M.A.Confidential

Batman v Superman: Dawn of Justice

Director: Zack Snyder

Intèrprets: Ben Affleck, Henry Cavill, Amy Adams, Jesse Eisenberg, Gal Gadot, Diane Lane, Laurence Fishburne, Jeremy Irons, Holly Hunter, Scoot McNairy, Callan Mulvey.

Gènere: Fantàstic, acció, drama. USA, 2016. 150 min.

Una de les característiques que des de sempre ha definit els còmics de DC -i que a la vegada els ha diferenciat dels de Marvel- és el seu clar enfocament del superheroi com una figura política, constantment avaluada per part de la societat que l’envolta i, com a conseqüència, turmentada per uns profunds debats interiors sobre la seva raó de ser. La recent trilogia d’El Caballero Oscuro de Christopher Nolan en va ser el punt més àlgid i representatiu. Més tard, va arribar la discutida El Hombre de Acero per a reiniciar l’altre gran icona del particular univers de DC Comics. Ara, ambdós personatges i les seves respectives naturaleses colisionen a Batman v Superman: El Amanecer de la Justicia, una obra que busca multiplicar l’èpica, l’espectacularitat, el simbolisme i la transcendència que rodegen a aquests superherois, però que en la seva recerca de tantes coses a la vegada oblida construir una història mínimament ben trenada i cimentada que ho sostingui tot plegat.

Batman v Superman: El Amanecer de la Justicia conté el més que estimulant paral·lelisme entre l’existència dels superheroïs i el paper de la fe i la religió en la nostra societat. Aquella necessitat de suplir amb les creences tots els buits que deixa el món tangible aquí se’ns mostra en forma de figures que estan més enllà d’allò humà i que poden convertir-se en la salvació definitiva. Aquesta qüestió, amb totes les connotacions socials i els enfrontaments que genera, podria haver estat un pal de paller idoni per a la pel·lícula (i hauria agafat, amb tota la coherència del món, el testimoni de la trilogia de Nolan): Batman és el qui hi posa la desesperança, la ràbia i la foscor més terrenal, mentre que Superman hi aporta, des d’una posició natural superior, una nova llum per a seguir endavant i aspirar a una vida millor. Tot això seria idoni si no fos perquè el film amb prou feines hi dedica quatre apunts puntuals que acaben perduts enmig d’un batibull argumental de campionat.

I és que no són poques les ocasions en què el guió de Batman v Superman: El Amanecer de la Justicia dóna mostres d’haver estat una de les últimes prioritats a l’hora d’assemblar tota la pel·lícula. No em refereixo només als típics aspectes de versemblança habituals d’aquest cinema, sinó a una alarmant manca de fonament en un bon grapat d’escenes, diàlegs i, en general, de comportaments i decisions dels personatges. En realitat, la construcció d’aquests és globalment molt feble: hi ha aspectes importants de Superman o Lex Luthor que la pel·lícula decideix no explicar i presentar-nos-els sense més, obviant qualsevol motivació o rerefons que ens en donés una mínima raó; quant a Batman, en surt més ben parat, però deixa la sensació de desaprofitament. A més, queda la impressió que hi ha una sèrie de subtrames i personatges secundaris a Batman v Superman: El Amanecer de la Justicia que no canviarien res si haguessin estat eliminats del muntatge final, començant per la mateixa Wonder Woman.

A pesar d’aquesta coixesa múltiple, resulta curiós que un no surti del cinema pensant que acaba de veure un complet desastre. Serà el vernís que hi sap donar Zack Snyder mitjançant una espectacularitat visual innegable o l’eclèctica i poderosa banda sonora de Hans Zimmer i Junkie XL (sabent donar la textura adequada a cada moment i personatge), però en l’apartat reservat al més estricte entreteniment, Batman v Superman: El Amanecer de la Justicia funciona i no fa llargs els seus 150 minuts a base d’un bon ritme narratiu. També hi ajuda la bona impressió de Ben Affleck com a Batman o l’esforç amb què Jesse Eisenberg mira de fer-se seu a Lex Luthor i el rescata de la seva pobra base. Al cap i a la fi, el film deixa entreveure detalls d’allò més interessants que, potenciats com és degut, posarien sobre la taula una base de cara a l’univers que DC es disposa a posar en marxa amb aquest títol. Però és això: queden com a detalls, perduts enmig de totes les dreceres i casualitats que fan avançar la història.

La sensació final és que la relació que la pel·lícula busca amb l’espectador és la mateixa de Superman amb aquell ciutadà que el considera la seva salvació sense necessitat de saber d’on ve i qui és realment. Zack Snyder i companyia ens demanen massa fe cega en Batman v Superman: El Amanecer de la Justicia, massa passivitat davant una història que podria ser molt maca si no ens agafés per fer preguntes i interessar-nos una mica per les causes de tot plegat, i massa vista grossa davant una història muntada i encaixada amb molt poca traça. I és tot un error presentar un film amb tal ingenuïtat, ja que davant hi ha un espectador madur que sap precisament que és DC Comics -i no Marvel- qui millor li pot oferir un univers de superheroïs on, tot i pertànyer a la fantasia, s’hi pot veure reflectit. En canvi, Batman v Superman: El Amanecer de la Justicia quedarà com un univers que ha passat per davant nostre sense pena ni glòria. Per a trobar-hi la nostra veritable implicació, ens hauran de donar molt més bones raons per a fer-ho.