Arxius

All posts for the month Desembre de 2010

LES 10 MILLORS PEL·LÍCULES DE 2010

Posted by Martí on 30 de Desembre de 2010
Posted in: Cine - 2010, General. Tagged: , , . 9 comentaris

Com és habitual, els últims dies de l’any vénen acompanyats de les pertinents llistes del millor que hem vist durant els últims dotze mesos. Sempre ho he trobat una mica injust, perquè sembla que tot el que no hi entra quedi en l’oblit, però al mateix temps s’ha de dir que és força divertit i que et fa veure amb una mica més de perspectiva aquelles pel·lícules que realment t’han deixat empremta durant aquest 2010. Globalment, no hi ha dubte que el nivell ha estat netament superior al de 2009. L’any passat costava trobar-ne deu, en canvi aquest any he hagut de fer tria.

Aquestes són les 10 millors pel·lícules estrenades el 2010 segons M.A.Confidential:

10 – FISH TANK (Andrea Arnold)
Sens dubte, la millor pel·lícula independent d’aquest any. Un colpidor i sincer drama social i humà que, com de costum, va passar desapercebut degut a la poca promoció i distribució que se’n va fer.

9 – LAS VIDAS POSIBLES DE MR.NOBODY (Jaco Van Dormael)
Un prodigi narratiu en forma d’espiral hipnòtic que encara no m’he tret del tot del cap i que, per alguna raó, encara resulta fascinant quan el recordo.

8 – SHUTTER ISLAND (Martin Scorsese)
Un excitant thriller que va dividir el públic, però que, personalment, em va semblar més que notable i em va enganxar de principi a fi. No, jo no vaig preveure el final als deu minuts de pel·lícula.

7 – UN HOMBRE SOLTERO (Tom Ford)
La “petita joia” d’aquest any. Una història senzilla, però explicada i rodada de forma magistral i amb una intensitat admirable. Colin Firth, senzillament impecable.

6 – EXIT THROUGH THE GIFT SHOP (Banksy)
El (fals) documental de l’any. Banksy ens acosta al món del “street art” per després riure’s de si mateix a través de la figura d’un suposat artista que arriba a la fama sense fer pràcticament res.

5 – LA RED SOCIAL (David Fincher)
Un magnífic exercici narratiu sobre la creació de Facebook, amb grans interpretacions, personatges magnètics i un ritme constant que manté la intensitat de principi a fi.

4 – LA CINTA BLANCA (Michael Haneke)
La pel·lícula més pertorbadora de l’any. Sense necessitat d’explicitar res, Haneke fa un retrat de la maldat com a mètode d’evasió d’uns nens que repudien la vida que els ha tocat viure.

3 – ORIGEN (Christopher Nolan)
L’estrena més esperada de 2010 no ha decebut. Tot i ser imperfecta i deixar diversos caps per lligar, és un tros de pel·lícula i una experiència única a través dels somnis.

2 – LA CARRETERA (John Hillcoat)
Magistral adaptació de la gran novel·la de Cormac McCarthy. Molt dura, incòmode de veure, però amb una realització impecable. Una de les pelis que més m’ha emocionat aquest any.

1 – TOY STORY 3 (Lee Unkrich)
Un film excepcional de cap a peus. Pixar es supera a si mateixa, torna a construir una grandíssima aventura i arriba al cor de l’espectador amb una senzillesa increïble. Woody, Buzz i companyia ja són immortals. Cinema amb majúscules.

Aquest és el meu Top10 personal, però vosaltres també podeu votar la vostra pel·lícula preferida d’aquest 2010, ja sigui una de les que he inclòs o qualsevol altra. A votar!

EL DISCURSO DEL REY

Posted by Martí on 28 de Desembre de 2010
Posted in: Cine - 2010. Tagged: , , , , , , . Deixa un comentari

The King’s Speech

Director: Tom Hooper

Intèrprets: Colin Firth, Geoffrey Rush, Helena Bonham Carter, Guy Pearce, Jennifer Ehle, Derek Jacobi.

Gènere: Drama, històric. Gran Bretanya, 2010. 120 min.


A l’Anglaterra dels anys 20, el príncep Albert, un dels fills del rei George V, s’enfronta amb un problema que el té obsessionat des de petit, una acusada tartamudesa que l’impedeix fer discursos en públic. Tot i que, en principi, és el seu germà Edward qui hereterà el tron, Albert busca mil mètodes per intentar corregir el seu problema, però sense èxit. Un dia, la seva dona Elizabeth visita Lionel Logue, un especialista en logopèdia que utilitza uns mètodes poc ortodoxos, i decideix que intenti ajudar el seu marit.

