M.A.Confidential

Potser l’any 2017 no serà recordat per deixar-nos un botí especialment generós de grandioses pel·lícules, però sí que es pot dir que la “classe mitja-alta” ha compensat de sobra el balanç final. De nou, diversos títols per a tots els gustos i amb ambicions de tota mena han anat omplint els diferents espais de la cartellera fins a formar un menú complet i de nivell certament alt. Potser per això, aquest any ha estat especialment complicat descartar alguns dels títols d’aquest 2017 (els apunto al final del post), així com establir l’ordre definitiu. Segurament, si tornés a fer la llista d’aquí una setmana, les podria disposar de forma diferent. Més enllà de les posicions, totes són pel·lícules que val la pena recordar, o recuperar si encara no s’han vist. Recordo el criteri de la selecció: pel·lícules estrenades a les nostres sales de cinema entre l’1 de gener i el 31 de desembre de 2017. Comencem el TOP20 per la meitat baixa:

Déjame Salir va ser la pel·lícula de què tothom parlava durant la primera meitat de 2017. Donada l’enorme expectació que generava la seva etiqueta de nou paradigma del terror independent, l’opera prima de Jordan Peele potser suposa una lleu decepció en veure que de terror, pròpiament, no n’hi ha gaire, però no se li pot negar la seva capacitat de generar un estat de tensió constant. Però més enllà d’això, i que el seu argument no acaba de ser rodó, és evident que Déjame Salir és un dels films més importants de l’any per la seva mala llet a l’hora de llegir el conflicte racial a Estats Units, i per com Jordan Peele expressa el sentiment de la població afroamericana davant una població blanca i rica que duu el racisme al seu ADN. [crítica / tràiler]

Els minuts posteriors al visionat de Psiconautas no són gens fàcils. D’una banda, perquè el seu còctel visual i narratiu és d’allò més complex, i de l’altra perquè el seu to obscur i dramàtic no aixeca especialment l’ànim. No obstant, la pel·lícula creix a mida que entens i digereixes el seu retrat social, marcat per les conseqüències de l’evolució industrial i tecnològica, i també per la progressiva desigualtat que això comporta. Psiconautas és una aventura de supervivència crua, no només pel que hi passa, sinó també pel seu estil de l’animació antiestètic, que aconsegueix afegir un extra d’inquietud al conjunt. Una petita joia que, òbviament, va passar del tot desapercebuda. [crítica / tràiler]

Un dels gèneres que ha demostrat bona salut aquest 2017 és el de terror, i una gran porció del mèrit se li ha d’atribuir a un dels remakes que havia generat més dubtes i controvèrsia des del seu anunci. It va aconseguir callar la gran majoria d’opinions reticents gràcies a una història molt sòlida sobre l’amistat i la importància d’unir forces per a combatre les pors i deixar-les enrere. Andy Muschetti dissenya escenes realment pertorbadores per a projectar els temors i traumes dels seus protagonistes, i a més troba un ritme narratiu incansable que fa oblidar les més de dues hores de durada que assoleix It. I òbviament no es pot deixar de banda la potència que Bill Skarsgard aporta al renovat pallasso Pennywise. [crítica / tràiler]

Afrontar moments tan amargs com el comiat prematur d’un familiar ens aboquen a sentiments i reaccions per les quals ningú no està preparat. A No Sé Decir Adiós, el director debutant Lino Escalera demostra que –ell sí– està plenament preparat per a plasmar-ho en una pel·lícula tan contundent com delicada. Amb un trio protagonista estel·lar, el film dibuixa uns personatges profundament humans i, en el cas de les dues germanes, oposats com el dia i la nit. A través d’elles, No Sé Decir Adiós descriu diverses formes de viure el dolor, però evita situar-ne una per sobre de l’altra i, per tant, defuig de lliçons morals de cap mena. Sens dubte, la gran joia oculta del cinema espanyol d’aquest any. [crítica / tràiler]

L’apoderament femení ha estat un dels grans conceptes que ha marcat el cinema dels últims anys; des de grans superproduccions fins al cinema més alternatiu. Entre aquests dos nivells, ha passat massa desapercebuda la que fins ara és la pel·lícula més rodona de Nacho Vigalondo. Colossal és una peculiar mescla de drama romàntic, comèdia i monstres kaiju que fa encaixar les seves peces de forma admirable, i que narra el punt d’inflexió a la vida d’una dona que decideix prendre el control sobre les seves accions i tancar ferides passades. Amb una gran Anne Hathaway al capdavant, Colossal aconsegueix crear una història insòlita i imprevisible, i a la vegada construeix una representació feminista mai vista fins ara. [crítica / tràiler]

