Cine – 2017 | M.A.Confidential

ONE CUT OF THE DEAD

Posted by Martí on 22 de Setembre de 2019

Posted in: Cine - 2017. Tagged: Ayana Gôda, comèdia, Harumi Shuhama, japó, Miki Yoshida, One Cut of the Dead, Shinichirô Ueda, Takayuki Hamatsu, terror, Yuzuki Akiyama, zombies. 1 comentari

Kamera o tomeru na!

Director: Shinichirô Ueda

Intèrprets: Takayuki Hamatsu, Yuzuki Akiyama, Harumi Shuhama, Ayana Gôda, Miki Yoshida, Kazuaki Nagaya, Hiroshi Ichihara, Takuya Fujimura, Yôko Takahashi, Satoshi Iwagô.

Gènere: Comèdia, terror. Japó, 2017. 95 min.

En una nau d’una antiga fàbrica abandonada està tenint lloc el rodatge d’una pel·lícula de zombis de baix pressupost. El director, molt poc satisfet amb la feina de l’actriu principal, intenta explicar-li un cop més què necessita d’ella, però el cansament després de més de 40 preses fa que decideixin prendre’s un descans. És llavors quan l’actor protagonista i l’encarregada de maquillatge miren de calmar la noia, molt alterada, però de sobte comencen a passar coses estranyes.

Un dels fenomens que sol repetir-se cada any al Festival de Sitges és l’aparició d’una pel·lícula, sovint desconeguda, que ho revoluciona tot i apareix en boca de tothom; ja sigui perquè ha tingut l’encert de veure-la, o perquè ha rebut l’entusiasme de qui ho ha fet. A l’edició de 2018, aquesta pel·lícula va ser, sens dubte, One Cut of the Dead. I no és d’estranyar, gens ni mica. El debut del director Shinichirô Ueda és una oda de cap a peus al món del cinema, però no al de les catifes vermelles i els somnis hollywoodians, sinó al que surt endavant gràcies a la passió, el sacrifici i el talent de totes i cadascuna de les persones que en formen part. El cinema més meritós de tots, en definitiva. I, òbviament, havia de ser una pel·lícula de zombis. One Cut of the Dead no només explota amb un enorme sentit de l’humor els tòpics del gènere, sinó que a més és una autèntica caixa de sorpreses que no deixa de captivar fins el seu últim pla.

EL PAN DE LA GUERRA

Posted by Martí on 14 de Juny de 2019

Posted in: Animació, Cine - 2017. Tagged: Afganistan, Animació, drama, Laara Sadiq, Noorin Gulamgaus, Nora Twomey, Saara Chaudry, Soma Chhaya, The Breadwinner. 3 comentaris

The Breadwinner

Directora: Nora Twomey

Veus originals: Saara Chaudry, Soma Chhaya, Noorin Gulamgaus, Laara Sadiq, Ali Badshah, Shaista Latif.

Gènere: Animació, drama. Irlanda, 2017. 90 min.

Amb només 11 anys, Parvana acompanya el seu pare al mercat de Kabul per a mirar de vendre alguna cosa i així tenir més diners per a comprar menjar per a tota la família. A casa, hi ha la seva mare convalescent, una germana gran i un germà força més petit. Un dia, però, tenen una absurda discussió amb un guàrdia talibà que acaba amb el pare detingut i traslladat a una presó a les afores de la ciutat. Davant la situació crítica per a la família, Parvana haurà de prendre més responsabilitats, però la seva condició de dona no li posa les coses gens fàcils.

Explicar des del punt de vista infantil el que suposa la vida sota la guerra, la pobresa o la repressió no és un repte gens fàcil per a una pel·lícula. Només cal veure’n dos casos paradigmàtics força recents: The Florida Project, capaç de transmetre’ns el filtre innocent de la petita Monnee enmig d’una realitat descoratjadora, i Cafarnaúm, una manipulació emocional que utilitza el nen protagonista per a subratllar-ho tot de forma descarada. Per sort, El Pan de la Guerra és molt més a prop del primer cas, i a més a més hi afegeix tota la llibertat creativa que ofereix el món de l’animació. Ambientada a la capital afganesa, Kabul, la pel·lícula acompanya una nena d’11 anys, Parvana, que veu com la seva ja complicada vida familiar queda seriosament amenaçada quan el seu pare és injustament empresonat pels talibans. Una història que és abordada sense cap intenció de suavitzar les escenes més tràgiques o impactants, però a la vegada amb un aire aventurer que li dóna un equilibri molt ben trobat.
Continue Reading