Quan tothom esperava que La Red Social arrasaria en les recents nominacions als Globus d’Or 2011, una pel·lícula britànica de la qual se n’havia parlat ben poc va acabar emportant-se el nombre més alt de nominacions, amb un total de set, i postulant-se així com una de les favorites als Oscars. Un cop vista, tinc la sensació que El Discurso del Rey apunta clarament a convertir-se en la pel·lícula sobrevalorada d’aquest any. A banda de les interpretacions dels seus dos protagonistes, que són per entregar-los l’Oscar directament, es tracta d’un film que no passa de correcte, amb una història d’estructura molt arquetípica i previsible, i una falta d’equilibri en el ritme que li resta força interès. Una trama que ja hem vist un munt de cops abans i que sembla feta per encàrrec amb l’objectiu d’acumular nominacions als principals premis de Hollywood.

I és que la recorrent història de superació personal d’algú que presenta un impediment i ha de lluitar contra ell per poder aconseguir l’èxit ja ens la sabem de memòria. De seguida sabem el paper que jugarà cada personatge i quan una pel·lícula perd aquest efecte sorpresa, només li queda oferir quelcom de diferent en el contingut, i El Discurso del Rey només ho aconsegueix a mitges. Basada en fets reals, la pel·lícula presenta una atractiva contextualització històrica en ple període d’entreguerres i també un interessant, però benèvol, retrat de la monarquia britànica, però descuida en excés el que realment li dóna vida, que és la relació entre els dos protagonistes, tan antagònics com a la vegada complementaris. Això fa que el ritme sigui molt irregular, i que les bones dosis d’humor que aquesta relació provoca quedin desaprofitades i massa espaiades. Tom Hooper tenia un filó i el deixa escapar per centrar-se en altres coses.

La direcció de l’experimentat cineasta britànic és més que notable, ja que és capaç d’enquadrar i simbolitzar la relació entre els dos protagonistes de forma precisa. També aconsegueix donar força a quelcom aparentment tan simple com la presència d’un micròfon. Els títols de crèdit inicials ja ho posen de manifest. D’altra banda, resulten una mica estranys els paisatges i entorns de les escenes exteriors al llarg de la pel·lícula, amb una boira exagerada i estranyament assolellada, i un disseny de decorats que no resulta gaire creïble. També la banda sonora m’ha resultat una mica incòmode; tot i que comença de forma subtil, acaba massa pendent de dramatitzar de forma descarada segons quina escena. Globalment, El Discurso del Rey té un cert aspecte de prefabricada, de no presentar variables o riscos que trenquin amb allò previsible i li donin un toc diferencial.

Si la història i el ritme presenten diversos elements criticables, no me’n surt cap per referir-me a les actuacions de Colin Firth i Geoffrey Rush, probablement la millor parella de protagonistes que hem vist aquest any. Firth construeix un rei George VI amb una humilitat increïble, i aconsegueix no exagerar ni sobreactuar amb la tartamudesa, un error on era fàcil caure. Al seu costat, Geoffrey Rush aporta el contrapunt perfecte amb un personatge irreverent, irònic a més no poder, però entranyable. L’evolució de la relació entre els dos, com s’influeixen mútuament i la complicitat que acaben agafant és, de llarg, el millor del film. Tant Colin Firth com Geoffrey Rush seran nominats a l’Oscar, no en tinc cap dubte, i crec que el primer ja quasi el té a la butxaca (per trajectòria ja li tocaria, tot s’ha de dir). En canvi, Helena Bonham Carter decep com a reina Elizabeth, ja que, a banda de sortir terriblement poc agraciada, té una actuació totalment plana. Guy Pierce tampoc encaixa gaire amb el seu paper.

Lluny de ser una mala pel·lícula, El Discurso del Rey ha acabat sent el que m’esperava i, en certa manera, em temia. Notable en l’execució i brillant en les interpretacions, però previsible en la trama i mancada de ritme. Tampoc hi ajuda gaire aquest estil tan britànic de voler solemnitzar-ho tant tot. No puc dir que surto decebut del cinema, però sí amb la sensació que no he vist, de cap manera, una de les millors pel·lícules de l’any, per molt que em diguin les nominacions de Hollywood. A banda de corroborar que Colin Firth és un actor immens i fer oblidar Geoffrey Rush com a dolent de Piratas del Caribe, el film no m’ha aportat gran cosa de nou ni m’ha emocionat com pretén fer. No n’hi ha per tant.