Cada any que podem gaudir del talent de Kathryn Bigelow és un any que cal celebrar. Amb Detroit, la directora torna a donar una lliçó de narrativa històrica, política i social recordant uns fets que van marcar la convivència racial a Estats Units durant els anys 60, i presentant un recull de personatges anònims que acaben sent completament rellevants. La pel·lícula sap contextualitzar els fets de forma sintètica i didàctica, per després anar estrenyent el cercle i conduir-nos a una de les escenes més tenses i rabioses de tot l’any. Uns fets que, lamentablement, no semblen haver perdut massa vigència a dia d’avui, cosa que encara dóna a Detroit una dimensió més gran. [crítica / tràiler]

Després de la fantàstica Fuerza Mayor, el suec Ruben Östlund torna a posar el dit a la llaga, però aquest cop de forma molt més complexa i descontrolada. Tot i estar construïda sobre un mínim fil narratiu al voltant del seu protagonista, The Square pràcticament es pot entendre com una exposició en què anem observant seqüències que tenen un sentit individual concret dins d’un conjunt. I aquesta idea de conjunt és, precisament, una afilada burla al món de l’art contemporani i tota la seva aura elitista en què mecenes i demés membres de les classes socials altes presumeixen d’una cultura que en realitat és buida. The Square no posa fàcil la seva digestió, però a mida que passa el temps t’adones que t’ha deixat un bon grapat d’imatges incrustades a la memòria. [crítica / tràiler]

Intento recordar algun moment on En Realidad, Nunca Estuviste Aquí deixi que l’espectador s’alleugi mínimament, i crec que no n’hi ha cap. El film comença i acaba submergit en el patiment del seu protagonista, un exmarine de l’exèrcit dels Estats Units que intenta salvar menors de les xarxes de prostitució infantil, i pel mig desgrana una història concreta que en realitat amaga una realitat molt més àmplia i dolorosa. Joaquin Phoenix està estel·lar, i la directora Lynne Ramsay regala una de les direccions més valentes i enriquidores d’aquest any. En Realidad, Nunca Estuviste Aquí potser no és una bona opció si no es té un bon dia, però pocs títols d’aquest 2017 la guanyen en contundència. [crítica / tràiler]

A Ghost Story és una d’aquelles pel·lícules que semblen carn de “hipsterisme cinèfil”, de grans interpretacions metafísiques que condueixen a adjectius filosòfics de tota mena. Però no, resulta ser una pel·lícula que, dins del seu evident risc formal i la visió absolutament personal que hi aporta el seu director David Lowery, resulta molt més lúcida del que aparenta la seva façana. A partir d’una mort prematura i de la senzilla i (relativament) estúpida decisió de fer tornar aquest difunt en forma de fantasma i observar tot el que passa al seu voltant, A Ghost Story ofereix una reflexió íntima i humil sobre l’oblit i sobre el significat del nostre pas per aquest món. Una petita joia que cal comprendre, i que va creixent amb el pas del temps. [crítica / tràiler]

Més d’un espectador deuria torçar la boca quan va veure que un suposat film d’aventures com Z. La Ciudad Perdida el deixava sense grans persecucions per la selva o un final d’allò més trepidant. I és que James Gray decideix parlar de què significa l’esperit aventurer, de com neix i creix dins d’un protagonista fascinat per allò que sent cada cop que inicia una expedició, enlloc de buscar una simple diversió per a l’espectador. Però a pesar d’això, Z. La Ciudad Perdida conté bons trams d’aventura, els quals tenen a més a més un pes històric real en el progressiu estudi cartogràfic de Sudamèrica. Que en ple 2017 es puguin veure pel·lícules com aquesta, a banda de una sorpresa, és tot un plaer. [crítica / tràiler]

LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2017 – DEL 10 A L’1

Haurien pogut entrar a la llista:
El Sacrificio de un Ciervo Sagrado
La Guerra del Planeta de los Simios
Coco
Your Name
Guardianes de la Galaxia vol.2