Després de repassar les primeres 10 pel·lícules que formen part del millor de 2018, arriba el moment el TOP10 cinematogràfic de l’any. Tal com va succeir l’any passat, el cinema nord-americà ha imposat la seva presència, sobretot per la gran qualitat de diversos títols independents, així com algunes de les pel·lícules més populars que s’han estrenat durant els últims anys. No cal dir que, a qualsevol persona que es pregunti quines pel·lícules hauria d’haver vist aquest any, aquesta desena serien les prioritàries. La veritat és que l’ordre és, aquest cop més que mai, més que subjectiu, ja que en realitat totes elles ocuparien posicions molt igualades. En tot cas, aquestes són les 10 millors pel·lícules de 2018 a M.A.Confidential:

Pocs anys m’ho han posat tan difícil per a elaborar la ja preceptiva llista de les 20 millors pel·lícules que han passat per les nostres sales durant els últims dotze mesos. Grans blockbusters que han complert expectatives, cinema espanyol de nivell, animació que s’allunya dels cànons habituals i, òbviament, notables títols independents que han passat massa desapercebuts de forma injusta. En tot cas, totes elles pel·lícules que defineixen un any amb molta qualitat, i que val la pena recuperar en cas que s’us hagin escapat. Aquestes són les 10 que omplen la part baixa de la llista:

EL REINO

Posted by Martí on 3 d'Octubre de 2018

Posted in: Cine - 2017. Tagged: Ana Wagener, antonio de la torre, Bárbara Lennie, corrupció, drama, Josep Maria Pou, Luis Zahera, Mónica López, Nacho Fresneda, política, Rodrigo Sorogoyen, thriller. 1 comentari

El Reino

Director: Rodrigo Sorogoyen

Intèrprets: Antonio de la Torre, Josep Maria Pou, Nacho Fresneda, Ana Wagener, Mónica López, Bárbara Lennie, Luis Zahera.

Gènere: Thriller, drama. Espanya, 2017. 125 min.

Manuel López Vidal és un polític valencià implicat en tota mena d’operacions corruptes juntament amb altres membres del seu partit i grans empresaris de la regió. Quan un d’ells és atrapat per la Guàrdia Civil per culpa d’un assumpte de diners a Suïssa, Manuel s’assegura que ningú desvetlli res, però al cap de pocs dies rep una trucada que el posa en alerta: han sortit a la llum proves contra ell i serà incriminat per la justícia.

D’entre tots els complexes que poc a poc s’ha anat espolsant el cinema espanyol, el thriller polític segueix sent una assignatura pendent. Probablement, les raons que ho frenen són les mateixes que solen destapar i denunciar les pel·lícules d’aquest gènere. No obstant, es comença a percebre un canvi que ja va iniciar El Hombre de las Mil Caras fa dos anys i que ara continua El Reino. La pel·lícula, la quarta del director Rodrigo Sorogoyen, fa un incisiu retrat de la corrupció a la política espanyola a partir del que podríem considerar “fets reals ficcionats”, i a la vegada ofereix un thriller de ritme elèctric i incansable. El Reino no es centra en el procés de destapar una trama concreta, sinó en la reacció del culpable acorralat i les peces que es mouen a partir d’aquí, revelant tota l’estructura i interessos que hi ha darrere. I el resultat és una pel·lícula d’allò més sòlida.

EL CAPITÁN

Posted by Martí on 27 de Setembre de 2018

Posted in: Cine - 2017. Tagged: 2a Guerra Mundial, bèl·lic, Bernd Hölscher, Der Hauptmann, drama, El Capitán, Frederick Lau, Max Hubacher, Milan Peschel, nazisme, Robert Schwentke, Waldemar Kobus. Deixa un comentari

Der Hauptmann

Director: Robert Schwentke

Intèrprets: Max Hubacher, Milan Peschel, Frederick Lau, Bernd Hölscher, Waldemar Kobus, Alexander Fehling, Samuel Finzi.

Gènere: Bèl·lic. drama. Alemanya, 2017. 115 min.

A mitjans de 1945, un jove soldat de l’exèrcit nazi que acaba de desertar és perseguit per diversos oficials. Després d’aconseguir amagar-se en un bosc, el soldat troba un cotxe amb una maleta que conté un uniforme de capità nazi. D’entrada, se’l posa per a combatre el fred, però quan apareix un altre soldat que el pren per un capità de veritat, decideix actuar com a tal i posar-lo a les seves ordres.

