Zodiac

Director: David Fincher

Intèrprets: Jake Gyllenhaal, Robert Downey Jr., Mark Ruffalo, Anthony Edwards, John Carroll Lynch.

Gènere: Thriller, policíac, drama. USA, 2007. 150 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Tan de bo pugués començar dient que Zodiac és un peliculón de cap a peus, però, lamentablement, dos hores i vint de molt bon cine es veuen truncades per deu minuts finals als quals encara no trobo explicació. David Fincher, un director que ens ha regalat, precisament, algunes de les millors resolucions que s’han vist últimament (Seven, El Club de la Lucha, The Game), fa una autèntica chapuza a l’hora d’explicarnos el desenllaç d’una història que ens havia mantingut enganxats a la pantalla sense pausa. Una trama que aconsegueix desconcertar l’espectador durant la major part del temps, fins i tot quan certes coses ja semblen molt evidents, i et posa a la pell dels propis personatges que intenten descobrir la seva identitat.

L’evolució q segueix la peli és perfecta, en cap moment es fa llarga i la sensació que ens anem acostant al la detenció del culpable fa que no et vulguis perdre cap detall, però el que arriba al final et deixa completament descolocat i casi desvirtua tot el q has vist fins llavors. A nivell cinematogràfic, David Fincher demostra la seva gran qualitat com a director al llarg de tota la peli, hi ha escenes realment espectaculars i enquadres que donen personalitat a la peli, però crec q falla en un moment massa decisiu. En fi, no puc amagar que el final de la peli m’ha fet sortir del cine amb certa decepció.

Si ens fixem amb el repartiment, el millor és clarament Robert Downey Jr., q no deixa de ser l’únic personatge que evoluciona de veritat al llarg de la peli. D’altra banda, Jake Gyllenhaal està correcte, però no és per tirar coets, i Mark Ruffalo és soso com ell sol i vol donar una imatge de poli dur quan en realitat sembla més un Colombo de pacotilla (sobretot per com parla i per l’aspecte que té). Un dels problemes d’aquesta peli és q es ven d’una forma que després en realitat no és. Que la gent no s’esperi una peli comparable a Seven (per mi no hi ha color) perquè no té res a veure. Zodiac tb tracta de la impotència de la poli per no poder atrapar un assassí, però de forma molt més frustrant i es centra molt més en l’evolució mental d’ells.

Com ja he dit, poques coses a retreure a la major part de la peli, però la falta de contundència del final la deixa massa coixa. Al cap i a la fi, són els minuts finals els q acostumem a tenir més presents quan acabem de veure una peli, i els de Zodiac no estan a l’altura. Ara bé, igualment la recomano a tothom per la seva gran qualitat.

Insomnia

Director: Christopher Nolan

Intèrprets: Al Pacino, Robin Williams, Hillary Swank, Martin Donovan, Paul Dooley, Nicky Hatt.

Gènere: Thriller, drama. USA, 2002. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Christopher Nolan va dirigir Insomnio dos anys despres de fer Memento i va apostar per un format més habitual, per dir-ho d’alguna forma. No obstant, tot i tractar-se d’una peli més convencional i comercial, té una qualitat superior a la q acostumen a tenir aquestes pelis. Sobretot la té pq sembla començar així de convencionalment i després es va separant del camí que qualsevol altre thriller del montón hagués agafat. El gran atractiu de la peli és com el seu desenvolupament t’agafa per sorpresa en cada moment i com aconsegueix anar-te inquietant al mateix temps que s’inquieta el protagonista.

M’ha encantat la ambientació dels fets, en un lloc com Alaska, tan acollidor, tan tranquil, però al mateix temps tan inòspit, tan lluny de tot i tan desesperant. La fotografia i la música també tenen un paper important, ja acompanyen perfectament l’acció i accentuen les sensacions dels personatges. Insomnio no deixa de ser la historia d’un home que es veu superat per les condicions del seu entorn i que comet un error en el pitjor lloc on podia cometre’l..

Tot i que l’actuació d’Al Pacino és, indubtablement, un dels pilars principals de la peli, s’ha de destacar també a Robin Williams en un paper molt poc típic d’ell i en el qual encaixa a la perfecció. Els dos formen una parella força inusual a la vista, cosa que permet afegir una mica més de tensió cada cop que es troben cara a cara. En tot moment, cada un dels dos creu que l’altre sap menys del que en realitat sap. La peli aconsegueix mantenir el suspens fins al final, al qual arribem casi sense adonar-nos.

No diré que és un tros de peli, però sí q és millor que moltes altres del mateix estil i q val la pena veure-la.

