Torna un dels grans provocadors del cinema actual. Després de posar-se a la pell d’un reporter de Kazakhstan a Borat i d’un amanerat periodista de moda a Brüno, el camaleònic Sacha Baron Cohen es transforma ara en el General Aladeen, un dictador àrab que és convidat a Estats Units perquè ofereixi un discurs a les Nacions Unides. El Dictador arriba amb el mateix propòsit que les seves antecessores: afrontar amb un humor aparentment fàcil i simple, però de missatge profundament irònic, els aspectes més espinosos de la societat nord-americana. En aquest cas, és força evident per on aniran els trets.
Arxius
All posts for the month Març de 2012
En plena era de la digitalització i el 3D, sempre és curiós fer un salt enrere (especialment pels que ho vàrem viure) i imaginar com serien algunes coses adaptades a l’entorn tecnològic de fa 25 anys. En aquest cas, el dissenyador Eric Palmer ha convertit uns quants pòsters de conegudes pel·lícules de la història del cine a una caracterització en 8-bits, la que es feia servir pels primers videojocs i que molts vam tenir la sort de gaudir. El resultat és força catxondo. Aquests en són alguns exemples (click a la imatge per ampliar):
We Need to Talk About Kevin
Director: Lynne Ramsay
Intèrprets: Tilda Swinton, Ezra Miller, John C. Reilly, Jasper Newell, Rock Duer, Ashley Gerasimovich.
Gènere: Drama, thriller. Gran Bretanya, 2011. 110 min.
La vida d’Eva Katchadourian canvia per complet quan queda embarassada, de forma no desitjada, del seu fill Kevin. A pesar dels seus esforços, Eva no pot amagar el seu poc afecte cap al nen i la relació entre els dos cada cop es complica més a mida que Kevin va creixent. Poc a poc, el fill es dedica sistemàticament a fer-li la vida impossible a la seva mare, amb conseqüències que s’aniran agreujant amb el pas del temps.El cinema britànic segueix colpejant amb força i sacsejant consciències. Després de l’impressionant exercici sobre el sentiment de culpa plasmat per Steve McQueen a Shame, ara és Lynne Ramsay qui n’agafa el relleu per presentar-nos una obra que afronta també la culpabilitat, però des del punt de vista de la frustració maternal i de la forta càrrega del penediment. Amb una narració explícita, però d’estructura complexa i carregada de detalls i al·legories, Tenemos que Hablar de Kevin conté un atractiu molt especial que atrapa des del primer moment i avança de forma implacable fins el seu desenllaç, mantenint una intensitat molt alta. Tot i algun excés de sofisticació i extremisme per part de la directora a l’hora d’imposar el seu marcat exercici d’estil, el film aconsegueix calar en l’espectador gràcies al seu caràcter obsessiu i la seva habilitat per jugar amb la nostra expectació fins l’últim moment.
Intouchables
Directors: Olivier Nakache, Eric Toledano
Intèrprets: François Cluzet, Omar Sy, Anne Le Ny, Audrey Fleurot, Clotilde Mollet, Alba Gaïa.
Gènere: Comèdia. França, 2011. 105 min.
Philippe, un ric aristòcrata parisenc que ha quedat postrat en una cadira de rodes després de quedar tetraplègic a causa d’un accident de parapent, decideix contractar com a assistent a Driss, un jove immigrant que acaba de sortir de la presó i viu en un barri marginal de la ciutat. Tot i la seva aparent incompatibilitat, Philippe l’escull per davant d’altres candidats que semblaven molt més apropiats. Després d’uns inicis força difícils, la relació comença a rutllar a mesura que cadascun va descobrint el que li aporta l’altre, fins que arriben a convertir-se en inseparables.Rècord històric d’espectadors a França, on ja s’apropa a la vertiginosa xifra de 20 milions de persones i ha encapçalat la taquilla durant deu setmanes consecutives, entusiasme gairebé unànime per part de la crítica i frec a frec directe amb tota una guanyadora de l’Oscar com The Artist als premis del cinema francès. La carta de presentació d’Intocable impressiona, i un cop vista resulta força comprensible que hagi rebut aquests nivells tan alts d’acceptació. La naturalitat, el respecte i l’espontaneïtat amb què la pel·lícula encara una temàtica tan delicada com la discapacitat, juntament amb l’habilitat per a tocar la fibra de l’espectador sense necessitat de recórrer a la llagrimeta fàcil, són clau en la seva capacitat per a commoure el públic de forma tan generalitzada. Gràcies a això, Philippe i Driss ja s’han convertit en una de les parelles estrella dins del gènere de la comèdia més recent.