La idea de concebre una pel·lícula ambientada a la 2ª Guerra Mundial íntegrament des del punt de vista de l’exèrcit alemany és, per si mateixa, força delicada. No obstant, el que proposa el director Robert Schwentke a El Capitán no són aportacions des del punt de vista bèl·lic o noves evidències de l’horror que el bàndol nazi va infligir als seus adversaris. El que ens trobem és més aviat un estudi psicològic sobre certs comportaments humans enmig d’unes circumstàncies com aquestes. La pel·lícula està plantejada des d’una combinació molt particular i també arriscada: passa de la ridiculització dels seus personatges i situacions a les mostres més crues de barbàrie humana gairebé com si res. Això fa que El Capitán sigui un pèl desconcertant pel que fa a les seves intencions, però a la vegada la converteix en una obra força interessant d’interpretar.

THE RIDER

Posted by Martí on 22 de Setembre de 2018

Posted in: Cine - 2017. Tagged: Brady Jandreau, Cat Clifford, Chloé Zhao, drama, Lane Scott, Lilly Jandreau, Terri Dawn Pourier, The Rider, Tim Jandreau, western. 2 comentaris

The Rider

Director: Chloé Zhao

Intèrprets: Brady Jandreau, Tim Jandreau, Lilly Jandreau, Cat Clifford, Terri Dawn Pourier, Lane Scott.

Gènere: Drama, western. USA, 2017. 100 min.

Després de patir un greu accident en un rodeo, el jove Brady Blackburn rep l’advertiment dels metges que no pot tornar a muntar un cavall salvatge, ja que l’accident no només els ha obligat a posar-li una placa al crani, sinó que li ha deixat altres seqüeles perilloses. No obstant, els rodeos són la única i gran passió de Brady, per tant la idea de deixar-ho se li fa molt coll amunt. Quan els diners de la seva família comencen a escassejar, Brady ha de buscar noves ocupacions per a tenir ingressos.

Diuen que un mateix paisatge pot provocar sensacions completament diferents en funció dels ulls que el mirin; fins i tot quan són els d’una mateixa persona. Aquest és el cas de Brady Jandreau davant les amplies planícies de Dakota del Sud, i la directora xinesa Chloé Zhao ho reflecteix a The Rider amb una sensibilitat i veracitat extraordinàries. La pel·lícula, basada en fets reals i amb els propis protagonistes interpretant-se a si mateixos, ens trasllada a la ment d’un jove obligat a afrontar el pitjor dels escenaris: el trencament dels seus somnis. I ho fa submergint-nos en l’esperit tan particular d’aquest racó de l’Amèrica profunda, el qual necessitem conèixer i entendre per a poder identificar-nos millor amb tot el que passa. És un reflex més aviat incòmode i descoratjador, però The Rider és cinema d’aquell que no necessita artificis per a tocar-nos la fibra.

MAMÁ Y PAPÁ

Posted by Martí on 31 d'Agost de 2018

Posted in: Cine - 2017, Sitges 2017. Tagged: Anne Winters, Brian Taylor, comèdia, humor negre, Mom and Dad, nicolas cage, paranoia, Selma Blair, terror, Zackary Arthur. 1 comentari

Mom and Dad

Director: Brian Taylor

Intèrprets: Nicolas Cage, Selma Blair, Anne Winters, Zackary Arthur, Joseph D. Reitman, Olivia Crocicchia, Lance Henriksen.

Gènere: Comèdia, terror. USA, 2017. 80 min.

La família Ryan no passa per un moment fàcil. Els pares, Brent i Kendall, no accepten el nou nòvio de la filla adolescent Carly i han de parar constantment les baralles entre aquesta i el seu germà petit Josh. Un dia, una estranya epidèmia transmesa a través de la ràdio i la televisió desperta un instint assassí a tots els adults vers els seus fills, cosa que obliga Carly i Josh a fugir de l’institut i mirar de refugiar-se dels seus propis pares.