Spider-Man 3

Director: Sam Raimi

Intèrprets: Tobey McGuire, Kirsten Dunst, Hames Franco, Thomas Haden Church, Topher Grace, Bryce Dallas Howard.

Gènere: Acció, fantàstic. USA, 2007. 140 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

M’he trobat, ni més ni menys, amb la peli q m’esperava. Clarament inferior a les dues predecessores, amb les idees molt menys clares i amb una barreja de trames i personatges que es treuen protagonisme els uns als altres i q no afavoreixen gaire al conjunt. S’ha de reconèixer que, com a peli purament d’entreteniment, compleix el seu objectiu, però si extreiem les parts bones veuríem com queda una mitja hora llarga totalment innecessària i q no fa més q accentuar les carències d’un guió molt justet.

Siguem clars: la peli no es posa realment interessant fins a la transformació del protagonista, que arriba excessivament tard, i es salva per les espectaculars escenes d’acció. D’altra banda, després de veure el final un té la sensació que podrien haver potenciat molt més aspectes q precisament són guardats pels últims minuts (sobretot el personatge de Venom). Aquest excés de duració fa q tingui masses altibaixos i q entretingui a ratxes. Crec q es volen explicar masses coses per ser una peli d’aquest estil; sabem qui és el bo, però no sabem del cert si els dolents ho són tant ni tampoc quants n’hi ha exactament.

Tot i q resulta difícil fer-ho en una peli d’aquest tipus, s’ha de destacar el treball de Tobey McGuire quan aconsegueix introduir aquest punt de maldat i mala intenció a un personatge q fins ara era no havíem vist mai així. D’altra banda, Kirsten Dunst està fluixeta, fluixeta… i sembla q el personatge ja no li dóna per més. De la mateixa forma, dubto del funcionament de la quarta part (prevista per 2009). Si les dues primeres em van sorprendre bastant positivament, aquesta ha suposat un pas enrere i no sé jo si aconseguiran remuntar-ho. Que rebaixin la durada, q es centrin en el q s’han de centrar i q facin un guió una mica decent. En resum, entretinguda i prou.

Bloody Sunday

Director: Paul Greengrass

Intèrprets: James Nesbitt, Declan Duddy, Allan Gildea, Gerard Crossan, Christopher Villiers.

Gènere: Drama. G. Bretanya, Irlanda, 2002. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Brillant peli del director Paul Greengrass (United 93) que explica els tràgics fets que van tenir lloc l’any 1972 a Irlanda del Nord. En un format que casi es podria considerar docu-drama, la peli ens explica de forma sorprenentment completa l’abans, el durant i el després de la manifestació en defensa dels drets civils i contra el govern britànic. La història es narra des de quatre punts de vista diferents, cosa que ens permet conèixer les raons de cada part i ens fa capaços d’analitzar i valorar tot el q passa. En cap moment tens la sensació que la peli t’imposi el q vol q pensis, lo qual té un mèrit remarcable, en gran part gràcies a que la sensació de realisme, de creure q estàs veient realment el q va passar i com va passar, és present en tot moment.

El ritme de la peli és admirable, no deixa d’incrementar-se a mida que avancen els minuts i també al mateix temps q la tensió dels fets va en augment. L’espectador viu la peli com si estigués ficat en ella, com si hi participés; a més, el constant ús de la càmara a l’hombro fa que ens sentim com un manifestant més (molt a l’estil “videojoc” de Hijos de los Hombres). En conjunt, una peli molt arriscada i molt difícil de fer d’una forma sensata, però amb un resultat per treure’s el barret.

Bloody Sunday fa pujar la teva adrenalina casi sense que te n’adonis. La gran credibilitat que desprèn en tot moment, sobretot gràcies a la perfecta ambientació i el gran treball dels actors, fa que l’impacte de les imatges sigui molt emocionant; aconsegueix indignar-te, desesperar-te, animar-te o fins i tot sentir impotència. Cal destacar l’absència total de música al llarg del film, cosa que demostra la inteligència del director. Qualsevol fil musical sobre les imatges condicionaria inevitablement la reacció de l’espectador (allò tan típic q fan els americans) i es convertiria en un element extern als fets, i això és el q la peli vol evitar de totes totes. Les imatges tenen tota la força. És per això q l’he trobat una peli molt valenta, gens pretensiosa, extraordinàriament ben feta, transparent i necessària.

I si als títols de crèdit finals sona el Sunday Bloody Sunday de U2 (canço dedicada a aquests terribles fets), ja em conquista completament. La recomano enèrgicament a tothom, ja que no es va donar gaire a conèixer tot i guanyar el Festival de Berlín de 2002.