Arxius

All posts for the month febrer de 2007

CARTAS DESDE IWO JIMA

Posted by Martí on 20 de febrer de 2007
Posted in: Cine - 2006. 2 comentaris

cartas-iwo-jima.jpg

Letters From Iwo Jima

Director: Clint Eastwood

Intèrprets: Ken Watanabe, Kazunari Ninomiya, Ryo Kase, Tsuyoshi Ihara, Shido Nakamura, Hiroshi Watanabe.

Gènere: Bèl·lic, drama. USA, 2006. 130 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

El març de 1945, en plena 2a GM, els japonesos tenen la missió de no deixar avançar els americans fins a Tòkio, pel qual és clau defensar l’illa d’Iwo Jima. La superioritat de l’exèrcit americà fa que els japonesos hagin d’idear una bona tàctica per intentar fer el màxim de mal a l’adversari, però la derrota sembla completament inevitable. Saben que no rebran més ajudes, cosa que converteix en únic objectiu el fet de resistir fins el final i morir amb honor.

Quan surts del cine i durant els següents minuts no pares de recordar amb emoció una escena darrere l’altra és senyal que acabes de veure una gran pel·lícula. I aquest és el cas inequívoc de Cartas desde Iwo Jima, per tant no queda altra opció que treure’s el barret davant de Clint Eastwood. Dirigir aquestes dues pel·lícules de forma seguida i narrar la guerra com mai ho havia fet ningú fins ara és la consagració d’una carrera excepcional, i fer-ho als 76 anys afegeix encara més mèrit.

Si alguna cosa em va sobtar de Cartas desde Iwo Jima és que es tracta d’una peli 100% japonesa tot i estar dirigida per un americà. Eastwood no només ens permet observar la batalla des del punt de vista japonès, sinó q ens ho explica tal com ens ho explicarien ells. El resultat, poc a veure té amb la versió americana Banderas de Nuestros Padres en quan a estil, però per mi és clarament superior. Els personatges són molt més carismàtics i les relacions entre ells, tan a nivell jeràrquic com emocional, marquen clarament la història. És una peli més profunda i emocional, i globalment es veu més cuidada que Banderas… i molt més completa.

Així com Banderas… només presentava una part de l’acció a la batalla a l’illa, pràcticament considerant-la com un fet secundari, Cartas desde Iwo Jima es pot considerar una pel·lícula bèl·lica de cap a peus, ja que acompanya als soldats protagonistes a l’illa mateix en tot moment. Tota una novetat, tenint en compte que els japonesos sempre se’ns havien pintat com el bàndol enemic a totes les pelis de guerra en què apareixien. En aquest cas, fins i tot es gira la truita, i la imatge que ens donen els soldats americans en les comptades ocasions que apareixen tendeix a ser relativament negativa. Segurament pq la guerra està per sobre dels bàndols i a qui afecta realment és a les persones que hi participen, i de la mateixa manera siguin d’on siguin. És un dels clars missatges que s’extreuen d’aquest gran treball cinematogràfic realitzat per Clint Eastwood.

Si heu vist Banderas de Nuestros Padres, aquesta és indispensable; si no, també es pot veure sense cap problema tot i alguns “guiños” que aquesta fa a la primera i que només es poden captar si s’ha vist. No obstant, són força independents l’una de l’altra.

EQUILIBRIUM

Posted by Martí on 18 de febrer de 2007
Posted in: Cine - 2002. Deixa un comentari

equilibrium.jpg

Equilibrium

Director: Kurt Wimmer

Intèrprets: Christian Bale, Taye Diggs, Emily Watson, William Fichtner, Angus Macfadyen, Sean Bean.

Gènere: Ciència-ficció, acció, thriller. USA, 2002. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

En un món del futur, després que la 3a Guerra Mundial deixés el planeta pràcticament destruït del tot, la por a una nova guerra que acabés definitivament amb l’espècie ha portat a l’implantació d’un règim, Equilibrium, que es regeix per una norma bàsica. Evitar la violència passa per eliminar els sentiments humans, per això tota la població ha de prendre una substància anomenada “Prozium”. La música, els llibres, l’art, tot allò que pugui provocar algun sentiment està completament prohibit i “sentir” està sancionat amb la pena de mort. John Preston és un agent del govern que pertany al grup d’èlit que vetlla pq es compleixi la llei, però els infractors a vegades són els més inesperats.

