Falta més d’un any encara perquè arribi la seva estrena, però la febre de Star Wars ja s’ha desfermat per complet. Després del degoteig de detalls del repartiment, el rodatge, la història i altres excuses que J.J. Abrams i companyia han utilitzat per anar fent bullir l’olla, l’arribada del primer tràiler de Star Wars: El Despertar de la Fuerza ha acabat de fer-nos creure que sí, que la saga més popular de la història del cinema tornarà a oferir-nos noves aventures. L’acció d’aquesta setena entrega ens traslladarà 30 anys després del final de El Retorno del Jedi (1983), i a banda de recuperar els personatges clàssics, promet força novetats. El que tot apunta, si fem cas del petit tast que ofereix el tràiler, és que l’estètica respectarà força l’essència de la saga creada per George Lucas. La veritat és que aquest canvi al minut 1:03 emociona força.
Arxius
All posts for the month Novembre de 2014
The Salt of the Earth
Directors: Wim Wenders, Juliano Ribeiro Salgado
Intèrprets: Sebastião Salgado, Wim Wenders, Juliano Ribeiro Salgado, Lélia Wanick Salgado
Gènere: Documental. França, 2014. 110 min.
Des de fa més de 40 anys, el fotògraf brasiler Sebastião Salgado viatja arreu del món per captar amb la seva càmera algunes de les imatges més impactants del nostre planeta. Les guerres a Àfrica, la població exiliada, els treballadors més sacrificats o les poblacions més recòndites del món han estat objecte de la seva mirada i la seva anàlisi. El seu darrer projecte, “Génesis”, és el primer en què la naturalesa pren el protagonisme, però sempre amb una gran influència de tot el que ha après dels humans al llarg de la seva vida.Vaig conèixer l’obra de Sebastião Salgado per casualitat, quan la gira de la seva exposició “Èxodes” va arribar a la ciutat de Cork coincidint amb la meva estada a Irlanda l’any 2005. Aquell projecte retratava les fugides de la població civil de diferents territoris assolats per conflictes bèl·lics, i poques fotografies van fer falta per comprovar que la humanitat i cruesa que desprenia l’òptica del fotògraf brasiler s’escapaven del que havia vist fins llavors. En aquell moment, vaig recuperar el seu projecte anterior “Trabalhadores”, on repassava alguns dels oficis més durs que es poden trobar arreu del planeta, i aquesta percepció es confirmava: la mirada de Salgado sobre la realitat que ens envolta és única. Aquest concepte és precisament l’epicentre de La Sal de la Tierra, un documental biogràfic que ens acosta de forma íntima a la figura de Sebastião Salgado i deixa que ell mateix faci una petita antologia de tota la seva obra.
Seguint la ja despiadada tendència actual d’agafar qualsevol producte que va ser un èxit en el passat i reaprofitar-lo per tornar-ne a treure rendiment, era difícil que una franquícia com Jurassic Park en sortís indemne. I així és, 22 anys després de l’estrena d’una pel·lícula que va revolucionar -aquesta sí- el cinema d’aventures i ciència-ficció que havíem vist fins llavors, ens arriba Jurassic World, una seqüela que ens torna a portar a la famosa illa Nublar per assistir a l’evolució del parc temàtic i preparar-nos per a una nova catàstrofe. La pel·lícula, dirigida pel jove Colin Trevorrow i produïda per Steven Spielberg -hi havia de ser d’una forma o altra-, ens mostra tots els avanços tecnològics i a nivell d’espectacle del parc, però també els perills de l’experimentació amb noves espècies que es duu a terme al seu laboratori. Un argument que, a priori, no sembla massa diferent al de l’original.
The Guest
Director: Adam Wingard
Intèrprets: Dan Stevens, Maika Monroe, Leland Orser, Lance Reddick, Sheila Kelley, Brendan Meyer, Chase Williamson
Gènere: Thriller, acció, drama. USA, 2014. 100 min.
Encara en ple xoc emocional per la mort del seu fill Caleb a la guerra d’Afganistan, la família Peterson rep un dia la inesperada visita de David, un soldat que es presenta com un dels millors amics de Caleb a l’exèrcit. Tot i la seva arribada sobtada i alguns recels inicials, David es va guanyant poc a poc la confiança de la família gràcies a la seva predisposició a ajudar-los en tot allò que necessitin. No obstant, el secretisme dels seus actes i alguns detalls del seu comportament denoten que amaga alguna cosa.Tot i no ser ni de bon tros una novetat, una de les tendències que va quedar corroborada amb escreix durant el passat Festival de Sitges és la mescla i reinterpretació dels gèneres cinematogràfics; un recurs que permet oferir nous enfocaments narratius i aconseguir així que històries comunes provoquin efectes de tota mena. Dins d’aquesta tendència global, s’imposa principalment la voluntat de desdramatitzar, ja sigui de forma obertament paròdica o a base de subtileses, i és en aquest segon escenari on es mou com un peix a l’aigua el thriller independent The Guest, una de les perles que es va poder veure al festival català. Darrere la càmera, sorprèn la presència d’Adam Wingard, la jove promesa nord-americana -tot just 32 anys-, qui prèviament s’havia focalitzat en el cinema de terror més pur. En aquest gir cap al thriller, se’n surt i amb bona nota, ja que, sense una base que vessi enginy, construeix un magnetisme molt especial i manté una notable solidesa de principi a fi.
