Sicko

Director: Michael Moore

Intèrprets: Michael Moore, George Bush, Hillary Clinton, etc….

Gènere: Documental. USA, 2007. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

“Sick” (malalt) + “Psycho” (Psicosis) = Sicko. Amb aquest gran títol, el gran (mai millor dit) Michael Moore torna a la càrrega amb una nova pel·lícula de denúncia contra el funcionament de la societat nordamericana. Després de la genial Bowling for Columbine i la controvertida Fahrenheit 9/11, el director ha decidit focalitzar ara la seva mirada en el sistema sanitari del seu país. Amb una estructura molt semblant a la primera de les dues citades, Sicko és una nova crua mostra de com (no) funcionen les coses a la considerada primera potència mundial del nostre planeta.

Un cop més, Moore parteix de diversos casos concrets per il·lustrar-nos la ineficàcia del sistema sanitari públic americà i les estafes per part de les grans asseguradores mèdiques privades. La veritat és que resulta inevitable posar-se les mans al cap amb el que se’ns explica en cada cas i el tràgic desenllaç que algun d’ells acaba tenint. Un dels fets a remarcar és que Moore sap tractar el tema amb la delicadesa pertinent i ho fa mantenint-se fora de càmera durant bona part de la peli i agafant un paper força passiu (cosa que no passava en les dues anteriors), deixant d’aquesta manera que siguin els testimonis els únics protagonistes. Naturalment, ell és perfectament conscient que no fa falta la seva intervenció pq la gravetat dels fets es posi de manifest per si sola.

Un cop analitzada la situació a Estats Units, Moore utilitza el mateix recurs que a Bowling for Columbine de viatjar a altres països per establir una comparació. No podia faltar Canadà, l’etern despreciat dels americans, i després Gran Bretanya i França. Aquí, el director ja pren més protagonisme i adopta el paper (a vegades una mica massa falsejat) de total desconeixedor de la situació en aquests països. Les seves incrèdules reaccions (també poc creïbles en alguna ocasió) a mida que va coneixent com de diferent funcionen les coses respecte al seu país no són més que un reflex de com reaccionaria qualsevol ciutadà americà al comprovar com la vida pot resultar molt més fàcil en d’altres països que ells consideren inferiors, només per gaudir d’un sistema sanitari com Déu mana. Aquesta part té moments senzillament genials. La cirera del pastís és quan entra en acció l’últim país on un nordamericà aniria a tractar-se d’una malaltia: Cuba. Un intel·ligent exercici de Moore per tirar per terra la satanització de la terra de Fidel Castro per part del govern d’Estats Units.

Davant una peli amb aquest format, és inevitable que sorgeixin moltes qüestions controvertides respecte el que veiem, com, per exemple, fins a quin punt allò que se’ns mostra és realment així o si certes visions sobre certes situacions poden ser distorsionades o no del tot exactes. Òbviament, qualsevol documental presenta aquests dubtes i, en aquest cas, ningú dubta que Michael Moore s’haurà cuidat de escollir i potenciar allò que més li interessava per accentuar el missatge que vol transmetre.

La peli es basa tota en exemples molt concrets de persones o famílies, a partir dels quals s’extrapola la teoria que ens dona el director, però jo crec que, probablement, és la única forma de fer-ho. Indirectament, la peli ens dóna a entendre que els casos q hem vist a EUA, no els trobaríem a Canadà o a Gran Bretanya, només pel fet de conèixer com funcionen les coses a un i a altre lloc. Per suposat q hi haurà qui desconfïi del grau d’objectivitat del director i l’acusi d’imposar-nos la seva visió de les coses, però això ja depèn del punt de vista de cadascú. Personalment, me’l crec lo suficient com per felicitar-lo, un cop més, de la seva determinació per mostrar-ho i denunciar-ho a tot el món.

Sicko té l’objectiu de mostrar a la resta del món les interioritats d’un país que, des de la nostra posició, ens seria impossible conèixer de forma tan detallada, cosa que fa que molts el posin en un pedestal. Però Sicko també és, i crec jo que per sobre de tot, una peli dirigida als propis americans, que en definitiva són les víctimes directes del seu sistema i els únics q poden canviar-ho. I sobretot, m’encanta aquest missatge que els fa veure que hi ha llocs al món on es pot viure millor que al seu país (encara que els sembli impossible) i que potser s’haurien de cuidar més del que tenen a casa abans de preocupar-se tant de “democratitzar” altres territoris pensant-se que són el model de societat perfecta.