Cada any, l’entorn mediàtic cinematogràfic ve marcat per tres o quatre títols que estan destinats a rebentar taquilles a nivell mundial i acumular protagonisme a tots els mitjans de comunicació. Indubtablement, un d’ells és Prometheus, el nou projecte de ciència-ficció de Ridley Scott, del qual ja fa mesos que es parla i que ara mateix centra tota l’atenció gràcies a l’aparició del seu primer tràiler de llarga durada. El film explica la història d’uns exploradors que busquen els orígens de la vida al planeta Terra i que durant la seva missió es topen amb uns convidats que no esperaven trobar. Tot i els rumors que es tractava d’una preqüela d’Alien, el propi Ridley Scott ho ha desmentit; en tot cas, les reminiscències són força clares.
Pot ser que estigui en hores baixes, pot ser que s’hagi autoencasellat, però s’ha de reconèixer que Tim Burton ens ha descol·locat una mica a tots amb l’esperat tràiler de la seva nova pel·lícula, Dark Shadows. I és que el títol no pot ser més enganyós veient el color i to humorístic que desprenen les primeres imatges del film, que ens presenta la història d’un vampir que, després de rebre un encanteri d’una bruixa i quedar sepultat viu durant més de 200 anys, es troba de nou a casa seva i es veu obligat a adaptar-se a la vida dels anys 70. Una comèdia de terror que no abandona l’estil gòtic tan particular de Burton, però que té un toc autoparòdic que pot ser interessant.
The Ides of March
Director: George Clooney
Intèrprets: Ryan Gosling, George Clooney, Evan Rachel Wood, Philip Seymour Hoffman, Paul Giamatti, Marisa Tomei.
Gènere: Drama, thriller. USA, 2011. 95 min.
El partit demòcrata nord-americà afronta a Ohio la fase final de les eleccions primàries que decidiran el candidat a president dels Estats Units. Stephen Myers és el jove director de comunicació de la campanya del governador Mike Morris i el principal cervell de la seva estratègia, però ha de veure’s les cares amb persones molt més experimentades que ell. Poc a poc, descobreix que no pot fiar-se de ningú i que el món de la política és molt més despiadat del que ell creia.En temps de l’imperi romà, els anomenats idus de març coincidien amb el dia 15 d’aquest mes i eren considerats com una època de bons auguris i esperança, però el seu significat va canviar després que Juli Cèsar fos assassinat precisament en aquesta data i va passar a convertir-se en un dia on calia estar alerta davant uns esdeveniments podien ser traïdors. Aquest concepte històric (gràcies Wikipedia) ha estat simbòlicament traslladat a l’actualitat per part de l’escena política nord-americana, ja que tant el partit demòcrata com el republicà celebren el tram clau de les seves eleccions primàries durant aquestes mateixes dates, i és el que dóna títol i sentit a la tercera pel·lícula de George Clooney com a director. Amb Los Idus de Marzo, el seductor per excel·lència de Hollywood comença a esvair qualsevol dubte sobre la seva qualitat darrere la càmera i s’envolta de grans actors per firmar un drama polític intens, intel·ligent i amb les idees molt clares.