EL AMERICANO

Posted by Martí on 27 de Desembre de 2010
Posted in: Cine - 2010. Tagged: , , , , . 2 comentaris

The American

Director: Anton Corbijn

Intèrprets: George Clooney, Violante Placido, Thekla Reuten, Paolo Bonacelli, Irina Bjorklund.

Gènere: Drama, suspens. USA, 2010. 95 min.


Jack és un assassí a sou infalible que decideix abandonar aquest tipus de vida després que una missió a Suècia acabés de forma dramàtica per a ell i el convertís en un fugitiu. Amb l’intenció d’evadir-se per complet, acudeix a Itàlia, on s’allotja en un petit poblet anomenat Castelvecchio, però la gent per qui treballa li encarrega una última tasca: construir una arma que haurà d’entregar a una col·laboradora. Tot i que intenta passar desapercebut, al poble de seguida l’identifiquen com un estrany i comencen a desconfiar d’ell.

Després de sorprendre tothom amb l’extraordinària Control, on retratava amb gran emotivitat els últims anys de vida d’Ian Curtis, líder de la banda britànica Joy Division, el fotògraf Anton Corbijn es consolida com a cineasta amb un projecte força més mediàtic, però amb un marcat caràcter personal. I és que l’ànima fotògrafa de Corbijn torna a quedar en evidència a la gran pantalla amb una posada en escena cuidadíssima i de gran bellesa, aprofitant els bucòlics paisatges per on transcorre l’acció i també el ritme pausat de la història. No obstant, El Americano té el seu principal defecte, precisament, en la poca substància d’aquesta història i en l’excessiva atenció a petits detalls en detriment de la trama general. Visualment, el film és impecable, però la sensació final és que t’ha explicat molt poques coses, o que ha empleat molt temps en explicar-te-les quan tampoc eren res de l’altre món.

Darrere la càmera, Anton Corbijn és d’aquells directors que ho vol tenir tot estudiat al detall. Cada pla, cada enquadrament, el sentit que aquest dóna a l’acció i allò que transmet a l’espectador són aspectes que l’holandès no descuida de cap manera. També el treball amb la llum i el color presenta una sensibilitat extraordinària, capaç de crear atmosferes molt concretes gràcies a les ombres, les tonalitats i les textures de la imatge. Destaquen especialment les escenes nocturnes pel poblet italià, de gran intensitat i suspens. Llàstima que aquests evidents “defectes de professió” de Corbijn acabin convertint-se en el més destacat d’El Americano, ja que el guió resulta força limitat i mancat d’elements realment impactants o interessants. Escenes que no aporten res, diàlegs intranscendents i la percepció que tot és al servei d’allò visual i no d’allò narratiu fan que l’espectador es quedi amb ganes de més.

La construcció del protagonista, tot i que compta amb una bona presentació, de seguida sembla quedar-se estancada. Se suposa que ha de ser algú molt especial, però a la pel·lícula no ho copsem en cap moment, i aquesta fredor i distància tampoc ajuden al conjunt. Sempre he considerat que, a banda de la seva imatge de seductor, George Clooney és un actor de força categoria, però en aquest cas crec que no és l’intèrpret apropiat per aquest paper, ja que no transmet credibilitat com a assassí despiadat i solitari. El ritme contemplatiu de Corbijn li va com anell al dit per lluïr-se davant de càmera, però el personatge se’n ressent. També la resta de personatges són força arquetípics, sense res que els doni un atractiu especial, tot i els esforços que la peli fa perquè sigui així. Tampoc entenc massa l’obsessió perquè l’expressió “el americano” aparegui reiteradament durant el film, amb un parell de vegades ja entenem el per què del títol escollit.

El Americano presenta també detalls una mica desconcertants, com la referència explícita a Hasta que Llegó su Hora de Sergio Leone, que s’entén que vol ser un homenatge i també indicació d’una de les influències de la pel·lícula. Una mica pretensiós, en cas de ser així, i també innecessari. No hi ha dubte que l’estil d’Anton Corbijn té clares reminiscències al dels westerns clàssics (hi ha una escena brillant cap al final al més pur estil “cara a cara” al mig del desert), però es pot ser més subtil a l’hora d’incloure els teus referents a la pel·lícula. En resum, així com a Control el nivell de la trama s’equiparava al de la realització, aquí Corbijn perd una mica el control (joc de paraules involuntari) dels continguts i centra tota la seva atenció en rodar a la perfecció cada fotograma. En una altra ocasió, haurà de mirar de retrobar l’equilibri, perquè amb el seu innegable talent fotogràfic no n’hi ha prou per construir una bona pel·lícula.

