M.A.Confidential

Minari

Director: Lee Issac Chung

Intèrprets: Steven Yeun, Han Ye-ri, Youn Yuh-jung, Alan S. Kim, Noel Cho, Will Patton, Scott Haze, Eric Starkey, Esther Moon.

Gènere: Drama.

País: USA, 2020. 115 min.

A mitjans dels anys 80, una família d’origen coreà es trasllada de Califòrnia a Arkansas per a començar una nova vida, seguint així el desig del pare, Jacob, de muntar una granja i cultivar productes de la seva terra. L’enorme escepticisme de la mare i la desorientació dels dos fills, que ara han de viure en una casa prefabricada aïllada al mig del camp, no frenen l’objectiu de Jacob, que busca assessorament entre la població local. No obstant, complir el seu somni no serà tan fàcil com es pensa.

La sinopsi de Minari és d’aquelles que podrien tirar enrere, i de forma relativament comprensible, a més d’un que hi ensumés de lluny certa olor a telefilm de tarda de diumenge. Res més lluny de la realitat. Sota el segell de qualitat de la productora A24, estem davant d’un nou exponent del gènere indie nord-americà que explora la pròpia identitat del país a partir del xoc social i cultural que es produeix amb aquells qui, en principi, no hi tenen les arrels. El director Lee Isaac Chung parteix de la seva experiència personal per a construir una visió humil, irònica i completament desmitificada del “somni americà”, i ho fa a partir d’una història sense pretensions ni sensibleries, però que aconsegueix tocar la fibra. I és que, malgrat tots els obstacles i tota la munició dramàtica que ens té reservada, Chung acaba construint un retrat familiar ple de moments entranyables als quals afegeix guspires d’un humor molt espontani. Tot i allunyar-se de grans impactes, revelacions o girs narratius, Minari és una d’aquelles pel·lícules que, poc a poc i de forma sensata, acaba calant en l’espectador.

Lee Isaac Chung planteja la pel·lícula a partir d’un contrast cultural constant, però no la converteix en la típica col·lecció de tòpics que aprofitaria qualsevol comèdia o drama de pacotilla a partir de personatges fora del seu hàbit que xoquen amb un entorn aliè. Minari ho aborda des d’un concepte cabdal com és l’arrelament, la necessitat de sentir-se part d’una terra que no és l’originària; ja sigui com a repte personal (així ho veu el pare de la família), com pel fet de pertànyer a una comunitat i trobar l’estabilitat familiar (com és l’òptica de la mare). I la pel·lícula ho va manifestant i posant en relació de forma subtil: la terra que en plena Amèrica profunda ha d’acceptar i cultivar verdures coreanes queda equiparada a la població local que ha d’acollir una família asiàtica que amb prou feines parla un bon anglès. Tot i presentar-ne algun traç, Minari fuig de denúncies racistes i centra els seus conflictes en aquesta capacitat d’adaptació que es posa a prova una i altra vegada, i que necessita trobar el moment, el lloc i les accions encertades per a tenir èxit. Un missatge perfectament expressat, per exemple, en el paper que juga la planta que dóna títol al film.

Però Minari no només és una història sobre l’adaptació i l’arrelament a nivell social o cultural; també és -i de fet ho és de forma predominant- un brillant drama familiar. Lee Isaac Chung ens remet, entre altres, al cinema de Hirokazu Koreeda (Después de la Tormenta, Un Asunto de Familia) per a construir un d’aquells retrats quotidians en què la convivència entre pares, fills i avis col·lisiona per una cosa o per l’altra. Tot plegat, accentuat pel fet de ser lluny, molt lluny, de la seva terra. La contraposició entre el pare i la mare és la que ho fa trontollar tot amb més força, però és la relació entre el fill petit i la seva àvia (que s’incorpora més tard) la que ens regala els millors moments. L’evolució de l’amor-odi que els vincula és entranyable, i a més a més propicia els instants més divertits de la pel·lícula. Al capdavall, ells també representen perfectament aquest procés d’adaptació mútua i d’intercanvi cultural que s’erigeix com a gran fil conductor de Minari. Només la relativa terra de ningú en què queda el personatge de la filla gran suposa restar algun punt a aquesta vessant del film.

Malgrat que la banda sonora subratlla una mica massa melodramàticament alguns moments concrets, Lee Isaac Chung controla en tot moment el to de la pel·lícula; un mèrit que adquireix més alçada si recordem el caràcter autobiogràfic de la història. A Minari no es detecten sentimentalismes, ni tampoc homenatges o cap altre exercici de jutjar els integrants de la família. Tots tenen errors i encerts, tots respiren autenticitat, i tots ens regalen moments entranyables. Un fet que també duu a elogiar la fantàstica feina de tot el repartiment, encapçalat per Steven Yeun. Gràcies a ells, la història resulta propera tot i que no tingui res a veure amb nosaltres, i ens fa sentir emocionalment vinculats a ella. És per això, i per tota la riquesa de la seva narrativa, que una pel·lícula humil com Minari, que podria ser (pejorativament) considerada com a “amable”, acaba tenint el magnetisme que té. I més encara, en una època en què bona part dels nord-americans podrien aprendre, i molt, de l’exercici d’integració no renyit amb l’orgull cap els seus orígens que demostra aquesta família coreana.