M.A.Confidential

Penúltima ració de la collita del Festival de Sitges, aquest cop amb les guanyadores a Millor Pel·lícula i Millor Direcció, així com un parell de les eleccions més desafortunades que vem fer en aquesta edició del festival. De nou, la sempre particular visió del Breixo complementa les pel·lícules vistes per un servidor.

The Eyes of My Mother (Nicolas Pesce, 2016)

Esta película corta (76 minutos) recuerda poderosamente a una vista también el año pasado en Sitges: The Boy. Ambas son estudios pausados sobre la psique dañada de sociópatas en la América más rural y aislada. Donde aquella funcionaba gracias al realismo extremo y a una lenta acumulación que explotaba únicamente en el clímax, The Eyes of my Mother opta por ir dejando caer giros despreocupadamente cada diez minutos, con el ritmo de un metrónomo tranquilo pero constante.

Eso hace que el proceso que lleva a la conversión en asesino en serie sea aquí un poco más inverosímil que en el primer caso y también que algunas de las consecuencias de los giros no se exploren tanto como cabría esperar por falta de tiempo… Pero todo se termina perdonando, porque esa tendencia tan poco indie a buscar el impacto hace la película mucho más entretenida, sorprendente e incluso pulp de lo que parecía en un principio. (Breixo)

Train to Busan (Yeon Sang-ho, 2016)

Si en el cas de Melanie. The Girl with All the Gifts parlàvem d’una mirada diferent sobre l’evolució i humanització de la “raça zombi”, a Train to Busan trobem un plantejament del tot diferent dins del gènere. Després d’una breu introducció per a presentar el conflicte familiar entre un pare massa ocupat i la seva filla desatesa, la pel·lícula puja ràpidament al tren i es converteix en allò que vol ser: un pur thriller de supervivència. El coreà Yeon Sang-ho combina a la perfecció bones escenes de tensió prèvia amb diversos trams d’acció desenfrenada, i ofereix un ‘blockubuster’ de zombis exemplar.

L’argument no destaca per la seva originalitat –tampoc és que ho pretengui–, però és capaç de construir escenes suficientment atractives per fer evolucionar l’acció. De la mateixa manera, els seus personatges relativament estereotipats sovint resulten previsibles, però sempre efectius en els seus respectius reflexos del comportament humà davant el perill. En aquest sentit, Sang-ho fins i tot es permet incorporar referències a La Niebla de Stephen King. Tot i els girs extra del seu tram final i també alguns subratllats emotius que sobren com una mala cosa, Train to Busan convenç amb el seu ritme elèctric i -important- amb uns zombis que donen una veritable sensació de perill. En resum, tot el que Guerra Mundial Z pretenia ser i va tirar per la borda. (Martí)

Remainder (Omer Fast, 2016)

El pitjor que li pot passar a una pel·lícula com Remainder és que l’espectador no comparteixi en cap moment l’objectiu del seu protagonista. Doncs bé, no només es dóna el cas, sinó que tampoc l’arribem a comprendre ni ens cau mínimament bé. I mira que la premissa del film té potencial interès en diverses vessants: des del funcionament de la nostra memòria fins la representació de la vida rutinària i monòtona actual; però l’impacte d’aquesta mena de “loop” narratiu que proposa el britànic Omer Fast es va debilitant a mida que avança, quan se suposa que hauria de ser a l’inrevés.

La història es centra en un jove que, després d’un accident que li fa perdre la memòria, contracta tot un equip de persones perquè recreïn escenes quotidianes de la seva vida que l’ajudin a recuperar-la. Però la gran pregunta a fer-se és: realment té tant d’interès aquesta vida que vol recuperar? Si més no, per a nosaltres no en té tant com seria desitjable. Els entrebancs i les particularitats del procés resulten prou curiosos, però tot es viu de forma més aviat anecdòtica, sense que ens hi arribem a implicar del tot; ni tan sols quan desvetlla el seu gir final. Per tot plegat, la sensació que queda és que Remainder es creu més enginyosa del que realment és. (Martí)

The Wailing (Na Hong Jin, 2016)

Esta es otra de las víctimas que ha caído a manos de un final que no sabe estar a la altura. The Wailing tiene un inicio casi perfecto en el que un humor un poco tonto, pero muy humano, se da la mano con la intriga esotérica. La dirección es casi perfecta, no sólo combina los dos tonos con naturalidad, sino que además crea una atmósfera de terror rural progresivamente asfixiante, enmarcada por unas composiciones que dejan con la boca abierta. Todo ello, sin que la película se ensimisme, o se dedique a ser simplemente preciosa.

Sin embargo, llega un momento en que la trama se acaba sin que el propio film se dé cuenta, lo que provoca que The Wailing vuelva a pasar una y otra vez por los mismos caminos ya recorridos, en un “loop” diseñado para confundir y tratar de sorprender, pero que resulta demasiado insistente y machacón. El humor y la humanidad de los personajes desaparecen casi por completo y Na Hong-jin, el director, se embarca en un viaje virtuoso, pero vacío, hacia un clímax cercano a la alucinación espiritual que llega demasiado tarde y que, pese a la carga dramática que contiene, nos deja cansados y un poco indiferentes. (Breixo)

Swiss Army Man (Dan Kwan i Daniel Scheinert, 2016)

La flamant guanyadora del festival és una d’aquelles pel·lícules amb un encant especial; una mica amagat, això sí, però especial. Més d’un espectador en tindrà prou al cap de mitja hora, després de desenes de flatulències de sonoritat variada i una esperpèntica escena aquàtica, però el cert és que val la pena congeniar amb el particular llenguatge del film, ja que a banda del seu humor gamberro i quasi infantil, Swiss Army Man conté una vessant humana i sensible que funciona de forma sorprenent. La forma amb què sorgeix l’amistat i la complicitat entre Hank i el cadàver Manny parteix d’una base del tot improbable i absurda, però Dan Kwan i Daniel Scheinert se les empesquen per a conferir tendresa i humanitat a l’acció, de mode que un s’acaba preguntant com és que s’emociona davant unes escenes tan aparentment ridícules.