BALADA TRISTE DE TROMPETA

Posted by Martí on 25 de Desembre de 2010
Posted in: Cine - 2010. Tagged: , , , , , , , , . 2 comentaris

Balada Triste de Trompeta

Director: Alex de la Iglesia

Intèrprets: Carlos Areces, Antonio de la Torre, Carolina Bang, Sancho Gracia, Fernando Guillén Cuervo, Santiago Segura, Raúl Arévalo.

Gènere: Drama, comèdia, acció. Espanya, 2010. 105 min.


Després d’una infància traumàtica en què l’exèrcit franquista va matar el seu pare durant la Guerra Civil, Javier decideix continuar la tradició familiar i dedicar-se a fer de pallasso trist. Quan arriba a un nou circ per incorporar-se als seus números, coneix a Sergio, el company pallasso amb qui compartirà actuació, i també a la seva nòvia Natàlia, una malabarista de la qual queda enamorat. Javier descobreix com el tracte de Sergio a Natàlia no és el millor i intenta posar-hi remei, però això no farà més que portar-li greus problemes.

Acostumo a defensar que els cineastes fan les seves millors pel·lícules quan realment troben l’oportunitat d’escriure i rodar simplement com els dóna la gana, de fer el que realment tenen ganes de fer, sense necessitat de preocupar-se per complaure uns o altres. Tinc la sensació que Alex de la Iglesia portava molt de temps reservant-se aquesta pel·lícula per quan aquest moment arribés i, en fer-ho, ho ha tret tot de cop i sense cap mena de mirament. El resultat no deixarà ningú indiferent: un explosiu i desmesurat còctel d’acció, violència, humor, suspens, història i també art, en la seva manera. Balada Triste de Trompeta va entusiasmar Quentin Tarantino en el passat Festival de Venècia (on es va emportar els premis a millor director i guió), i ara ja podem entendre per què.

Les sensacions que provoca aquesta pel·lícula són un pèl confuses i també oposades. La gran qualitat de la posada en escena de principi a fi i l’endiablat i incansable ritme narratiu xoquen amb el desvarieig de certs fragments del film i un muntatge no gaire precís ni cohesionat. Balada Triste de Trompeta és coherent dins del seu deliri i descontrol, però aquests excessos són una arma de doble fulla. D’una banda, desprenen autenticitat per part de les intencions del director i regalen moments veritablement genials, però de l’altra, dificulten l’assimilació de certes parts de la història, ja que dóna la sensació que són massa gratuïts. És una pel·lícula d’equilibri difícil, amb un pròleg brillant (immensos els títols de crèdit) i una seqüència de desenllaç espectacular, però una part central que fa divagar massa la trama.

En tot cas, posats a tenir defectes, millor que sigui perquè el director no ha frenat quan havia de fer-ho, i no per imposicions o retallades des de fora.  Balada Triste de Trompeta és una pel·lícula absolutament d’autor, així ho ha expressat el propi Alex de la Iglesia, al mateix temps que s’ha responsabilitzat de tot el que hi apareix, per tant és un producte arriscat, sense cap mena de concessió per l’espectador i difícil de digerir. El context històric, primer a la Guerra Civil i després als últims anys del franquisme, és utilitzat de forma paròdica, amb l’aparició especialment estel·lar (tot i que un pèl massa fosca, pel meu gust) de l’escenari del Valle de los Caídos. Globalment, la caracterització dels personatges i ambientació dels entorns és magnífica, amb una bona direcció artística darrere. També la banda sonora és impactant per la seva contundència i els seus contrastos.

El treball dels dos actors protagonistes és una de les joies d’aquesta pel·lícula. El duel interpretatiu entre Carlos Areces i Antonio de la Torre és d’un nivell altíssim, amb especial menció a aquest últim, que construeix un personatge sanguinari i pertorbador. Els dos encarnen als pallassos més temibles que recordo en una pel·lícula. Per la seva banda, Carolina Bang, força més fluixa, funciona bé en el seu paper, però al final és més recordada pel seu físic que per la profunditat del seu personatge. Pel que fa als secundaris, alguns són d’autèntic luxe, com Santiago Segura, que protagonitza els extraordinaris primers minuts del film, o Sancho Gracia en el paper de coronel franquista. La resta de personatges funcionen en millor o pitjor mesura, però alguns es veuen perjudicats per l’excés de caracterització o l’aparició en moments on són totalment innecessaris.

