M.A.Confidential

El Agente Topo

Director: Maite Alberdi

Protagonistes: Sergio Chamy, Rómulo Aitken, Marta Olivares, Berta Ureta, Zoila González, Petronila Abarca, Rubira Olivares.

Gènere: Documental.

País: Xile, 2020. 85 min.

Per tal de dur a terme la investigació d’una clienta que sospita que maltracten la seva mare a la residència d’ancians on viu, una agència xilena de detectius privats comença a fer un càsting entre homes jubilats majors de 80 anys. El seu objectiu és infiltrar-ne un a la residència per tal que faci d’espia, trobi la dona en qüestió i aporti proves de vídeo que corroborin l’acusació de la seva filla. L’escollit és Sergio, de 83 anys i vidu de fa pocs mesos, qui entra disposat a complir la seva missió. No obstant, poc a poc la seva tasca a la residència comença a anar per altres camins.

El punt de partida d’El Agente Topo és, possiblement, un dels inicis més prometedors que s’han pogut escriure mai per a una comèdia. Una clara paròdia de James Bond on l’avançada edat del seu protagonista és del tot incompatible amb el funcionament de tots els artefactes que necessitarà per a dur a terme la seva missió, propiciant així un bon nombre de gags i moments hilarants. De fet, els primers minuts de pel·lícula no fan més que alimentar-ho. La seqüència inicial en què un desesperat detectiu intenta que homes nascuts a la dècada dels 40 del segle passat facin servir correctament la càmera, les notes de veu o les videotrucades d’un smartphone no té preu, sobretot pel seu equilibri entre la riallada i el somriure entranyable. Però no, El Agente Topo no es redueix només a això. Darrere d’aquesta carta de presentació en forma de paròdia del cinema d’espies, es desplega un escenari molt més ampli on entenem que aquest contrast generacional que tan bon moment ens ha fet passar a l’inici té una vessant molt més humana que acaba sent la que importa de veritat.

Tot i que és difícil evitar alguna suspicàcia pel fet que la presència de l’equip de rodatge a la residència condicionés alguna de les situacions, la directora Maite Alberdi planteja El Agente Topo com un documental que s’encomana de l’espontaneïtat dels seus protagonistes. O més ben dit, de les seves protagonistes. El símptoma més directe és que bona part d’allò que passa en aquest centre, un cop hi entrem de la mà de “l’espia” Sergio, ens resulta inesperat si ho posem en relació amb la idea inicial que ens havia generat la pel·lícula. Aquesta manté la seva part més divertida, la que es deriva del seu insòlit plantejament i que provoca situacions entre maldestres i esperpèntiques davant de les quals és impossible no riure a gust, però poc a poc s’hi afegeixen altres capes que van guanyant terreny. Amb elles, Alberdi aconsegueix que el que havia de ser l’objectiu principal del documental vagi quedant cada cop més relegat dins de la nostra llista d’interessos que ens genera El Agente Topo. Al final, més que una història d’espies, acaba sent tota una lliçó d’humanitat. I també un toc d’atenció per a molts.

I és que, després d’arrencar-nos no poques rialles, El Agente Topo és capaç de dur-nos a l’altre extrem com qui no vol la cosa. Les revelacions de Sergio no són exactament les que esperàvem -ni nosaltres, ni tampoc ell mateix-, i el documental acaba esdevenint un testimoni impagable sobre la vellesa, els seus estigmes, la seva forma d’encarar la vida i, el que és més important, la forma amb què s’hi relacionen les generacions més joves. És així com Maite Alberdi, per molt que sigui una directora xilena rodant a Santiago de Xile, converteix El Agente Topo en una obra universal, on tots els qui hem tingut un avi en una residència hi podem veure reflectides les nostres accions o les nostres percepcions. I en cap cas es detecta que la directora busqui la denúncia o realçar certs sentimentalismes, sinó que tot acaba fluint amb naturalitat. De fet, la història mai s’acaba de desvincular de la seva premissa inicial, de mode que mai abandona definitivament el seu to còmic, encara que com a espectadors ja veiem l’escenari d’una altra manera.

Premiada al Festival de Donostia i nominada a l’Oscar a Millor Documental, El Agente Topo s’erigeix com una d’aquelles obres que acaben deixant una empremta emocional força profunda, ja que ens fa sentir incapaços de veure-la des d’una posició aliena. I sí, acaba sent tota una pel·lícula d’espies, ja que a través de l’infiltrat Sergio surten a la llum moltes coses ocultes, tancades darrere una reixa que les separa de l’exterior. Per tot plegat, El Agente Topo ens hauria de fer pensar que potser som nosaltres els que hauríem d’entrar més sovint a fer d’espies a les residències de la tercera edat, i no precisament per a investigar si hi té lloc algun maltractament. Perquè primer hauríem d’adonar-nos que potser som nosaltres, des de fora i a vegades sense ser-ne conscients, els qui podem perpetrar aquest mal.