Seven Ages of Rock

Creadors: William Naylor, Michael Poole

Gènere: Documental musical. Gran Bretanya, 2007. 6 capítols de 50 min. + 1 capítol de 90 min.

Jimmy Hendrix va tocar per primer cop a Londres el setembre de 1966. Els experts diuen, més de forma simbòlica que no com una sentència, que la música rock va néixer en aquell moment. Si més no, va ser quan es va posar en marxa fins arribar als nostres dies. “Seven Ages of Rock” repassa les set edats per les quals ha passat la música rock des d’aleshores, dedicant cadascun dels capítols a un gènere o una corrent musical determinada. El documental es converteix no només en una evolució de la música dels últims 50 anys, també en un autèntic retrat social i històric.

Si la cadena HBO és l’eminència en matèria de sèries de televisió, en el gènere documental, aquesta posició seria per la BBC. Ja són els responsables de la millor sèrie documental sobre naturalesa (Planeta Tierra), i ara he constatat que també ho són de la millor sèrie musical. Seven Ages of Rock és una co-producció de la cadena britànica amb el canal americà VH1 que fa un recorregut imprescindible per tot aquell que vulgui entendre d’on ve gran part de la música que escolta actualment. Alex Kapranos, cantant de Franz Ferdinand, diu en una de les últimes intervencions del documental: “Facis el que facis, ho fas sota la influència de tot el que va venir abans que tu. Pretendre que no és així és artificial i una falta de sinceritat”. El documental no només obre els ulls a qui es pensa que els grups actuals són els més trencadors de l’escena musical, sinó que demostra que són molt pocs els que poden dir que ells van evolucionar el rock d’una edat a una altra.

El documental fa un extens repàs per tots els grans noms de la música rock dels últims 50 anys (amb algun oblit significatiu, tot s’ha de dir), explicant els seus orígens, moment àlgid i caiguda, posant especial èmfasi amb el component social que la seva música tenia en cada moment. Els capítols estan classificats en naixement del rock, art rock, punk rock, heavy metal, rock d’estadi, rock alternatiu i indie rock. Per citar alguns dels noms que apareixen: Jimmy Hendrix, Rolling Stones, Beatles, David Bowie, Pink Floyd, The Velvet Underground, Sex Pistols, Ramones, Black Sabbath, Judas Priest, Metallica, Led Zeppelin, Bruce Springsteen, Queen, U2, Police, Nirvana, REM, Pixies, The Smiths, The Stone Roses, Blur, Oasis, Franz Ferdinand o Arctic Monkeys. Com es pot veure, l’abast del documental és increïblement ampli, però aconsegueix cohesionar-ho gràcies a una mateixa estructura de guió i muntatge en cada capítol.

Seven Ages of Rock es sustenta, en gran mesura, en imatges d’arxiu amb el recolzament dels testimonis de molts dels músics protagonistes. Això li aporta un gran valor i interès, ja que, per una banda, et permet veure imatges inèdites o que d’altra forma no hauries vist mai, i de l’altra, el fet que el propi músic t’ho expliqui t’ajuda a fer-te una idea molt més clara del que va significar aquell moment. També té el seu punt curiós, perquè negar-ho, a l’hora de veure els majors o menors estralls que el pas dels anys ha fet en algun d’ells. Els testimonis es completen amb crítics, productors i altres figures de la indústria musical. Per sobre de tot, Seven Ages of Rock t’explica un munt de coses que, per qui no controla excessivament el tema com un servidor, desconeixies per complet. I no parlo de simples anècdotes, que també n’hi ha, sinó de fets que van ser determinants per la carrera de molts dels grans grups de la història.

La versió de “Sgt. Peppers” dels Beatles tocada per Jimmy Hendrix, el mur a l’escenari de Pink Floyd, el curiós origen de “Smoke on the water” de Deep Purple, les primeres grans gires de Bruce Springsteen, Police o U2, la intensa relació entre Kurt Cobain i Michael Stipe o el duel entre Blur i Oasis són alguns dels moments que recull el documental. Inevitablement, tot està centrat bàsicament en Gran Bretanya i Estats Units, fet evident, tenint en compte que són els que ho van inventar, però potser no hauria estat malament incloure alguna influència d’altres punts d’Europa, per exemple. D’altra banda, m’ha sobtat l’absència de noms com Joy Division, Guns’n’Roses, Radiohead o The Strokes, que mereixien aparèixer en una cronologia com aquesta. També l’etiquetatge de cada capítol sota un gènere o element concret, tot i que són realment il·lustratius de cada època, no sempre es correspon igual de bé amb els grups de què es parla.

El retrat de la societat jove de cada dècada té un pes molt important, ja que va en sintonia amb l’evolució del rock durant tots aquests anys. La música era el millor vehicle d’expressió per cada generació, sempre per mostrar el seu inconformisme, rebel·lió o rebuig a la vida que els envoltava. Tot plegat, deixa una certa sensació que aquesta autenticitat, aquesta identificació tan estreta amb la música, s’ha perdut en els nostres temps. Potser perquè tots els processos són més ràpids, perquè els grups no tenen una identitat tan marcada com abans i perquè el públic es deixa portar per les corrents i no per allò que realment li agrada i li provoca algun sentiment especial. No sé si encara som a la setena era del rock, però tot és molt més indefinit i menys categòric, qui sap si a l’espera que algú ens faci entrar a la vuitena.

Seven Ages of Rock és una sèrie documental imprescindible, no només per la immensa qualitat musical del seu contingut, sinó perquè s’hi diuen un munt de coses que, en el fons, ens defineixen i que demostren que la música té aquest efecte universal i immortal que ens permet evocar moments passats, expressar el que sentim o, simplement, perdre el control durant una estona.

Els set capítols del documental es poden trobar a la xarxa i també a Youtube, penjats per trossos.