Amb Balada Triste de Trompeta, Alex de la Iglesia construeix un veritable circ, en què el surrealisme s’acaba apoderant de tot plegat i passen coses sense massa sentit. Amb clares reminiscències “tarantinianes”, la pel·lícula es desenvolupa sense cap mena de prudència o mirament, i això crea una balança de pros i contres que fa que no es gaudeixi tant com ens agradaria. No obstant, no hi ha dubte que és un dels títols més destacats del cinema espanyol durant aquest 2010 i que, si més no, marca un camí perquè els cineastes d’aquest país s’arrisquin a expressar-se lliurement, a tirar-se al buit. El resultat és imprevisible i probablement no agradarà a tothom, però les intencions darrere la càmera es perceben, i només per això ja cal celebrar-ho. No m’atreveixo a recomanar-la a tothom, però ningú discuteix que veure Balada Triste de Trompeta és tota una experiència.

CLONfidential: Speed VS La Jungla 2

Posted by Martí on 16 de Desembre de 2010
Posted in: CLONfidential. Tagged: , , , , , . 2 comentaris

Sovint, el gènere d’acció no es caracteritza per l’elevada originalitat de molts dels seus exponents. Persecucions al límit, explosions de proporcions exagerades, tirotejos inacabables i un protagonista que s’acaba erigint com el gran heroi després de salvar els innocents del gran desastre que s’acostava. És coherent, doncs, que el cartell de la pel·lícula vulgui destacar alguns d’aquests elements, els més atractius pel públic, però als responsables de Speed (1994) se’ls hauria pogut ocórrer una estructura una mica diferent a la de la imatge de La Jungla 2 (1990). A destacar també l’excés de bronzejat de Keanu Reeves i la prova irrefutable que ens recorda que Bruce Willis va lluir una bona mata de cabell en el seu dia.

DEXTER – 5 temporades de luxe

Posted by Martí on 14 de Desembre de 2010
Posted in: Sèries TV. Tagged: , , , . Deixa un comentari

Fa dos anys, un cop acabada la 3ª temporada, vaig publicar un post on em preguntava (de forma conscientment agosarada) si Dexter era la sèrie perfecta. Naturalment que la perfecció no és un concepte que es pugui aplicar de forma absoluta, i menys en una sèrie de televisió, però el que volia expressar és que possiblement estàvem davant d’un dels productes més complets i constants que s’havien creat.

Ara, un cop acabada la 5ª temporada, em reafirmo en les meves paraules: Dexter és la sèrie de televisió més sòlida que he vist mai. Existeixen moltes sèries brillants, però no se m’acut cap altre cas en què s’hagi mantingut el llistó tan alt durant cinc temporades. La increïble capacitat de donar una personalitat pròpia a cada una de les temporades i d’introduïr nous personatges, tots ells perfectament construïts i amb un gran magnetisme, fan que cada temporada presenti un atractiu diferent, però igual d’efectiu.

Tot i que el llistó deixat per la 4ª temporada (probablement la millor, fins ara) era molt complicat de superar, la 5ª ha conclòs de forma brillant i ha seguit introduïnt variants que continuen fent evolucionar la personalitat de Dexter Morgan.

Després de 60 capítols, la sèrie no ha decaigut de forma acusada en cap moment, el protagonista ens segueix sorprenent i tots els fans tenim ganes de més. La caducitat del producte no es veu a venir per enlloc, i la cadena Showtime ha confirmat la 6ª temporada per setembre de 2011. Hi ha Dexter per estona.

MEGAMIND

Posted by Martí on 9 de Desembre de 2010
Posted in: Animació, Cine - 2010. Tagged: , , , , , , , , . 8 comentaris

Megamind

Director: Tom McGrath

Veus originals: Will Ferrell, Tina Fey, Brad Pitt, Jonah Hill, David Cross, Ben Stiller, J.K. Simmons.

Gènere: Animació, acció, comèdia. USA, 2010. 95 min.