Gran descobriment que he fet aquest finde d’una peli que, incomprensiblement, no s’ha estrenat mai a Espanya. No només no s’ha estrenat, sinó que és impossible saber de la seva existència si no és a través d’internet, ja que tampoc hi ha edició en Dvd ni res de res. I és una pena pq és infinitament millor que la porqueria futurista i de ciència-ficció que ens arriben últimament des d’Estats Units (véase Ultravioleta, Aeon Flux, etc…). No és una obra mestra, però m’ha semblat un tros de peli, sincerament.

Presenta un missatge futurista molt ben fonamentat, una ambientació perfectament aconseguida i una trama amb molta més substància que qualsevol altre peli del gènere. A més a més, la mínima utilització d’efectes especials li dóna molta credibilitat i realment ens pot fer identificar amb la societat del futur que ens retrata la peli. A tot això, se sumen escenes de lluïta amb unes de les millors coreografies que he vist mai. Res de diàlegs i més diàlegs super trascendentals i filosòfics sobre la vida, el film et transmet les seves idees i la seva moralitat de forma molt clara des del principi, no et fa falta anar pensant cada cop per entendre tot el q passa. Un argument més aviat simple, però molt sòlid.

Tot i ser una peli fosca, la fotografia és esplèndida (de la qual no es poden amagar certes influències de Matrix, Gattaca o La Isla) i ens regala imatges impressionants acompanyades d’una molt bona banda sonora. Parlant de Matrix, he vist opinions que diuen q en molts aspectes és inferior a Equilibrium… una mica agosarat, però sí q tot plegat és molt més fàcil d’empassar. Pel q fa al repartiment, el gran Christian Bale demostra la seva contundència i es converteix en el protagonista perfecte per aquesta peli. D’altra banda, sobta veure a William Fichtner (agent Mahone de Prison Break) en el paper de líder anti-sistema; i tb Dominic Purcell (Lincoln Burrows) apareix a l’inici.

El gran mèrit d’Equilibrium està en evitar molts dels errors que cometen la gran majoria de pelis d’aquest gènere: confondre l’espectador, abusar dels efectes especials, introduïr subtrames idiotes o, sobretot, passar-se de llestes. Una injustícia que no l’hagin estrenat aquí, i res fa preveure que l’estrenin. Ara ja no teniu excusa, no us la perdeu!!!

LA CIENCIA DEL SUEÑO

Posted by Martí on 17 de febrer de 2007
Posted in: Cine - 2006. 1 comentari

cienciasueno.jpg

La Sciencie des Rêves

Director: Michel Gondry

Intèrprets: Gael García Bernal, Charlotte Gainsbourg, Alain Chabat, Emma de Caunes, Miou-Miou.

Gènere: Comèdia, fantàstic, drama. França, 2006. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Stéphane és un jove mexicà que arriba a París per trobar-se amb la seva mare, la qual diu haver-li aconseguit una feina. La seva ment extremament creativa i infantiloide fa que sigui capaç d’introduir-se en els seus somnis i viure’ls com si fóssin realitat, la realitat que ell voldria que fós real. Sovint, les dues realitats es mesclen i no sap si està somiant o no, cosa que el duu a situacions força esperpèntiques. Al seu nou pis, coneix un parell de noies veïnes, una de les quals resulta ser tan imaginativa com ell i amb la qual comença una peculiar relació.

Oblideu el món real i prepareu-vos per entrar a l’inigualable i casi indescriptible món de Michel Gondry. Pura imaginació, fantasía, paranoia, com li volgueu dir, però que t’atrapa com un nen petit mirant titelles. Precisament, la immaduresa és el tema principal de La Ciencia del Sueño. Tot gira al voltant i a l’interior de la ment d’un jove dissenyador que viu en dos móns paral·lels, el real i el dels somnis, i no sap distingir un de l’altre.