Dumb and Dumber To
Directors: Peter Farrelly i Bobby Farrelly
Intèrprets: Jim Carrey, Jeff Daniels, Kathleen Turner, Laurie Holden, Rob Riggle, Rachel Melvin
Gènere: Comèdia. USA, 2014. 110 min.
Un dels dies que Harry va a visitar Lloyd al centre psiquiàtric on el cuiden, li explica que no podrà anar-hi més i que ha de marxar perquè necessita un trasplantament de ronyó, però just llavors descobreix que aquest porta 20 anys fingint la seva demència només per gastar-li una broma. Llavors, decideixen anar a buscar la única persona compatible per donar un ronyó a Harry, una filla de qui ell desconeixia per complet l’existència.Per a la generació que va viure l’adolescència durant els anys 90, els noms de Harry i Lloyd han quedat per sempre marcats com dues icones de l’humor cinematogràfic més idiota, delirant i profundament immadur. Dos Tontos Muy Tontos (1994) va ser l’aclamat debut de Bobby i Peter Farrelly, dos germans que després van completar un digne pòquer de presentació gràcies a Vaya Par de Idiotas (1996), Algo pasa con Mary (1998) i Yo, Yo Mismo e Irene (2000), sempre mantenint el gamberrisme, l’escatologia i les passades de rosca com a segell propi. Vint anys després del seu debut, i suposo que com a mode d’homenatge, els Farrelly han decidit recuperar els seus dos protagonistes per excel·lència i presentar Dos Tontos Todavía Más Tontos, una seqüela fidel que ens arrenca més d’un somriure nostàlgic, però que a la vegada demostra ser del tot innecessària degut al seu absolut continuisme, sense cap mena de risc o originalitat.
Coherence
Director: James Ward Byrkit
Intèrprets: Emily Baldoni, Maury Sterling, Nicholas Brendon, Elizabeth Gracen, Alex Manugian, Lauren Maher, Hugo Armstrong, Lorene Scafaria
Gènere: Ciència-ficció, intriga, drama. USA, 2013. 85 min.
Després de força temps de no trobar-se tots plegats, un grup de vuit amics es reuneixen per sopar a casa d’una de les parelles i de pas presenciar un fet gens usual, el pas d’un cometa molt a prop del planeta Terra. Durant la vetllada, tot avança amb una relativa normalitat, fins que de sobte marxa la llum i dos dels amics decideixen sortir de la casa per anar a veure què està passant. A partir d’aquí, els esdeveniments comencen a enrarir-se.Quan parlem de cinema de ciència-ficció, és fàcil associar-lo automàticament a mons futuristes, efectes especials i grans floritures visuals, però és evident que el gènere abraça moltes més modalitats, algunes d’elles sustentades molt més en la història que no pas en l’espectacularitat de les seves imatges. És precisament en aquest grup on hi trobem, i de forma destacada, la sorprenent Coherence, guanyadora del premi a millor guió al Festival de Sitges 2013 i opera prima del jove director nord-americà James Ward Byrkit. Amb una posada en escena austera en tot moment i una estructura narrativa aparentment lineal i acotada, la pel·lícula ens va portant de forma progressiva cap al seu terreny, al costat d’uns personatges que d’entrada saben tan poc com nosaltres, però que poc a poc adquireixen la seva funció. Gràcies a l’augment progressiu de la tensió i les creixents incògnites plantejades, Byrkit aconsegueix mantenir-nos expectants fins l’últim segon.
Interstellar
Director: Christopher Nolan
Intèrprets: Matthew McConaughey, Anne Hathaway, Jessica Chastain, John Lithgow, Casey Affleck, Michael Caine, Matt Damon
Gènere: Ciència-ficció, drama. USA, 2014. 170 min.
En un futur no excessivament llunyà, el planeta Terra s’està quedant sense recursos naturals que garanteixin la supervivència de l’espècie humana. És per això que la NASA ha dissenyat un projecte destinat a buscar altres planetes potencialment habitables més enllà de la nostra galàxia. Cooper, un expilot espacial convertit a granger, és designat per a encapçalar la última missió per aconseguir aquest objectiu, cosa que provoca la dolorosa decisió de deixar els seus dos fills a la Terra en unes condicions cada cop més difícils.Dins d’aquella etapa vital en què encara no tens ni idea de res, però comences a prendre consciència de temes transcendentals, recordo especialment les primeres càbales mentals sobre la nostra presència a l’univers. I no em costa gens reviure l’estranya sensació de vertigen i petitesa que m’entrava quan intentava fer-me una idea mental d’aquest espai que ens envolta de forma il·limitada. En realitat, poca cosa canvia si m’hi paro a pensar ara. Desconec si Christopher Nolan va viure situacions semblants, però el cert és que a Interstellar m’hi he trobat una expressió cinematogràfica de totes aquestes imatges que circulaven de forma caòtica pel meu cap. Per evocacions com aquesta, per molt subjectiva que sigui, i altres raons que converteixen el film en una immensa experiència sensorial, no considero que els múltiples aspectes discutibles quant a guió i recursos narratius (que hi són, i els reconec) li restin els punts suficients per aixafar tot el conjunt.
