Patriots Day
Director: Peter Berg
Intèrprets: Mark Wahlberg, John Goodman, Kevin Bacon, J.K. Simmons, Michelle Monaghan, Rachel Brosnahan, Alex Wolff, Melissa Benoist, Michael Beach, Khandi Alexander
Gènere: Thriller, policíac, drama. USA, 2016. 130 min.
Un any més, la ciutat de Boston es prepara per la seva marató, celebrada el Dia del Patriota, que commemora la Guerra de la Independència dels Estats Units. Tot i sortir d’una lesió a la cama, l’oficial de policia Ed Davis és destinat a coordinar la seguretat de l’esdeveniment, el qual transcorre sense problemes fins la seva part final, quan esclaten dues bombes en plena línia de meta. A partir de llavors, Davis s’implica en una llarga persecució dels responsables, en què també hi participa l’FBI.
En un període de poc més de mig any, la societat formada per Peter Berg i Mark Wahlberg s’ha consolidat com una de les més interessants de l’escena actual hollywoodiana. Si a finals del 2016 el thriller catastròfic Marea Negra recuperava l’essència dels 90 i oferia un espectacle visual carregat de tensió, ara és Día de Patriotas la que sorprèn amb una completa i dinàmica radiografia de l’atemptat terrorista a la marató de Boston de 2013. La pel·lícula afronta el repte de combinar diversos punts de vista per a conformar la seva història –des dels encarregats de la investigació fins als propis terroristes, passant per algunes víctimes directes i col·laterals–, i el supera gràcies a un muntatge àgil que no deixa que l’interès decaigui en cap moment. A més a més, Día de Patriotas cuida suficientment els personatges (també basats en els protagonistes reals de la tragèdia) perquè tots ells tinguin un mínim pes dramàtic.
Tot i que, a la mínima que pot, mira d’aprofitar la vessant més cinematogràfica de la història, la pel·lícula és molt conscient de la seva funció documentalista. Peter Berg hauria pogut convertir Día de Patriotas en un thriller policíac convencional i aportar el context de la marató de Boston com a additiu emocional pensant en l’espectador nord-americà. No obstant, el director decideix donar veu i minuts als diferents protagonistes sense preocupar-se pels 130 minuts d’extensió a què arriba el film, cosa que demostra l’afany per a enriquir la seva explicació sobre els fets i les seves conseqüències. Sense oblidar els objectius de Día de Patriotas com a producte d’entreteniment, l’espectador percep amb certa dosi de realisme la reacció d’una ciutat a un atemptat que trenca per complet la seva pau. Tan sols el punt de vista dels terroristes, que per raons òbvies sembla el més ficcionalitzat, queda menys potent quant a contingut.
Peter Berg demostra una gran versatilitat darrere la càmera. És capaç de convertir-se en Tony Scott per a introduir-nos al bell mig del caos post-explosió o inflar-nos a bales en un tiroteig inacabable i cada vegada més intens; a la vegada, però, sap donar a la pel·lícula les pauses necessàries i posar a prova les nostres ungles amb escenes de gran tensió. Fins i tot s’inclouen imatges d’arxiu per a realçar el realisme del primer tram de la història. Així, Día de Patriotas és un film que fluctua en ambients i situacions força diversos, i que troba la forma per a adaptar-s’hi sense que perdi la cohesió. Gràcies a què la pel·lícula no dóna senyals d’estancament i que el que s’explica mai està mancat d’interès, Berg manté el pols durant les dues hores llargues. Al cap i a la fi, a Día de Patriotas l’espectador és qui té més informació, un fet que propicia la constant expectació davant el moment en què les diferents trames paral·leles es trobin.
És evident que un repàs a Wikipedia o a les cròniques periodístiques d’aquells dies és suficient per a saber el desenllaç de la pel·lícula abans d’hora, però precisament cal valorar Día de Patriotas com un gran reportatge. La coordinació entre els diferents cossos de seguretat, l’aportació dels coneixements de cadascú, l’estratègia de l’alcalde de Boston pensant en el benestar dels seus ciutadans, la importància d’allò que apareix o no -i en quin moment precís- als mitjans de comunicació… el film ajuda a comprendre la dificultat que suposa gestionar un fet com aquest, i aprofita per fer un evident homenatge a totes les persones que hi van participar. D’aquí que els personatges secundaris, ja siguin policies locals o civils anònims, tinguin una especial incidència en la història. Tot i que l’oficial Ed Davis n’és el protagonista, Día de Patriotas no és un film que vulgui presentar la figura d’un heroi, sinó que reparteix els mèrits entre aquelles persones que d’una forma o altra, van contribuir en l’operació.
La potent selecció de noms del repartiment contribueix a donar encara més entitat a aquests personatges. Mark Wahlberg torna a portar la batuta amb la mateixa solidesa amb què ho feia a Marea Negra, amb l’afegit d’anar coix pràcticament tota la pel·lícula; però és que a més a més Día de Patriotas compta amb Kevin Bacon, John Goodman, J.K. Simmons, Michelle Monaghan i Melissa Benoist per a completar una alineació de luxe. El principal punt feble en què cau el film és la inevitable moralitat que expressa en els seus instants finals, ja que cau en un “nosaltres som els bons, ells són els dolents” terriblement simplista després de tot el que hem vist. En tot cas, també és cert que d’una pel·lícula titulada Día de Patriotas se’n podria esperar algun enaltiment de la bondat nord-americana molt pitjor que el que ens trobem. Per això, i per la seva capacitat de sortir-se del que diuen les seves aparences, mereix ser descoberta, encara que possiblement acabi passant massa desapercebuda.