Després de força temps relativament apartat de la primera línia cinematogràfica, el director brasiler Walter Salles, aclamat per pel·lícules com Estación Central de Brasil (1998) i Diarios de Motocicleta (2005), torna amb una de les obres cridades a marcar l’escena independent d’aquest any. On the Road és l’adaptació a la gran pantalla de la novel·la homònima de l’influent escriptor Jack Kerouac, que explica la història de tres joves que emprenen un viatge sense destí fix per Estats Units. Les peripècies amb els diferents personatges amb què es troben i també l’evolució de la relació entre ells marca un trajecte que retrata l’Amèrica dels anys 40. Una autèntica “road movie” que ha estat produïda per Francis Ford Coppola, poca broma.
Inside Men
Director: James Kent
Intèrprets: Steven Mackintosh, Warren Brown, Ashley Walters, Nicola Walker, Kierston Wareing, Leila Mimmack, Hannah Merry.
Gènere: Policíac, suspens, drama. Gran Bretanya, 2012. 4 capítols de 50-60 min.
Dos treballadors d’una empresa de recompte i emmagatzematge de diners en efectiu són atrapats pel seu director quan intenten robar petites quantitats de cada enviament. Enlloc d’acomiadar-los, el director els proposa planejar un robatori des de dins i a molt més gran escala, que els permetés emportar-se tots els diners que es guarden al magatzem. Després de contactar amb una banda criminal, comença una operació plena d’obstacles i que posarà a prova el seu valor.Enèsima producció de qualitat de la BBC. La cadena pública britànica comença el 2012 disposada a mantenir l’altíssim nivell mostrat els últims dos anys (Luther, The Hour, Sherlock, Exile…) i torna a presentar una mini-sèrie altament recomanable per a tots els amants del gènere policíac i de suspens. Inside Men ens explica la història d’un robatori des d’un punt de vista poc habitual i amb una estructura narrativa sorprenent i intel·ligent, dosificant els seus punts forts i enganxant l’espectador des del primer moment. Quatre capítols que ronden l’hora de durada són suficients per a desenvolupar una trama que té cops amagats i uns personatges que no deixen d’evolucionar, desorientats per les seves pors i incerteses. La sèrie no s’escapa d’alguns alts i baixos, molt puntuals, a nivell de ritme o guió, però manté una bona solidesa de principi a fi i segueix demostrant que la BBC cuida les seves ficcions fins l’últim detall.
Hugo
Director: Martin Scorsese
Intèrprets: Asa Butterfield, Chloe Moretz, Ben Kingsley, Sacha Baron Cohen, Jude Law, Emily Mortimer, Christopher Lee.
Gènere: Aventures, fantàstic. USA, 2011. 125 min.
Hugo Cabret és un nen orfe que viu amagat en una gran estació de tren de París, als anys 30. Hugo es dedica a mantenir i arreglar els rellotges de l’estació, però també vol acabar de reparar un autòmat que el seu pare li va deixar abans de morir i que creu que amaga algun enigma. Un dia coneix Isabelle, una nena que pot tenir una de les claus per a resoldre aquest misteri. Junts iniciaran una aventura que els portarà a desenterrar secrets del passat que havien quedat oblidats.Contràriament a la gran majoria dels directors més veterans i prestigiosos de l’actualitat, Martin Scorsese va expressar públicament la seva afinitat cap a la tecnologia digital i el 3D. Després d’abandonar ja el cel·luloide a Shutter Island, el cineasta ha debutat en les tres dimensions amb una pel·lícula de temàtica relativament poc habitual en ell. Tot i que Scorsese s’ha caracteritzat per evolucionar cap a una vessant cada cop més comercial i d’abast massiu, si per alguna cosa no s’havia definit la seva filmografia era com a cinema de caràcter familiar. A La Invención de Hugo, el director planteja una història d’aventures de tall força clàssic, que amaga un sentit homenatge als inicis del cinema i als seus pioners. El film presenta una factura tècnica impressionant, aprofitant totes les possibilitats que aporta la tecnologia digital, però es dilueix en una història que, tot i les seves bones intencions, fracassa en el seu objectiu de transmetre’ns algun tipus d’emoció i es queda a la superfície.