Jeux d’Enfants

Director: Yann Samuell

Intèrprets: Guillaume Canet, Marion Cotillard, Thibault Verhaeghe, Joséphine Levas-Joly, Gilles Lellouche.

Gènere: Drama, comèdia, romàntic. França, 2003. 90 min.

Tot i que segueixo creient que és una pel·lícula sobrevalorada, si una cosa no se li pot negar a Amélie (Mathiew Kassovitz, 2001) és que va crear una certa escola a nivell visual i artístic, en què destacaven els colors vius i la introducció d’elements gràfics que interactuaven amb les imatges. Una de les pel·lícules que va beure clarament d’aquestes influències és aquesta original comèdia romàntica de 2003, també francesa, de la qual en desconeixia l’existència fins que va caure a les meves mans després de rebre’m la recomanació per part d’una amiga. A pesar d’un primer tram que no em feia presagiar res de bo, el resultat em va acabar sorprenent per la seva valentia, la convicció del seu guió i també el punt de surrealisme de la història entre els dos protagonistes. Tot i no ser un film excepcional, Quiéreme si te Atreves sap diferenciar-se de la resta i allibera sensacions força particulars en l’espectador, cosa que ja li mereix una menció.

Com he apuntat, la pel·lícula no presenta un inici molt afortunat, ja que la primera mitja hora demana a crits una reducció de sucre. Tot i que el seu pes és important perquè planteja el joc que suposa el fil conductor de tot el film, l’excés de poetisme, d’infantilismes, de tòpics i de frases boniques que envolten l’inici de la relació entre els dos nens porta a pensar que com la cosa segueixi així, és difícil assegurar la permanència davant la pantalla. Afortunadament, l’el·lipsi cap a l’etapa universitària redirigeix el rumb i és a partir d’aquí quan aquest joc de nens (aquest és el títol original en francès) entre Sophie i Julien es posa interessant. És llavors quan ens adonem que les conseqüències d’aquest joc, que abans es limitaven a simples trapelleries, comencen a ser més significatives en les vides dels dos “jugadors”. Poc a poc, Quiéreme si te Atreves va deixant de ser inofensiva.

La pel·lícula juga en tot moment amb el desconcert que ens transmeten els personatges, la incògnita de saber si seran capaços d’afrontar els sacrificis personals que suposen els diferents reptes que es plantegen l’un a l’altre. En realitat, és el mateix desconcert que ells dos tenen interioritzat. En ocasions, els fets arriben a límits irracionals que et fan plantejar la credibilitat que s’ha d’atorgar a la pel·lícula i això fa que et distanciïs una mica dels personatges, que no puguis comprendre el seu comportament, però també es cert que també respon al fet que ni ells mateixos saben el que volen. No obstant, la sensació global és que tot plegat és força delirant i que la fi no justifica els mitjans. Això sí, s’ha de destacar la gran capacitat del film per sorprendre l’espectador i no donar-li res mastegat, i per arribar amb valentia fins el final. Un final realment impactant i controvertit.

Un dels principals punts forts de Quiéreme si te Atreves són les notables actuacions de Marion Cotillard i Guillaume Canet. Tant la reconeguda actriu, que va començar a despuntar a partir d’aquesta pel·lícula, com el desconegut actor francès creen dos personatges molt complexos, capaços de fer-nos riure, patir, emocionar o enfadar, sense arribar a saber en cap moment què passa exactament pel seu cap. Una relació d’amor-odi insòlita i inconscient, en què els sentiments semblen ocupar sempre en un segon pla, per darrere d’aquest joc que acaba sent de tot menys divertit. La bona qualitat de la banda sonora i de la direcció també contribueixen positivament al film, tot i que l’ús dels recursos visuals a l’estil d’Amélie desapareix bruscament i els converteix en un element que acaba sense molta raó de ser.

Amb els seus defectes i virtuts, Quiéreme si te Atreves és una pel·lícula que fa honor a aquest atreviment, ja que és la paraula que millor la defineix. Tot i que es pot considerar una comèdia romàntica, el creixent dramatisme fa que et deixi un regust agredolç. I és això el que la converteix en interessant, que no agafa la via fàcil, sinó que arrisca i arriba fins el final amb la seva premissa, encara que a mig camí es perdi una mica. Per sobre de tot, una pel·lícula diferent i força recomanable pels qui vulguin trobar-se amb una història que els sorprengui i entretingui durant una hora i mitja. Això sí, evitem que els nens descobreixin aquest joc.