La ciutat de Metro City viu sota l’eterna lluita entre Metro Man, el gran superheroi venerat i estimat per tothom, i Megamind, el dolent que intenta una vegada darrere l’altra batre’l i fer-se amb el control de la ciutat. Un dia, Megamind aconsegueix escapar de la presó on és reclòs i, després d’una gran lluita, acaba amb Metro Man. Gràcies a això, es converteix en amo i senyor de la ciutat i comença a acumular totes les riqueses possibles. No obstant, un dia s’adona que la seva vida no té sentit sense un super heroi a qui enfrontar-se, per tant decideix crear-ne un.

En l’actual gènere d’animació, és inevitable no deixar de repetir que Pixar està un esglaó per sobre la resta gràcies a la seva capacitat i sensibilitat per tocar la fibra a l’espectador amb les seves obres mestres. La resta de propostes solen quedar-se en simples entreteniments que s’aguanten per gags puntuals que no aconsegueixen amaguen un argument fluix i previsible. No obstant, dins d’aquest segon nivell, Megamind ocupa una posició preferent. Aquesta vegada, DreamWorks ha aconseguit lligar una història més digna i seriosa, amb un rerefons més sòlid i un equilibri global força bo en quan a ritme i dosis d’humor. És cert que la pel·lícula no va gaire més enllà de l’entreteniment pur i dur, però amb una fórmula molt més encertada que tants altres intents infructuosos i amb una factura tècnica realment espectacular.

Tot i focalitzar-se en una temàtica que està un pèl cremada com la dels superherois i la llarga ombra del precedent de Los Increíbles amenaçant des de dalt, Megamind sorprèn amb un plantejament menys superficial del que es podria esperar i uns personatges amb força profunditat i preocupats per la seva existència. El film no és un simple duel heroi contra malvat, ja que aquesta dualitat queda força indefinida i els papers es tergiversen durant el film, bàsicament degut a aquest malvat no tan malvat anomenat Megamind. Recordo que, esperant per entrar al cinema, una mare que en sortia li preguntava al seu fill qui era el bo, i el fill responia que el blau. Aquest petit “spoiler” involuntari evidencia que s’aconsegueix construir un personatge amb tots els requisits per ser dolent i donar-li un carisma especial perquè acabi sent entranyable.

El guió, tot i ser un prodigi, està ben treballat i incorpora bons girs argumentals, i té l’habilitat de fer evolucionar els personatges i, en ocasions, fins i tot deixar en segon terme el fet que siguin superherois i fent sorgir el seu costat més humà. També destaca el fet que tots els personatges tenen un pes important, incloent els més inesperats. Com a punt negatiu, diria que els diàlegs són més aviat fluixets, massa plans en més d’un moment, així com una mica mancats d’humor més directe. De la mateixa forma, no té tampoc grans moments hilarants. No obstant, tot plegat resulta força més elaborat que la gran majoria de films d’animació que s’estrenen cada any. Megamind no és d’aquelles pel·lícules construïdes a partir de quatre gags, sinó d’una bona base i sense tirar pel camí més fàcil.

L’apartat tècnic mereix una menció especial. Tot i que ja hem arribat a uns nivells d’animació en 3D en què la qualitat ja és igual d’alta en tots els films, s’ha de subratllar el gran treball de les textures que hi ha darrere de Megamind (hi ha una escena sota la pluja especialment admirable), així com l’espectacular disseny de la ciutat i els diferents entorns. La qualitat de l’animació en les escenes d’acció és també impressionant, i queda realçada per la valenta direcció de Tom McGrath (director de Madagascar), que imprimeix un ritme frenètic, ajudat per una banda sonora que no passa desapercebuda. “Highway to Hell” de AC/DC, “Welcome to the Jungle” de Guns’n’Roses o “Bad” de Michael Jackson són eleccions relativament fàcils, però el cert és que funcionen molt bé. Les composicions originals de Hans Zimmer també aporten molta èpica.

Megamind conforma un d’aquells productes d’animació susceptibles d’agradar tant a nens com adults, però que resulta força més satisfactori per aquest segon grup del que normalment estem acostumats. Gràcies a l’originalitat amb què es desenvolupa la història i la bona caracterització i construcció dels personatges, el resultat és més rodó i es té la sensació que realment aporta coses noves al gènere i transmet missatges més transcendents del que sembla. D’altra banda, tot i que segueixo dient que el 3D em molesta al principi i després trobo que no aporta tant, no hi ha dubte que és una tecnologia que només funciona amb l’animació. Això sí, pagar l’entrada segueix fent mal; sort que la divertida hora i mitja de Megamind et fa sortir amb la sensació que ha valgut la pena.