Deux Jours, Une Nuit
Directors: Jean-Pierre i Luc Dardenne
Intèrprets: Marion Cotillard, Fabrizio Rongione, Pili Groyne, Simon Caudry, Catherine Salée, Batiste Sornin
Gènere: Drama. Bèlgica, 2014. 95 min.
Després d’haver superat un període de baixa per culpa de l’ansietat, Sandra està preparada per tornar a treballar, però abans de reincorporar-se rep una notícia que marcarà el seu futur laboral: el cap de la companyia ha preguntat a la plantilla si prefereixen una paga extra de 1.000 euros cadascú o que Sandra es reincorpori. En un principi, la gran majoria vota la primera opció, però Sandra aconsegueix que la votació es repeteixi dilluns següent, amb la qual cosa disposa de dos dies per intentar que els seus companys canviïn d’opinió.Estaríeu disposats a renunciar a una prima de 1.000 euros a canvi que una companya de feina pogués mantenir el seu lloc de treball? Pesen més els beneficis personals d’aquests diners o la satisfacció d’evitar que una persona es quedi sense sou? El dilema està servit, i tot i que sembla força clar quina opció és la més indicativa de la veritable qualitat humana d’una persona, la realitat no resulta tan simple com això. Al voltant d’aquest conflicte tan desgraciadament actual gira Dos Días, una Noche, la nova pel·lícula dels venerats germans Jean-Pierre i Luc Dardenne, que un cop més volen arribar al moll de l’os del comportament humà per a explorar-ne els seus motius i deixar que l’espectador en prengui les seves conclusions. En aquest cas, interpreten les dificultats de l’actual context laboral per a construir tot un drama personal i social on l’enorme realisme implica per complet un espectador que, a sobre, manté l’expectació fins al final.
C3PO, Cortocircuito, Wall·E, i ara… Chappie? Més enllà de la seva vessant destructiva o revolucionària, la història del cinema també ha reservat un lloc per aquells robots que aconsegueixen tocar-nos la fibra sensible pel seu humanisme, i tot sembla indicar que l’any que ve ens n’arribarà un nou exemple. Chappie és la nova pel·lícula de Neill Blomkamp, el jove director sud-africà que va entrar en escena de forma contundentment gràcies a l’aplaudida District 9, encara que després ens va desmuntar força les expectatives amb Elysium. Ara, Blomkamp segueix fidel al gènere de ciència-ficció futurista i s’endinsa en l’univers de la intel·ligència artificial amb la història -escrita per ell i Terri Tatchell- d’un robot que aprèn a pensar, sentir i actuar de forma autònoma després de ser “educat” per l’enginyer que l’ha creat, amb totes les conseqüències que això provoca.
The Equalizer
Director: Antoine Fuqua
Intèrprets: Denzel Washington, Marton Csokas, Chloë Grace Moretz, Melissa Leo, Bill Pullman, Haley Bennett
Gènere: Acció, thriller, policíac. USA, 2014. 125 min.
Robert McCall és un home aparentment normal que treballa a uns grans magatzems de bricolatge, però de nit té l’estrany costum d’anar-se’n a una cafeteria a llegir un llibre. Allà, sempre es troba amb Teri, una prostituta molt jove que treballa a les ordres d’un mafiós rus anomenat Slavi. Un dia, la noia no apareix, i Robert decideix anar a buscar Slavi i la seva banda per saldar comptes, cosa que fa aflorar una etapa passada de la seva vida.Denzel Washington formaria part d’una eventual llista d’actors que, per si sols, t’empenyen a anar a veure una pel·lícula. L’últim exemple el vam tenir fa dos anys, quan el seu magnífic paper a El Vuelo li va valdre la última de les seves sis nominacions als Oscars. Precisament, la relació de Washington amb els premis de l’Acadèmia està del tot lligada al director Antoine Fuqua, ja que va ser sota les seves ordres a Training Day (2001) que va aconseguir seva segona estatueta com a millor actor protagonista. 13 anys després, els dos tornen a encreuar les seves trajectòries a The Equalizer, que adapta una popular sèrie nord-americana de televisió dels anys 80, però en aquest cas la fórmula de l’èxit no funciona amb la mateixa solvència. I no és que l’actor hagi perdut cap facultat, ja que torna a estar imponent, sinó que el film es veu molt penalitzat per un guió dèbil i una direcció que, de tant adornada, acaba resultant pretensiosa.