M.A.Confidential

The Lost City of Z

Director: James Gray

Intèrprets: Charlie Hunnam, Sienna Miller, Tom Holland, Robert Pattinson, Angus Macfadyen, Bobby Smalldridge, Edward Ashley.

Gènere: Aventures, drama. USA, 2016. 140 min.

A inicis del segle XX, el comandant Percy Fawcett comença a guanyar fama dins de l’exèrcit britànic. No obstant, la missió que li assignen no és exactament la que esperava: haurà de viatjar a Bolívia per a traçar un mapa en plena selva amazònica, i així resoldre un problema territorial que afecta els interessos comercials de l’imperi britànic. El viatge és dur i ple de dificultats, però despertarà en Fawcett una fascinació i una ambició que fins llavors no tenia.

Tot i que a vegades la fredor s’apodera una mica de les seves obres, James Gray és possiblement un dels cineastes actuals que té una trajectòria més sòlida. I si hi ha un concepte que s’ha utilitzat una i altra vegada per a definir les seves pel·lícules, aquest és sens dubte el de classicisme. Doncs si algú creia que la primera incursió del director al cinema d’aventures faria variar aquesta condició, anava del tot equivocat. Z. La Ciudad Perdida és la pel·lícula que segurament mai imaginaríem quan ens parlen d’una nova estrena pertanyent a aquest gènere en ple 2017: on aquesta aventura vol ser viscuda i sentida abans que vista, i on la fascinació arriba a través de l’ambició sana i pràcticament espiritual per part del seu protagonista. Així doncs, qui esperi enormes decorats i emocions fortes al servei de l’entreteniment, pot sortir força decebut de Z. La Ciudad Perdida, ja que aquí estem davant d’una mirada molt més personal i humana sobre el significat d’obrir horitzons inexplorats.

“Per allà no hi ha camí”, alerten al comandant Fawcett durant l’escena inicial de cacera als camps del sud d’Irlanda. La seva reacció posterior és l’inici de la descripció d’un protagonista tan atípic com el propi film, ja que emprèn la seva expedició per encàrrec i sense mostrar cap mena de desig de fer-ho. I tampoc compta amb cap experiència prèvia. Però és que Z. La Ciudad Perdida es basa precisament en aquest canvi de visió que va experimentant; en l’esperit que poc a poc va creixent dins seu a mida que s’adona de la dimensió del que està fent i de les emocions que això li desperta. Cal entendre que el principal objectiu de la pel·lícula no es el de fer-nos viure una gran aventura a nosaltres, sinó el de percebre tota la passió que va inundant Percy Fawcett, i que fins i tot el porta a canviar les seves prioritats vitals de forma un tant discutible. Per això Z. La Ciudad Perdida s’aprecia de forma diferent, encara que no comprenguem realment la seva meta fins l’últim moment.

Que la seva vocació no combregui amb l’espectacularitat no significa que la pel·lícula doni l’esquena a l’acció; de cap manera. El primer tram de Z. La Ciudad Perdida ens duu a una pura exploració de l’Amazones i tots els seus perills, posant els personatges en situacions límit i evidenciant la dificultat de la seva tasca, tenint en compte que va tenir lloc més de 100 anys enrere. James Gray ofereix tensió i emoció amb les hostilitats de la selva, i també ens impressiona amb els seus paisatges. Això sí, la seva càmera gairebé s’assembla més a la d’un documentalista que no pas a la d’un director disposat a treure tot el suc a l’entorn on té lloc l’expedició. Aquí, la fotografia de Darius Khondji té pràcticament el mateix mèrit que el director a l’hora de donar identitat a Z. La Ciudad Perdida: les imatges semblen tenir un tel per davant que els dóna una textura artesanal, de baix contrast, com si s’hagués de reajustar la nitidesa de la càmera. Una mostra més de les intencions de Gray.

El principal valor de la pel·lícula és aconseguir transmetre’ns una mentalitat que, en els temps que vivim, significa remar a contracorrent. L’estructura narrativa de Z. La Ciudad Perdida rarament agafa el camí esperat: sembla que la intensitat vagi de més a menys, els seus successius viatges no estan plantejats com un “més difícil encara” i, òbviament, el desenllaç és de tot menys un clímax apoteòsic. James Gray planteja el que en realitat és un aprenentatge, i qu e acaba convertint-se en una revelació. Per al protagonista, la recerca de la denominada “Z” no és ja una qüestió terrenal o de superació personal, ni tampoc una font de prestigi (encara que comenci sent-ho), sinó que sembla més aviat un desig d’alliberament i de comunió amb un entorn i unes persones amb qui se sent molt més identificat. Encara que pugui semblar un pedaç sense sentit, el tram de Z. La Ciudad Perdida en plenes trinxeres de la 1a Guerra Mundial té un pes cabdal per a comprendre-ho.

L’únic que se li pot retreure a James Gray és la seva voluntat de donar excessives lectures a la pel·lícula. La seva vessant política, comprimida en una espècie de compareixença de Fawcett davant els seus detractors amb grans frases i proclames pel mig, es percep una mica massa forçada. De la mateixa manera, els missatges anticolonialistes o ecologistes, encara que siguin necessaris per a descriure la societat d’aquella època, no s’introdueixen amb massa traça. En canvi, sí que resulta interessant i significativa la interpretació que Z. La Ciudad Perdida exposa sobre el terme “salvatge” des d’un punt de vista humanista. Per tot això, i perquè s’arrisca a proporcionar una experiència diferent i gens habitual avui dia, cal celebrar l’aparició d’un film com Z. La Ciudad Perdida. I cal alegrar-se que cineastes com James Gray ens animin a creure que aquest tipus de cinema encara no està mort.