Happy End
Director: Michael Haneke
Intèrprets: Isabelle Huppert, Jean-Louis Trintignant, Mathieu Kassovitz, Fantine Harduin, Toby Jones, Franz Rogowski, Laura Verlinden.
Gènere: Drama. França, 2017. 110 min.
Després d’enverinar la seva mare amb una sobredosi d’antidepressius i enviar-la a la UCI, la petita Eve, de 12 anys, es trasllada a viure a la casa de la família del seu pare, a Calais. Allà, Eve coincideix amb el seu pare, que mai ha cuidat gaire d’ella, i la seva nova dona, amb la qual acaba de tenir un fill. També viuen a la casa la seva tieta Anne, que dirigeix l’empresa de construcció propietat de la família, i el seu avi Georges, que pateix demència.
Els (incomprensibles) 14 mesos que han passat entre la seva presentació al Festival de Cannes de 2017 i la seva estrena a les nostres sales, sumats a les tèbies reaccions que ha recol·lectat durant aquest temps, han deixat Happy End en un estrany segon pla. I dic estrany perquè estem parlant d’un dels directors europeus més influents i prestigiosos dels últims 20 anys: Michael Haneke. Si bé és cert que l’impacte emocional no arriba al nivell d’altres com Amor o La Cinta Blanca, el director austríac segueix carregant d’una considerable mala llet les seves històries i personatges. En aquest cas, ho fa en forma de retrat d’una família francesa de classe alta en què les aparences camuflen actituds i relacions del tot menyspreables, així com una profunda infelicitat. Amb la ja previsible ironia respecte el seu títol, Happy End demostra que, sense posar la cinquena marxa, Haneke manté el seu poder de provocació i un gran humor negre.