Durant els últims anys, veure Nicolas Cage perdent els papers s’ha convertit en un d’aquells plaers culpables que part dels cinèfils intentem no deixar escapar. Sovint, no ens enganyem, això comporta haver-se d’empassar pel·lícules tirant a nefastes, però en el cas de Mamá y Papá les raons són suficients per a gaudir de tot el conjunt. Dirigida per Brian Taylor, cocreador d’aquella adrenalítica Crank, la pel·lícula entén molt bé la seva condició des del primer moment i es desenvolupa amb l’enginy i el ritme suficients per a tancar un conjunt molt coherent amb si mateix. Partint de la seva premissa absurda, la història desplega 80 minuts de diversió sanguinària i passada de voltes, i sap treure tot el potencial histriònic d’un Nicolas Cage a la seva salsa. És així com Mamá y Papá acaba complint unes expectatives que, sense ser molt ambicioses, haurien pogut caure fàcilment en una burda estupidesa.

REVENGE

Posted by Martí on 29 d'Agost de 2018

Posted in: Cine - 2017, Sitges 2017. Tagged: Coralie Fargeat, Guillaume Bouchède, Kevin Janssens, Matilda Anna Ingrid Lutz, Revenge, thriller, Vincent Colombe. Deixa un comentari

Revenge

Directora: Coralie Fargeat

Veus originals: Matilda Anna Ingrid Lutz, Kevin Janssens, Vincent Colombe, Guillaume Bouchède.

Gènere: Thriller. França, 2017. 105 min.

Richard és un multimilionari que de tant en tant es troba amb dos amics seus per a sortir de cacera. Aquest cop, ha decidit portar la seva amant Jen, una jove aspirant a actriu, per a passar amb ella un parell de dies a la luxosa casa que té al mig del desert. No obstant, els seus amics Stan i Dimitri arriben un dia abans, cosa que els fa coincidir durant una nit en què comparteixen alcohol i drogues. L’endemà, aprofitant que Richard ha de marxar, Stan arracona Jen i la viola davant la indiferència de Dimitri.

Resulta força trist afirmar-ho, però estem en un moment en què el subgènere anomenat “rape-revenge” –és a dir, la venjança després d’una violació– té una especial rellevància més enllà de la pantalla. I la veritat és que Revenge n’és un cas que cal distingir, no només pel seu marcat exercici d’estil, sinó per bona part de les circumstàncies que rodegen el fet que desencadena tota l’acció. La francesa Coralie Fargeat, que es va emportar els premis a millor direcció i millor òpera prima al Festival de Sitges 2017, planteja una història sense massa complexitat a nivell d’estructura narrativa, però que ho confia tot a una estètica i una brutalitat que acaben dominant el conjunt. En aquest sentit, Revenge sovint requereix fer la vista llarga –potser un pèl massa– amb la credibilitat dels fets, però a nivell global es converteix en un film de gènere atractiu i coherent amb els seus excessos.

HAPPY END

Posted by Martí on 25 de Juliol de 2018

Posted in: Cine - 2017. Tagged: drama, Fantine Harduin, Happy End, Isabelle Huppert, Jean-Louis Trintignant, Mathieu Kassovitz, michael haneke, Toby Jones. Deixa un comentari

Happy End

Director: Michael Haneke

Intèrprets: Isabelle Huppert, Jean-Louis Trintignant, Mathieu Kassovitz, Fantine Harduin, Toby Jones, Franz Rogowski, Laura Verlinden.

Gènere: Drama. França, 2017. 110 min.

Després d’enverinar la seva mare amb una sobredosi d’antidepressius i enviar-la a la UCI, la petita Eve, de 12 anys, es trasllada a viure a la casa de la família del seu pare, a Calais. Allà, Eve coincideix amb el seu pare, que mai ha cuidat gaire d’ella, i la seva nova dona, amb la qual acaba de tenir un fill. També viuen a la casa la seva tieta Anne, que dirigeix l’empresa de construcció propietat de la família, i el seu avi Georges, que pateix demència.

Els (incomprensibles) 14 mesos que han passat entre la seva presentació al Festival de Cannes de 2017 i la seva estrena a les nostres sales, sumats a les tèbies reaccions que ha recol·lectat durant aquest temps, han deixat Happy End en un estrany segon pla. I dic estrany perquè estem parlant d’un dels directors europeus més influents i prestigiosos dels últims 20 anys: Michael Haneke. Si bé és cert que l’impacte emocional no arriba al nivell d’altres com Amor o La Cinta Blanca, el director austríac segueix carregant d’una considerable mala llet les seves històries i personatges. En aquest cas, ho fa en forma de retrat d’una família francesa de classe alta en què les aparences camuflen actituds i relacions del tot menyspreables, així com una profunda infelicitat. Amb la ja previsible ironia respecte el seu títol, Happy End demostra que, sense posar la cinquena marxa, Haneke manté el seu poder de provocació i un gran humor negre.