Els que ja coneixen Michel Gondry, no es trobaran amb res de nou, simplement el seu particular estil a base d’animacions “casolanes” i ple de distorsions de la realitat i de l’espai portat a una pel·lícula de 1h 40min en què deuria disfrutar com ningú mentre la dirigia i muntava. Pels q no el coneguin, la peli serà una experiència molt especial, us ho asseguro. Realment, després de veure el trailer dubtava si les seves tècniques funcionarien en una peli, si encaixarien i si no acabarien cansant, però haig de reconèixer que els minuts m’han passat volant i q m’he divertit com un nen, mai millor dit.

Impresionant el treball de Gael García Bernal com a protagonista, en un paper molt difícil de fer i en el qual encaixa de meravella i demostra la seva immensa versatilitat (totalment oposat al seu paper a Babel). Crec q molts estaran d’acord en dir que el protagonista és clarament una projecció del mateix Michel Gondry a la pantalla, la peli en dóna indicis suficientment evidents, com la utilització per part de Stéphane dels materials propis de les obres de Gondry.

La peli té molt sentit de l’humor, no només per les excèntriques escenes que formen part dels somnis del protagonista, sinó també per com aquest es perd entre els dos móns. Poc més puc explicar pq és una peli q s’ha de veure i cadascú q la disfruti a la seva manera.

PEQUEÑA MISS SUNSHINE

Posted by Martí on 4 de febrer de 2007
Posted in: Cine - 2006. Deixa un comentari

miss_sunshine.jpg

Little Miss Sunshine

Director: Jonathan Dayton, Valérie Faris

Intèrprets: Greg Kinnear, Toni Collette, Abigail Breslin, Steve Carell, Alan Arkin, Paul Dano.

Gènere: Comèdia, drama. USA, 2006. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Els Hoover són una família bastant excèntrica. El pare dóna cursos, sense gaire èxit, sobre com ser un guanyador, el tiet acaba d’intentar suicidar-se, l’avi esnifa cocaïna, el fill gran està entestat en no parlar i la mare no dóna abast per controlar la situació. Un dia, reben una trucada que els diu q la filla petita, Olive, q està decidida a convertir-se en una model de bellesa, podrà participar en el concurs “Little Miss Sunshine” q es celebra a California. Tot i les dificultats, decideixen emprendre tots el viatge per carretera fins a la costa oest.

Tothom es va sobtar de la seva aparició entre les cinc candidates a millor pel·lícula als Oscars 2006, però un cop vista no ho trobo gens descabellat i m’ho prenc com un homenatge al cine independent i les petites meravelles en forma de peli q ens regala cada any. I Pequeña Miss Sunshine n’és l’exemple perfecte. No presenta una trama q desbordi originalitat, ni una direcció super transgressora, ni tracta cap tema q la resta de pelis no s’arrisquin a tractar, simplement ens explica la història d’una família humil que decideix emprendre un llarg viatge només per veure complert el somni de la més petita de la casa.

I ho presenta amb una senzillesa q la diferencia de la resta, amb un estil totalment despreocupat i una transparència q fa q en cap moment tinguis la sensació q la peli t’amaga algo. Per començar, la genial presentació dels personatges i la relació entre tots ells ja et prepara per uns fets q segurament seran qualsevol cosa menys normals quan s’han de ficar tots dins d’una camioneta i recórrer més de 1000 km junts. A partir d’aquí, la successió de fets és tan divertida com intel·ligent i posa de manifest q el rerafons de la peli és molt més profund del q sembla i al mateix temps fàcil de captar.

Els gags visuals es combinen amb detalls d’humor intel·ligent i també amb escenes força dramàtiques, però la peli acaba sent una clara sàtira de certes parts de la societat americana, i de com dos grups de gent del mateix país poden xocar tan frontalment per la seva forma de comportar-se i veure la vida. Aquest és el tema principal de la peli, com cadascú viu la vida a la seva manera i no se n’ha d’amagar davant la resta. Tot plegat es pot resumir en el personatge de la nena, la perla de la pel·lícula i la que fa tirar endavant tota la resta de la família sense necessitat de dir gran cosa, només pel fet de ser allà.

Pequeña Miss Sunshine et toca la fibra i et deixa un gran somriure a la cara, no només en el moment q acaba la peli, sinó també cada cop q la recordes, i només per això mereix el seu reconeixement.