per ells fos el millor lloc del món. Gràcies a això, Test aconsegueix que qualsevol espectador acabi connectant amb aquella realitat, i això ens fa entomar amb una particular emotivitat el cruel destí a què s’enfronta. Són 90 minuts per a degustar amb calma.

Porto (Gabe Klinger, 2016)

Amb el pas del temps, he constatat que reflectir una bona història d’amor és un dels reptes més complicats per a qualsevol pel·lícula. Evitar els elements forçats o la voluntat idealitzadora, incloure les imperfeccions i obstacles propis de la vida real, crear la química pertinent per a resultar creïble… no són pocs els factors que ho determinen. Porto és una de les pel·lícules recents que millor ho aconsegueix tot plegat. El director brasiler Gabe Klinger focalitza uns escassos 75 minuts en la trobada nocturna  de dos joves a la ciutat portuguesa, i li treu tot el suc narratiu a partir de tres punts de vista: ell, ella i el comú entre tots dos. Així, el film s’endinsa en els sentiments i la personalitat de cada protagonista, però també convida l’espectador a posar-hi la seva pròpia mirada.

Tot i la seva curta durada, Porto té temps per a combinar els seus tres punts de vista amb la presència de diverses línies temporals en cadascuna d’elles, de mode que la història es va completant de forma desordenada, però progressiva. Klinger distingeix cada moment temporal a través del format de pel·lícula que utilitza (Super 8, 16mm i 35 mm), cosa que dóna una textura molt particular a les imatges i contribueix a expressar el sentiment que desperta cada situació a cada personatge. El muntatge precís i complex de totes les peces converteix Porto en un conjunt agredolç, però sempre carregat de passió, i molt més lúcid del que podria semblar. A més, ens regala la última (i brillant) actuació del malaurat Anton Yelchin.

People That Are not Me (Hadas Ben Aroya, 2016)

Després d’aconseguir un parell de premis rellevants al circuit de festivals independents, la israeliana Hadas Ben Aroya apunta a ser una de les revelacions d’aquest any gràcies a la seva òpera prima People That Are not Me. El film, produït, escrit i protagonitzat per ella mateixa, envolta una noia de 25 anys que transita entre diferents tipus de relacions amb alguns homes mentre intenta reconciliar-se amb l’amor de la seva vida, que l’acaba de deixar. Rodada amb quatre duros, People That Are not Me busca un estil proper i realista, quasi documental, en què la protagonista va exposant la seva visió sobre l’amor, el sexe i totes les dificultats que hi van associades, però també va mostrant de forma cada cop més acusada les seves inseguretats i obsessions. En resum, que es recolza en als altres per acabar parlant d’ella mateixa.

Com a retrat generacional, a People That Are not Me no se li pot negar la capacitat de captar realitats sense distorsionar. També Hadas Ben Aroya demostra bones idees pròpies a l’hora de crear algunes escenes amb la seva gràcia. Ara bé, el funcionament de la pel·lícula depèn bastant de l’interès que desperti la història i el destí de la seva protagonista, i en aquest cas la sensació és que l’interessa més a ella que a nosaltres. A pesar de durar només 80 minuts, People That Are not Me s’estanca en el seu to pessimista i en la seva estratègia d’anar donant voltes sobre el mateix sense que ens aporti gran cosa més. Per això arriba un punt en què ja tot ens resulta força igual, i el film no deixa de ser una anècdota que ens ha entretingut durant una estona i prou.

Júlia Ist (Elena Martín, 2017)

Rebuda amb gran èxit als passats festivals de Màlaga i D’A 2017, Júlia Ist es presentava com una de les produccions independents amb més volada d’aquest any en l’escena cinematogràfica catalana. A l’hora de la veritat, però, ens trobem amb una pel·lícula que manté l’interès formal mentre el narratiu es va desinflant poc a poc. La seva història, centrada en una estudiant d’arquitectura que veu trontollar la seva existència quan és incapaç d’adaptar-se a la vida a Berlín, busca desmitificar l’experiència de l’Erasmus i plasmar una generació marcada per la incertesa de futur i també per una certa ingenuïtat. I l’objectiu de seguida s’assoleix de forma realista i propera, però quan Júlia Ist hauria d’oferir-nos alguna cosa més, es torna una mica massa reiterativa i capritxosa.

Elena Martín mereix mèrits. No tothom s’atreviria a protagonitzar la seva pel·lícula de debut com a directora, i a més fer-ho amb un personatge de tanta càrrega autobiogràfica. El seu retrat de la Júlia no és gens concessiu i demostra visualment la seva incomoditat (càmera moguda, sempre amb persones per davant d’ella quan comparteix pla amb altra gent) i ens transmet la vessant més freda d’una ciutat com Berlín. També la seva interpretació és prou notable. Ara bé, arriba un punt en què Júlia Ist sembla esgotar la seva premissa i l’evolució de la protagonista perd força, de mode que se’ns va distanciant de forma progressiva. Cal quedar-se amb els bons apunts que mostra durant la seva primera meitat, però la sensació és que l’hora i mitja se li acaba fent llarga.

Next to Me (Stevan Filipovic, 2015)

Ser professora en un institut de Belgrad no ha de ser la missió més fàcil del món, i menys encara si professes una ideologia liberal que es distancia del candent xoc de nacionalismes encara present entre les generacions més joves. Si a més a més has de fer front a l’era de les xarxes socials, aconseguir l’atenció dels alumnes ja és tota una quimera. Aquesta és la posició d’Olja, que després de saber que alguns d’aquests alumnes la van agredir amb pintura i ho van gravar amb el mòbil, decideix deixar tota la seva classe tancada a l’institut. Next to Me comença aquí la seva particular radiografia de la joventut sèrbia actual, deixant que aflorin les personalitats de cadascú i que sorgeixin tota mena de conflictes, ja siguin socials, amorosos, sexuals, polítics, culturals o discriminatoris.

És fàcil recordar de seguida El Club de los Cinco, però la distància a la qual en queda Next to Me es va evidenciant poc a poc. Quan el grup d’estudiants comença a separar-se i a visitar diferents llocs de l’institut, la història obre diversos fronts que avancen en paral·lel, i la sensació és que el director Stevan Filipovic no sempre sap cap a on els vol dirigir. El film ens acosta a les seves inquietuds i en desvetlla algun que altre secret, però no es transmet un missatge clar que aquestes hores de clausura marquin un punt important a les seves vides. Pocs personatges evolucionen realment, i les converses o situacions es tornen massa aleatòries, sense un especial impacte o significat. Per tot plegat, i a pesar que el repartiment de joves actors està a bon nivell, Next to Me no acaba de trobar un efecte prou potent.