Swiss Army Man demostra una gran astúcia a l’hora d’explotar les seves diferents vessants a mida que evoluciona. La seva premissa impossible i surrealista ofereix l’excusa perfecta per a treure’s de la màniga recursos de tota mena per a superar les dificultats que facin falta, amb la consciència que l’humor absurd farà la resta. Al mateix temps, l’amplitud creativa de què disposa serveix per a anar aprofundint en la mentalitat de Hank i per a transmetre’ns les seves interioritats, inseguretats i també el seu caràcter imaginatiu. I quan el dramatisme sembla apoderar-se del conjunt, n’hi ha prou amb un nou toc d’humor estúpid per a recordar quin tipus de pel·lícula estem veient. És una llàstima que el seu últim acte trenqui aquest equilibri i busqui, sense massa encert, la grandiloqüència emotiva, ja que fins llavors la proposta insòlita de Swiss Army Man havia sabut parlar-nos de nosaltres, de les nostres pors i dels nostres somnis d’una forma absolutament grotesca, però encantadora. (Martí)

Dog Eat Dog (Paul Schrader, 2016)

“Durant la meva vida he fet pel·lícules de gran èxit i molt populars; Dog Eat Dog no és una d’elles”. Paul Schrader ens va avisar abans de la projecció del seu últim film, i realment ho va encertar de ple, ja que el que vam presenciar va ser més aviat el capritx d’un cineasta que sap que a aquestes alçades no ha de demostrar res a ningú. La pel·lícula no arrenca malament, sobretot per la llibertat estilística de Schrader en l’apartat visual i la seva falta de miraments en la violència de l’acció, però l’argument va revelant poc a poc la seva condició de despropòsit. La història segueix tres excriminals que són empesos a dur a terme un últim encàrrec amb una gran recompensa econòmica, però que pateixen una sèrie d’imprevistos que ho compliquen tot i els situen en una situació límit. I sí, la trama resulta tan trillada com mal executada.

Schrader, que fins i tot es permet el luxe de reservar-se un petit paper secundari a la pel·lícula, porta els tres protagonistes d’una banda a l’altra sense solta ni volta, i enrareix la relació entre ells de forma bastant arbitrària. Arriba un moment en què no només no entenem massa bé perquè passen les coses, sinó que directament ja no ens interessa. Dog Eat Dog pretén buscar tocs de cinema negre contemporani, amb personatges torturats i abocats a la perdició, però tot està mancat de contingut i de significat. No percebem els dimonis interiors que se suposa que tenen els protagonistes, ni tampoc ens importa el seu destí; al final, el que volem és que la broma acabi el més aviat possible i ens en puguem oblidar ràpidament. (Martí)

Mon Ange (Harry Cleven, 2016)

Una niña ciega se enamora de un niño invisible hasta que recupera la vista. Sonaba a una premisa de cuento a la que alguien como, por ejemplo, Jean-Pierre Jeunet, se podría agarrar para hacer una película un poco cargante pero intensa. Lo que nos encontramos en su lugar en la película de Harry Cleven es languidez extrema, primeros planos llenos de susurros en francés y una historia estática en la que el amor se verbaliza mucho pero se siente muy poco.

Los personajes y la trama de Mon Ange dan tan poco a lo que agarrarse que se acaban por ver todas las costuras del relato, que no se molesta ni en resolver las cuestiones más básicas referentes a la logística de esta relación. Mucho metraje y mucha intensidad de bolsillo para acabar al final con la sensación de que la película pasa de puntillas por todo, sin profundizar en ninguno de los aspectos que plantea. (Breixo)

Detour (Christopher Smith, 2016)

Detour és una d’aquestes pel·lícules que aconsegueix compensar les seves mancances gràcies al bon criteri amb què explota les seves dosis d’entreteniment. Per argument i personatges, pràcticament es podria considerar una “teen movie” d’aquelles que creuen ser molt més importants del que en realitat són, però el britànic Christopher Smith sap allunyar-la un pèl d’aquesta trajectòria i permet que el producte acabi conservant força dignitat. Els tres joves protagonistes, que degut a la seva inexperiència es veuen immersos en una trama que combina un assassinat, incidents amb la policia i una operació de tràfic de drogues a la frontera mexicana, demostren que la trama els va molt gran, però en el fons aquesta no deixa de ser una de les gràcies de la pel·lícula.

Aquesta tendència de Detour a “caure bé” fa que les tramposes estratagemes narratives de Christopher Smith no ens facin donar l’esquena al film; tot i que en algun cas l’espectador tindria tot el dret a sentir-se enganyat de forma descarada. I és que la història té prou ingredients per a despertar el nostre interès en tot moment, encara que no ens la prenguem amb la mateixa gravetat que els personatges. Més enllà del seu joc per a despistar, el director sap portar el ritme de forma constant i ambiciosa, i encara que la història no ens aporti gran cosa, no ens deixa la sensació d’haver perdut el temps. Que ja és molt. (Martí)